Alberto Ruiz-Gallardón Jiménez

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Alberto Ruiz-Gallardón Jiménez
Alberto Ruiz-Gallardón Jiménez

Mandat
22 de desembre de 2011 – 23 de setembre de 2014
Precedit per Francisco Caamaño Domínguez
Succeït per Rafael Catalá Polo

Mandat
1995 – 2003
Precedit per Joaquín Leguina Herrán
Succeït per Esperanza Aguirre Gil de Biedma

Mandat
23 de juny de 2003 – 22 de desembre de 2011
Precedit per José María Álvarez del Manzano
Succeït per Ana Botella Serrano

Mandat
13 de desembre de 2011 – 23 de setembre de 2014

Naixement 11 de desembre de 1958 (1958-12-11) (55 anys)
Madrid, Espanya
Partit polític Partit Popular
Parella María del Mar Utrera
Professió Fiscal (en excedència)
Nacionalitat Espanyola

Alberto Ruiz-Gallardón Jiménez (Madrid, 11 de desembre de 1958) és un polític espanyol que va ser ministre de Justícia del Govern d'Espanya entre el desembre del 2011 i el setembre del 2014.[1]

Fill de José María Ruiz Gallardón, va ser membre de l'executiva del Partit Popular i ha estat president de la Comunitat de Madrid (1995-2003) i alcalde de la capital espanyola (2003-2011). És casat amb María del Mar Utrera, filla de l'exministre franquista José Utrera Molina, i té quatre fills: Alberto, José, Ignacio i Rodrigo.

Alberto Ruiz-Gallardón és nét del periodista Víctor Ruiz Albéniz, considerat cronista oficial del franquisme i que era nebot del compositor Isaac Albéniz.[2]

Formació[modifica | modifica el codi]

Va cursar el batxillerat al Col·legi de Nuestra Señora del Recuerdo, dels jesuïtes, on va destacar com a estudiant. És llicenciat en Dret pel Col·legi Major San Pablo CEU, centre adscrit a la Universitat Complutense. Va obtenir el segon lloc en les oposicions a la fiscalia en la XXVIII promoció i va servir com a fiscal durant un breu període de temps a l'Audiència Provincial de Màlaga. Actualment està en situació d'excedència.

Inicis en la política[modifica | modifica el codi]

El 1983 va ser elegit regidor de l'Ajuntament de Madrid. El 1986 va passar a formar part de l'executiva del Partit Popular en el setè congrés. El juny del 1987 va ser elegit diputat de l'Assemblea de Madrid. Un mes més tard el van nomenar portaveu del Grup Parlamentari Popular al Senat, càrrec que va ocupar fins que va ser nomenat president de la Comunitat de Madrid.

L'abril del 1990 va dirigir la investigació dins del partit de les implicacions del "cas Naseiro". Sobre aquest assumpte, va suggerir l'expulsió del partit, entre d'altres, d'Eduardo Zaplana.

President de la Comunitat de Madrid (1995-2003)[modifica | modifica el codi]

Va ser investit per al càrrec el 1995, un cop el seu partit va haver guanyat les eleccions amb majoria absoluta. El 1999 va revalidar la presidència, novament amb majoria absoluta. La seva política al capdavant de la comunitat es va caracteritzar per les freqüents tensions amb l'Ajuntament de Madrid, el diàleg social fluid amb els sindicats i la patronal, mitjançant mesures com la implantació de les trenta-cinc hores en l'administració regional, i la gestió de traspassos de competències com la sanitat i l'educació des de l'administració central.[cal citació]

Alcalde de Madrid (2003-2011)[modifica | modifica el codi]

El 2003 va tornar a canviar d'escenari polític, a petició de José María Aznar, i es va presentar a les eleccions a l'alcaldia de Madrid. Es va convertir en alcalde en obtenir la majoria absoluta enfront de la socialista Trinidad Jiménez i de la candidata d'Esquerra Unida Inés Sabanés.

L'any 2004 va ser l'únic membre del Partit Popular que va intervenir públicament en el Congrés fent autocrítica d'algunes de les errades comeses pel seu partit en el govern d'Espanya, sense esmentar-les expressament. "Algun error devem haver comès", va dir llavors. Posteriorment, va intentar sense èxit llançar la candidatura del vicealcalde de Madrid Manuel Cobo —un estret col·laborador seu des que era president de la Comunitat de Madrid— a la secretaria general del Partit Popular de Madrid enfront d'Esperanza Aguirre. Els seus plans per a la ciutat de Madrid van passar per projectes com el soterrament parcial de l'autopista de circumval·lació M-30 al pas per la riba del Manzanares, l'impuls a la candidatura olímpica de la capital espanyola per organitzar els Jocs Olímpics de 2012 (llançada pel seu antecessor, José María Álvarez del Manzano) o l'elaboració de la Llei de Capitalitat, ja aprovada, per augmentar les competències i la capacitat de finançament de l'Ajuntament. Altres mesures adoptades van ser el reforç de la seguretat ciutadana en alliberar la policia municipal del control del trànsit mitjançant la creació d'un nou cos de funcionaris destinats a aquest fi, els agents de mobilitat.

Des de la seva arribada a l'Ajuntament, Ruiz-Gallardón va impulsar nombrosos projectes de millora del centre de la ciutat, com ja havia fet el seu predecessor en el càrrec, José María Álvarez del Manzano. Destaquen les obres de construcció de túnels i de millora de les infraestructures o la conversió de carrers en zona de vianants,[cal citació] fet que va comportar que l'Ajuntament de Madrid hagués de fer front a fortes càrregues econòmiques per cobrir les despeses de totes les obres impulsades. Per afrontar econòmicament la situació, es va recórrer a la instal·lació de parquímetres en moltes zones de la ciutat, una iniciativa que va propiciar la descongestió de l'aparcament públic al centre de la ciutat, tot i que la mesura no va ser ben rebuda en algunes zones no cèntriques.[cal citació]

És cristià i catòlic practicant. No obstant això, en temps recents, davant la liberalització moral i les diferències entre el govern i l'Església, s'havia distanciat bastant de la jerarquia catòlica, que acusava de retrògrada i desfasada. És membre de la Fundació Internacional Raoul Wallenberg, una organització no governamental sense ànim de lucre dedicada a promoure la pau i l'entesa interculturals. Considera El Dorado, del grup musical Revólver, la seva cançó talismà.[cal citació]

El 28 de juliol de 2006, en saber-se la seva decisió d'oficiar un matrimoni homosexual com a alcalde de Madrid, el secretari general del Grup Parlamentari Popular del Congrés dels Diputats, Jorge Fernández Díaz, ho va considerar constitutiu d'"una profunda deslleialtat" que "per descomptat, ha de tenir conseqüències polítiques".[cal citació] Per la seva banda, el secretari de Comunicació del Partit Popular, Gabriel Elorriaga, va demanar a Ruiz-Gallardón que fos "conseqüent" amb les "decisions adoptades pel partit en els últims temps".

Ministre de Justícia (2011-2014)[modifica | modifica el codi]

En les eleccions generals espanyoles de 2011 va formar part de les llistes de la seva formació, el Partit Popular, per la circumscripció de Madrid, en què ocupava el quart lloc. El 20 de novembre, havent-se celebrat les eleccions, va sortir elegit membre del Congrés dels Diputats.

Amb la investidura de Mariano Rajoy com a president del Govern espanyol, va ser nomenat ministre de Justícia del Consell de Ministres, fet que el va obligar a deixar l'alcaldia de Madrid.

Quan ja ocupava el càrrec, el diari El Mundo va publicar un article en què es posava de manifest la possible implicació de la família del ministre en l'obstrucció a la investigació policial a Madrid[3]

El 23 de setembre de 2014, després que el president del govern espanyol va anunciar que la seva proposta de reforma de la llei de l'avortament no tirava endavant per manca de consens, Ruiz-Gallardón va fer pública la dimissió com a ministre de Justícia i la retirada de la política.[1] En substitució seva es va nomenar Rafael Catalá com a nou ministre de Justícia espanyol.[4]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 «Alberto Ruiz-Gallardón dimiteix com a ministre de Justícia». 324.cat, 23 de setembre 2014. [Consulta: 23/9/2014].
  2. «Leyendas y verdades de Isaac Albéniz» (en castellà). ElPais.com, 12 de novembre 2009. [Consulta: 31/8/2014].
  3. «Denuncian a un hijo de Gallardón por fugarse tras un accidente» (en castellà). ElMundo.es, 16 de juny 2014. [Consulta: 16/6/2014].
  4. «Rafael Catalá Polo, nomenat nou ministre de Justícia en substitució d'Alberto Ruiz-Gallardón». 324.cat, 24 de setembre 2014. [Consulta: 24/9/2014].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Alberto Ruiz-Gallardón Jiménez



Càrrecs en partits polítics
Precedit per:
Jorge Verstrynge
AP
Secretari General d'Alianza Popular
Interí

19861987
Succeït per:
Arturo García-Tizón
Precedit per:
José Miguel Ortí
AP
Portaveu del Partit Popular al Senat d'Espanya

19931995
Succeït per:
Ángel Acebes
Càrrecs públics
Precedit per:
Joaquín Leguina
Comunitat de Madrid
President de la Comunitat de Madrid

19952003
Succeït per:
Esperanza Aguirre
Precedit per:
José María Álvarez del Manzano
Madrid
Alcalde de Madrid

20032011
Succeït per:
Ana Botella
Precedit per:
Francisco Caamaño
Espanya
Ministeri de Justícia d'Espanya

2011 - 2014
Succeït per:
Rafael Catalá