República Democràtica Alemanya

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Alemanya Democràtica)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Deutsche Demokratische Republik
República Democràtica Alemanya
Flag of Germany (1946-1949).svg
Flag of the Soviet Union (1923-1955).svg
1949 – 1990 Flag of Germany.svg
de}}}{{{common_name}}} de}}}{{{common_name}}}
Bandera Escut
Lema nacional: Auferstanden aus Ruinen
Ressuscitats -alçats- de les ruïnes (alemany)
Himne nacional: Auferstanden aus Ruinen
Ubicació de {{{common_name}}}
Capital Berlín Est
Idioma oficial Alemany
Altres idiomes sòrab
Forma de govern República Socialista
Presidenta
 • 1949–1960 Wilhelm Pieck
 • 1960–1973 Walter Ulbricht
 • 1973–1976 Willi Stoph
 • 1976–1989 Erich Honecker
 • 1989 Egon Krenz
 • 1989–1990 Manfred Gerlach
 • 1990 Sabine Bergmann-Pohl
Canceller
 • 1949–1964 Otto Grotewohl
 • 1964–1973 Willi Stoph
 • 1973–1976 Horst Sindermann
 • 1976–1989 Willi Stoph
 • 1989–1990 Hans Modrow
 • 1990 Lothar de Maizière
Història
 • Formació 1949
 • Reunificació 1990
Moneda Marc de la RDA¹
1El 1990, després de la Reunificació alemanya va passar a ser el Marc alemany, i des de 2002 l'euro

La República Democràtica Alemanya (RDA o DDR, en alemany Deutsche Demokratische Republik) va ser un estat comunista d'Europa Central que es va establir al territori alemany ocupat per la Unió Soviètica a la finalització de la Segona Guerra Mundial, existint entre els anys 1949 i 1990, any en què els Länder que la formaven es van unificar amb els de la República Federal Alemanya (RFA). Per distingir-la de l'Alemanya capitalista, la RFA, sovint va ser anomenada Alemanya Oriental, de l'Est o Alemanya Democràtica.

La RDA es va proclamar al Berlín Est el 7 d'octubre de 1949.[1] Fou declarat estat sobirà el 1954, però s'hi van mantenir les tropes soviètiques tal com s'havia acordat a la quatripartita Conferència de Potsdam, sobretot com a contrapartida per la presència nord-americana a l'Alemanya Occidental durant la Guerra Freda. La RDA va ser membre del Pacte de Varsòvia. Després d'un llarg procés polític i social, que va culminar el 1989 amb la "caiguda del mur", es va unir els anys posteriors amb l'RFA i es va formar l'Alemanya unificada.


Història[modifica | modifica el codi]

Després de la Segona Guerra Mundial es va dividir el territori alemany en quatre zones sota control de les tropes dels Aliats. La República Democràtica Alemanya es va fundar el 7 d'octubre de 1949 a la zona d'Alemanya sota control soviètic, amb Wilhelm Pieck com a primer president. La Unió Soviètica va ser el primer Estat a reconèixer a la nova RDA i a començar relacions diplomàtiques. Aquell mateix any per altres estats socialistes feien el mateix: Albània, Bulgària, Txecoslovàquia, la República Popular de la Xina, Corea del Nord, Romania, Polònia i Hongria. La República Federal d'Alemanya, fundada també l'any 1949, es va negar a reconèixer a la RDA.

Commemoració del XL aniversari de la República Democràtica Alemanya

D'entrada, la Unió Soviètica no es va proposar que la RDA fóra un Estat socialista, deixant obert el camí cap a una possible reunificació d'Alemanya dins del marc de la Guerra Freda. Tanmateix, l'actitud dels soviètics va canviar ràpidament quan l'any 1952 les potències de l'OTAN i el govern de la RFA, aleshores en mans de Konrad Adenauer, van rebutjar l'anomenada Nota de Stalin —a la nota hi havia una proposta soviètica sobre la reunificació alemanya i la retirada de les superpotències dels afers de la política interna alemanya—. A partir d'aquell moment es van accelerar la col·lectivització de l'agricultura i la nacionalització d'empreses, així com la dissolució dels estats de la RDA, que van ser reemplaçats per districtes.

El 17 de juny de 1953 Berlín Oriental va ser escenari d'una sèrie de manifestacions en contra de l'augment de les quotes de producció; les manifestacions no van tardar a expandir-se a altres ciutats del país i convertir-se també en una oberta crítica a la política governamental del governant Partit Socialista Unificat. Les protestes van ser sufocades per les unitats de l'Exèrcit Roig que romanien en territori alemany, i provocaren desenes de víctimes mortals, encara avui en dia la xifra és objecte de discussió entre els historiadors.

La unificació va ser possible gràcies als canvis polítics en els diversos estats del Bloc de l'Est, en especial per les reformes portades a terme pel mandatari soviètic Mikhaïl Gorbatxov. L'obertura de la frontera d'Àustria amb Hongria, que permetia el lliure pas de ciutadans per l'anomenat Teló d'acer, va ser considerada determinant. Helmut Kohl, després del seu triomf a les eleccions de la cancelleria de la RFA l'any 1989, es va embarcar en el procés d'aconseguir la unificació alemanya, la qual es va concretar simbòlicament amb la caiguda del mur de Berlín el dia 9 de novembre de 1989 i va quedar oficialitzat quasi un any després en la unificació dels dos estats, la RFA i la RDA en un de sol, la República d'Alemanya.

Govern i política[modifica | modifica el codi]

Divisió administrativa de la RDA

La RDA va ser governada entre els anys 1949 i 1989 pel Partit Socialista Unificat d'Alemanya (en alemany Sozialistische Einheitspartei Deutschlands). El SED va ser producte de la unificació del Partit Comunista d'Alemanya (KPD) i el Partit Socialdemòcrata d'Alemanya (SPD) de la zona oriental controlada per l'URSS. Nominalment, el SED, juntament amb l'organització juvenil (la FDJ), els sindicats (FDGB) i un seguit d'altres petits partits polítics, formaven el Front Nacional d'Alemanya Democràtica.

El SED era en la pràctica el partit únic a la RDA i monopolitzava el poder. Va arribar a tenir 2,8 milions de militants. El secretari general del seu Comitè Central era el dirigent més poderós de l'Estat. Els seus secretaris generals durant l'existència de la RDA foren Wilhelm Pieck (1946-1950), Walter Ulbricht (1950-1971), Erich Honecker (1971-1989) i Egon Krenz (finals de 1989).

Com la resta de Partits comunistes dels estats integrats dins del Bloc de l'Est, els seus òrgans dirigents eren el Congrés, el Comitè Central i el Politburó. Després de la caiguda del mur de Berlín i la desaparició de la RDA el SED es va refundar en el Partit del Socialisme Democràtic d'Alemanya (Partei des Demokratischen Sozialismus, PDS), que actualment aconsegueix aproximadament un 25% dels vots de mitjana en els Estats de l'antiga Alemanya oriental.

Respecte a l'Estat, l'òrgan executiu consultiu era el Consell d'Estat i el de govern el Consell de Ministres, mentre el poder legislatiu requeia en la Càmera del Poble (en alemany Volkskammer). Tots aquests òrgans de poder estaven supeditats al control polític que exercia la direcció del SED.

Organització política i administrativa[modifica | modifica el codi]

Després de redissenyar els límits nacionals d'Alemanya l'any 1945, hi havia cinc estats o länder controlats pels soviètics a la zona de l'est: Brandenburg, Mecklemburg-Pomerània Occidental, Saxònia, Saxònia-Anhalt i Turíngia, els qui, juntament amb Berlín Est formaven la RDA l'any 1949.

L'any 1952 va ser abolida la divisió administrativa en Länder, i la RDA va ser dividida en Bezirke o districtes, cada un nomenat com a la seua ciutat més gran: Rostock; Schwerin; Neubrandenburg; Magdeburg; Potsdam; Berlín; Frankfurt de l'Oder; Cottbus; Halle (Saxònia-Anhalt); Erfurt; Leipzig; Dresden; Karl-Marx-Stadt (Ciutat Karl Marx, Chemnitz fins a 1953 i des de 1990); Gera; i Suhl.

En 1990, els Länder van ser reinstaurats i es van unificar amb els de la RFA. Cada Land va ser dividit en districtes o Kreise com es feia a la RFA, i els Bezirke van ser abolits.

Economia[modifica | modifica el codi]

Immediatament després de la seva constitució, la RDA va ingressar en el Consell d'Assistència Econòmica Mútua. Tot i les sancions econòmiques imposades per la Unió Soviètica, la RDA era el país econòmicament més desenvolupat del Consell d'Ajuda Econòmica Mútua, i el seu nivell econòmic era superior al de molts països desenvolupats que formaven part del bloc capitalista. Tanmateix, va sofrir constantment per l'escassetat de divises i, en part, la seva economia era el reflex d'una situació d'emergència continua. El sistema econòmic que prevalia era l'economia planificada en Plans Quinquennals i fusions entre empreses estatals i grans empreses. El sistema deixava un petit marge que permetia l'existència de petites empreses privades que no estaven subjectes del tot a la planificació econòmica.

Bitllet de 100 marcs (amb l'efígie de Karl Marx)

El primer Pla Quinquennal, de 1951 a 1955, tenia per objectius principals eliminar els efectes de la guerra, les reparacions i els desmantellaments que havia patit la indústria alemanya, així com augmentar especialment la producció de l'economia energètica i de la indústria pesant i química. L'any 1955, existien en la RDA més de 13.000 empreses privades, i fins a l'any 1960 no es va acabar la col·lectivització de l'agricultura.

L'any 1957, la RDA produïa el doble del que es produïa abans de la Segona Guerra Mundial en el mateix territori. En el mateix any es van extraure en la RDA 213 milions de tones de carbó marró, el 50% de la producció mundial; es produïen 32,7 milers de quilowatts per hora d'electricitat (quasi com a Bèlgica, Països Baixos, Dinamarca i Finlàndia junts) i 2,9 milions de tones d'acer, 14 vegades més que l'any 1947. En la producció química, la RDA ocupava el segon lloc de producció a nivell mundial i era el més gran exportador de maquinària industrial de tot el territori del Bloc de l'Est. Fins a l'any 1965, la producció industrial era cinc vegades més gran que l'anterior a la guerra.

A principis de la dècada de 1970, la RDA va ser durant un curt període de temps la desena potència industrial del món a causa de la seva productivitat. Durant el període de transició del socialisme al capitalisme, va ocupar un lloc entre els vint-i-cinc països més industrialitzats.

Tanmateix, els béns de consum escassejaven en alguns àmbits. Per exemple, per comprar un cotxe, els interessats havien d'inscriure's en una llista i esperar fins a quinze anys per aconseguir el model desitjat. En part, es permetia l'existència d'un mercat negre per compensar l'espera amb el pagament d'un preu més gran.

Cotxes Trabant aparcats a un carrer del Berlin Est dels anys 80

Els preus i els sous estaven majoritàriament establerts per l'estat. A causa de les subvencions existents, el preu de venda dels productes de primera necessitat era uniforme. Els electrodomèstics i altres béns de consum que podien ser exportats a canvi de divises, per contra, solien ser molt cars en comparació amb el poder adquisitiu de la gent. El lloguer d'un habitatge, sense comptar amb la calefacció, podia costar de 30 a 120 marcs depenent de l'equipament. Un televisor en color en els anys 80 costava 7.000 marcs, una barra de pa cinc penics, pel típic cotxe Trabant es pagava a 10.000 marcs si es tractava d'un model nou i amb període d'espera, o 30.000 sense espera. Entre els experts valia la fórmula: el doble del preu del cotxe nou menys mil marcs per any d'ús. L'any 1988, el 55% de tots les llars tenia el seu propi cotxe, mentre que en l'any 1969 era el 14% i l'any 1980 el 38%. En contrast, en l'any 1988 el 61% de les llars de la República Federal Alemanya posseïa un o diversos cotxes. La construcció de cases unifamiliars es va permetre en els primers anys amb moltes limitacions a causa de l'escassetat de materials de construcció, tanmateix, va experimentar un cert creixement en els anys 80 a causa que els habitatges que es construïen no arribaven a cobrir la demanda existent. El somni d'un ciutadà mitja de l'Alemanya Oriental era tenir una casa amb jardí, viatjar a Cuba, Hongria, Romania, Bulgària i a la Unió Soviètica.

Els salaris dels barris residencials no eren tan homogenis com ho són avui en dia en molts països occidentals. Les persones que pertanyien a diferents grups socials vivien sovint en el mateix barri. Tanmateix, els alts càrrecs del partit i els col·laboradors de molts òrgans estatals es concentraven en els habitatges cedits pel govern en zones residencials especials. Una venedora guanyava entre 600 i 800 marcs, un enginyer entre 500 i 1200 marcs, i un treballador de la construcció entre 900 i 1800 marcs. Es diferenciaven en la quantia del seu salari, i també en la seva capacitat d'estalvi (ingrés residual), encara que les diferències salarials no eren tan grans com als països industrialitzats d'Occident. Els obrers eren molt sol·licitats i guanyaven sovint el mateix o més que els metges més reconeguts. Quasi no es podien distingir els diferents estatus socials en el dia a dia per la constant escassetat que existia al país, les diferències a penes eren perceptibles (per exemple els metges tenien preferència per a la connexió de la xarxa telefònica a causa dels serveis d'urgència). Tanmateix, els que s'ho podien permetre, viatjaven sovint dins del bloc oriental i adquirien articles de consum provinents d'Occident, distingint-se així de la resta de la població.

Les professions poc sol·licitades pels aprenents rebien un suport especial, l'adjudicació de llocs d'aprenentatge i de places universitàries es planificava de forma organitzada segons el càlcul de les necessitats del país. A causa d'aquestes condicions, la llibertat de formació establida per la llei era difícil d'assolir en matèria d'educació.

L'accés a béns com, per exemple, una connexió telefònica o materials de construcció, depenia sovint dels contactes i de l'atzar, i de vegades també de la ideologia política adoptada.

Erich Honecker va introduir al començament del seu mandat reformes socials, incloses en el programa denominat "Unitat de la política econòmica i social", que es va acordar en la vuitena assemblea del Partit Socialista Unificat d'Alemanya (SED) l'any 1971. Erich Honecker va permetre que hi hagués més llibertat cultural i política, amb la qual cosa també es van fer possibles les negociacions per aconseguir un més gran reconeixement internacional de la RDA, i va intentar que les empreses estatals tingueren més llibertat d'acció. Per això, al començament es va considerar a Honecker un signe d'esperança per al poble. Al mateix temps aquest dirigent va nacionalitzar totes les empreses en dues etapes en els anys 70, obligant-les a acceptar una participació estatal majoritària.

Tanmateix, l'impuls inicial de la reforma va decaure per les contradiccions generades per l'opressió política i la llibertat concedida. La primera crisi del petroli dels anys 70 va ser particularment complicada per a la RDA. L'economia s'havia enfortit gràcies al petroli de la Unió Soviètica, però això va fer que es depengués excessivament del subministrament soviètic. La política social d'Honecker va entrebancar el creixement econòmic a partir de 1972, perquè les despeses socials van augmentar a causa de la baixa productivitat laboral i van augmentar més que el PIB.

El document confidencial denominat "Schürer Papier", fa una anàlisi de la situació econòmica de la RDA a data del 27 d'octubre de 1989, mostrant que el principal objectiu de les autoritats de l'Alemanya Oriental era contribuir a salvar l'economia de la RDA, arribant a la següent conclusió sobre el funcionament del socialisme: "En General, es tracta del desenvolupament d'una economia planificada socialista orientada a les condicions de mercat".

Demografia i societat[modifica | modifica el codi]

Venda de samarretes amb l'escut de l'antiga RDA (Berlín, any 2004).

Després de la unificació d'Alemanya, les conseqüències més directes les van sofrir els habitants de l'antiga RDA, els qui, a causa del retard econòmic, tecnològic i industrial del país i al costum de tenir garantides necessitats bàsiques com la de l'habitatge, l'energia o el treball, no es van poder adaptar molt bé al sistema capitalista del lliure mercat i al cost de la vida de la RFA, sobretot a causa de la diferència de salaris i preus entre ambdós estats. L'atur va arribar a una xifra propera al milió de persones. Gràcies a les inversions i l'ajuda econòmica del govern federal, la Unió Europea (UE) i dels Estats Units (EE.UU), la situació semblava haver-se controlat però en l'actualitat Alemanya es troba en mig d'una crisi profunda provocada en part pels efectes derivats de la reunificació, ja que es van cometre moltes errades en tot el procés de reunificació, ja que aquesta fou més aviat una absorció de la RDA per part de la RFA, tenint això un efecte clar en l'economia alemanya.

Encara avui molts antics ciutadans de l'Alemanya Oriental troben a faltar certes coses del desaparegut Estat socialista, com la cultura, la seguretat ciutadana, l'accés a l'habitatge o el tipus de relacions socials, sense que això suposi necessàriament una absència de crítica a moltes altres característiques com al desproveïment freqüent, o la manca de llibertats. Aquesta nostàlgia oriental es denomina a Alemanya Ostalgie (joc de paraules entre Ost -est- i nostàlgia). El film Good bye, Lenin! és una il·lustració d'aquesta nostàlgia. Una enquesta recent feta entre ciutadans de l'extinta RDA afirmava que el 75% d'ells pensava que el socialisme era "una bona idea mal aplicada" i fins a un 20% anhelava expressament la reconstrucció del Mur de Berlín.

Cultura[modifica | modifica el codi]

Data Nom en català Nom local
1 de gener Any Nou Neujahr
1 de març Dia de l'Exèrcit Nacional Popular Tag der Nationalen Volksarmee
8 de març Dia de la dona Frauentag
1 de maig Dia del Treball o Dia de la lluita internacional de la classe obrera Tag der Arbeit (Internationaler Kampf- und Feiertag der Werktätigen)
8 de maig Dia de l'alliberament del feixisme Tag der Befreiung vom Faschismus
7 d'octubre Dia de la República, Festa nacional Tag der Republik
25 de desembre 1r dia de Nadal 1. Weihnachtsfeiertag
26 de desembre 2n dia Nadal 2. Weihnachtsfeiertag

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Gray, William Glenn. Germany's cold war: the global campaign to isolate East Germany, 1949-1969 (en anglès). Univ of North Carolina Press, 2003, p.10. ISBN 0807827584. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: República Democràtica Alemanya