Alfabet rúnic

No veieu bé alguns caràcters?

Pedra amb inscripcions rúniques a Uppsala, Suècia

Un alfabet rúnic es compon d'un conjunt de signes anomentats runes. La característica principal d'aquest tipus d'alfabet és el suport on fou escrit, generalment pedra i fusta, pel que les runes presenten formes rectes i anguloses. Aquests alfabets van ser usats en l'antiguitat per a escriure llengües germàniques, principalment a Escandinàvia i les illes Britàniques, també s'ha denominat amb aquest terme altres alfabets per la seua ressemblança encara que sense relació genètica. En totes les varietats poden ser considerats un antic sistema d'escriptura de l'Europa septentrional. L'origen d'aquests alfabets germànics sembla ser l'alfabet llatí. A cada lletra se li assignà un nom i se li atorgà algun tipus de poder esotèric.

Sistemes rúnics

Futhorc anglosaxó

Els més coneguts són:

• El futhark original, denominat "més antic" o simplement "antic". Data dels segles II al IX aproximadament i rep el seu nom de les seves sis primeres lletres, que representaven els sons /f, u, θ, a, r, k/.
• El futhork anglosaxó. Data dels segles V-XII. El seu nom també deriva de les seves sis primeres lletres.
• El futhark més recent (segles IX-XX). Subdividit en:
  • Futhark danès.
  • Runes sueco-noruegues (anomenades rök).
  • Runes de Hälsinge (sense traç vertical).
  • Futhark latinitzat (segles XVI-XX).

Futhark original nòrdic de 24 lletres

ᚠ

ᚢ

ᚦ

ᚨ

ᚱ

ᚲ

ᚷ

ᚹ

ᚺ

ᚾ

ᛁ

ᛃ

ᛇ

ᛈ

ᛉ

ᛋ

ᛏ

ᛒ

ᛖ

ᛗ

ᛚ

ᛜ

ᛞ

ᛟ

/f/

/u/

/θ/

/a/

/r/

/k/

/g/

/w/

/h/

/n/

/i/

/j/

/ei/

/p/

R

/s/

/t/

/b/

/e/

/m/

/l/

/ŋ/

/d/

/o/

Futhark més recent simplificat a 16 lletres

Variant danesa

ᚠ

ᚢ

ᚦ

ᚬ

ᚱ

ᚴ

ᚼ

ᚾ

ᛁ

ᛅ

ᛋ

ᛏ

ᛒ

ᛘ

ᛚ

ᛦ

Variant sueconoruega

ᚠ

ᚢ

ᚦ

ᚭ

ᚱ

ᚴ

ᚽ

ᚿ

ᛁ

ᛆ

ᛌ

ᛐ

ᛓ

ᛙ

ᛚ

ᛧ

/f/

/u/

/θ/

/ą/

/r/

/k/

/h/

/n/

/i/

/a/

/s/

/t/

/b/

/m/

/l/

R

Futhark de Hälsingland (Suècia)

(Aparentment no està codificat a Unicode).

Variant medieval que transcriu l'alfabet llatí complet

ᛆ

𐌁

ᛎ

ᛑ

ᚦ

ᚧ

ᛂ

ᚠ

ᚵ

ᚼ

ᛁ

ᚴ

ᛚ

ᛘ

ᚿ

ᚮ

ᛔ

ᚴ

ᚱ

ᛍ

ᛐ

ᚢ

ᚢ, ᚡ

ᚤ, ᛦ

ᛎ

ᛅ

ᚯ

a

b

c

d

þ

ð

e

f

g

h

i, j

k

l

m

n

o

p

q

r

s

t

u

v

y

z

æ

ø

Orígens

El nom que es dóna als signes d'aquests alfabets és runa, a diferència de lletra del llatí i grec, com apareix enregistrat ja en un bastó tallat alemany del segle VI i també, possiblement com a runo, a la pedra Einang (segle IV). Aquest nom procedeix de l'arrel run- (runa en gòtic), que significa secret o xiuxiueig (en comparació amb el finès, que agafà el cognat rúnic amb el significat de poema).

Les runes començaren a ser usades pels pobles germànics el segle I o II. La inscripció rúnica més antiga data d'aproximadament el 160 i es troba en una pinta trobada al pantà de Vimose, a l'illa de Fiònia, en ella es llegeix harha (pinta). Un altre candidat disputat a ésser la més antiga és la inscripció del segle I de la fíbula de Meldorf. Aquest període pot correspondre's amb les últimes fases lingüístiques de l'idioma protogermànic o germànic comú, que evolucionava a dialectes no clarament separats encara en les seves tres vessants en els següents segles: les llengües germàniques septentrionals, llengües germàniques occidentals i llengües germàniques orientals.

No hi ha distinció entre vocals llargues i curtes en les inscripcions rúniques conservades, tot i que la diferència era present fonològicament en les llengües parlades de l'època. Igualment, no hi ha signes de consonants labiovelars en el futhark antic (signes que foren introduïts tant en el futhorc anglosaxó com a l'alfabet gòtic com a variants de la lletra p).

Mitològics

En l'antiga creença escandinava, les runes eren d'origen diví (nòrdic antic: reginkunnr). Això es demostra ja al voltant del segle VII a.C. a la inscripció de la pedra de Noleby, Suècia (Runo fahi raginakundo toj[e'k]a..., que significa "Preparo l'adequada runa divina...") i a la pedra d'Sparlösa del segle IX (Ok rað runaR þaR rægi[n]kundu, que significa "i interpretar les runes de diví origen"). Més notablement, en Hávamál, vers 80, es descriu també les runes com reginkunnr:

80. Þat er þá reynt, er þú að rúnum spyrr inum reginkunnum, þeim er gerðu ginnregin ok fáði fimbulþulr, þá hefir hann bazt, ef hann þegir.

80. Està comprovat: si runes consultes, aquelles d'origen diví, les que alts poders feren i el tulr ("sacerdot" Odín) suprem tenyí, molt es guanya callant.

L'Edda poètica de Rúnatal explica que el seu creador fou el déu Odin, i els versos 138 i 139 descriuen com Odín va rebre les runes a través del seu propi sacrifici. El text (en nòrdic antic i la seva traducció al català) és com segueix:

Veit ec at ec hecc vindga meiði a netr allar nío, geiri vndaþr oc gefinn Oðni, sialfr sialfom mer, a þeim meiþi, er mangi veit, hvers hann af rótom renn.   Við hleifi mic seldo ne viþ hornigi, nysta ec niþr, nam ec vp rvnar, opandi nam, fell ec aptr þaðan.

Sé que penjí en un arbre gronxat pel vent nou llargues nits ferit amb una llança i entregat a Odin, jo mateix oferit a mi mateix, en aquell arbre del qual ningú no coneix l'origen de ses arrels. No em donaren pa ni de beure del corn, vaig mirar cap al profund, Prenguí les runes les prenguí entre crits, després a terra em desplomí.

Existeixen dos relats sobre com les runes es donaren a conèixer als mortals. El Rígsþula conta com Ríg, identificat com Heimdall a la introducció, va tenir tres fills de dones humanes: Thrall (esclau), Xurl (home lliure) i Jarl (noble). Aquests fills es convertiren en els ancestres de les tres classes d'homes que indiquen llurs noms. Quan Jarl arribà a l'edat de començar a emprar armes i mostrar altres signes de noblesa, Ríg tornà i, havent reconegut Jarl com al seu fill, li ensenyà les runes. El 1555, l'exiliat arquebisbe suec Olaus Magnus enregistrà una traducció sobre un home anomenat Kettil Runske que havia robat tres bastons rúnics d'Odin i après així les runes i llur màgia.

Vegeu també

• Alfabets i escriptures del món