Alfabet català
L'alfabet català és la variant de l'alfabet llatí usada per a escriure la llengua catalana. Consta de les 26 lletres de l'alfabet llatí, algunes de les quals poden ser modificades per diacrítics, etc.
Actualment l'alfabet es compon de vint-i-sis lletres:
| Grafema | Nom del grafema | Nom del grafema (AVL) | Pronúncia | Remarques |
|---|---|---|---|---|
| A a | a | [ä], [ə] | amb les variacions Àà | |
| B b | be o be alta | [b], [β], [p] | ||
| C c | ce | [k], [s], [g] | ||
| Ç ç | ce trencada | [s] | és una lletra modificada, una variació del la c (no fa part de l'alfabet simple) | |
| D d | de | [d], [ð], [t] | ||
| E e | e | [ε], [e], [ə] | amb les variacions Éé Èè | |
| F f | efa | efe o ef | [f], [v] | |
| G g | ge | [g], [γ], [ʒ], [k] | ||
| H h | hac | muda o [h] | ||
| I i | i | [i], [j] | amb les variacions Íí Ïï | |
| J j | jota | [ʒ] | ||
| K k | ca | [k] | només emprada en paraules d'origen estranger | |
| L l | ela | ele o el | [ɫ] | |
| L·L l·l | ela geminada | ele (o el) geminada | [ɫɫ] | És una lletra composta i no forma part de l'alfabet simple. No pot ser al principi o final de paraula |
| M m | ema | eme o em | [m], [ɱ] | |
| N n | ena | ene o en | [n], [ŋ], [ɱ] | |
| O o | o | [ɔ], [o], [u] | amb les variacions Óó Òò | |
| P p | pe | [p], [b] | ||
| Q q | cu | [k] | ||
| R r | erra | erre o er | [r], [ɾ] | |
| S s | essa | esse o es | [s], [z] | |
| T t | te | [t], [d] | ||
| U u | u | [u], [w] | amb les variacions Úú Üü | |
| V v | ve o ve baixa | [b], [β] o [v], [v] | ||
| W w | ve doble o doble ve | [b] | només emprada en paraules d'origen estranger | |
| X x | ics o xeix | [ʃ], [ks], [gz] | ||
| Y y | i grega | [i], [j] | només emprada en el dígraf ny, alguns cognoms (per exemple Aymerich) o en paraules d'origen estranger | |
| Z z | zeta | [z] | ||
A banda de les lletres hi ha tres signes diacrítics: l'accent greu (`), l'accent agut (´) i la dièresi (¨), i alguns caràcters especials com el guionet (-) i el punt volat (·) de l'ela geminada.
Històricament, el nom d'algunes lletres ha estat diferent de l'actual: ef, el, em, en, er, es, itzeta. També era diferent la pronúncia de la vocal d'algun dels noms de les lletres.
Pel que fa a la pronúncia dels noms de les lletres, la e i la o es pronuncien amb timbre obert.
Aquesta versió és l'establerta per les normes ortogràfiques proposades per Pompeu Fabra. Abans, s'havien fet servir altres dígrafs com el ch (so /k/ a final de paraula i de vegades a dintre; o a dintre, per tx, sobretot al País Valencià i en gal·licismes i castellanismes), il, yl, ly, yll (tots al principi representant dos sons -una semivocal i una lateral, alveolar o palatal- i després amb el valor de la ll actual); yn per l'actual ny; gu per g davant a; ff per f, ch per c, th per t, ph per f, aquests quatre dígrafs en cultismes, etc. També s'havien emprat grafies simples actualment abandonades, fora dels cognoms, com y per la semivocal i, després, per la conjunció copulativa, l per ll, g per gu davant e o i; x darrere vocal per ix, entre altres.
Taula de continguts |
[modifica] Dígrafs
El català té els següents dígrafs que representen un so:
- <ny> representa [ɲ].
- Consonants dobles: <ll> ela palatal [ʎ], <rr> erra vibrant [r], <ss> essa sorda [s].
- Amb una u muda seguida de e o i: <gu> [g] o [γ], <qu> [k].
- Amb una i: <ig> després de vocal a final de mot [tʃ͡], <ix> intervocàlic o després de vocal a final de mot [ʃ] o [ʒ]
- Sons africats amb una t o d: <tg>, <tj> o <dj>[dʒ͡], <tx> [tʃ͡], <tz> [dz͡]
Ortogràficament <rr>, <ss> i <ix> intervocàlic se separen en síl·labes diferents, a més de <l·l>.
[modifica] Nom de les lletres
Antoni Rovira i Virgili va "condemnar"[1] els noms de les lletres de l'abecé a la castellana (efe, ele, eme, ene, esse), i va donar-hi els noms tradicionals (ef, el, em, en, es), divergint en aquest punt amb Pompeu Fabra. Albert Rossich sosté[1] que l'opció normativa de Fabra (efa, ela, ema, ena) no era sinó una catalanització orientalitzant dels noms castellans. Rovira indica que el timbre de la 'e' era tancat en el nom de totes les lletres tret del de la 'er', que era obert.
[modifica] Referències
- ↑ 1,0 1,1 Ginebra i Serrabou, Jordi. Llengua i política en el pensament d'Antoni Rovira i Virgili. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2006, p.211. ISBN 8484157717.
[modifica] Bibliografia
- Joan Coromines: "Història de la confusió de dues parelles de consonants antigues: ç i ss; yl i ll", dins Entre dos llenguatges I, Ed. Curial, Barcelona, 1976. ISBN: 84-7256-003-1
- Albert Rosich, "El nom de les lletres", Caplletra, 27.
- Mila Segarra, Història de l'ortografia catalana, Ed. Empúries, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7596-057-X.
