Alexander Graham Bell

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Alexander Graham Bell

Alexander Graham Bell
Naixement 3 de març de 1847
Edimburg (Escòcia)
Defunció 2 d'agost de 1922 (als 75 anys)
Beinn Bhreagh, Nova Escòcia (Canadà)
Ocupació Inventor, científic i enginyer
Conegut per Primera patent del telèfon

Alexander Graham Bell (Edimburg, Regne Unit, 1847Illa del Cap Bretó, Regne Unit, 1922) és recordat per haver inventat el telèfon tot i que en realitat no el va inventar, sinó que el va patentar. Va ser el 10 de març de l'any 1876 que va provar definitivament amb èxit els experiments que estava realitzant i va patentar el telèfon.

El pare, l'avi i el germà de Bell havien estudiat la pronunciació i la parla, i tant la seva mare com la seva dona eren sordes, cosa que va influir profundament en la seva feina.[1] La seva recerca sobre l'audició i la parla el van portar a experimentar amb audífons, i això va culminar en la primera patent per al telèfon als Estats Units.[2] En retrospectiva, Bell considerava que el seu invent més famós era una molèstia per la seva feina de científic i no va voler tenir mai un telèfon al seu estudi.[3]

En la seva maduresa, Bell va dedicar-se a molts d'altres invents, fent contribucions pioneres sobre hidroales i aeronàutica. El 1888, Alexander Graham Bell va ser un dels membres fundadors de la National Geographic Society.[4]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Alexander Graham Bell, físic i inventor, va néixer el 3 de març de 1847 a Edimburg i va estudiar a les Universitats d'Edimburg i a la Universitat College de Londres. Va emigrar al Canadà l'any 1870 i va arribar als Estats Units l'any 1872.[5]

Als Estats Units va començar a donar classes per a sord-muts divulgant el sistema anomenat llenguatge visible. Aquest sistema havia estat desenvolupat pel seu pare, l'educador escocès Alexander Melville Bell. L'any 1872, A.G.Bell va fundar una escola per a sord-muts a Boston (Massachusetts), que posteriorment es va integrar a la Universitat de Boston on Bell va ser nomenat professor de Fisiologia Vocal.[5] L'any 1882 va obtenir la nacionalitat nord-americana.

Bell parlant per telèfon (1876)

Des dels 18 anys, Bell havia treballat sobre la idea de la transmissió de la parla. L'any 1874, mentre treballava en un telègraf múltiple, va desenvolupar les idees bàsiques del que seria el telèfon. Els seus experiments amb el seu ajudant Thomas Watson els va provar amb èxit el 10 de març de 1876.

Una demostració el mateix 1876 durant l'Exposició del Centenari a Filadèlfia (Pennsilvània), va llançar el seu invent a tot el món i el va portar a organitzar l'any 1877 La Companyia de Telèfons Bell. L'any 1880, França va concedir a Bell el premi Volta, dotat amb 50.000 francs, pel seu invent. La implantació del telèfon fou fulminant i el 1882 ja hi havia més de cent mil abonats als Estats Units. Per ciutats, la llista era encapçalada per Nova York, amb més de 4.000 usuaris, mentre a Europa destacava París amb 2.400.[6]

El 16 de juny de 2002 el Congrés dels Estats Units va reconèixer Antonio Meucci com a inventor del telèfon, en lloc de Bell.

Va realitzar altres invents com: el fotòfon, l'audiòmetre i la balança d'inducció i va establir les bases del gramòfon modern.

Va ser un dels cofundadors de la National Geographic que va presidir entre 1896 i 1904. També va fundar la revista Science.

Va morir el 2 d'agost de 1922 a Cape Breton Island (Canadà) on passava els estius. El govern canadenc conserva un museu que conté molts dels seus invents originals.

Primers treballs amb la parla[modifica | modifica el codi]

Bell havia heretat de la seva mare una naturalesa sensitiva i un talent particular vers l'art, la poesia i la música. Tocava el piano sense haver rebut classes i era el pianista de la família. Tot i el seu caràcter reservat i introspectiu, posseïa talent per la mímica i els "trucs amb la veu" relacionats amb la ventriloquia, amb els quals entretenia els invitats i invitades. Alexander també es va veure sensibilitzat per la sordesa gradual de la seva mare (que començà a perdre el sentit de l'oïda quan Bell tenia només 12 anys). Bell i la seva mare desenvoluparen un llenguatge de signes amb el que Bell podia transmetre-li discretament la conversa familiar. A més desenvolupà una tècnica del discurs en tons clars, modulats discretament en el front de la seva mare, on ella l'escoltaria amb claredat raonable. Fou la preocupació de Bell per la sordesa de la seva mare el que va conduir-lo a estudiar acústica.

La seva família estava associada amb l'ensenyança de la locució: el seu avi, Alexander Bell, a Londres, el seu oncle a Dublín i el seupare a Edimburg, eren tots locutors. El seu pare publicà una varietat de treballs del tema, molts dels quals segueixen essent coneguts, especialment el seu treball The Standard Elocutionist (1860) i Tractat en el discurs visible, que va aparèixer a Edimburg en 1868. The Standard Elocutionist es publicà en 168 edicions britàniques i va vendre més d'un quart de milió de còpies, només als Estats Units. En el llibre, s'hi expliquen els seus mètodes per a ensenyar els muts a articular paraules i a llegir el moviment dels llavis d'altres persones per a desxifrar el seu significat. El pare d'Alexander li ensenyà a ell i als seus germans el llenguatge de signes (que ell anomenà llavors el discurs visible), i a més d'identificar qualsevol símbol i el seu so. Alexander fou tan eficient en aquesta tasca que va convertir-se en part de les demostracions públiques del seu pare, presentant les seves capacitats desxifrant en llatí, gaèlic i fins i tot els símbols del sànscrit, els missatges que el seu pare li transmetia mitjançant el llenguatge de signes.

Educació[modifica | modifica el codi]

Alexander Melville Bell amb la seva esposa, Eliza Grace Symonds i llurs fills: (d'esquerra a dreta) Melville James, Alexander Graham i Edward Charles.

Igual que els seus germans, Bell va rebre els seus primeres cursos escolars a casa del seu pare. Després fou matriculat a la Royal "High School a Edimburg", Escòcia, que deixà amb 15 anys. No fou un alumne destacat a l'escola sinó que, al contrari, faltava a les classes i obtenia qualificacions mediocres. El seu interés principal estava en les ciències, especialment en la biologia, i mostrava indiferència vers la resta de matèries escolars, per a consternació del seu exigent pare. Després de deixar l'escola, Bell anà a Londres per a viure-hi amb el seu avi, Alexander Bell. Durant l'any que hi passà amb el seu avi, l'amor per l'aprenentatge va créixer dins ell, passant llargues hores d'estudi i mantenint serioses discussions. El seu avi dedicà grans esforços en què el seu jove nét aprengués a parlar clarament i amb convicció, qualitats que necessitaria per a fer-se professor. A l'edat de 16 anys, Bell s'assegurà un lloc com a aprenent de professor de locució i música a la "Weston House Academy", a Elgin, Escòcia. Tot i que ell era un estudiant de llatí i grec, ensenyava per un lloc permanent i £10 per sessió. L'any següent assistí a la Universitat d'Edimburg; trobant-s'hi el seu més vell germà, Melville, que s'havia allistat allà l'any anterior, i on Alexander va proposar-se escriure els exàmens, però es graduà més endavant a la Universitat de Toronto.

Primers experiments amb el so[modifica | modifica el codi]

El seu pare estimulà l'interés dels seus fills pel discurs i, el 1863, els portà a veure un autòmat, fet per Sir Charles Wheatstone basat en l'anterior obra del baró Wolfgang von Kempelen. El rudimentari "home mecànic" tenia la particularitat que simulava una veu humana. Alexander es quedà fascinat per la màquina i aconseguí una còpia del llibre de von kempelen publicat en Alemanya, que va traduir costosament i, amb aquesta informació, Alexander i el seu germà més gran Melville varen construir llur propi cap autòmat. El seu pare, molt interessat en el projecte, pagà els materials. Mentre que el seu germà construïa la gola i la laringe, Alexander féu la tasca més difícil, recreant-hi un crani realista. Els seus esforços resultaren en un cap notable que podia "parlar" algunes paraules. Els nois ajustaren curosament els "llavis" perquè hi passés un corrent d'aire a pressió a través de la tràquia i produís el so "mamà" molt recognoscible. L'invent va complaure els veïns.

Intrigat pels resultats de l'autòmat, Bell continuà experimentant amb un ésser viu, l'Skye terrier de la família, "Trouve". Després que Bell li ensenyés a grunyir contínuament, Aleck arribaria a la seva boca i hi manipularia els llavis i les cordes vocals del gos per a produir un so cru "Ow ah oo ga ma ma". Els visitants van creure que el gos podia articular "How are you grandma?" (Com et trobes, àvia?) i el seu experiment va convèncer els espectadors que hi havien vist "un gos que parla". Tanmateix, aquests experiments inicials de Bell el portaren a emprendre el seu primer treball sobre la transmissió del so, emprant diapasones per a explorar la ressonància. A l'edat de 19, va escriure un informe del seu treball i l'envià a Alexander Ellis, col·lega del seu pare i Ellis va escriure immediatament de tornada indicant-hi que els experiments eren similars a treballs existents en Alemanya.

Consternat en assabentar-se que el treball havia estat realitzat ja per Hermann von Helmholtz que havia transportat una vocal sonora per mitjà d'un diapasó similar, Bell es dedicà a estudiar el llibre del científic alemany, "Sensation of Tone"(sensació del to). De la seva traducció de l'edició alemanya original, Alexander realitzà una conjectura a partir de la qual desenvoluparia tot el seu treball futur sobre la transmissió del so, "sense saber molt sobre el tema, em sembla que si una vocal de so pot ser produïda per mitjans elèctrics, així podrien també les consonants, permetent-hi articular la parla".

Tragèdia familiar[modifica | modifica el codi]

El 1865, quan la família Bell es traslladà a Londres, Bell va tornar a la "Weston House" com a assistent i en les seves hores lliures, continuà amb els seus experiments de so emprant un equipament mínim de laboratori. Bell es concentrà en experimentar amb electricitat per a transmetre-hi so i després instal·là un cable de telègraf des de la seva cambra a Somerset College fins a una altra d'un amic. Durant la tardor i l'hivern, la seva salut es va deteriorar per cansament. El seu germà petit, Edward "Ted" també va caure malalt, però ell de tuberculosi. Mentre que Bell es recuperava, i va poder treballar l'any següent d'instructor al "Somerset College", l'estat del seu germà va seguir empitjorant. Edward mai no es recuperaria. Després de la mort del seu germà, Bell tornà a casa el 1867. El seu germà gran, "Melly" s'havia casat i havia marxat de casa, Donat que aspirava a obtenir un títol a la Universitat de Londres, Bell considerà els seus propers anys com una preparació per als exàmens de grau, dedicant el seu temps lliure a la casa familiar a l'estudi.

La col·laboració amb el seu pare en demostracions de llenguatge de signes i conferències, va portar Bell a l'escola privada per sords de Susanna E. Hull de South Kensington, Londres. Les seves dues primeres alumnes van ser noies sordmudes que van experimentar un progrés notable sota la seva tutel·la. Mentre el seu germà gran semblava triomfar en molts fronts, com la fundació de la seva pròpia escola per a locució, la sol·licitud d'una patent per un invent, i començant una família, ell continuava fent de professor. Però el maig de 1870, Melville va morir per una complicació de la tuberculosi, causant una crisi familiar. El seu pare també havia patit una malaltia de més jove i havia recuperat la salut gràcies una convalescència a Terranova i Labrador. Els pares de Bell precipitaren un trasllat llargament planificat quan es van adonar que l'únic fill que els quedava també era malaltís. Actuant amb decisió, Alexander Melville Bell va demanar a Bell que vengués tot el patrimoni familiar, enllestís tots els assumptes del seu germà (Bell va prendre el seu últim estudiant, curant-li el parlar papissot)[7] i anés amb els seus pare i mare cap al Nou Món.[8] A contracor, Bell va haver de concloure la seva relació amb Marie Eccleston, que, segons sospitava Bell, no estava preparada per a deixar Anglaterra amb ell.[8]

Canadà[modifica | modifica el codi]

El Grand River creuant part del poble de París, Ontàrio (Canadà)

El 1870, Bell, els seus pares i la vídua del seu germà, Caroline (Margaret Ottaway), varen embarcar en el SS Nestorian vers Canadà. Després d'arribar a Quebec City, viatjaren en tren fins a Mont-real i després a París, Ontàrio, per a reunir-s'hi amb el capellà Thomas Henderson, un amic de la família. Després d'una curta estada a casa del capellà, compraren una granja de deu acres i mig a Tutelo Heights (ara anomenat Tutela Heights), prop de Brantford, Ontario. La propietat consistia en un hort, una gran casa, un estable, un galliner i un garatge per carruatges, a la vora del Grand River.

Bell instal·là el seu taller al garatge, juntament amb el "lloc dels seus somnis", un gran espai envoltat d'arbres en la part posterior de la propietat colindant amb el riu. Tot i la seva feble condició, Bell trobà de bon gust el clima del Canadà, i s'hi adaptà ràpidament. El seu interès en l'estudi de la veu humana continuà en descobrir la Six Nations Reserve a l'altre costat del riu a Onondaga. Allà va aprendre-hi l'idioma Mohawk i el va traduir a llenguatge de signes. Per aquesta tasca, li fou concedida la distinció de cap honorari i fins i tot participà en una cerimònia, on hi portà un vestit mohawk i ballà les seves danses tradicionals.

Després d'instal·lar el seu taller, Bell continuà els seus experiments amb l'electricitat i el so. Dissenyà un piano que podia transmetre la seva música a distància per mitjà de l'electricitat. Un cop instal·lats, Bell i el seu pare feren plans per a establir una pràctica d'ensenyança. El 1871 acompanyà el seu pare a Montreal, on a Melville li proposà un lloc per a ensenyar-hi el seu "Sistema per al Discurs Visible" o llenguatge de signes.

Treball amb els sords[modifica | modifica el codi]

L'Escola Clarke per al Sord ubicada a Northampton.

Posteriorment, el seu pare fou invitat per Sarah Fuller, rectora del Boston School for Deaf Mutes (que continua avui com The Horace Mann School for the Deaf and Hard of Hearing), a Boston, Massachusetts, Estats Units, per a entrenar-hi els seus instructors en el "sistema de discurs visible" o llenguatge de signes, però rebutjà l'oferta cedint el seu lloc al seu fill. Bell viatjà a Boston en abril de 1871 i va concloure el seu reeixit plan de formació. Posteriorment li van sol·licitar repetir el programa en l'Escola Americana per a Sordmuts a Hartford i a l'Escola Clarke per al Sord a Northampton.

Tornant a casa a Brantford, després de sis mesos a l'estranger, Bell continuà els seus experiments amb el seu "telègraf harmònic". El concepte bàsic darrere del dispositiu era que els missatges es podien enviar a través d'un filferro mentre que cada missatge fos transmès en un distint pulsament. Insegur del seu futur, contemplà tornar a Londres per a finalitzar-hi els seus estudis, però decidí tornar a Boston com a professor.

El seu pare l'ajudà a començar la pràctica contactant a Gardiner Greene Hubbard, el president de l'Escola Clarke per al Sord, per a obtenir una recomanació. Ensenyant el sistema del seu pare en octubre de 1872, Alexander obrí una escola a Boston anomenada: Fisiologia Vocal i Mecàniques de la Parla (Vocal Physiology and Mechanics of Speech), que va atraure un gran nombre d'alumnes sords, a la seva primera classe hi assistiren 30 estudiants. Treballant-hi com a tutor privat un dels seus estudiants més famosos fou Helen Keller, qui hi cursà classes amb ell, sense la capacitat de veure, parlar o escoltar. Ella després argumentà que Bell dedicà la seva vida a la penetració de l'"inhumà silenci que separa i ens fa estranys".

Alexander Graham Bell va tenir un efecte sinistre sobre el món dels sords. Va enviar molta gent (tota una comunitat de sords) de Maidstone, Kent (a Anglaterra), cap a Martha's Vineyard, una illa a prop de Kent. El 80% de la comunitat podia parlar amb signes. Al principi, estava convençut que segregant la comunitat sorda, podria prevenir la sordera (ja que creia que era hereditària). El seu punt de vista era que "és millor prevenir que curar". Va legalitzar la castració, i va establir escoles especials i residències per als sorts. Va veure que el nombre de persones sordes que es casaven amb altres persones sordes estava augmentant i pretenia que això provocaria l'aparició d'una 'raça de sords¡, que "seria una gran calamitat per al món".[9]

Continuació dels experiments[modifica | modifica el codi]

L'any següent, Bell va començar a treballar de professor de Fisiologia Vocal i Elocució a l'Escola d'Oratòria de la Universitat de Boston. Durant aquest període, anava i venia de Boston a Brantford, passant els estius a la seva casa del Canadà. A la Universitat de Boston, Bell va quedar aclaparat per l'ambient provocat per la multitud de científics i inventors que vivien a la ciutat. Va continuar la seva recerca sobre el so i va esforçar-se per trobar una manera de transmetre notes musicals i parla articulada, però encara que estava obsorbit pels seus experiments, li era difícil de dedicar prou temps a l'experimentació. Els dies i els vespres estaven ocupats per la feina de professor i classes particulars, i Bell va començar a quedar-se despert fins a la matinada, fent un experiment darrere l'altre en un local llogat a la seva pensió. La seva salut va començar a ressentir-se'n i va començar a patir migranyes.[10] En tornar a Boston a la tardor de 1873, Bell va prendre la determinació de concentrar-se en els seus experiments sobre el so.

Decidit a deixar la seva lucrativa consulta privada de Boston, Bell només va conservar dos estudiants, "Georgie" Sanders, un nen de sis anys, sord de naixement, i Mabel Hubbard, de 15 anys. Cada alumne havia de jugar un paper important als següents esdeveniments. El pare de Georgie, Thomas Sanders, un home de negocis ric, va oferir a Bell un lloc on viure a Salem (Massachusetts) amb l'àvia d'en Georgie, que incloïa una habitació per fer experiments. El 1872, en Georgie i la seva infermera havien viscut al costat de la pensió d'en Bell, i la idea era continuar treballant junts, afegint l'allotjament al tracte.[11] La Mabel era una noia brillant i atractiva que era deu anys més jove, però va guanyar-se l'afecte de Bell. Havia perdut l'audició a causa de l'escarlatina als cinc anys; havia après a llegir els llavis, però el seu pare, Gardiner Greene Hubbard, benefactor i amic personal de Bell, volia que treballés directament amb el seu professor.[12]

Telèfon[modifica | modifica el codi]

Cap a 1874, els treballs sobre el telègraf harmònic havien entrat en una nova etapa gràcies als progressos aconseguits tant al seu nou "laboratori" de Boston, com a la casa familiar del Canadà.[13] Mentre treballava aquell estiu a Brantford, Bell va experimentar amb un "fonautògraf", una màquina semblant a una ploma estil·logràfica que podia dibuixar les formes de les ones sonores sobre vidre fumat, seguint les seves vibracions. Bell creia que podria ser possible de generar corrents elèctrics ondulatoris que corresponguessin amb les ones sonores.[14] Bell també creia que múltiples tubs metàl·lics afinats a freqüències diferents, com una arpa, podrien tornar a convertir els corrents ondulatoris en so. Però no tenia cap model operatiu per demostrar la viabilitat d'aquestes idees.[15]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Bruce 1990, p. 419.
  2. Black 1997, p. 18. Quote: "He thought he could harness the new electronic technology by creating a machine with a transmitter and receiver that would send sounds telegraphically to help people hear."
  3. MacLeod 1999, p. 19.
  4. National Geographic Magazine
  5. 5,0 5,1 «Alexander Graham Bell Laboratory Notebook, 1875-1876», 1875-1876. [Consulta: 2013-07-23].
  6. Brotons, Ròmul. El triomf de la imaginació, 60 invents que han canviat el món (o gairebé). Barcelona: Albertí Editor, 2010, p. 136-137. ISBN 978-84-7246088-1. 
  7. Bruce 1990, p. 68.
  8. 8,0 8,1 Groundwater 2005, p. 33.
  9. "Alexander Graham Bell - Friend or Foe?" Alexander Graham Bell - Amic o enemic?
  10. Groundwater 2005, p. 39.
  11. Town 1988, p. 16.
  12. Dunn 1990, p. 20.
  13. Alexander Graham Bell 1979, p. 8. Quote: "Brantford is justified in calling herself 'The Telephone City' because the telephone originated there. It was invented in Brantford at Tutela Heights in the summer of 1874."
  14. Matthews 1999, pp. 19–21.
  15. Matthews 1999, p. 21.