Alfabet català
De Viquipèdia
L'alfabet català deriva de l'alfabet llatí, amb la inclusió d'algunes lletres que només s'usen en estrangerismes. Actualment l'alfabet està compost per vint-i-sis lletres simples:
| Grafema | Nom del grafema | Nom del grafema (AVL) | Pronúncia | Remarques |
|---|---|---|---|---|
| A a | a | [ä], [ə] | amb les variacions Àà | |
| B b | be o be alta | [b], [β], [p] | ||
| C c | ce | [k], [s], [g] | ||
| Ç ç | ce trencada | [s] | és una lletra modificada, una variació del la c (no forma part de l'alfabet simple) | |
| D d | de | [d], [ð], [t] | ||
| E e | e | [ε], [e], [ə] | amb les variacions Éé Èè | |
| F f | efa | efe o ef | [f], [v] | |
| G g | ge | [g], [γ], [ʒ], [k] | ||
| H h | hac | muda o [h] | ||
| I i | i | [i], [j] | amb les variacions Íí Ïï | |
| J j | jota | [ʒ] | ||
| K k | ca | [k] | només emprada en paraules d'origen estranger | |
| L l | ela | ele o el | [ɫ] | |
| L·L l·l | ela geminada | ele (o el) geminada | [ɫɫ] | És una lletra composta i no forma part de l'alfabet simple. No pot ser al principi o final de paraula |
| M m | ema | eme o em | [m], [ɱ] | |
| N n | ena | ene o en | [n], [ŋ], [ɱ] | |
| O o | o | [ɔ], [o], [u] | amb les variacions Óó Òò | |
| P p | pe | [p], [b] | ||
| Q q | cu | [k] | ||
| R r | erra | erre o er | [r], [ɾ] | |
| S s | essa | esse o es | [s], [z] | |
| T t | te | [t], [d] | ||
| U u | u | [u], [w] | amb les variacions Úú Üü | |
| V v | ve o ve baixa | [b], [β], [v] | ||
| W w | ve doble o doble ve baixa | [b] | només emprada en paraules d'origen estranger | |
| X x | ics o xeix | [ʃ], [ks], [gz] | ||
| Y y | i grega | [i], [j] | només emprada en el dígraf ny, alguns cognoms (per exemple Aymerich) o en paraules d'origen estranger | |
| Z z | zeta | [z] | ||
Caràcters especials: Punt (.) coma (,) Punt i coma (;) dos punts (:) accent obert (`) accent tancat (´) dierèsi ( ¨ )
Històricament, el nom d'algunes lletres ha estat diferent de l'actual: ef, el, em, en, er, es, itzeta. També era diferent la pronúncia de la vocal d'algun dels noms de les lletres.
Pel que fa a la pronúncia dels noms de les lletres, la e i la o es pronuncien amb timbre obert.
Aquesta versió és l'establerta per les normes ortogràfiques proposades per Pompeu Fabra. Abans, s'havien fet servir altres dígrafs com el ch (so /k/ a final de paraula i de vegades a dintre; o a dintre, per tx, sobretot al País Valencià i en gal·licismes i castellanismes), il, yl, ly, yll (tots al principi representant dos sons -una semivocal i una lateral, alveolar o palatal- i després amb el valor de la ll actual); yn per l'actual ny; gu per g davant a; ff per f, ch per c, th per t, ph per f, aquests quatre dígrafs en cultismes, etc. També s'havien emprat grafies simples actualment abandonades, fora dels cognoms, com y per la semivocal i, després, per la conjunció copulativa, l per ll, g per gu davant e o i; x darrere vocal per ix, entre altres.
[edita] Dígrafs
El català té els següents dígrafs que representen un so:
- <ny> representa [ɲ].
- Consonants dobles: <ll> ela palatal [ʎ], <rr> erra vibrant [r], <ss> essa sorda [s].
- Amb una u muda seguida de e o i: <gu> [g] o [γ], <qu> [k].
- Amb una i: <ig> desprès de vocal a final de mot [tʃ͡], <ix> intervocàlic o desprès de vocal a final de mot [ʃ] o [ʒ]
- Sons africats amb una t: <tg> o <tj> [dʒ͡], <tx> [tʃ͡], <tz> [dz͡]
Ortogràficament <rr>, <ss> i <ix> intervocàlic se separen en síl·labes diferents, a més de <l·l>.
[edita] Bibliografia
- Joan Coromines: "Història de la confusió de dues parelles de consonants antigues: ç i ss; yl i ll", dins Entre dos llenguatges I, Ed. Curial, Barcelona, 1976. ISBN: 84-7256-003-1
- Albert Rosich, "El nom de les lletres", Caplletra, 27.
- Mila Segarra, Història de l'ortografia catalana, Ed. Empúries, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7596-057-X.
