Alfabet fonètic internacional

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Alfabet Fonètic Internacional)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
«IPA» redirigeix aquí. Vegeu-ne altres significats a «Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya».

L'alfabet fonètic internacional és un alfabet fonètic usat per lingüistes per representar acuradament i de forma unívoca cada un de la completa varietat de sons (fonemes o realitzacions d'aquests) que l'aparell vocal humà pot produir. Està format per una notació normalitzada per a la representació fonètica de les llengües. La majoria dels seus símbols són els de l'alfabet llatí, en minúscula i majúscula, o en deriven, per addició d'elements, rotació o inversió. Alguns altres són de l'alfabet grec, harmonitzats amb l'alfabet llatí i, finalment, alguns no semblen estar relacionats amb cap alfabet.

Va ser desenvolupat pels foneticistes britànics i francesos sota els auspicis de l'Associació Fonètica Internacional, creada a París el 1886 (ambdós, l'organització i l'escrit fonètic, són coneguts en català com a AFI). L'alfabet ha tingut nombroses revisions en la seva història, incloent algunes majors codificades per la Convenció de la IPA (anglès: International Phonetic Alphabet) a Kiel (1989); la revisió més recent és la de 1993, posada al dia el 1996.

Descripció[modifica | modifica el codi]

Els valors de cada signe idèntic al de l'alfabet llatí en la majoria de casos corresponen a l'ús anglès. El principi general és usar un sol símbol per a un segment parlat, evitant combinacions de lletres (com el dígraf <ny> en l'ortografia catalana).

Els símbols corresponents a lletres llatines modificades sovint corresponen a un fonema similar. Per exemple, totes les consonants retroflexes tenen el mateix signe que l'equivalent a les consonants alveolars, excepte un ganxet a la dreta a la part de baix.

Els diacrítics poden ser combinats amb els signes AFI per transcriure fonemes lleugerament modificats o articulacions secundàries. També hi ha signes especials per als suprasegmentals com l'accent o el to.

Quan els caràcters de l'AFI són enmig d'un altre text, estan separats de la resta amb dues barres inclinades o amb claudàtors ("[" i "]"). Els lingüistes usen claudàtors quan donen un transcripció fonètica ajustada, mentre que les barres inclinades denoten una transcripció fonològica.

L'AFI permet que els símbols s'adaptin a circumstàncies específiques per simplificar la notació quan es consideri convenient, si s'expliquen els valors que els donen unes regles que acompanyen el text. Per exemple, atès que [t] representa en anglès l'oclusiva alveolar sorda, aleshores el diacrític que indica articulació endarrerida hi representa un so postalveolar o palatoalveolar. Per contra, atès que [t] en català representa l'oclusiva dental sorda, una articulació més avançada que l'anglesa, aleshores el diacrític per a indicar endarreriment hi representarà una variant alveolar.

Vocals
Modifica Anterior Quasi-
anterior
Central Quasi-
posterior
Posterior
Tancada
Blank vowel trapezoid.svg
i • y
ɨ • ʉ
ɯ • u
ɪ • ʏ
• ʊ
ɪ̈ • ʊ̈
e • ø
ɘ • ɵ
ɤ • o
 • ø̞
ɤ̞ • 
ɛ • œ
ɜ • ɞ
ʌ • ɔ
æ • 
a • ɶ
ä • 
ɑ • ɒ
Quasitancada
Semitancada
Mitjana
Semioberta
Quasioberta
Oberta
Quan hi ha dos símbols separats per un punt (•),
el de la dreta és una vocal arrodonida.


Consonants no pulmòniques
Clics Implosives sonores Ejectives
[ʼ] per exemple:
ʘ Bilabial ɓ Bilabial Bilabial
ǀ Laminal alveolar ("dental") ɗ Dental/alveolar Dental/alveolar
ǁ Lateral coronal ("lateral") ʄ Palatal Alveolar fricativa
ǃ Apical (post)alveolar ("retroflex") ɠ Velar Velar
ǂ Laminal postalveolar ("palatal") ʛ Uvular Uvular


Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Alfabet fonètic internacional
  • (català) IECAT
  • (català) consonants del català central, a la UAB.
  • (català) vocals del català central, a la UAB.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Antoni I. Alomar, Pràctiques de transcripció fonètica, Documenta Balear, S.L., Palma, 2003. ISBN 84-95694-61-1.
  • Eulàlia Bonet, Maria-Rosa Lloret, Joan Mascaró, Manual de transcripció fonètica, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 1997. ISBN 978-84-490-1073-6
  • Joaquim Viaplana i Maria Pilar Perea (ed.), Textos orals dialectalitzats del català sincronitzats. Una selecció, Barcelona, 2003. ISBN 84-477-0864-0.