Alexandre el Gran

De Viquipèdia

Alexandre III el Gran o Alexandre el Magne (Μέγας Αλέξανδρος, en grec), nascut el 20 de juliol del 356 aC^[1] i mort el 10 de juny del 323 aC,^[2] va ser rei de Macedònia (336-323 aC), conqueridor de l'Imperi Persa i un dels líders militars més importants del món antic. És potser una de les figures més atractives de la història.

Taula de continguts 1 Biografia 1.1 Orígens familiars 1.2 Infantesa 2 Ascens al poder 3 Conquesta de Pèrsia 4 Conquesta de l'Índia 5 Alexandre en la Història 6 Alexandre a Egipte 7 Després d'Alexandre 7.1 Extinció de la família 7.2 Divisió de l'Imperi 8 Notes 9 Articles relacionats 10 Enllaços externs

[edita] Biografia

[edita] Orígens familiars

Alexandre va néixer a Pel·la, la capital del regne de Macedònia, segons Plutarc de Queronea el 21 de juliol (en el calendari macedoni hekatombaiốn) del 356 aC). Ell és el fill de Filip II de Macedònia i Olimpia, princesa de Epir, la seva tercera esposa que va conèixer a Samotràcia on era sacerdotessa. Per part de la seva mare, és nebot de Alexandre Molós, rei de Epir, un territori que és avui dia entre la regió grega de Epiro i el sud de l'actual Albània. El 355 aC Filip i Olimpia tingueren un altre fill, una noia, la princesa Cleòpatra de Macedònia.

Es rumoreja que Alexandre no hauria estat fecundat per Filip, sinó més aviat en una de les freqüents orgies en les que es veien implicades les sacerdotesses del culte de Dionís. Una llegenda, coneguda des de l'antiguitat, diu que Olímpia no va concebre amb Filip a Alexandre, perquè Filip tenia por d'ella i el seu costum de dormir en companyia de serps, però amb Zeus. Alexander va utilitzat aquests rumors populars amb fins polítics, referint-se al déu Zeus en lloc de Filip, quan esmenta al seu pare. Una altra llegenda del segle III, d'origen egipci i falsament atribuït a Cal·lístenes d'Olint, la Novel·la d'Alexandre, és que Alexandre és fill de l'últim faraó Dinastia XXX d'Egipte (Egipte) Nectanebo II.^[3]

Per part del seu pare Filip, Alexandre es reivindicava com a descendent de Temenos d' Argos, descendent de Heracles, fill de Zeus - per aquesta raó, la dinastia macedònia s'anomena Argédes o Téménides. Per la seva mare, Olímpia, la dinastia Eàcides, es diu Alexandre per Neoptòlem, fill de Aquil·les ^[4]

Segons una afirmació de l'època, que en fa esment, entre d'altres, Plutarc, diu que Alexandre va néixer la mateixa nit en què Herostrat va calar foc al Temple d'Àrtemis d'Éfes, una de les set meravelles del món antic.^[5] Alexandre utilitza més tard aquesta coincidència per enfortir la seva voluntat política, i es proposa finançar la restauració del temple, que va ser rebutjada pels Efesis.^[6]

Plutarc també afirma que Felip i Olímpia van somiar amb el futur naixement del seu fill. Prèvia consulta amb el Aristandre de Telmessos, que va determinar que Olímpia estava embarassada i que el nen tindria el caràcter d'un Lleó ^[7] . Pel que fa al seu físic, sembla que els ulls tenien l'iris de diferent color, i, a causa d'una lesió de guerra que li hauria tallat un nervi, el cap sempre va mirar a la dreta ^[8].

[edita] Infantesa

Alexander, des del punt de vista dels grecs, té una doble consideració. Per una part és un salvatge perquè és un macedoni que té un caràcter apassionat i es deixa portar per la ira amb una terrible violència, herència atribuïda a la seva mare. És capaç de generosos gestos que conreen una forta fidelitat. Les seves conviccions religioses són barreges de supersticions ^[9]. Les seves conviccions religioses són embrutades de supersticions[8]. Tanmateix el tret de caràcter dominant del personatge és sense cap discussió la seva voluntat de ferro, que pot anar fins a l'obstinació i la tossuderia.

Paral·lelament, Alexandre és profundament influenciat per la cultura grega. És veritat que, situada al nord de la Grècia actual, Macedònia és una de les regions dels antics Pelasgs. L'idioma és un dels molts dialectes i grec, en l'època del rei Arquelau (fi del segle V aC), la llengua oficial de la cort i la cancelleria de Macedonia és el macedoni. Filip, que es trobava a Tebes a casa de Epaminondes com a invitat (entre el 369 aC i 367 aC),^[10] parla per la seva banda, així com comunament seu fill. Aquest últim segons Plutarc tan sols parla macedoni a causa d'una forta emoció.^[11]

Després d'haver estat educat per Leònides de l'Epir,^[12] un parent de la seva mare Olímpia i del seu tutor Lisímac d'Acarnània, Alexandre rep per a preceptor el filòsof Aristòtil de 343 aC a 340 aC. Aquest últim és el fill de Nicòmac, metge de Amintes III, l'avi d'Alexandre. Redacta una edició anotada de l'Iliade per al seu alumne. Alexandre llegeix igualment Heròdot i Xenofont, autors que sap explotar més tard en el moment de les seves conquestes. Alexandre es revela un estudiant dotat. Coneix de memòria nombroses tragèdies, l'Ilíada^[13] i va continuar amb l'educació grega que estava rebent i va incentivar el seu interès per àmplies branques del coneixement com la geografia, la medicina, la poesia, la zoologia i la botànica.

Diversos companys d'infantesa d'Alexandre, els quals Ptolemeu, Filotes, Hefestió, es troben al seu costat en el moment de la conquesta de l'Àsia.

La seducció del personatge es deu sens dubte a aquesta barreja contradictòria : bàrbar i macedoni, místic i realista, violent i generós, portat per la seva imaginació i el seu somni i guiat per la seva lucidesa. La seva voluntat inflexible s'acompanya d'un real oportunisme i d'un sentit innat de l'escenificació.

Ben aviat (340 aC) el seu pare el va associar a les feines del govern nomenant-lo regent. El 338 va comandar la cavalleria macedònica a la batalla de Queronea.

[edita] Ascens al poder

Després de l'assassinat del seu pare l'any 336 aC a les mans de Pausànias, un capità de la seva guàrdia, Alexandre va heretar el regne quan només tenia vint anys. Tota la Grècia sotmesa per Filip es va alçar, però Alexandre va donar proves de la seva força militar: va prendre i destruir Tebes, i es va fer nomenar general en cap dels grecs, títol que ja havia estat donat al seu pare.

Consolidada així l'hegemonia macedònia a Grècia, havia de complir-se la premonició que, segons refereix Plutarc, Filip li va dir certa vegada al seu fill: "Macedònia és massa petita per a tu". En efecte, Alexandre quedava lliure per a començar la guerra contra Pèrsia.

[edita] Conquesta de Pèrsia

El 334 aC passà a l'Hel·lespont, venerà a les ruïnes de Troia les despulles del seu avantpassat mític Aquil·les, i inicià una conquesta sistemàtica de la costa d'Àsia Menor.

La primera batalla fou donada al riu Granic el mateix any, i li lliurà les satrapies de Jònia i Lídia. Seguint la mateixa línia prengué la Frígia, i la seva capital, Gòrdion, tallà el famós nus gordià; conquistà la Cilícia i travessà el mont Taure per les portes de Cilícia. L'exèrcit persa l'esperava a Síria i presentà combat a Issos (333 aC), a la costa; la batalla fou una gran desfeta per als perses, que hi perderen un gran botí; el rei Darios III va escapar fugint i foren preses la seva mare i la seva muller.

Aquesta victòria obrí per a Alexandre les portes de l'orient mitjà: dedicà els anys següents a la conquesta de Fenícia, on assetjà Tir, d'Israel, on prengué Jerusalem, i d'Egipte, on fundà una nova ciutat, Alexandria, la primera d'una llarga sèrie d'aquest nom, i visità l'oracle de Zeus Ammó, el qual ha estat dit que li profetitzà grans victòries. Dominada tota la Mediterrània oriental, el 331 aC tornà cap al nord per presentar la batalla definitiva al gran rei Darios. Travessà l'Eufrates i el Tigris, i a Gaugamela, prop d'Arbela, tingué lloc el combat, que fou una victòria total per als grecs. Darios fugí cap a la Mèdia, mentre Alexandre s'emparava a Babilònia, Susa, Pasargadas i Persèpolis, progressivament. Finalment Darios va ser traït pels seus nobles i assassinat. Alexandre va honorar el seu rival i enemic, i va perseguir els seus assassins.

Quan tot l'imperi persa va caure en les seves mans, Alexandre va adoptar el tipus de cort i la condició d'un príncep oriental, factor que va provocar una violenta oposició entre el grup dels seus generals macedònics, i una conjura contra ell, resolta amb l'execució de Parmeni, un dels seus generals més antics que datava des del regnat del seu pare. També aquesta conjura va ser la raó de la mort de Filotas, fill de Parmenió, i Amintas, cosí d'Alexandre considerat pels insurgents com el legítim rei (Filip va arribar al tron perquè el seu germà, el regent de Macedònia, havia mort i el seu fill, Amintas, era encara molt jove per a governar).

Temps després hi va haver una nova conjura contra Alexandre, ideada pels seus patges, la qual tampoc va assolir el seu objectiu. Calístenes (qui fins a aquest moment havia estat l'encarregat de redactar la història de les travessies d'Alexandre) va ser considerat impulsor d'aquesta conspiració, de manera que va ser condemnat a mort; abans de l'execució, pèro, es va llevar la vida.

El canvi de voluntat d'Alexandre, afalagat per la submissió dels perses i per la seva elevació a personatge de rang diví com a gran rei, el va portar a preferir la continuació de la política tradicional persa en lloc de la seva idea primitiva, i mentre el seu exèrcit i tots els grecs consideraven complert el seu deure de destruir l'enemic ancestral, ell es va decantar per la conquesta de territoris més a l'orient.

Un dels seus generals més benvolguts, i l'últim de l'exèrcit llegat pel seu pare, va ser Clito "El Negre", qui va morir en mans del mateix Alexandre una nit de tabola, després de sentir-se ofès per ell.

Va envair la Bactriana després de l'assassinat de Darios pel sàtrapa d'aquella zona, es va casar amb la princesa Roxana, i va portar el seu exèrcit a travessar l'Hindukush i a dominar la vall de l'Indus, amb la sola resistència del rei Poros de l'Hidaspes.

La seva marxa només fou detinguda per la resistència passiva de l'exèrcit, que no volgué anar més enllà de l'Hífasi. Tornà enrere i dividí les tropes en dos grups, un que tornà per mar al golf Pèrsic, comandat per Nearc, i un altre que tornà per terra amb ell. Als sis anys de la seva absència, tornà a Susa i recomençà la feina d'organitzar l'immens imperi, i de sotmetre les constants revoltes i divisions tant per part grega com persa. Alexandre esdevingué més i més un dèspota oriental amb poders divins, elevà els seus súbdits perses nobles a la mateixa categoria que el grup dels grecs dits "companys" i el 324 aC reuní a Babilònia representants de tots els seus estats i regnes.

Poc després Alexandre va morir a l'edat de 32 anys. Existeixen teories actuals que assenyalen com a causa de la seva mort la malaltia vírica anomenada febre del Nil.

[edita] Conquesta de l'Índia

Després de la mort de Spitamenes i el seu matrimoni amb Roxana (Roshanak a Bactriana) per consolidar les seves relacions amb les seves noves satrapies d'Àsia Central, en 326 a. C. Alexandre finalment estava alliberat per girar la seva atenció al subcontinent indi. Alexandre convidava tots els caps de l'anterior satrapia de Gandhara, al nord del que és ara el Pakistan, a sotmetre's a la seva autoritat. Ambhi (Grec: Omphis), de Taxila, el regne que s'estenia de l'Indus al Jhelum (Greek:Hydaspes), va obeïr. Però els caps d'alguns clans muntanyosos incloent-hi el, d'Aspasios i Assakenois seccions dels Kambojas (noms clàssics), sabut en texts indis com l'Ashvayanas i Ashvakayanas (noms referint-se a la natura eqüestre de la seva societat, que prové del sanscrit on la paraula Ashva significa cavall), es negaven a sotmetre's.

Alexandre personalment juntament amb la seva guarda personal, companys de peu, arquers, Agrianians i homes a cavall amb javelines i va dirigir-los contra els clans Kamboja (els Aspasios de Kunar/les valls de Alishang, els Guraeans de la vall de Guraeus (Panjkora), i els Assakenois de les valls de Buner i Swat. Escriu un historiador modern: "Eren gent valenta i van treballar durament per Alexandre perquè prengués els seus baluards, dels quals els Massaga i Aornus necessiten una menció especial." Va ser una lluita feroç junt amb els Aspasios en la qual Alexandre mateix va ser ferit en l'espatlla per una llança però finalment els Aspasios van perdre la lluita; 40,000 d'ells van ser esclavitzats. Els Assakenois van enfrontar-se a Alexandre amb un exèrcit de 30,000 homes de cavalleria, 38,000 d'infanteria i 30 elefants. Havien lluitat valentament i van oferir una resistència tossuda a l'invasor a molts dels seus baluards com les ciutats d'Ora, Bazira i Massaga. El fort de Massaga només es va poder reduir després d'uns quants dies de lluita sagnant en la qual el mateix Alexandre va ser ferit seriosament en el turmell. Quan el cap de Massaga va caure en la batalla, l'ordre de l'exèrcit es va acabar i la seva mare vella Cleophis (q.v.) qui també estava viva va decidir defensar la seva pàtria fins al final. Cleophis va passar a ser la cap suprema dels militars on també portava les dones sanes de la localitat a la lluita. Alexandre només podria reduir Massaga recorrent a una estrategema política i a accions de traïció. Segons Curtius: "Alexandre no solament va matar tota la població de Massaga, sinó que també va fer reduïr els seus edificis a còdols." Un destí similar van seguir Ora, un altre baluard dels Assakenois.

Les conseqüències de la massacre general i incendis provocats comesos per Alexandre a Massaga i Ora, la nombrosa gent Assakenian de què van fugir a una elevada fortalesa anomenada Aornos. Alexandre els va seguir trepitjant-lis els talons i va capturar la fortalesa estratègica però només després del quart dia de lluita sagnant. La història de Massaga es repetia a Aornos i una massacre similar en la gent de la tribu també.

Escrivint sobre la campanya d'Alexandre contra els Assakenois, Victor Hanson comenta: "Després de prometre als Assacenis envoltats les seves vides per la capitulació, executava tots els seus soldats que s'havien rendit. Els seus baluards a Ora i Aornus eren també similarment assaltats. Les guarnicions van ser probablement totalment destruides."

Sisikottos, que havia ajudat Alexandre en aquesta campanya, va ser el governador d'Aornos. Després de reduir Aornos, Alexandre va creuar l'Indus i va lluitar i es considera que va guanyar una batalla èpica contra un cap local, Porus (nom indi original Raja Puru), que governava una regió al Punjab, en la Batalla de Hydaspes el 326 a. C.

Després de la batalla, Alexandre va quedar en gran manera impressionat per Porus per a la seva bravesa en la batalla, i per això es va fer una aliança amb ell i va ser nomenat com a sàtrapa del seu propi regne, fins i tot donant-li noves terres. Llavors Alexandre va anomenar una de les dues noves ciutats que va fundar, Bucephala, en honor al cavall que l'havia portat a l'Índia, que havia mort durant la Batalla de Hydaspes. Alexandre va continuar cap a amunt per conquerir tots els territoris del riu Indus.

A l'est del regne de Porus, prop del riu Ganges (nom indi original Ganga), hi havia el potent imperi de Magadha dominat per la dinastia Nanda. Tenint por de les perspectives d'encarar-se amb un altre exèrcit indi fort i esgotat per anys de fer campanya, el seu exèrcit es va amotinar al riu Hyphasis (el Riu Beas modern) que es va negar a marxar més cap a l'est. Aquest riu així marca l'extensió més oriental de les conquestes d'Alexandre.

Pel que fa als macedonis, tanmateix, la seva lluita amb Porus esmussava el seu valor i es quedava el seu avenç més llunyà a l'Índia. Es van oposar violentament a lluitar contra un enemic de només 20000 homes d'infanteria i 2000 a cavall a Alexandre quan ell insistia que creuéssin el riu Ganges. Tot això ho van fer perquè se'ls hi va dir que els reis dels Ganderites i els Praesii els estaven esperant amb vuitanta mil homes a cavall, dos-cents mil d'infanteria, vuit mil carros, i sis mil elefants de batalla.

-Plutarch, Vita Alexandri, 62

Alexandre, després de la reunió amb el seu oficial Coenus, va pensar que el millor era que retornés. Alexandre va forçar a anar cap al sud. Al llarg del camí el seu exèrcit corria dins el territori dels clans Malli (en dia modern Multan). Els Malli eren els clans més bel·licosos del sud d'Àsia durant aquell període. L'exèrcit d'Alexandre va desafiar els Malli, i la subsegüent batalla els va portar a la ciutadella Malli. Durant l'atac, Alexandre va ser ferit seriosament per una fletxa Malli. Les seves forces, creient el seu rei mort, van prendre la ciutadella i van desencadenar la seva fúria en els Malli que s'havien refugiat dins. Després d'això, el Malli supervivents van cedir a les forces d'Alexandre, i el seu exèrcit va moure's enviant bona part del seu exèrcit a Carmania (modern Iran del sud) amb el seu general Craterus, i nomenant una flota per explorar la costa del Golf Pèrsic sota el seu almirall Nearchus, mentre anava al davant la resta de les seves forces van retrocedir a Pèrsia al costat de la ruta del sud a través del Desert de Gedròsia (ara part d'Iran del sud i Makran ara part del Pakistan).

Alexandre va deixar forces a l'Índia tanmateix. Al territori de l'Indus, va nomenar el seu oficial Peithon com a sàtrapa, una posició que ocuparia durant els deu propers anys fins al 316 a. C., i al Punjab deixava Eudemus al càrrec de l'exèrcit, en el costat de la sàtrapia de Porus i Taxiles. Eudemus es va convertir en part del Punjab després de la seva mort. Els dos reis retornaven a l'oest al 316 a. C. amb els seus exèrcits. Al 321 BCE, Chandragupta Maurya va fundar l'Imperi Maurya a l'Índia i va enderrocar les sàtrapies gregues.

[edita] Alexandre en la Història

Als seus trenta-tres anys, l'Imperi d'Alexandre arribava fins a la vall de l'Indus per l'Est i fins a Egipte per l'Oest, on va fundar la famosa ciutat d'Alexandria. Fundador prolífic de ciutats, aquesta ciutat egípcia hauria de ser de bon tros la més famosa de totes les Alexandria fundades pel també faraó Alexandre.

Va ser valent i generós però també cruel i despietat quan la situació política, segons la seva opinió, ho requeria. Les seves gestes el van convertir en un mite i, en alguns moments, en gairebé una figura divina. De fet, en les monedes encunyades a la seva època i en la dels seus successors, la figura d'Alexandre el Gran es fusiona i s'arriba a confondre amb la del déu Apol·lo. Així mateix, en l'oracle de l'oasi de Siwah se'l va proclamar fill de Zeus, i encara que mai va repudiar públicament el seu pare el rei Filip, tampoc va desmentir la seva presumpta ascendència divina.

Com a polític i dirigent va tenir el gran projecte d'unificar Orient i Occident en un imperi mundial. Va fer que uns 30 000 joves perses fossin educats en la llengua grega i en les tècniques militars macedòniques. Va fundar unes 70 ciutats per tot l'imperi, destinades no només a l'exèrcit, sinó a ser centres de difusió de la cultura grega. El grec es va convertir, aleshores, en llengua universal.

Amb les seves accions va estendre àmpliament la influència de la civilització grega i va preparar el camí pels regnes del període hel·lenístic i la posterior expansió de Roma.

Va ser a més gran amant de les arts. Alexandre era conscient del poder de propaganda que pot tenir l'art i va saber molt bé controlar la reproducció de la seva imatge la realització de la qual només va autoritzar a tres artistes: un escultor (Lisip), un orfebre i un pintor (Apel·les). Els biògrafs d'Alexandre relaten que aquest tenia en gran estima al pintor i que visitava amb freqüència el seu taller i que fins i tot se sotmetia a les seves exigències.

El pas d'Alexandre per l'orient tingué com a conseqüència una extraordinària expansió de l'hel·lenisme, barreja i descomposició del món clàssic grec amb una amplíssima influència oriental, que perdurà fins i tot sota l'imperi romà i a les fronteres extremes encara fins més tard, com ho demostra l'art del Gandara. La vella democràcia grega fou absorbida per una concepció divina del poder reial, absolut, concepció que més tard influí en homes com Anníbal o com Juli Cèsar. La seva mort representà la desmembració d'aquell gran imperi en diversos regnes locals, governats pels sàtrapes o els seus generals, que hom coneix amb el nom comú de diàdocs. Els més importants foren els selèucides a Síria i a l'orient, i els làgides a Egipte.

[edita] Alexandre a Egipte

La cultura de l'antic Egipte va impressionar Alexandre des dels primers dies de la seva estada en aquest país. Les relíquies gegants que veia per tot arreu el van captivar fins al punt que va voler faraonitzar-se com aquells reis gairebé mítics.

La Història de l'Art ens ha deixat testimoni d'aquests fets: a Karnak hi ha un relleu que representa Alexandre fent les ofrenes al déu Amón, com ho fa un convers, vestint la indumentària faraònica:

• Klaft faraònic (el mantell que cobreix el cap i va per darrere de les orelles, clàssic de l'antic Egipte), amb les corones vermella i blanca que se sostenen en equilibri inestable.
• Cua litúrgica de xacal, que amb el temps es va transformar en "cua de vaca".
• Ofrena en quatre gots com a símbol per a indicar "quantitat", "repetició", "abundància" i "multiplicació".

En els jeroglífics de la paret es distingeixen a més els dos noms d'Alexandre-faraó i ambdós es presenten dintre de l'anell el·líptic:

• Alexandre com a Horus
• Alexandre com a Alexandre

[edita] Després d'Alexandre

[edita] Extinció de la família

A la mort d'Alexandre van quedar com a familiars i hereus uns personatges que a poc a poc van ser víctimes de l'ambició pel poder i de les intrigues de l'època, assumpte aquest que, segons els historiadors, no es pot jutjar amb l'òptica actual sinó amb la d'aquells temps. Aquests personatges eren:

• Filip Arrideu (fill de Filip II i germanastre d'Alexandre). Va arribar a ser per poc temps Filip III de Macedònia.
• Eurídice (jove macedònia, esposa de Filip Arrideu). Va ser manada assassinar per Olímpia d'Epir després de la mort de Filip Arrideu.
• Roxana (princesa persa, última esposa d'Alexandre). Mentre estava embarassada, va ser manada assassinar per Cassandre.
• El seu fill anomenat també Alexandre. Va arribar a ser Alexandre IV per poc temps, ja que als 13 anys va ser també assassinat per ordre de Cassandre.
• Dues vídues més d'Alexandre, filles del rei Darios, Estatira (la seva primera esposa, amb qui va concebir un fill, l'embaràs del qual no va arribar a terme) i la seva germana Barsine. Paradoxalment, el primer gran amor d'Alexandre s'havia dit Barsine, i era l'esposa de Memnó (mercenari grec que lluitava al servei de Darios) i va ser morta, lamentablement, per membres de la seva guàrdia intentant defensar-la.
• Tessalònica (germanastra d'Alexandre).

Així que en el transcurs d'uns pocs anys no va quedar cap membre de la família d'Alexandre el Gran.

[edita] Divisió de l'Imperi

El regne també va sofrir grans divisions a causa de disputes entre els generals més propers a Alexandre. Va ser Seleuc qui va tractar de mantenir l'imperi el més semblant al que havia llegat Alexandre. El vast imperi d'Alexandre el Gran va quedar dividit a la seva mort de la següent manera:

• Àsia per Antígon Monoftalmos, que va ser qui va tenir més poder i més extensió de terres.
• Egipte per a Ptolemeu, que va fundar la dinastia més estable de totes (dinastia Làgida o Ptolemaica).
• Tràcia i l'Àsia Menor per a Lisímac de Tràcia.
• Babilònia i Síria per a Seleuc (dinastia Selèucida). Es donava el nom de Síria a una enorme superfície que arribava fins a les fronteres amb l'Índia.
• Grècia i Macedònia per a Cassandre (dinastia Antigònida).

[edita] Notes

[edita] Articles relacionats

• Filip II de Macedònia
• Nus gordià
• Olímpia d'Epir
• Període hel·lenístic
• Macedònia
• Antídames, escrigué una història d'Alexandre el Gran.

[edita] Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Alexandre el Gran

• Origins of Alexander the Great