Alcalatén

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
l'Alcalatén
Localització

Mapa de l'Alcalatén

Comarca del País Valencià
Pic del Penyagolosa
Pic del Penyagolosa
Estat
• Autonomia
• Província
Espanya
Comunitat Valenciana
Província de Castelló
Capital L'Alcora
Llengua pròpia Valencià
Superfície 648,7 km²
Població 
  • Densitat
16.991 hab.
26,19 hab/km²
Coordenades 40° 8′ 18.58″ N, 0° 16′ 47.99″ O / 40.1384944°N,0.2799972°O / 40.1384944; -0.2799972Coord.: 40° 8′ 18.58″ N, 0° 16′ 47.99″ O / 40.1384944°N,0.2799972°O / 40.1384944; -0.2799972
Organització
Municipis

9
Municipi més populós L'Alcora (11.068 hab.)
Municipi més dens L'Alcora (111,01 hab./km²)
Municipi més extens Vistabella del Maestrat (151,00 km²)

L'Alcalatén és una comarca del nord del País Valencià, amb capital a l'Alcora.

Limita al nord amb l'Alt Maestrat i l'Aragó, a l'est amb la Plana Alta, al sud amb la Plana Baixa i a l'oest amb l'Alt Millars.

Geografia[modifica | modifica el codi]

Geogràficament el territori de l'Alcalatén correspon a una porció de la façana oriental de les serres ibèriques que, des del Penyagolosa, van descendint escalonadament fins a la mar. Per això, en sentit invers -de la mar cap a l'interior-, ben bé podem afirmar que aquest territori és una costera. Una constant pujada que va des de la seua menor cota -els 135 metres sobre el nivell del mar a l'embassament de Maria Cristina a l'Alcora-, fins als 1.814 metres del Penyagolosa, l'emblemàtica muntanya situada a l'extrem NO de la comarca, on conflueixen els termes de Xodos, Vistabella del Maestrat i Vilafermosa.

Són 1.679m de diferència, en a penes 27 km de distància en línia recta. Una espectacular ascensió per un territori cada vegada més trencat que ja va descriure el primer dels seus visitants il·lustres, el botànic Cavanilles quan, en creuar la comarca, el 1793, va anotar al seu diari de viatge: "Desde Villafamés se puede decir que siempre se sube, pero, especialmente, desde Figueroles, quando se llega a Lucena casi quiere uno persuadirse que llegó a la cumbre, pero pasando acia el Castillo se desengaña, elevándose siempre y trepando por la serie de montes que se enlazan y continúan con los de Reyno de Aragón".

Orografia[modifica | modifica el codi]

La comarca s'estructura al voltant del Penyagolosa, cim culminant del territori de parla valenciana, amb un alt contingut simbòlic per als habitants d'aquestes terres, però també per a la resta del poble valencià. És una zona esquerpa, amb forts desnivells i diversos cims que s'enlairen per damunt dels 1.500 m, com ara l'Absevar (1.645 m); la Lloma Velada (1.550 m); el Tossal de Fraga (1.553 m); el Batalla (1.507 m) o el Tossal de Marinet (1.467 m) en són bona mostra.

En aquest espai tan abrupte, els rius i els barrancs baixen, entre els materials secundaris -cretàcics i juràssics principalment-, per valls estretes i profundes, tot recorrent aspres muntanyes i rocallosos tossals, fins a arribar a l'ampla vall que atravessa la rambla de la Viuda, un afluent del Millars situat a l'orient comarcal.

A Xodos naix el riu Llucena, que és el més important de la comarca i, tot i que naix en terres aragoneses, el Montlleó també atravessa la comarca de l'Alcalatén. Tots dos desemboquen a la rambla de la Vídua.

Vegetació i clima[modifica | modifica el codi]

A les serres abunda el pi i la savina. Hi ha nombroses espècies d'aus rapinyaires i es pot veure alguna cabra salvatge.

Pel que fa al clima de l'Alcalatén, dins del genèric mediterrani, presenta una pluviositat mitjana que oscil·la, segons l'altitud, entre els 400 i els 600 m; encara que a la rodalia del Penyagolosa pot sobrepassar els 700. La temperatura, que disminueix amb l'altura, presenta unes mitjanes d'entre els 8 i els 15 graus. La vegetació, de tipus mediterrani, amb predomini del pi i de la carrasca, es veu afectada pels incendis forestals, subproductes del massiu abandonament de les activitats agràries en les darreres dècades.

La comarca històrica[modifica | modifica el codi]

L'actual comarca de l'Alcalatén és una modificació de l'antiga delimitació del territori: la tinença de l'Alcalatén, que trobem al mapa de comarques d'Emili Beüt "Comarques naturals del Regne de València" publicat l'any 1934. Aquesta delimitació no incloïa els municipis d'Atzeneta del Maestrat, Benafigos, i Vistabella del Maestrat, que ençà formaven part d'una anterior i històrica comarca de l'Alt Maestrat.

Comarca de l'Alcalatén o antiga tinença de l'Alcalatén?[modifica | modifica el codi]

Actualment, en molts àmbits del País Valencià trobem un model de comarcalització que no és oficial. És la comarcalització que un grup de geògrafs, historiadors, sociòlegs i economistes realitzaren en la dècada dels seixanta i que va veure la llum en 1970 amb la publicació del "Nomenclàtor geogràfic del País Valencià".

En aquesta comarcalització, amb la finalitat d'evitar excessives diferències d'extensió entre comarques i d'aconseguir una relativa homogeneïtat espacial entre si, se suprimiren les unitats històriques més xicotetes i es desdoblaren les més extenses. És per això que actualment és molt freqüent que diverses comarques es diferencien amb els adjectius "Alta-Alt" i "Baixa-Baix". (Alt Maestrat-Baix Maestrat, Plana Alta-Plana Baixa; etc.).

En el nostre cas ens trobem que la comarca de l'Alcalatén, que rep el nom del de l'antiga tinença de l'Alcalatén -un senyoriu concedit per Jaume I als Urrea-, engloba també, segons aquella comarcalització, tres localitats -Vistabella, Atzeneta i Benafigos- esqueixades de l'històric Maestrat de Montesa, del qual sempre han format part. De fet, sobretot a Atzeneta, el poble més gran i dinàmic d'aquests tres-, hi ha cert refús a integrar-se en una comarca constituïda, en gran part, per poblacions amb les quals no han constituït mai una entitat en el passat.

Aquest fet esdevindrà un problema si la Generalitat decideix establir una comarcalització formal del País Valencià. (Potser és per això que s'ajorna ad calendas graecas),

Història[modifica | modifica el codi]

Poc poblat històricament, l'Alcalatén conté jaciments de l'edat del Bronze i ibèrics -alguns tan importants com el de la Torre de Foios a Llucena-. A l'època romana, per les troballes efectuades -a l'Alcora i Costur bàsicament- sembla que els assentaments es limitaven pràcticament a la zona oriental més baixa. I no seria fins a l'època musulmana que la població començaria a colonitzar definitivament els indrets més favorables de l'accidentat interior. A aquesta època correspondria, per exemple, la fundació d'Atzeneta i diferents alqueries i castells més elevats de l'oest del territori.

El nom de la comarca prové de l'àrab i significa "els dos castells". Un d'aquests és, sense dubte, el castell d'Alcalatén, uns quants quilòmetres amunt de l'Alcora per la carretera de Terol. L'altre no se sap amb seguretat, però, molt probablement fóra el de Llucena.

De la conquesta catalano-aragonesa fins al segle XVIII[modifica | modifica el codi]

La conquesta i posterior repoblació catalano-aragonesa del segle XIII constitueixen l'inici de l'Alcalatén actual. En aquells repobladors vinguts del nord es troba l'origen de la població i de la cultura actual de la comarca -una comarca que encara hui manté uns elevats índexs de fidelitat lingüística amb un 86,4 % dels seus habitants que parlen el valencià, i un 97,8 % que l'entenen.

Poc després d'aquella conquesta, efectuada el 1233, la primitiva població musulmana, com a altres llocs del nord valencià, seria expulsada del nou territori cristià que esdevindria així, homogeni culturalment i religiosa.

La tinença de l'Alcalatén, en quant senyoriu feudal, naix immediatament després de la conquesa cristiana arran de la donació efectuada, el 24 de juliol de 1233, per Jaume I a Ximeno II d'Urrea, noble aragonès company del rei en la conquesta del territori valencià. En aquesta donació estava comprés tant el castell d'Alcalatén, com tots els territoris i poblacions que componien la seua demarcació en època musulmana. Així, els Urrea es convertirien en propietaris d'un dels més extensos senyorius valencians. Un senyoriu que posseirien fins a la mort sense descendència de l'últim d'ells: en Pedro Pablo Abarca de Bolea Ximénez de Urrea, desè comte d'Aranda -el famós ministre il·lustrat de Carles III i Carles IV- en 1798. En aquest any, i, fins a l'abolició definitiva del feudalisme en 1833, l'Alcalatén passaria a ser propietat dels ducs d'Híxar. Finalment, en l'actualitat, el senyoriu de l'Alcalatén encara que a títol simplement honorífic, és un més dels molts títols pertanyents a la casa d'Alba.

Vistabella, Atzeneta i Benafigos, per la seua banda, van ser, des de 1235 i segons la concòrdia de Montalban entre Jaume I i Blasc d'Alagó, propietat d'aquest altre noble aragonès, junt amb la resta de les altres localitats pertanyents al castell de Culla (Culla, Molinell, Torre en Besora i Vilar de Canes). En 1303, el seu nét -Guillem d'Anglesola- vendrà aquest senyoriu a l'orde militar dels Templers fins que, dissolta aquesta el 1312, passarà a propietat de la nova orde militar de Santa Maria de Montesa, on constituirà la bailia o setena de Culla fins a l'abolició del règim feudal.

Guerres i guerrilles als segles XIX i XX[modifica | modifica el codi]

El segle XIX, començat bèl·licament amb una guerra contra l'invasor francès, és també el segle de la revolució liberal espanyola i les guerres civils entre carlistes i liberals. Uns fets que van afectar plenament l'Alcalatén.

Aquesta comarca, donada la seua situació de pas entre l'Aragó i la costa, i el seu accidentat relleu, propici a l'emboscada i l'amagatall guerriller, va ser escenari de tots i cadascun dels episodis bèl·lics del huit-cents. Una cosa que ja havia vist la centúria anterior quan, durant la Guerra de Successió de principis del XVIII, les seues muntanyes van ser refugi dels guerrillers maulets -els Miquelets- partidaris del derrotat Arxiduc Carles d'Àustria.

Així, l'Alcalatén va conèixer, el 1811, el pas, pels camins que provenien de l'Aragó, de les tropes franceses que, amb 10.000 homes van baixar des de les terres de Terol cap a la Plana i cap a València. Al seu pas van deixar un amarg rastre de pillatge i saqueig recordat en la memòria popular i en la documentació de l'època. Durant aquella mateixa Guerra de la Independència o del Francès, l'Alcalatén va ser també l'escenari dels fets dels guerrillers liberals d'Ascensi Nebot "el Frare" que, des del seu quarter general de Vistabella, interceptava les comunicacions del mariscal Suchet amb França, fustigant contínuament l'invasor fins a arribar, en 1813, a alliberar, sense cap altre ajut que el de les seues forces, tota la seua zona d'influència –incloent-hi també la Plana–, de tropes franceses.

Posteriorment, durant el Trienni Liberal, en 1822, l'Alcalatén serà l'escenari de les corregudes dels guerrillers absolutistes del general Rafael Sempere que emplaçarà el seu lloc de comandament a Llucena. Uns anys després, el 1833, quan esclatarà la primera Guerra Carlina, la comarca tornarà, al llarg de sis anys, a veure les seues terres convertides en camps de batalla, cremats els seus masos i les seues collites, i delmats els seus ramats. En el seu transcurs destacaria la resistència liberal de Llucena, atacada sense èxit repetidament pels carlins. Un poble on començà la seua carrera política, després de les seues gestes militars, el jove Victorino Fabra, fundador de la saga política castellonenca dels Fabra. Fou en el transcurs d'aquesta guerra, al tossal de Goçalbo, entre les Useres i Llucena, on consolidaria la seua fama militar el general O’Donnell en derrotar, en 1838, al carlí Cabrera en una batalla decisiva per a aquesta guerra.

Però, desgraciadament, no seria l'última. Després d'alguns nous i, afortunadament, poc importants episodis guerrillers entre 1846 i 1849, el 1872 va esclatar l'última Guerra Carlista. Així, fins al 1876, una altra vegada carlistes i liberals van tornar a matar-se pels seus camps, i els pobles van patir les conseqüències d'un conflicte que semblava eternitzar-se.

Posteriorment, al segle XX, esdevindria la Guerra Civil Espanyola de 1936-1939 i la seua dura postguerra, en la qual una altra volta tornaran les partides guerrilleres: "els maquis", a les terres de l'Alcalatén.

Economia[modifica | modifica el codi]

Als plans que hi ha entre les serres que condueixen al gegant de pedra es conrea una agricultura de secà: cereals, garrofes, olives i algunes fruiteres. La ramaderia ateny certa importància.

La vall del riu de Llucena, situada aproximadament al centre de l'Alcalatén, constitueix l'eix geogràfic de la comarca i el seu centre econòmic i demogràfic en tant que la major part de la població comarcal hi viu, a les localitats de l'Alcora, Figueroles i Llucena, on es desenvolupa la indústria de la ceràmica.

En l'actualitat, el turisme rural s'ha desenvolupat encara de manera incipient diversificant una economia comarcal molt monòtona i monotematitzada pel taulell.

Administració[modifica | modifica el codi]

La comarca pertany a la província de Castelló, i pertanyen tots els municipis al Partit judicial de Castelló de la Plana.

Municipis[modifica | modifica el codi]

Els municipis d'aquesta comarca són:

Alcalatén (2008)
Municipi     Població     Extensió     Densitat
L'Alcora 11.068 94,90 111,01
Atzeneta del Maestrat 1.448 71,20 20,55
Benafigos 171 35,60 5,34
Costur 579 21,90 22,74
Figueroles 582 12,10 47,19
Llucena 1.587 137,00 11,72
Les Useres 1.008 80,70 12,24
Vistabella del Maestrat 426 151,00 2,64
Xodos 122 44,30 2,89
Total 16.991 648,70 25,27

Mancomunitats[modifica | modifica el codi]

Vies de comunicació[modifica | modifica el codi]

La principal carretera que dóna accés a la comarca és la CV-190 que enllaça des de la CV-16 (que acaba a l'Alcora) passant pels municipis de Figueroles i Llucena. Després de pujar el Port del Revolcador (986 m) s'endinsa a la comarca veïna de l'Alt Millars.

Una carretera comarcal, la CV-165, que es desvia de l'anterior a l'altura de la pedania alcorina de La Foia, comunica els municipis de Costur, Les Useres i Atzeneta del Maestrat amb la capital comarcal.

A Atzeneta també s'arriba per la CV-170, després de sortir de la CV-15 o carretera de Vilafamés-Vall d'Alba-Albocàsser. A partir d'aquests municipis, per la mateixa via s'arriba als municipis més a l'interior: Xodos, Benafigos i Vistabella del Maestrat.

Llocs d'interés[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Llista de monuments de l'Alcalatén
  • Castell de l'Alcalatén. Fortalesa medieval, segles X-XIII, planta triangular dispersa, recinte principal i envoltat per un camí de ronda, amb aljub i despoblat. Entrada per migdia, amb dues torres circulars i galledes i muralla almenada tipus "barbacana". Es troba al municipi de l'Alcora.
  • Santuari de la Mare de Déu de l'Ortisella. Construïda el 1566 i dedicada a la Patrona de Benafigos situada a 1,3 Km. del poble. Al voltant del Santuari es pot gaudir de magnífics espais per a l'esbarjo.
  • Castell-palau dels Ximénez d'Urrea. D'origen àrab però modificat per a destinar-lo a casa-palau dels Urrea primer i dels Híjar després. Va ser parcialment destruït pels atacs carlins i reformat en 1876 per a fer-lo servir de presó. Actualment alberga el Museu Etnològic de Llucena.
  • La Torre de Foios. Monument Nacional des de 1931. Es tracta d'una torre ibera, dels segles VII a III aC que constitueix un dels elements d'arquitectura militar ibera que han arribat als nostres dies. Es troba en bon estat de conservació al municipi de Llucena.
  • Santuari de Sant Joan de Penyagolosa. Monument historicoartístic dels segles del XIV al XV. Situat a 9 Km de Vistabella del Maestrat, es configura com l'element arquitectònic emblemàtic de la zona.
  • Església de l'Assumpció de Vistabella del Maestrat. Dels segles XVII i XVIII.

Espais naturals:

Festes, fires i celebracions populars[modifica | modifica el codi]

  • Els Pelegrins de les Useres. L'últim divendres d'abril de cada any el poble de les Useres rememora una antiga tradició que ens trasllada de ple a l'edat mitjana.
  • Fira Tradicional d'arts i oficis antics d'Atzeneta del Maestrat, 7 de desembre.
  • Fira del Rotllo de Llucena. Coincidint amb la celebració de la Santíssima Trinitat (30 de maig). Fira de maquinària agrícola i una altra de dolços i jogueteria; competicions esportives; balls típics i balls moderns. Però el típic és el repartiment del rotllo, prèviament beneït pel rector.
  • Mostra cultural de l'Alcalatén: Des de l'any 1998 i organitzat per la Coordinadora d'associacions culturals de l'Alcalatén, es realitza anualment en un poble diferent de la comarca una fira d'associacions i artesans, on participen els pobles de l'antiga comarca de l'Alcalatén (Figueroles, Costur, l'Alcora, La Foia, Llucena, Xodos, Benafigos i Les Useres).

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Alcalatén