Aleram de Montferrat

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Aleram (? – 991) va ser marquès de Montferrat, fundador de la casa dels Alerams (Aleramici). El seu domini fou anomenat també Marca Aleràmica.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Existeixen poques informacions sobre el marquès Aleram. Era fill d'un comte de nom Guillem (situat a les llistes com a Guillem I de Montferrat tot i que mai hauria regit una marca o tingut aquest títol) que podria ser el Guillem que va anar a Itàlia el 888 amb Guiu III de Spoleto. Aleram apareix per primera vegada en un document de juliol del 933, en quin és citat com «Fidelis noster Alledramus comes» i rep com a feu un "corte" (pagus) a la regió de Vercelli de mans d'Hug d'Arle rei d'Itàlia, i Lotari II d'Itàlia. El febrer del 935 Aleram va obtenir la investidura de terres a la regió d'Alessandria (per tant dins el comtat d'Acqui). A cap document, el comtat del qual fou titular, així com el comtat del seu pare Guillem, és anomenat.

Aleram hauria estat nomenat marquès el 958 per Berenguer II d'Itàlia, al haver-se casat amb la filla d'aquest últim, Gerberga d'Ivrea, en segones noces. El 961, tanmateix, Alerame es va col·locar del costat d'Otó I del Sacre Imperi, que el 23 de març del 967 li va donar nombroses terres incultes al Langhe entre el Tanaro, l'Orba i el mar. La investidura fou concedida a petició expressa d'Adelaida de Borgonya, filla de Rodolf II de Borgonya, esposa d'Otó I des de 951 i anteriorment dona de Lotari II. Aquests esdeveniments confirmen la fidelitat d'Aleram (com anteriorment el seu pare Guillem) a la família de Rodolf de Borgonya en raó a un probable origen borgonyó.

Del primer matrimoni amb la llegendària Adelàsia (o Alàsia), Aleram va tenir tres fills, Otó (Otó I de Montferrat), Anselm i Guillem (Guillem II de Montferrat, mort abans del 961) dels quals es coneix poca cosa. Probablement, a la mort del seu pare, els dos fills supervivents administraren junts els territoris fins i tot si van començar a delimitar les seves zones d'influències: és així com els Alerams de Montferrat (terme, en aquell temps molt imprecís) es van originar d'Otó i els Alerams de Savona d'Anselm (es compten entre ells els Del Vasto i els Del Carretto). La separació completa del patrimoni no es va produir fins a un segle més tard.

La llegenda d'Aleram[modifica | modifica el codi]

Una vella llegenda, pot ser que registrada pel cronista de Montferrat Fra Iacopo d'Acqui durant el regnat d'un descendent d'Aleram, Guillem VII de Montferrat, indica que el marquès Aleram hauria nascut prop d'Acqui Terme en el transcurs d'un pelegrinatge. Sent orfe, Alerame es va allistar a l'exèrcit imperial i va entrar a la cort de imperial on va conèixer a Alasia la filla de l'emperador Otó I, i de la trobada va néixer un sentiment tendre.

Incapaç d'evocar la cosa a la majestat, tement un rebuig per al seu matrimoni, els dos amants van fugir a les terres d'Aleram. No aconseguint viure sense portar una vida de combat, va tornar a l'exèrcit d'amagat. Quan l'emperador Otó es va assabentar dels fets, va desitjar trobar el jove valent i quan foren localitzats, va perdonar als dos amants i va concedir a Aleram, en un impuls de generositat, tantes terres com aconseguís recórrer a cavall sense parar-se. El territori així recorregut fou el Montferrat del qual el nom deriva de mun (pedra) i de frà (ferro), és a dir les pedres utilitzades per enganxar els cavalls i que llançava darrere d'ell com a prova del territori recorregut.

Existeix diferents variants de la llegenda, com a la que vol que Alérame hauria obtingut els seus territoris després d'haver encavalcat tres dies i tres nits i que el nom de Montferrat deriva a conseqüència d'haver utilitzat una pedra (mòn) per ferrar el cavall que havia perdut el seu ferro (fér) durant la carrera. Altres expliquen el nom de Montferrat pels nombrosos castells fortificats que són presents sobre el territori. En aquest cas, el present d'Otó provindria, no de l'amor d'Alerame per a la filla d'Otó sinó del valor demostrat en el moment de l'alliberament de sarraïns a la Ligúria occidental i a Piémont.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Rinaldo Merlone, Prosopografia aleramica, BSBS, anno LXXXI 1983, segon semestre.
  • G.B. Moriondo, Monumenta Aquensia, I, Torí 1789, coll. 289-294
  • Molinari, Raoul (ed.), La Marca Aleramica. Storia di una regione mancata, Umberto Soletti Editore, Baldissero d'Alba, 2008.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Fonts[modifica | modifica el codi]

L'article original es va fer a la wikipèdia en italià