Alexandre Guilmant

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Music.png
Noteicon4.svg
Alexandre Guilmant
Guilmant.jpg
Estil: Romanticisme
Naixença: 12 de març de 1837
Boulogne-sur-Mer
Defunció: 29 de març de 1911 (als 74 anys)
Meudon

Obres destacades
  • Pièces dans différents styles pour orgue

Fites
  • 1871 Organista a La Trinité
  • 1875 Compon la seva primera sonata per a orgue
  • 1902 Publica la Sonata per a orgue núm. 7

Félix Alexandre Guilmant (Boulogne-sur-Mer, 12 de març de 1837 - Meudon, 29 de març de 1911) va ser un organista i compositor francès.

Alumne del seu pare, després de Jacques-nicolas Lemmens, va arribar a ser organista i professor a la seva vila natal. El 1871 va ser nomenat organista de l'Església de la Santa Trinitat de París. Des d'aquell moment la seva carrera de concertista virtuós s'enlaira, tant a Europa com a Amèrica.

Alexandre Guilmant i Clarence Eddy al Steinway Hall, Chicago, el 1898

El 1894 va fundar la Schola Cantorum de París (amb Charles Bordes i Vincent d'Indy), i va succeir a Charles-Marie Widor en la classe d'orgue del Conservatori de París el 1896, on va tenir entre d'altres alumnes els estatunidencs Dickinson[1] i Frederick William Schlieder.[1] Amb André Pirro, va publicar una col·lecció de partitures, Archives des Maîtres de l'Orgue, recollint les composicions de molts autors clàssics francesos (en 10 volums, de 1898 a 1914). Va procedir de la mateixa manera amb els mestres estrangers amb «L'École classique de l'Orgue» (25 volums, de 1898 a 1903).

Paral·lelament, es va dedicar a la composició, i particularment per al seu instrument. Cal citar les Pièces dans différents styles pour orgue (18 col·leccions), 8 Sonates, o en un registre més litúrgic les seves nadales, Soixante interludes dans la tonalité grégorienne, els 12 quaderns de L'organiste pratique, els 10 quaderns de L'Organiste liturgique... A més de música per a orgue, Guilmant va compondre música de cambra, música vocal (en especial misses per a cor i orgue), una simfonia cantata (Ariane), així com una obra escènica (Bethsabée).

Convé subratllar que les seves sonates per a orgue, bé que batejades així pel seu autor, són en realitat simfonies per a orgue perquè segueixen la seva forma i estructura. En el domini de l'orgue simfònic, va compondre una Légende et Final symphonique en re menor, opus 71, el 1888, i un Morceau symphonique en la menor, opus 75, el 1892.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Alexandre Guilmant
  1. 1,0 1,1 Enciclopèdia Espasa Apèndix núm. IV, pàg. 215 (ISBN 84-239-4574-X)