Alejandra Pizarnik

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Alejandra Pizarnik
Alejandro Pizarnik-C123.jpg
Alejandra Pizarnik
Naixement 29 de maig de 1936
Avellaneda, Argentina
Mort 25 de setembre de 1972 (als 36 anys)
Avellaneda, Argentina
Activitat Escriptora i traductora
Nacionalitat Argentina Argentina
Gèneres Poesia

Alejandra Pizarnik (Avellaneda, 29 d'abril de 1936Avellaneda, 25 de setembre de 1972) fou una poetessa i traductora argentina.[1] Nascuda dins una família d'immigrants jueus russos, va estudiar filosofia a la Universitat de Buenos Aires i pintura amb el Juan Batlle Planes. Del 1960 al 1964, va viure a París, on va treballar per a la publicació Cuadernos i va seguir diferents cursos a la Sorbonne. Es va suïcidar amb 36 anys suposadament per una sobredosi de barbitúrics.

Susan Bassnett ha publicat un llibre de poesia, Ex-changing Lifes: Poems and Translations (2002), inspirat en l'obra de la poetessa argentina.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Flora Alejandra Pizarnik neix en Avellaneda, una localitat propera a la gran capital de Buenos Aires (Argentina), un 29 d'abril de 1936 en una casa de dues plantes per la qual ja corria amb la seva germana Myriam. Els pares, Elías Pozharnik i Rejzla Bromiker, que habien nascut en Rovne (Rússia), instituïen un nou règim familiar en una comunitat jueva capaç d'esbiaixar els problemes culturals que pogués comportar fonent-se amb una cultura i un idioma estranys però acollidors. Després d'un llarg camí des de Rovne, passant per París durant uns mesos on vivia el seu oncle patern, van aconseguir arribar fugint de la mareja nazi a un port argentí de calma i acceptació on van ancorar un nou buc familiar en el qual intentaria navegar al llarg de la seva existència. El gust per la música clàssica inculcat pel pare i pot ser per aquella tia russa que es dedicava a la literatura, van fer de la infància d’Alejandra Pizarnik un nou espai de notes i lletres que li portarà a passejar al costat de Sartre i Edith Piaf al llarg de l'adolescència. Una economia folgada gràcies al negoci de joieria del seu pare, va permetre que l'educació de A. Pizarnik absorbís els coneixements de dues escoles: la n. 7 d’Avellaneda i la Zalman Reizien Schule, escola progressista en la qual aprenia el jiddisch i la religió i història jueva. No tot va ser un camí de roses, els seus pares vivien aquells dies en un núvol de terror causat per les accions abominables d'un nazisme que arrasava Europa occidental a un ritme escruixidor i que els provocava una tristesa difícil d'ocultar a una ment tan desperta com la seva. D'altra banda, les eternes comparacions amb la seva germana, més rossa, més prima, menys malaltissa i més perfecta que ella, aprofundien en el cos gras i graciós de A. Pizarnik completat per una lleu quequesa i un asma incipient.

Amb l'edat, les extravagàncies s'accentuaran encara més i per a A. Pizarnik l'adolescència va confirmar l’antagonisme que sobrevolava entre els seus jerseis d'home i els vestits de tul i seda que tant fascinaven a la seva mare. Era aquella noia divertida, blasfema, que fumava sense parar amagada en la seva cova, la cova que tant odiaven les mares de les seves amigues. Representava tot allò que no havia de ser una senyoreta encara que amagava darrere de sí un existencialisme sartrià capaç de fetillar a totes les seves companyes. No només va propiciar la literatura entre el seu cercle escolar sinó que ja en aquesta època la seva cambra, estreta i amb olor de cigarret, albergava en les seves parets vaticinis del que serà la seva vida, la poesia. La Buma que els seus pares apel·laven, començava la seva metamorfosi cap a una Alejandra fora de context, incompresa intel·lectualment malgrat els esforços del seu pare i d'algunes de les seves amigues. Les seves relacions fallides amb l'altre sexe, la preocupació per una estètica que sempre va acoltellar el seu ego (el seu etern acne, el petit sobrepès) i les freqüents amfetamines tan de moda en l'època per aconseguir estar prima van començar a incubar les excentricitats i els laments d'una ja Alejandra universitària. En aquests moments la mort començava a ser la principal preocupació: què serà això de morir, quin hi haurà més enllà del moment en el qual la dalla talli el fil de la vida teixit per les parques. Desconcertava a qui s'apropava a ella. Mentre renaixia la política argentina, Alejandra, ja en cinquè curs, tenia forjada la seva vocació d'escriptora, una aptitud que la portaria a estudiar a les aules de la Facultat de Filosofia i més tard en les de la Facultat de Periodisme. La seva vida serà un enrenou al llarg de tota la seva estada universitària, anar i venir de facultat a facultat, cafès, tertúlies i festes, actes socials als quals Alejandra assistirà assíduament gràcies al seu caràcter rebel, extravagant i provocatiu que atreia totes les mirades i comentaris. Serà Juan Jacobo Bajarlía el que la introdueixi al caòtic món literari de llavors. Bajarlía havia aconseguit la càtedra de Literatura Moderna i la va conduir pels camins de Proust, Gide, Claudel, Kierkegaard, Leopardi, Joyce i, per descomptat, pels rumbs surrealistes del París de principi de segle. Ella va congeniar molt bé amb totes aquestes lectures, sobretot amb Proust, amb el qual va compartir el cercle de passions i sentiments que més tard apareixerien durant la primera etapa poètica; i també Claudel, amb el qual s'identificaria a causa de la seva marca d'estrangeria.

Però els problemes que havien començat a establir-se a l'adolescència comencen a germinar i a accentuar-se a l'etapa universitària. És per això que Alejandra inicia la seva coneguda teràpia amb l'analista León Ostrov, teràpia i amistat que s'allargarà durant diversos anys. A. Pizarnik brillava per la seva intel·ligència i sociabilitat, però aquesta última va ser gràcies a León, que va aconseguir acabar amb la quequesa i la conseqüent timidesa per aconseguir una nova Alejandra de dicció excepcional, fascinant, excèntrica i amb un toc exòtic a causa del seu accent estranger. Torna a moure's en una dicotomia, no només l'estrangeria i el cercle familiar la fa partícip de dos mons, sinó que la nova peregrinació pels paratges literaris bifurquen la seva personalitat en dues Alejandras diferents: la contristada Alejandra dels cercles literaris, tímida i silenciosa; i la jocosa i burleta, gairebé infantil, que provocava el riure i l'admiració entre les seves amigues. Serà aquesta infantilitat la que provoqui el repudi de la seva primera obra, La tierra más ajena de 1955 (tan infantil que la va sufragar el seu pare).

En 1955, A. Pizarnik també publicarà les seves traduccions de les obres de Paul Eluard i de André Breton, absorbint per sempre l'asimetria vital del moviment parisenc d'entreguerres. Bajarlía introdueix a A. Pizarnik en els alts cercles literaris en els quals coneixerà a Oliverio Girondo, a Aldo Pellegrini, a Roberto Juaroz, a Antonio Porchia i al pintor Juan Batlle, aquest últim, influència essencial en la configuració espacial de la seva poesia posterior. No serà la seva única influència, J. Batlle representa la concepció singular d'una figuració metafòrica, però també la pintura “naïf”, que floria a Argentina llavors. Però sens dubte una de les grans amistats d'aquest període serà Antonio Requeni. Es van conèixer a un reportatge per al diari La opinión i a partir d'aquí van començar les seves aventures inseparables. Com a conseqüència, durant els anys que van de 1956 fins al seu viatge a París, A. Pizarnik emprèn una carrera frenètica de publicacions en revistes i editorials, de tertúlies fins a altes hores de la matinada i de noves amistats. En 1956 publica la seva segona obra, La última inocencia, dedicada al seu gran amic i analista León Ostrov. En l'ambient fumejant d'alcohol i poesia que es respirava en els cercles literaris del moment, A. Pizarnik trobarà la seva veu pròpia, aquella que se submergeix en les ones funestes i destructives de la mort, el desemparament, la nit i la subjectivitat completa. Tota aquesta amalgama de pessimisme i solitud es donaran cita en un nou llibre de poemes, Las aventuras perdidas (1959).

Fins a 1959, any en el qual la seva destinació canviarà de rumb cap a la llibertat, Alejandra augmentarà el seu cercle social, serà un personatge indispensable en tots els cafès, festes, menjars i altres cadàvers exquisits, es convertirà en la nena desvalguda allunyada de les coses quotidianes que provocarà la compassió i tendresa de tots els seus amics.

Paral·lelament a aquesta vida de desordre i desconcert, Alejandra seguia fent vida universitària encara que mai es va presentar a cap examen final a causa de la repulsa que sentia per aquests professors de literatura incapaços de crear-la ni viure-la, només d'odiar-la i destruir-la amb els seus sermons magistrals. Però, malgrat aquesta postura, la carrera universitària li aporta una infinitat de nous coneixements, obres, escriptors i corrents filosòfics com García Morente, Hegel, Dilthey, Junger, Bollnow o Kierkegaard; i també noves amistats com Edgardo Cozarinsky i Sylvia Molloy.

Serà l'any 1959 quan començarà el seu viatge cap a occident, el ritual de pas cap a un nou cosmos poètic, la mare de la seva poesia, aquella que l'ha alimentat estant tan lluny: París.

Les màscares de A. Pizarnik es traslladen del bagul familiar de Buenos Aires fins a la llibertat l’any 1959. París es convertirà en l'esperit de la poesia purament pizarnikiana. Primer viurà a casa dels seus oncles (Armand, Geneviève i la seva filla Pascale) durant uns dies, lligada de nou a l'hegemonia familiar. Però aquest llaç familiar acabarà quan es traslladi de la seva residència familiar als seus estudis parisencs (primer al Boulevard Saint Germain (Rue du Bac); segon al n. 30 de la Rue Saint Sulpice; després, durant alguns mesos, a casa d'una amiga; i, finalment, al Boulevard Saint Michael) recreant de nou les seves parets plenes de papers, el seu tabac en cada cantonada i els seus poemes penjats en cada racó i en cada paret. Allí s'integra en una atrafegada vida social plena d'escriptors francesos i argentins, i, abans de res, nous amics imprescindibles a partir d'aquell llavors: Julio Cortázar, Octavio Paz, Italo Calvino i André Pieyre de Mandiargues.


La passió pels poetes maleïts, els surrealistes, els romàntics com René Daumal o Henri Michaux, aquesta coincidència intel·lectual serà el que la porti a iniciar una relació d'afecte personal i intel·lectual amb J. Cortázar. No només compartirà amb ell els gustos i la poesia sinó que Cortázar adoptarà també el paper de tutor d'una Alejandra despreocupada per la seva manutenció, enarborada per la mà espiritual de la ciutat embruixada.

Serà Octavio Paz un altre dels seus protectors parisencs que en aquells moments estava instal·lat en terres franceses a causa d'un dels seus càrrecs diplomàtics. Tal serà l'amistat que naixerà entre ells en aquests anys que es va encarregar de prologar la seva següent obra, Árbol de Diana.

Al costat d'ells i de Elena Garro, recorrerà els cercles socials més exquisits dels literats parisencs compartint poesia, pintura, enlluernada per l'extravagant quefer francès i les inaudites experiències que en els seus poemes correran com sang descontrolada. Aquest selecte cercle comptarà amb la presència, no només de Paz, Elena i de Cortázar i Aurora Bernárdez, sinó també d'Elvira Orphée i Miguel Ocampo, Eduardo Jonquière, Esther Singer i Italo Calvino, André Pieyre de Mandiargues, Laura Bataillon, Paul Verdevoye, Roger Caillois i Héctor A. Murena. També reprendrà la seva amistat amb els antics companys d'universitat que estaven establerts a París com Roberto Yahni, Ivonne Bordelois o Sylvia Molloy. Els obsequiarà amb festes literàries poètiques carregades d'humor i obscenitat. Descobrirà nous autors en les llibreries franceses (Ives Bonnefoy, Blaise Cendrars, Antonin Artaud, Georges Schehadé, Stéphane Mallarmé, Alphonse Allais) i es perdrà en els passadissos dels museus i exposicions per descobrir pintors com Paul Klee, Joan Miró, Gustave Moreau o Odilon Redon.

L’any 1963, la seva inestabilitat psíquica fa que el seu fil vital es desvirtuï en vaivens depressius convertint-la en l'altra Alejandra, la que es posa la màscara de l'agonia, la que no deixa de complaure's amb infinites pastilles, la que defalleix després de diverses desil·lusions sentimentals, pensant que només alguna cosa com l'amor és capaç de salvar-li de la seva mort blava.

La seva poesia es difondrà internacionalment a través de les revistes franceses Els lettres nouvelles, Nouvelle Révne Française, etc. Al costat de les seves publicacions la seva difusió es complementa amb diverses lectures públiques al costat de Juarroz, Olga Orozco i Arnaldo Calveyra dins de l'àmbit universitari.

Aquests anys de fervor poètic seran els causants dels seus poemes més perfectes inclosos en Árbol de Diana (1963) i publicats en les revistes Sur, Poesía=Poesía, Les Lettres Nouvelles, Le chien de Picque, i en les antologies Poesie vivante en Argentine de Fernand Verhesen.

Durant la seva estada a París realitzarà pocs viatges fora de la gran urbs: el primer a Capri en 1961; el segon a Saint Tropez en 1962; i, en tercer lloc, recorrerà les terres espanyoles en 1963 al costat d'una amiga, Marie Jeanne.

En 1963 veurà la llum una de les seves obres en prosa més importants, una mirada cara a cara amb la mort, la història de la comtessa del castell de Csejtne, Erzébeth Báthory, assassina i torturadora ritual de més de sis-centes cinquanta noies. La Condesa Sangrienta, al més pur estil de Láutreamont, Bataille o Sade, escriptors recuperats per l'afany poc convencional del moviment surrealista, recupera un món pre-edípic en el qual encara l'ésser humà no ha sofert el trauma socialitzador, un univers de sexe, mort i sadisme desmesurats.

En 1964 A. Pizarnik torna al seu natal Buenos Aires a causa de la pressió familiar i a una malaltia de la seva mare que va ser operada aquells dies.

Els seus llocs més visitats seran la Galería Bonino, la redacció de la revista Sur i de Capítulo, la Casaquinta de Esmeralda Almohacid i alguns restaurants com el “Edelweiss” o els bars de la zona de Florida. Malgrat el prestigi aconseguit a París gràcies a les seves últimes obres, A. Pizarnik seguirà patint penúries econòmiques de tal forma que el seu mecenes seguirà sent la seva pròpia família encara que també obtindrà algun ingrés gràcies a la Beca Guggenheim.

1968 serà un feix de llum en l'estreta vida de la poeta. Apareix en ella una fotògrafa que es convertirà en la parella de A. Pizarnik durant els següents dos anys, provocant la consegüent mudança al n. 980 de Montevideo.

Un dels punts de trobada més reiterats serà la Galeria d'art ingenu "El taller", inaugurada en el 63 per Nini Gómez, Nini Rivero i Leonor Vaguna. Allí es reuniran els escriptors i pintors més destacats de l'època: Alberto Girri, Raúl Vera Ocampo, Enrique Molina, Olga Orozco, Manuel Mújica Láinez i tots els relacionats amb la revista Sur. Pizarnik intensificarà la seva relació amb els components de Sur i tindrà d'aquesta forma accés a diverses personalitats que van viatjar a Buenos Aires durant aquells anys com Hans Magnus Enzenzberger o Evgeni Evtuchenko. En aquesta mateixa revista iniciarà la seva relació amb Silvina Ocampo amb la qual compartirà jocs i humor verbal, dilapidant genialitat com dues nenes perverses capaces de transformar el llenguatge en ressons delirants i cruels.

Serà durant aquests anys quan A. Pizarnik compongui la seva següent obra, Los trabajos y las noches, que veurà la llum al juny de 1965. Gràcies a aquesta última publicació rebrà el Primer Premi Municipal de Poesia al novembre de 1966, festejat en Edelweiss al costat de tots els seus companys de passió i desassossec. Aquest cercle es veurà ampliat amb un membre més, Marcelo Pichon Rivière, camarada surrealista fascinat per l'humor, l'erotisme, la novel·la gòtica anglesa i poetes com Schehadé, Trakl, Paz o Michaux, tant del gust de Pizarnik. Però abans de res, Marcelo representa l'ingrés de A. Pizarnik en la seva segona fase psicoanalista posat que el pare d'aquest, Enrique Pichon Rivière serà el nou divan intel·lectual de la duplicitat pizarnikiana i de la seva obsessiva redempció davant la mort. Aquesta obsessió s'intensificarà a partir de gener de 1966 quan Elías Pizarnik, pare de la poeta, mori.

Amb trenta anys, A. Pizarnik iniciarà el seu particular descens als inferns per refugiar-se en l'única font de vida, el llenguatge, que omplirà l'absència paterna amb la pròpia poesia assassinant la cosa. Aquesta mort viscuda com a pròpia es farà factible en Extracción de la piedra de locura, a partir de la qual el seu pare passarà a ser l'home de la mirada blava. Compondrà aquesta obra entre 1962 i 1966 i li dedicarà aquesta a la seva mare, Rosa, perquè seguia cuidant-la, mantenint en ordre el maremàgnum vital de la seva filla fins a tal punt que va arribar a regalar-li el departament de Montevideo, 980. El títol d'aquesta última obra prové, com és de sobres conegut, d'un dels famosos quadres del Bosco i d'un altre quadre amb la mateixa temàtica de Pieter Brueghel. No va ser el viatge a Nova York el seu últim viatge, en 1969 torna a París amb el propòsit de renovar la seva energia vital perduda en la malenconia de la mort, però en tornar es troba amb un París erm, insuportable, catapultat de la ciutat insurrecta i provocadora que antany va ser.

París i Buenos Aires ja no li serveixen d'estatge poètic, el foc de la llar enyorada s'ha extingit i es refugia en el llenguatge. D'aquesta manera escriurà El infierno musical (1971). Durant aquest mateix any publicarà el seu únic text teatral, Los poseídos entre lilas, obra de tan sols un acte, de caràcter sexual, en la qual els personatges es pregunten sobre la falta de ser i indirectament sobre el funcionament de la creació, tot això mitjançant tons infantils, humorístics, irònics.

Als 34 anys, després de dues trucades, una a la seva metgessa Rosa, i una altra a Olga Orozco per acomiadar-se, va ingressar a l'Hospital Pirovano després del seu primer intent de suïcidi en 1970. En 1971 reprèn les seves publicacions. S'associarà amb López Crespo i publicaran la primera edició de La Condesa Sangrienta, la traducció de La marea de André Pieyre de Mandiargues i alguns textos d’Artaud. També escriurà La bucanera de Pernambuco o Hilda la polígrafa, text obscè i fumejant, carregat de cites culturals, bogeria, mort i sexe.

Es percep una petita millorança física després de totes aquestes publicacions, traduccions i treballs, la seva vida social segueix, coneixerà durant aquest temps a Ana Becciú i a Ana Calabrese. Però el seu últim poema de El Infierno Musical, simbolitza la fi, tot ha acabat, no importa si va acabar de forma conscient o va ser un descuit, l'Alejandra-poeta ja estava coberta de desolació mortal abans de defallir, el 25 de setembre de 1972, sobre l'àrid sòl de la seva ànima silenciosa.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • AIRA, C., Alejandra Pizarnik, Rosario, Bibl. El Escribiente, Beatriz Viterbo Editora, 1998.
  • ARISTEGUIETA, J., “Alejandra Pizarnik. Genio poético”, Caracas, Árbol de Fuego, 55, 1972.
  • BAJARLÍA, Juan-Jacobo, Alejandra Pizarnik. Anatomía de un recuerdo, Buenos Aires, Editorial Almagesto, 1998.
  • BORDELOIS, I., Correspondencia Pizarnik, Buenos Aires, Seix Barral, 1998.
  • CHIRINOS, Eduardo, La morada del silencio, Perú, Fondo Editorial de Cultura, 1998.
  • GOLDBERG, Florinda F., Alejandra Pizarnik,”Este espacio que somos”, USA, Hispamérica, 1994.
  • GRAZIANO, Frank, Alejandra Pizarnik. Semblanza, México, Fondo de Cultura Económica, 1992.
  • NEGRONI, M., El testigo lúcido. La obra de sombra de Alejandra Pizarnik, Rosario, Beatriz Viterbo Editora, 2003.
  • PIÑA, C., Alejandra Pizarnik, Buenos Aires, Corregidor, Editorial Planeta Argentina, 1999.
  • PIZARNIK, Alejandra, La tierra más ajena, Buenos Aires, Botella al Mar, 1955.
  • PIZARNIK, La última inocencia, Buenos Aires, Poesía Buenos aires, 1956.
  • PIZARNIK, Las aventuras perdidas, Buenos Aires, Altamar, 1958.
  • PIZARNIK, Árbol de Diana, Buenos Aires, Sur, 1962.
  • PIZARNIK, Los trabajos y las noches, Buenos Aires, Editorial Sudamericana, 1965.
  • PIZARNIK, Extracción de la piedra de la locura, Buenos Aires, Editorial Sudamericana, 1968.
  • PIZARNIK, Nombres y figuras, Barcelona, La Esquina, 1969
  • PIZARNIK, El infierno musical, Buenos Aires, Siglo Veintiuno Argentina Editores, 1971.
  • PIZARNIK, La Condesa Sangrienta, Buenos Aires, López Crespo Editor, 1976.
  • PIZARNIK, Poèmes, Paris, Nadir, 1983.
  • PIZARNIK, Diarios, Barcelona, Lumen, 2005.
  • PIZARNIK, Dos letras, Barcelona, March Editor, 2003.
  • PIZARNIK, El deseo de la palabra, Barcelona, Ocnos, 1975.
  • PIZARNIK, La Condesa Sangrienta, Buenos Aires, López Crespo Editor, 1976.
  • PIZARNIK, La extracción de la piedra de locura. Otros poemas, Madrid, Visor, 2007.
  • PIZARNIK, La figlia dell’insonnia, Claudio Cinti (ed.), Milán, Crocetti, 2004.
  • PIZARNIK, Obras completas, edición a cargo de Cristina Piña, Buenos Aires, Corregidor, 1999.
  • PIZARNIK, Poesía Completa, edición a cargo de Anna Becciú, Barcelona, Lumen, 2001.
  • PIZARNIK, Prosa Completa, edición a cargo de Ana Becciú, Barcelona, Lumen, 2002.
  • PIZARNIK, Textos de sombra y últimos poemas, Buenos Aires, Sudamericana, 1982.

Obra[modifica | modifica el codi]

  • La tierra más ajena (1955)
  • La última inocencia (1956)
  • Las aventuras perdidas (1958)
  • Árbol de Diana (1962)
  • Los trabajos y las noches (1965)
  • Extracción de la piedra de locura (1968)
  • El infierno musical (1971)
  • La condesa sangrienta (1971).

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Alejandra Pizarnik, biografía» (en castellà). Centro Virtual Cervantes. [Consulta: 3/3/2014].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Alejandra Pizarnik