Alberto Oliart Saussol
| Alberto Oliart | |
|---|---|
 |
|
|
|
|
| Mandat 24 de novembre de 2009 – 6 de juliol de 2011 |
|
| President | José Luís Rodríguez Zapatero |
| Precedit per | Luis Fernández |
| Succeït per | Leopoldo González-Echenique[1] (Després de diversos presidents en funcions rotatius.) |
|
|
|
| Mandat 26 de febrer de 1981 – 3 de desembre de 1982 |
|
| Precedit per | Agustín Rodríguez Sahagún |
| Succeït per | Narcís Serra i Serra |
|
|
|
| Mandat 9 de setembre de 1980 – 26 de febrer de 1981 |
|
| Precedit per | Joan Rovira Tarazona |
| Succeït per | Jesús Sancho Rof |
|
|
|
| Mandat 4 de juliol de 1977 – 28 de febrer de 1978 |
|
| Precedit per | Carlos Pérez-Bricio |
| Succeït per | Agustín Rodríguez Sahagún |
|
|
|
| Naixement | 29 de juliol de 1928 Mèrida (Extremadura) |
| Partit polític | UCD |
| Professió | Jurista i polític |
Alberto Oliart Saussol (Mèrida, Extremadura, 1928), és un jurista i polític espanyol que fou diverses vegades ministre en els governs de la UCD presidits per Adolfo Suárez i Lepoldo Calvo-Sotelo.[2]
Taula de continguts |
Biografia [modifica]
Va néixer el 1928 a la ciutat de Mèrida, població situada a la província de Badajoz. Va estudiar dret a la Universitat de Barcelona, en la qual es va llicenciar el 1950. A finals de la dècada del 1950 va esdevenir advocat de l'Estat, i el 1963 fou nomenat Cap del Gabinet Tècnic de la Subsecretaria d'Hisenda, i el 1968 ingressà al Tribunal Suprem d'Espanya.
Ha estat directiu de nombroses empreses, destacant RENFE (1965), Banco Hispano Americano i Banco Urquijo (1973) o Explosivos Rio Tinto, S.A..
Activitat política [modifica]
Després de les eleccions generals espanyoles de 1977 Adolfo Suárez el nomenà Ministre d'Indústria i Energia, càrrec en el qual romandrà només uns mesos, fins el febrer de 1978. L'any 1979 va participar en l'elaboració de l'Estatut de Gernika per al País Basc.
Escollit diputat al Congrés en representació de la província de Badajoz en les eleccions generals de 1979, el setembre de 1980 s'encarregarà del Ministeri de Sanitat. El 1981 va ser nomenat Ministre de Defensa per Leopoldo Calvo-Sotelo en el seu primer govern després del cop d'estat del 23 de febrer, mandat en el qual Espanya va ingressar a l'OTAN. Va continuar en el càrrec fins a la formació del primer govern de Felipe González després de la victòria del PSOE en les eleccions generals de l'octubre de 1982.
Activitat posterior [modifica]
Després de deixar la política activa, va tornar a la seva activitat com a advocat i va emprendre un negoci de cria de bestiar a la seva finca Los Rafaeles, a Badajoz. Entre 1995 i 2004 va estar associat a l'advocat madrileny José Manuel Romero Moreno. Aficionat a l'escriptura, el 1997 va obtenir el X Premi Comillas de Biografia, Autobiografia i Memòries per «Contra el olvido»,[3][4] un llibre autobiogràfic, en què rememora fets que van marcar la seva vida des de la infància fins l'edat adulta.
El 28 juliol 1998 va rebre la Medalla d'Extremadura. El 2008 va ser membre del grup d'experts que va redactar una proposta de reforma de l'Estatut d'Autonomia d'Extremadura.
El dia 11 de novembre de 2009 es va conèixer l'acord de PSOE i PP[2] perquè succeís a Luis Fernández com a president de la Corporació de RTVE, essent nomenat 13 dies després.[5] Durant el seu mandat, TVE va deixar d'emetre publicitat i es va consolidar com a líder d'audiència, tot i les crítiques de manipulació dels informatius per part del Partit Popular.[6] Va ocupar el càrrec fins a 2011, presentant la seva dimissió el 6 de juliol d'aquest any per motius personals, després de conèixer que RTVE havia adjudicat un contracte a l'empresa de la qual el seu fill Pau era administrador únic.[7]
Ha escrit articles d'opinió en diaris i revistes diverses. En els anys noranta la seva filla Isabel va tenir una relació sentimental amb el cantant Joaquín Sabina, amb qui va tenir dues filles, Carmela Juliana i Rocío.
Notes i referències [modifica]
- ↑ «Echenique, elegido nuevo presidente de RTVE en el Congreso con el apoyo de PP y CiU» (en castellà). vertele.com.
- ↑ 2,0 2,1 «El relevo en la televisión pública» (en castellà). El País, 12 de novembre de 2009. [Consulta: 14 de juliol de 2012].
- ↑ «Breve historia del Premio Comillas» (en castellà). tusquetseditores.com.
- ↑ Contra el olvido. Barcelona, 1998. Editorial Tusquets. ISBN 84-8310-057-6
- ↑ Rosario G. Gómez. «Alberto Oliart, nuevo presidente de RTVE». El País, 11 de novembre de 2009. [Consulta: 11 de novembre de 2009].
- ↑ «El presidente que lideró una TVE sin publicidad» (en castellà). Diari Público, 7 de juliol de 2011. [Consulta: 7 de juliol de 2011].
- ↑ «El expresidente alega que no sabía dónde trabaja su hijo» (en castellà). Diari Público, 7 de juliol de 2011. [Consulta: 7 de juliol de 2011].
Enllaços externs [modifica]
- (castellà) Informació d'Alberto Oliart al Congrés dels Diputats
- (castellà) Informació d'Albert Oliart al Ministeri de Defensa
- (castellà) Entrevista amb Alberto Oliart
| Càrrecs públics | ||
|---|---|---|
| Precedit per: Carlos Pérez-Bricio Olariaga |
Ministre d'Indústria i Energia.svg){kind=small} 1977 – 1978 |
Succeït per: Agustín Rodríguez Sahagún |
| Precedit per: Joan Rovira Tarazona |
Ministre de Sanitat i Seguretat Social 1980 – 1981 |
Succeït per: Jesús Sancho Rof |
| Precedit per: Agustín Rodríguez Sahagún |
Ministre de Defensa 1981 – 1982 |
Succeït per: Narcís Serra i Serra |
| Precedit per: Luis Fernández |
President de RTVE 2009 - 2011 |
Succeït per: Leopoldo González-Echenique (Després de diversos presidents en funcions rotatius) |
