Alexandre Galí i Coll

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Alexandre Galí i Coll (Camprodon, Ripollès, 1886 - Barcelona, 1969) fou un pedagog, lingüista i historiador català. Pare del pedagog Jordi Galí i Herrera, de la pianista Maria Galí i Herrera, del pintor Francesc Galí i Herrera i de l'escriptor Raimon Galí i Herrera.[1]

L’any 1915 comença la seva trajectòria com a funcionari del Consell d’Investigació Pedagògica, conegut més endavant com a Consell de Pedagogia, del qual va ser secretari entre el 1916 i el 1923.

És administrador general de l’Escola Industrial (1917), dirigeix els estudis normals de la Mancomunitat de Catalunya (1920) i l’Escola Montessori (1922). Publica articles a Quaderns d'Estudi i és president de la comissió tècnica de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.

L’any 1924 es trenca la seva trajectòria com a funcionari i, junt amb un grup de mestres i alumnes de la clausurada Escola Montessori, funda la Mútua Escolar Blanquerna, que experimenta mètodes de l’escola activa.[2]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Placa commemorativa a la façana de la seva casa natal a Camprodon

Fou deixeble del seu oncle Bartomeu Galí i Claret (1850-1902) i de Pompeu Fabra fins a catorze anys. Més tard, completà la seva formació de manera autodidàctica (vinculant-se a l'obra i l'ideari de l'Institut Rousseau de Ginebra) i treballà de comptable fins al 1909. Aquell any, i sense tindre encara el títol de mestre, va iniciar la seva tasca pedagògica a l'Escola de Mestres de Joan Bardina. La seva activitat educativa abraçà diversos camps (mestre de minyons, mestre de mestres, promotor d'iniciatives culturals i escolars, lingüista, teòric de l'educació, historiador de la cultura...) i assolí en cada un d'ells un alt nivell com veurem tot seguit.[3]

Pedagog[modifica | modifica el codi]

El 1910 hom li encarregà la direcció de l'Escola Vallparadís de Terrassa, i el 1915 començà la seva col·laboració amb Prat de la Riba com a funcionari del Consell d'Investigació Pedagògica, més tard Consell de Pedagogia, del qual fou secretari general (1916-23). Al mateix temps organitzà les escoles d'estiu (1915, fins al 1932, interrompudes durant la Dictadura de Primo de Rivera), fou administrador general de l'Escola Industrial (1917), dirigí els estudis normals de la Mancomunitat (1920) i l'Escola Montessori dependent de la Mancomunitat (1922), fundà i dirigí el Butlletí dels Mestres (1922), publicà nombrosos articles a Quaderns d'Estudi i fou nomenat president de la comissió tècnica de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana (1922-1969).

El 1924, truncada la seva obra de funcionari, fundà, amb un grup de mestres i alumnes de la clausurada Escola Montessori, la Mútua Escolar Blanquerna (1924-1939), on es dedicà activament a l'experimentació dels mètodes de l'escola activa, que recollí en l'obra Mesura objectiva del treball escolar (1928).

Participà en el Primer Congrés de Bilingüisme (Luxemburg, 1928) i en el Congrés Internacional de l'Educació Nova de Niça (1932). Proclamada la Segona República Espanyola, fou nomenat secretari general del Consell de Cultura de la Generalitat de Catalunya, i després del juliol del 1936 hom li confià el negociat de llengua catalana i, més tard, la càtedra de metodologia de l'ensenyament del llenguatge a la Universitat de Barcelona.

Exili i retorn[modifica | modifica el codi]

El 1939 s'exilià a Tolosa, on residí i on treballà col·laborant amb l'organització dels quàquers americans que proveïen d'escoles i colònies d'estiu als nois refugiats (d'origen espanyol, o fugitius del règim nazi). Se sap que va treballar al Château de Larade on hi havia nois jueus[4]; a Tolosa hi restà fins al novembre de 1942 quan retornà a Barcelona. Com que la seva situació era precària i el retorn va ser clandestí, quan més tard ingressà a l'Institut d'Estudis Catalans va redactar el currículum vitae esmentant la data del retorn al país com a 1943.[3]

Novament a Barcelona, es dedicà a treballs editorials i emprengué la tasca d'historiador de la cultura. Treballà en l'obra Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya 1900-1936 (en 23 volums, publicats per la Fundació Alexandre Galí el 1978-1986) vast recull sobre aquest tema essencial redactat amb una visió sovint personal; publicà un tros de Calaix de sastre del Baró de Maldà (El col·legi de la bona vida) i col·laborà a Un segle de vida catalana (1961).[5]

A partir del 1955 mantingué continuats contactes amb els mestres que portaren a terme un nou moviment de renovació pedagògica a Catalunya. Fou membre de l'Institut d'Estudis Catalans (1968).[3]

Publicacions[modifica | modifica el codi]

Altres obres importants seves són:

  • L’ensenyament de l’ortografia als infants (1926)[6]
  • Per la llengua i l'escola (1931)
  • Lliçons de llenguatge (1931)
  • Activitat i llibertat en educació (1932) en col·laboració amb la seva esposa, Josepa Herrera
  • Introducció a la Gramàtica, I (1935) i II (1937)
  • Rafael d'Amat, Baró de Maldà (1954). Premi Aedos
  • Una hipotètica revolta d'uns mestres hipotètics (1964)
  • Mirades al món actual (1967)

Fons personal[modifica | modifica el codi]

El seu fons personal es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya. El fons conté la documentació generada i rebuda per Alexandre Galí; destaca, especialment, la correspondència i la documentació produïda en funció de la seva activitat professional relacionada amb el món de l'ensenyament (incloent-hi la Mútua Escolar Blanquerna, l'Escola de Mestres, el Consell de Pedagogia) i amb la història de la cultura. Fruit de tota aquesta activitat és, a més, l'obra original que conserva el fons, tant obra publicada com obra inèdita, així com el material de treball d'Alexandre Galí d'especial interès entre la documentació que reuneix el fons. Del conjunt, destaca, a més, la biblioteca i l'hemeroteca que aplega nombroses monografies i publicacions periòdiques sobre temes pedagògics i lingüístics. Formant part del fons trobem la documentació aplegada per Jordi Galí i Herrera, fill del productor i que està relacionada fonamentalment amb l'escoltisme i la figura de mossèn Antoni Batlle, consiliari de Minyons Escoltes. Aquest material va servir per l'elaboració de l'obra Nous escrits de mossèn Batlle, presentats per Jordi Galí.[7]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Alexandre Galí i Coll». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Noms propis, Web: Mancomunitat de Catalunya. [Consulta: març 2014].
  3. 3,0 3,1 3,2 Masabeu 1995.
  4. «Two children and (probably Monsieur Galy (sic), director of the home) farm the grounds of Chateau de Larade, in Toulouse, France. » (anglès), United States Holocaust Museum
  5. Galí 1981.
  6. L’ensenyament de l’ortografia als infants, Barcelona, Editorial Barcino, 1971 (reimpressió de l’original del 1926), 72 pàgines , ISBN 978-84-7226-545-5
  7. «Alexandre Galí». Arxiu Nacional de Catalunya. [Consulta: Juliol de 2013].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]