Alexandre el Gran

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Alexandre el gran)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Alexandre el Gran
Μέγας Ἀλέξανδρος
Alexandre el Gran
Bust d'Alexandre el Gran

Precedit per Filip II de Macedònia
Succeït per Alexandre IV de Macedònia, Filip III de Macedònia

Naixement 20 o 21 de juliol de 365 aC
Pella de Macedònia
Defunció 10 o 11 de juny de 323 aC (amb 32 anys)
Babilònia
Dinastia Dinastia argèada
Pare Filip II de Macedònia
Mare Olímpia d'Epir
Estàtua d'Alexandre el Gran a Tessalònica

Alexandre III el Gran o Alexandre el Magne (grec: Μέγας Αλέξανδρος) (21 de juliol del 356 aC - 10 de juny del 323 aC)[1] va ser rei de Macedònia (336-323 aC), conqueridor de l'Imperi Persa i un dels líders militars més importants del món antic. És potser una de les figures més atractives de la història.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Orígens familiars[modifica | modifica el codi]

Detall d'un mosaic que mostra la lluita d'Alexandre amb el seu amic Cràter (no visible a la imatge) contra un lleó.

Alexandre va néixer a Pel·la, la capital del regne de Macedònia, segons Plutarc de Queronea el 21 de juliol (en el calendari macedoni hekatombaiốn) del 356 aC). Fou el fill de Filip II de Macedònia i Olimpia, princesa d'Epir, la seva tercera esposa que va conèixer a Samotràcia on era sacerdotessa. Per part de la seva mare, fou nebot d'Alexandre Molós, rei d'Epir, un territori que és avui dia entre la regió grega d'Epir i el sud de l'actual Albània. El 355 aC Filip i Olimpia tingueren un altre fill, una noia, la princesa Cleòpatra de Macedònia.

Des del seu temps, es rumorejà que Alexandre no hauria estat fecundat per Filip; potser en una de les freqüents orgies en les quals es veien implicades les sacerdotesses del culte de Dionís. Una llegenda, coneguda des de l'antiguitat, diu que Olímpia no va concebre amb Filip a Alexandre, perquè Filip tenia por d'ella i el seu costum de dormir en companyia de serps, sinó amb Zeus. Alexandre va utilitzar aquests rumors populars amb fins polítics, referint-se al déu Zeus en lloc de Filip, quan esmenta el seu pare. Una altra llegenda del segle III, d'origen egipci i falsament atribuït a Cal·lístenes d'Olint, la Novel·la d'Alexandre, és que Alexandre és fill de l'últim faraó de la dinastia XXX d'Egipte, Nectabeu II.[2]

Per part del seu pare Filip, Alexandre es reivindicava com a descendent de Temenos d'Argos, descendent d'Heracles, fill de Zeus - per aquesta raó, la dinastia macedònia s'anomena Argédes o Téménicresia. Per la seva mare, Olímpia, la dinastia Eàcides, es diu Alexandre per Neoptòlem, fill d'Aquil·les [3]

Segons una afirmació de l'època, que en fa esment, entre d'altres, Plutarc, diu que Alexandre va néixer la mateixa nit en què Herostrat va calar foc al Temple d'Àrtemis d'Éfes, una de les set meravelles del món antic.[4] Alexandre utilitza més tard aquesta coincidència per enfortir la seva voluntat política, i es proposa finançar la restauració del temple, que va ser rebutjada pels Efesis.[5]

Plutarc també afirma que Filip i Olímpia van somiar amb el futur naixement del seu fill. Prèvia consulta amb Aristandre de Telmessos, que va determinar que Olímpia estava embarassada i que el nen tindria el caràcter d'un Lleó.[6] Pel que fa al seu físic, sembla que els ulls tenien l'iris de diferent color, i, a causa d'una lesió de guerra que li hauria tallat un nervi, el cap sempre mirava a la dreta.

Infantesa i educació[modifica | modifica el codi]

Alexandre, des del punt de vista dels grecs, té una doble consideració. Per una part és un salvatge perquè és un macedoni que té un caràcter apassionat i es deixa portar per la ira amb una terrible violència, herència atribuïda a la seva mare. És capaç de generosos gestos que conreen una forta fidelitat. Les seves conviccions religioses són barreges de supersticions.[7] Tanmateix el tret de caràcter dominant del personatge és sense cap discussió la seva voluntat de ferro, que pot anar fins a l'obstinació i la tossuderia.

Alexandre i Aristòtil.

Paral·lelament, Alexandre és profundament influenciat per la cultura grega. Macedònia, situada al nord de la Grècia actual, és una de les regions dels antics Pelasgs. L'idioma que parlaven era un dels molts dialectes grecs i, des de l'època del rei Arquelau (fi del segle V aC), la llengua oficial de la cort i la cancelleria de Macedònia és el jònic-àtic. Filip, que va viure a Tebes a casa d'Epaminondes com a invitat (entre el 369 aC i 367 aC),[8] el parla habitualment, com també ho fa el seu fill. Alexandre, segons Plutarc, només parla macedoni sota l'efecte d'una forta emoció.[9]

Després d'haver estat educat per Leònides de l'Epir,[10] un parent de la seva mare Olímpia i del seu tutor Lisímac d'Acarnània, Alexandre rep per a preceptor el filòsof Aristòtil de 343 aC a 340 aC. Aquest últim és el fill de Nicòmac, metge de Amintes III, l'avi d'Alexandre. Redacta una edició anotada de la Ilíada per al seu alumne. Alexandre llegeix igualment Heròdot i Xenofont, autors que sap explotar més tard en el moment de les seves conquestes. Alexandre es revela un estudiant dotat. Coneix de memòria nombroses tragèdies, la Ilíada[11] i va continuar amb l'educació grega que estava rebent i va incentivar el seu interès per àmplies branques del coneixement com la geografia, la medicina, la poesia, la zoologia i la botànica.

Diversos companys d'infantesa d'Alexandre, entre els quals Ptolemeu, Filotes, Hefestió, es troben al seu costat en el moment de la conquesta de l'Àsia.

La seducció del personatge es deu sens dubte a aquesta barreja contradictòria: bàrbar i macedoni, místic i realista, violent i generós, portat per la seva imaginació i el seu somni i guiat per la seva lucidesa. La seva voluntat inflexible s'acompanya d'un real oportunisme i d'un sentit innat de l'escenificació.

Ben aviat (340 aC) el seu pare el va associar a les feines del govern nomenant-lo regent. El 338 va comandar la cavalleria macedònica a la batalla de Queronea.

Ascens al poder[modifica | modifica el codi]

Després de l'assassinat del seu pare l'any 336 aC a les mans de Pausànias, un capità de la seva guàrdia, Alexandre va heretar el regne quan només tenia vint anys. Tota la Grècia sotmesa per Filip es va alçar, però Alexandre va donar proves de la seva força militar: va prendre i destruir Tebes, i es va fer nomenar general en cap dels grecs, títol que ja havia estat donat al seu pare.

Consolidada així l'hegemonia macedònia a Grècia, havia de complir-se la premonició que, segons refereix Plutarc, Filip li va dir certa vegada al seu fill: "Macedònia és massa petita per a tu". En efecte, Alexandre quedava lliure per a començar la guerra contra Pèrsia.

Alexandre va unificar el sistema monetari basat en la plata com a moneda forta seguint els ensenyaments d'Aristòtil.[12]

Conquesta de Pèrsia[modifica | modifica el codi]

Alexandre talla el nus gordià. Jean-Simon Berthélemy (Escola de Belles Arts, París)

El 334 aC passà a l'Hel·lespont, venerà a les ruïnes de Troia les despulles del seu avantpassat mític Aquil·les, i inicià una conquesta sistemàtica de la costa d'Àsia Menor. La primera batalla fou donada al riu Granic el mateix any, i li lliurà les satrapies de Jònia i Lídia. Seguint la mateixa línia prengué la Frígia, i la seva capital, Gòrdion, tallà el famós nus gordià; conquistà la Cilícia i travessà les muntanyes del Taure per les portes de Cilícia. L'exèrcit persa l'esperava a Síria i presentà combat a Issos (333 aC), a la costa; la batalla fou una gran desfeta per als perses, que hi perderen un gran botí; el rei Darios III va escapar fugint i foren preses la seva mare i la seva muller. Aquesta victòria obrí per a Alexandre les portes de l'orient mitjà: dedicà els anys següents a la conquesta de Fenícia, on assetjà Tir,[13] d'Israel, on prengué Jerusalem, i d'Egipte, on fundà una nova ciutat, Alexandria, la primera d'una llarga sèrie d'aquest nom, i visità l'oracle de Zeus Ammó, el qual ha estat dit que li profetitzà grans victòries.

Dominada tota la Mediterrània oriental, el 331 aC tornà cap al nord per presentar la batalla definitiva al gran rei Darios. Travessà l'Eufrates i el Tigris, i a Gaugamela, prop d'Arbela, tingué lloc el combat, que fou una victòria total per als grecs. Darios fugí cap a la Mèdia, mentre Alexandre s'emparava a Babilònia, Susa, Pasargadas i Persèpolis, progressivament. Finalment Darios va ser traït pels seus nobles i assassinat. Alexandre va honorar el seu rival i enemic, i va perseguir els seus assassins.

Alexandre el Gran lluitant contra Darios III a la batalla d'Issos. Detall del mosaic de la casa del Faune de Pompeia (Museu Arqueològic Nacional de Nàpols).

Quan tot l'imperi persa va caure en les seves mans, Alexandre va adoptar el tipus de cort i la condició d'un príncep oriental, factor que va provocar una violenta oposició entre el grup dels seus generals macedònics, i una conjura contra ell, resolta amb l'execució de Parmeni, un dels seus generals més antics que datava des del regnat del seu pare. També aquesta conjura va ser la raó de la mort de Filotas, fill de Parmenió, i Amintas, cosí d'Alexandre considerat pels insurgents com el legítim rei (Filip va arribar al tron perquè el seu germà, el regent de Macedònia, havia mort i el seu fill, Amintas, era encara molt jove per a governar).

Temps després hi va haver una nova conjura contra Alexandre, ideada pels seus patges, la qual tampoc no va assolir el seu objectiu. Calístenes (qui fins a aquest moment havia estat l'encarregat de redactar la història de les travessies d'Alexandre) va ser considerat impulsor d'aquesta conspiració, de manera que va ser condemnat a mort; abans de l'execució, pèro, es va llevar la vida.

El canvi de voluntat d'Alexandre, afalagat per la submissió dels perses i per la seva elevació a personatge de rang diví com a gran rei, el va portar a preferir la continuació de la política tradicional persa en lloc de la seva idea primitiva, i mentre el seu exèrcit i tots els grecs consideraven complert el seu deure de destruir l'enemic ancestral, ell es va decantar per la conquesta de territoris més a l'orient.

Un dels seus generals més benvolguts, i l'últim de l'exèrcit llegat pel seu pare, va ser Clito "El Negre", qui va morir en mans del mateix Alexandre una nit de tabola, després de sentir-se ofès per ell.

Va envair la Bactriana després de l'assassinat de Darios pel sàtrapa d'aquella zona, es va casar amb la princesa Roxana, i va portar el seu exèrcit a travessar l'Hindukush i a dominar la vall de l'Indus, amb la sola resistència del rei Poros d'Hidaspes.

La mort d'Alexandre

La seva marxa només fou detinguda per la resistència passiva de l'exèrcit, que no volgué anar més enllà de l'Hífasi. Tornà enrere i dividí les tropes en dos grups, un que tornà per mar al golf Pèrsic, comandat per Nearc, i un altre que tornà per terra amb ell. Als sis anys de la seva absència, tornà a Susa i recomençà la feina d'organitzar l'immens imperi, i de sotmetre les constants revoltes i divisions tant per part grega com persa. Alexandre esdevingué més i més un dèspota oriental amb poders divins, elevà els seus súbdits perses nobles a la mateixa categoria que el grup dels grecs dits "companys" i el 324 aC reuní a Babilònia representants de tots els seus estats i regnes.

Poc després Alexandre va morir a l'edat de 32 anys.[14] Existeixen teories actuals que assenyalen com a causa de la seva mort la malaltia vírica anomenada febre del Nil.

Conquesta de l'Índia[modifica | modifica el codi]

Després de la mort de Spitamenes i el seu matrimoni amb Roxana (Roshanak a Bactriana) per consolidar les seves relacions amb les seves noves satrapies d'Àsia Central, en 326 a. C. Alexandre finalment estava alliberat per girar la seva atenció al subcontinent indi. Alexandre convidava tots els caps de l'anterior satrapia de Gandhara, al nord del que és ara el Pakistan, a sotmetre's a la seva autoritat. Ambhi (Grec: Omphis), de Taxila, el regne que s'estenia de l'Indus al Jhelum (Greek:Hydaspes), va obeir. Però els caps d'alguns clans muntanyosos incloent-hi el, d'Aspasios i Assakenois seccions dels Kambojas (noms clàssics), sabut en texts indis com l'Ashvayanas i Ashvakayanas (noms referint-se a la natura eqüestre de la seva societat, que prové del sanscrit on la paraula Ashva significa cavall), es negaven a sotmetre's.

Alexandre personalment juntament amb la seva guarda personal, companys de peu, arquers, Agrianians i homes a cavall amb javelines i va dirigir-los contra els clans Kamboja (els Aspasios de Kunar/les valls d'Alishang, els Guraeans de la vall de Guraeus (Panjkora), i els Assakenois de les valls de Buner i Swat. Escriu un historiador modern: "Eren gent valenta i van treballar durament per Alexandre perquè prengués els seus baluards, dels quals els Massaga i Aornus necessiten una menció especial." Va ser una lluita feroç junt amb els Aspasios en la qual Alexandre mateix va ser ferit en l'espatlla per una llança però finalment els Aspasios van perdre la lluita; 40,000 d'ells van ser esclavitzats. Els Assakenois van enfrontar-se a Alexandre amb un exèrcit de 30,000 homes de cavalleria, 38,000 d'infanteria i 30 elefants. Havien lluitat valentament i van oferir una resistència tossuda a l'invasor a molts dels seus baluards com les ciutats d'Ora, Bazira i Massaga. El fort de Massaga només es va poder reduir després d'uns quants dies de lluita sagnant en la qual el mateix Alexandre va ser ferit seriosament en el turmell. Quan el cap de Massaga va caure en la batalla, l'ordre de l'exèrcit es va acabar i la seva mare vella Cleophis (q.v.) qui també estava viva va decidir defensar la seva pàtria fins al final. Cleophis va passar a ser la cap suprema dels militars on també portava les dones sanes de la localitat a la lluita. Alexandre només podria reduir Massaga recorrent a una estrategema política i a accions de traïció. Segons Curtius: "Alexandre no solament va matar tota la població de Massaga, sinó que també va fer reduir els seus edificis a còdols." Un destí similar van seguir Ora, un altre baluard dels Assakenois.

Les conseqüències de la massacre general i incendis provocats comesos per Alexandre a Massaga i Ora, la nombrosa gent Assakenian de què van fugir a una elevada fortalesa anomenada Aornos. Alexandre els va seguir trepitjant-lis els talons i va capturar la fortalesa estratègica però només després del quart dia de lluita sagnant. La història de Massaga es repetia a Aornos i una massacre similar en la gent de la tribu també.

Escrivint sobre la campanya d'Alexandre contra els Assakenois, Victor Hanson comenta: "Després de prometre als Assacenis envoltats les seves vides per la capitulació, executava tots els seus soldats que s'havien rendit. Els seus baluards a Ora i Aornus eren també similarment assaltats. Les guarnicions van ser probablement totalment destruïdes."

Sisikottos, que havia ajudat Alexandre en aquesta campanya, va ser el governador d'Aornos. Després de reduir Aornos, Alexandre va creuar l'Indus i va lluitar i es considera que va guanyar una batalla èpica contra un cap local, Porus (nom indi original Raja Puru), que governava una regió al Panjab, en la batalla de l'Hydaspes el 326 aC.

Després de la batalla, Alexandre va quedar en gran manera impressionat per Porus per a la seva bravesa en la batalla, i per això es va fer una aliança amb ell i va ser nomenat com a sàtrapa del seu propi regne, fins i tot donant-li noves terres. Llavors Alexandre va anomenar una de les dues noves ciutats que va fundar, Bucephala, en honor al cavall que l'havia portat a l'Índia, que havia mort durant la Batalla de Hydaspes. Alexandre va continuar cap a amunt per conquerir tots els territoris del riu Indus.

A l'est del regne de Porus, prop del riu Ganges (nom indi original Ganga), hi havia el potent imperi de Magadha dominat per la dinastia Nanda. Tenint por de les perspectives d'encarar-se amb un altre exèrcit indi fort i esgotat per anys de fer campanya, el seu exèrcit es va amotinar al riu Hyphasis (el Riu Beas modern) que es va negar a marxar més cap a l'est. Aquest riu així marca l'extensió més oriental de les conquestes d'Alexandre.

Pel que fa als macedonis, tanmateix, la seva lluita amb Porus esmussava el seu valor i es quedava el seu avenç més llunyà a l'Índia. Es van oposar violentament a lluitar contra un enemic de només 20000 homes d'infanteria i 2000 a cavall a Alexandre quan ell insistia que creuéssin el riu Ganges. Tot això ho van fer perquè se'ls hi va dir que els reis dels Ganderites i els Praesii els estaven esperant amb vuitanta mil homes a cavall, dos-cents mil d'infanteria, vuit mil carros, i sis mil elefants de batalla.

-Plutarch, Vita Alexandri, 62

Alexandre, després de la reunió amb el seu oficial Coenus, va pensar que el millor era que retornés. Alexandre va forçar a anar cap al sud. Al llarg del camí el seu exèrcit corria dins el territori dels clans Malli (en dia modern Multan). Els Malli eren els clans més bel·licosos del sud d'Àsia durant aquell període. L'exèrcit d'Alexandre va desafiar els Malli, i la subsegüent batalla els va portar a la ciutadella Malli. Durant l'atac, Alexandre va ser ferit seriosament per una fletxa Malli. Les seves forces, creient el seu rei mort, van prendre la ciutadella i van desencadenar la seva fúria en els Malli que s'havien refugiat dins. Després d'això, el Malli supervivents van cedir a les forces d'Alexandre, i el seu exèrcit va moure's enviant bona part del seu exèrcit a Carmània (modern Iran del sud) amb el seu general Craterus, i nomenant una flota per explorar la costa del Golf Pèrsic sota el seu almirall Nearchus, mentre anava al davant la resta de les seves forces van retrocedir a Pèrsia al costat de la ruta del sud a través del Desert de Gedròsia (ara part d'Iran del sud i Makran ara part del Pakistan).

Alexandre va deixar forces a l'Índia tanmateix. Al territori de l'Indus, va nomenar el seu oficial Peithon com a sàtrapa, una posició que ocuparia durant els deu propers anys fins al 316 a. C., i al Punjab deixava Eudemus al càrrec de l'exèrcit, en el costat de la sàtrapia de Porus i Taxiles. Eudemus es va convertir en part del Punjab després de la seva mort. Els dos reis retornaven a l'oest al 316 a. C. amb els seus exèrcits. Al 321 BCE, Chandragupta Maurya va fundar l'Imperi Maurya a l'Índia i va enderrocar les sàtrapies gregues.

Alexandre en la Història[modifica | modifica el codi]

Extensió de l'imperi d'Alexandre

Als seus trenta-tres anys, l'Imperi d'Alexandre arribava fins a la vall de l'Indus per l'Est i fins a Egipte per l'Oest, on va fundar la famosa ciutat d'Alexandria. Fundador prolífic de ciutats, aquesta ciutat egípcia hauria de ser de bon tros la més famosa de totes les Alexandria fundades pel també faraó Alexandre.

Va ser valent i generós però també cruel i despietat quan la situació política, segons la seva opinió, ho requeria. Les seves gestes el van convertir en un mite i, en alguns moments, en gairebé una figura divina. De fet, en les monedes encunyades a la seva època i en la dels seus successors, la figura d'Alexandre el Gran es fusiona i s'arriba a confondre amb la del déu Apol·lo. Així mateix, en l'oracle de l'oasi de Siwah se'l va proclamar fill de Zeus, i encara que mai va repudiar públicament el seu pare el rei Filip, tampoc no va desmentir la seva presumpta ascendència divina.

Com a polític i dirigent va tenir el gran projecte d'unificar Orient i Occident en un imperi mundial. Va fer que uns 30 000 joves perses fossin educats en la llengua grega i en les tècniques militars macedòniques. Va fundar unes 70 ciutats per tot l'imperi, destinades no només a l'exèrcit, sinó a ser centres de difusió de la cultura grega. El grec es va convertir, aleshores, en llengua universal.

Amb les seves accions va estendre àmpliament la influència de la civilització grega i va preparar el camí pels regnes del període hel·lenístic i la posterior expansió de Roma.

Va ser a més gran amant de les arts. Alexandre era conscient del poder de propaganda que pot tenir l'art i va saber molt bé controlar la reproducció de la seva imatge la realització de la qual només va autoritzar a tres artistes: un escultor (Lisip), un orfebre i un pintor (Apel·les). Els biògrafs d'Alexandre relaten que aquest tenia en gran estima al pintor i que visitava amb freqüència el seu taller i que fins i tot se sotmetia a les seves exigències.

El pas d'Alexandre per l'orient tingué com a conseqüència una extraordinària expansió de l'hel·lenisme, barreja i descomposició del món clàssic grec amb una amplíssima influència oriental, que perdurà fins i tot sota l'imperi romà i a les fronteres extremes encara fins més tard, com ho demostra l'art del Gandara. La vella democràcia grega fou absorbida per una concepció divina del poder reial, absolut, concepció que més tard influí en homes com Anníbal o com Juli Cèsar. La seva mort representà la desmembració d'aquell gran imperi en diversos regnes locals, governats pels sàtrapes o els seus generals, que hom coneix amb el nom comú de diàdocs. Els més importants foren els selèucides a Síria i a l'orient, i els làgides a Egipte

Alexandre a Egipte[modifica | modifica el codi]

La cultura de l'antic Egipte va impressionar Alexandre des dels primers dies de la seva estada en aquest país. Les relíquies gegants que veia per tot arreu el van captivar fins al punt que va voler faraonitzar-se com aquells reis gairebé mítics.

La Història de l'Art ens ha deixat testimoni d'aquests fets: a Karnak hi ha un relleu que representa Alexandre fent les ofrenes al déu Amón, com ho fa un convers, vestint la indumentària faraònica:

  • Klaft faraònic (el mantell que cobreix el cap i va per darrere de les orelles, clàssic de l'antic Egipte), amb les corones vermella i blanca que se sostenen en equilibri inestable.
  • Cua litúrgica de xacal, que amb el temps es va transformar en "cua de vaca".
  • Ofrena en quatre gots com a símbol per a indicar "quantitat", "repetició", "abundància" i "multiplicació".

En els jeroglífics de la paret es distingeixen a més els dos noms d'Alexandre-faraó i ambdós es presenten dintre de l'anell el·líptic:

  • Alexandre com a Horus
  • Alexandre com a Alexandre

Després d'Alexandre[modifica | modifica el codi]

Extinció de la família[modifica | modifica el codi]

A la mort d'Alexandre van quedar com a familiars i hereus uns personatges que a poc a poc van ser víctimes de l'ambició pel poder i de les intrigues de l'època, assumpte aquest que, segons els historiadors, no es pot jutjar amb l'òptica actual sinó amb la d'aquells temps. Aquests personatges eren:

  • Filip Arrideu (fill de Filip II i germanastre d'Alexandre). Va arribar a ser per poc temps Filip III de Macedònia.
  • Eurídice (jove macedònia, esposa de Filip Arrideu). Va ser manada assassinar per Olímpia d'Epir després de la mort de Filip Arrideu.
  • Roxana (princesa persa, última esposa d'Alexandre). Mentre estava embarassada, va ser manada assassinar per Cassandre.
  • El seu fill anomenat també Alexandre. Va arribar a ser Alexandre IV per poc temps, ja que als 13 anys va ser també assassinat per ordre de Cassandre.
  • Dues vídues més d'Alexandre, filles del rei Darios, Estatira (la seva primera esposa, amb qui va concebre un fill, l'embaràs del qual no va arribar a terme) i la seva germana Barsine. Paradoxalment, el primer gran amor d'Alexandre s'havia dit Barsine, i era l'esposa de Memnó (mercenari grec que lluitava al servei de Darios) i va ser morta, lamentablement, per membres de la seva guàrdia intentant defensar-la.
  • Tessalònica (germanastra d'Alexandre).

Així que en el transcurs d'uns pocs anys no va quedar cap membre de la família d'Alexandre el Gran.

Divisió de l'Imperi[modifica | modifica el codi]

El regne també va sofrir grans divisions a causa de disputes entre els generals més propers a Alexandre. Va ser Seleuc qui va tractar de mantenir l'imperi el més semblant al que havia llegat Alexandre. El vast imperi d'Alexandre el Gran va quedar dividit a la seva mort de la següent manera:

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Els enigmes sobre la mort d'Alexandre han estat "resolts" bbc.co.uk (en anglès)
  2. Alexandre III le Grand (en francès)
  3. Plutarc,Alexander2 1.
  4. Plutarc, Vida de Alexandre'translation d'Amyot, 2, 3 i 3, 5 a 7
  5. El Temple de Artemisa
  6. Plutarc ,' Alexandre 2.2-3.
  7. Encyclopædia Universalis article Alexander el Gran, Tom 1, edició de 1989, p. 744-748.
  8. Justin, 'Històries de Trogus Pompeius philippic, Llibre VII.
  9. Plutarc, Alexandre: "Ell va cridar en macedoni, i això expressava una forta emoció",
  10. és en aquesta època, segons la tradició quan tenia deu anys, que aconsegueix domar Bucèfal, el cavall que el seguirà al llarg de les seves conquestes. Abans d'ell, ningú no havia aconseguit però havent-se fixat que l'animal tenia por de la seva ombra, Alexandre va aconseguir dominar-lo col·locant-lo de cara al sol.
  11. doncs s'enporta un exemplar a Àsia
  12. Lewis, Nathan. Gold: The Once and Future Money (en anglès). John Wiley & Sons, 2012. ISBN 1118428684. 
  13. Rollin, Charles. Ancient history: History of the Persians (en anglès). Religious Tract Society, 1842, p.95. 
  14. «Kingdoms of the Successors of Alexander: After the Battle of Ipsus, B.C. 301», 1800-1884. [Consulta: 2013-07-27].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Fonts[modifica | modifica el codi]

Altres obres[modifica | modifica el codi]

  • Bosworth, A. B.. Alejandro Magno (en castellà). Madrid: Akal Cambridge, 2005. ISBN 978-84-460-2308-1. 
  • Caratini, Roger. Alejandro Magno (en castellà). 
  • Cosmelli Ibáñez, José. Historia Antigua y Medieval (en castellà). [37ª Edición]. Argentina: Editorial Troquel, 1983. ISBN 950-16-6348-5. 
  • De Santis, Marc G.. At The Crossroads of Conquest (en anglès). Military Heritage. Volumen 3, No. 3: 46-55, 97 (Alexander the Great, his military, his strategy at the Battle of Gaugamela and his defeat of Darius making Alexander the King of Kings), 2001. 
  • Guzmán Guerra, Antonio & Gómez Espelosín, Francisco Javier. Alejandro Magno (en castellà). Madrid: Alianza Editorial, 2004. ISBN 84-206-5865-0. 
  • Hammond, N. G. L.. Alejandro Magno. Rey, general y estadista (en castellà). Madrid: Alianza Editorial, 1992. ISBN 84-206-2723-2. 
  • Lane Fox, Robin. Alejandro Magno. Conquistador del mundo (en castellà). Traducción de Maite Solana. Colección El Acantilado 155. 960 páginas. Barcelona: El Acantilado, 2007. ISBN 978-84-96834-25-5. 
  • Renault, Mary. The Nature of Alexander (en anglès). 
  • VV.AA.. Nacimiento, hazañas y muerte de Alejandro de Macedonia: contenido de su vida, sus guerras, sus proezas (en castellà). Introducción Carlos García Gual, traducción Carlos R. Méndez. Madrid: Editorial Gredos, 1999. ISBN 84-249-2000-7. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Alexandre el Gran