Alcide De Gasperi
| Alcide De Gasperi | |
|---|---|
 |
|
|
|
|
| Mandat 12 de juny de 1946 – 29 de juny de 1946 |
|
| Precedit per | Humbert II d'Itàlia com a rei d'Itàlia |
| Succeït per | Enrico De Nicola |
|
|
|
| Mandat 10 de desembre de 1945 – 2 d'agost de 1953 |
|
| Precedit per | Ferruccio Parri |
| Succeït per | Giuseppe Pella |
|
|
|
| Mandat 1954 – 19 d'agost de 1954 |
|
| Precedit per | Paul-Henri Spaak |
| Succeït per | Giuseppe Pella |
|
|
|
| Naixement | 3 d'abril de 1881 Pieve Tesino (Imperi austrohongarès) |
| Mort | 19 d'agost de 1954 Borgo Valsugana (Itàlia) |
| Partit polític | Democràcia Cristiana (DCI) |
| confessor | |
|---|---|
| Enterrament | Pòrtic de San Lorenzo fuore le Mura (Roma) |
| Beatificació | Procés obert el 1993 per l'arxidiòcesi de Trento |
Alcide De Gasperi ( Pieve Tesino, Imperi austrohongarès 1881 - Borgo Valsugana, Itàlia 1954 ) fou un polític italià, que ocupà la Presidència italiana i el càrrec de Primer Ministre d'Itàlia. És considerant un dels "Pares d'Europa" de forma conjunta amb Konrad Adenauer, Robert Schuman i Jean Monnet. Fundador del partir de la Democràcia Cristiana, fou un catòlic devot: ha estat proclamat servent de Déu per l'Església catòlica i té el procés de beatificació en curs.
Taula de continguts |
Biografia [modifica]
Va néixer el 3 d'abril de 1881 a la ciutat de Pieve Tesino, població situada en aquells moments a l'Imperi austrohongarès però que avui en dia forma part de la província de Trento. S'inicià en la vida política de la seva regió i en la d'Àustria durant els seus anys universitaris que passà a Viena, on estudià filosofia i literatura per esdevenir posteriorment periodista.
Va morir el 19 d'agost de 1954 a la ciutat de Borgo Valsugana, població situada a la província de Trento.
Vida política [modifica]
Començà la seva veritable carrera política com a diputat en el parlament austríac l'any 1911 en representació de la petita comunitat italiana en el si d'un gran imperi multinacional. Aquesta experiència li aportà una visió més global de la vida política, enriquint-lo amb una cultura més àmplia, més diversa i que li va servir per a fonamentar el seu ideal europeista.
A l'esclatar la Primera Guerra Mundial fou nomenat responsable del Comitè dels Refugiats. En el desenvolupament del seu càrrec ajudà a milers d'exiliats de Trento, detinguts pel govern austríac per raons militars, a emigrar cap a l'interior del país. Després de l'annexió de Trento a Itàlia, al final de la guerra, s'involucrà, al costat del frare Luigi Sturzo, Alberto Marvelli i diversos laics i polítics, en la creació del Partit Popular Italià (PPI), i que posteriorment fou anomenat Democràcia Cristiana. L'any 1921 fou escollit diputat per Trento, i presidí el grup parlamentari del PPI al Parlament. Fins a l'arribada de Benito Mussolini al poder l'any 1922 ocupà un paper important en la vida política italiana.
En la seva qualitat d'opositor és acusat d'activitats antifeixistess, per la qual cosa és detingut i condemnat a 4 anys de presó. A pesar del seu alliberament, queda sota vigilància fins a la caiguda de Mussolini, ocupant un lloc d'auxiliar a la Biblioteca de El Vaticà.
Europeisme [modifica]
AL final de la Segona Guerra Mundial De Gasperi es convertí en líder incontestable de la democràcia cristiana. Entre 1945 i 1953 dirigí 8 governs successius com a primer ministre, compaginant aquest càrrec amb el de Minsitre d'Afers exteriors. L'any 1946 quan Itàlia esdevé una república també és nomenat president del país, càrrec que manté durant 18 dies fins a nomenar Enrico De Nicola.
Durant l'exerci del seu càrrec aconseguit que Itàlia s'adhereixi a l'OTAN i la integra en la Comunitat Europea del Carbó i l'Acer (CECA) i dóna suport activament el projecte de la fallida Comunitat Europea de Defensa (CED).
Al costat de Robert Schuman i Konrad Adenauer realitza grans esforços en les primeres etapes de la construcció d'Europa. Entre èxits i fracassos, neix entre ells una unió, una solidaritat i una estima profundes. Alcide De Gasperi consagrarà els últims anys de la seva carrera a l'edificació de la construcció europea. Dimitit pel seu propi partit l'any 1953, poc abans de la seva mort, es converteix en el primer president l'Assemblea parlamentària de la CECA. L'any 1952 havia estat guardonat amb el Premi Internacional Carlemany, concedit per la ciutat d'Aquisgrà, en reconeixement dels seus esforços en la unitat d'Europa.
| « | "Constituir aquesta solidaritat de la raó i del sentiment, de la fraternitat i de la justícia, i insuflar a la unitat europea l'esperit heroic de la llibertat i del sacrifici que han estat sempre el de la decisió en els grans moments de la història". | » |
Procés de beatificació [modifica]
Poc després de la seva mort començaren les tasques del procés de beatificació, promogudes per l'arquidiòcesi de Trento. La fase diocesana s'inicià en 1993 i ha estat proclamat servent de Déu.
Enllaços externs [modifica]
- (italià) Pàgina sobre Alcide De Gasperi
- (anglès) Premi Internacional Carlemany
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Alcide De Gasperi |
| Precedit per: Ivanoe Bonomi |
Ministre d'Afers exteriors 1944–1946 |
Succeït per: Pietro Nenni |
| Precedit per: Ferruccio Parri |
Primer Ministre d'Itàlia 1945–1953 |
Succeït per: Giuseppe Pella |
| Precedit per: Humbert II com a Rei d'Itàlia |
President d'Itàlia (càrrec interí) 12 de juny de 1946–29 de juny de 1946 |
Succeït per: Enrico De Nicola |
| Precedit per: Giuseppe Romita |
Ministre de l'Interior 1946–1947 |
Succeït per: Mario Scelba |
| Precedit per: Carlo Sforza |
Ministre d'Afers exteriors 1951–1953 |
Succeït per: Giuseppe Pella |
| Precedit per: Paul-Henri Spaak |
President de l'Assemblea Comuna d'Europa 1954 |
Succeït per: Giuseppe Pella |
