Alfabet rúnic

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
No veieu bé alguns caràcters?
Pedra amb inscripcions rúniques a Uppsala, Suècia

Un alfabet rúnic es compon d'un conjunt de signes anomentats runes. La característica principal d'aquest tipus d'alfabet és el suport on fou escrit, generalment pedra i fusta, pel que les runes presenten formes rectes i anguloses. Aquests alfabets van ser usats en l'antiguitat per a escriure llengües germàniques, principalment a Escandinàvia i les illes Britàniques, també s'ha denominat amb aquest terme altres alfabets per la seua ressemblança encara que sense relació genètica. En totes les varietats poden ser considerats un antic sistema d'escriptura de l'Europa septentrional. L'origen d'aquests alfabets germànics sembla ser l'alfabet llatí. A cada lletra se li assignà un nom i se li atorgà algun tipus de poder esotèric.

Sistemes rúnics[modifica | modifica el codi]

Futhorc anglosaxó

Els més coneguts són:

  • El futhark original, denominat "més antic" o simplement "antic". Data dels segles II al IX aproximadament i rep el seu nom de les seves sis primeres lletres, que representaven els sons /f, u, θ, a, r, k/.
  • El futhork anglosaxó. Data dels segles V-XII. El seu nom també deriva de les seves sis primeres lletres.
  • El futhark més recent (segles IX-XX). Subdividit en:
    • Futhark danès.
    • Runes sueco-noruegues (anomenades rök).
    • Runes de Hälsinge (sense traç vertical).
    • Futhark latinitzat (segles XVI-XX).

Futhark original nòrdic de 24 lletres[modifica | modifica el codi]

g>
/f/ /u/ /θ/ /a/ /r/ /k/ /g/ /w/ /h/ /n/ /i/ /j/ /ei/ /p/ R /s/ /t/ /b/ /e/ /m/ /l/ /ŋ/ /d/ /o/

Futhark més recent simplificat a 16 lletres[modifica | modifica el codi]

Variant danesa
Variant sueconoruega
/f/ /u/ /θ/ /ą/ /r/ /k/ /h/ /n/ /i/ /a/ /s/ /t/ /b/ /m/ /l/ R

Futhark de Hälsingland (Suècia)[modifica | modifica el codi]

(Aparentment no està codificat a Unicode).

Futhark Hälsingland 15.png


Variant medieval que transcriu l'alfabet llatí complet[modifica | modifica el codi]

𐌁 ᚢ, ᚡ ᚤ, ᛦ
a b c d þ ð e f g h i, j k l m n o p q r s t u v y z æ ø

Orígens[modifica | modifica el codi]

El nom que es dóna als signes d'aquests alfabets és el de runa, a diferència de lletra del llatí i grec, com apareix enregistrat ja en un bastó tallat alemany del segle VI i també, possiblement com a runo, a la pedra Einang (segle IV). Aquest nom procedeix del femení germànic de tema en -ō *rūnō, de l'arrel rūn-: gòtic rūna[1] (runa en gòtic), que significa secret (en comparació amb el finès, que agafà el cognat rúnic amb el significat de poema).

Les runes començaren a ser usades pels pobles germànics el segle I o II. La inscripció rúnica més antiga data d'aproximadament el 160 i es troba en una pinta trobada al pantà de Vimose, a l'illa de Fiònia, en ella es llegeix harha (pinta). Un altre candidat disputat a ésser la més antiga és la inscripció del segle I de la fíbula de Meldorf. Aquest període pot correspondre's amb les últimes fases lingüístiques de l'idioma protogermànic o germànic comú, que evolucionava a dialectes no clarament separats encara en les seves tres vessants en els següents segles: les llengües germàniques septentrionals, llengües germàniques occidentals i llengües germàniques orientals.

No hi ha distinció entre vocals llargues i curtes en les inscripcions rúniques conservades, tot i que la diferència era present fonològicament en les llengües parlades de l'època. Igualment, no hi ha signes de consonants labiovelars en el futhark antic (signes que foren introduïts tant en el futhorc anglosaxó com a l'alfabet gòtic com a variants de la lletra p).

Mitològics[modifica | modifica el codi]

En les antigues creences norrenes -i de fet, també germàniques- les runes eren d'origen diví (norrè occidental antic: reginkunnr, reginkuðr ‘divinal, d'origen diví’). Aquesta afirmació no s'ha d'entendre en el sentit que ‘foren creades pels déus o per un déu’, sinó en el de ‘existeixen des de sempre, com els déus o des de molt antic, com el món’. A una inscripció dels voltants de l'inici del segle VII dC, la pedra de Noleby, Suècia, hom hi llegeix: rūnō fāhī raginakundō tōjeka..., que significa "pinto[2] la runa, faig[3] la d'origen diví...")[4] i a la pedra d'Sparlösa del segle IX (Ok rað runaR þaR rægi[n]kundu, que significa "i interpretar les runes de diví origen").[4] En un document literari com ara els Hávamál, estrofa 80, les runes també es descriuen com a reginkunnr:

80. Þat er þá reynt,
er þú at rúnom spyrr
inom reginkunnom,
þeim er gǫrðo ginnregin
ok fáði fimbulþulr,
þá hefir hann bazt, ef hann þegir.[5]
80. Està comprovat:
quan les runes consultis,
les d'origen diví,
les que feren els déus sacrosants,
i el þulr suprem[6] pintà [de vermell],
el millor que es pot fer, és callar.[7]

En el rúnatal, una de les parts dels Hávamál, s'explica que les runes no foren creades -tenen el que se'n diu una ‘preexistència’ telúrica- sinó arrancades de la terra pel déu Odin, i les estrofes 138 i 139 dels Hávamál descriuen com Odin va arreplegar des del subsòl les runes a través del seu propi sacrifici. El text (en norrè occidental antic i la seva traducció al català) és com segueix:

Veit ec at ec hecc vindgameiði á
nætr allar nío,
geiri undaðr oc gefinn Óðni,
siálfr siálfom mér,
á þeim meiði, er mangi veit,
hvers hann af rótom renn.  

Við hleifi mic sældo né við hornigi,
nýsta ec niðr;
nam ec upp rúnar,
œpandi nam,
fell ec aptr þaðan.

Sé que penjí en un arbre gronxat pel vent
nou nits senceres,
ferit amb una llança i donat a Odin,
jo mateix [ofert] a mi mateix,
en aquell arbre del qual ningú no coneix
fins on arriben ses arrels.

No m'hi donaren[8] pa ni cap banya,[9]
vaig mirar cap a sota,
Prenguí les runes,
cridant les prenguí,
i després d'allà [a terra] vaig tornar a caure.

A la Rígsþula, un dels poemes de l'Edda poètica, hi ha un vers que podria al·ludir a un altre origen de les runes.

Aquest poema èddic ens conta com el déu Rígr, identificat com Heimdallr a la introducció, va tenir tres fills de dones humanes: Þræll ‘esclau’ (Besàvia infantà, | l'infant fou aspergit amb aigua, | negre de pell, | l'anomenaren Þræll, esclau), Karl ‘home lliure’ (Àvia infantà, | l'infant fou aspergit d'aigua, | li digueren Jarl, home [lliure], | una dona l'embolcallà amb drap de lli) i Jarl ‘noble’ (Mare infantà un noi, | l'embolcallaren en seda, | fou aspergit amb aigua, | l'anomenaren Jarl). Aquests fills es convertiren en els ancestres de les tres classes socials anomenades per llurs noms.

A les estrofes 35 i 36, l'anònim autor del poema descriu les habilitats ideals d'un iarl, un noble norrè, amb aquests mots:

35. Upp óx þar     Iarl á fletiom;
lind nam at scelfa,     leggia strengi,
álm at beygia,     ǫrvar scepta,
flein at fleygia,     frǫccor dýia,
hestom ríða,     hundom verpa,
sverðom bregða,     sund at fremia.[10]
35. En Iarl allà va créixer, a les sales de la llar:
hi va aprendre a aixecar l'escut de fusta de tell,[11] a posar corda a l'arc,
a corbar la fusta de l'oma per fer-ne l'arc, a posar l'asta a les sagetes,
a fer volar la javelina, a agitar les piques[12]
a muntar a cavall, a afuar els gossos,
a desembeinar l'espasa, a nedar.[13]
36. Kom þar ór runni[14]     Rígr gangandi,
Rígr gangandi,     rúnar kendi;
sitt gaf heiti,     son kvez eiga;
þann bað hann eignaz     óðalvǫllo,
óðalvǫllo,     aldnar bygðir.[10]
36. Del bosc arribà caminant en Rígr,
En Rígr caminant, va ensenyar-li [a en Iarl] les runes,[15]
li va donar el seu nom,[16] el va declarar fill seu;
li va pregar que prengués en propietat els [seus] camps pairals,
els [seus] camps pairals, les contrades habitades d'antic.[13]


En sentit estricte, l'estrofa 36 de la Rígsþula únicament ens conta que quan en Iarl arribà a l'edat de començar a emprar les armes i exercir altres habilitats pròpies dels nobles, en Rígr tornà “del bosc”, i, havent reconegut en Iarl com a fill seu, li ensenyà les runes. El 1555, l'exiliat arquebisbe suec Olaus Magnus[17] enregistrà una traducció sobre un home anomenat Kettil Runske que havia robat tres bastons rúnics d'Odin i après així les runes i llur màgia.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Aquest mot traduiex el grec τὸ μυστήριον “secret; misteri” en els següents passatges: Luc 8:10=τὰ μυστήρια; Marc 4:11=τὸ μυστήριον; Romans 11:25=τὸ μυστήριον τοῦτο; 1 Corintis 13:2=τὰ μυστήρια πάντα; 1 Corintis 15:51=μυστήριον Efesis 1:9=τὸ μυστήριον; Efesis 3:3=τὸ μυστήριον; Efesis 3:4=ἐν τῷ μυστηρίῳ; Efesis 3:9=τοῦ μυστηρίου; Efesis 6:19=τὸ μυστήριον; Colossencs 1:26=τὸ μυστήριον τὸ ἀποκεκρυμμένον; Colossencs 4:3=τὸ μυστήριον; 1 Timoteu 3:9=τὸ μυστήριον; 1 Timoteu 3:16=τὸ τῆς εὐσεβείας μυστήριον.
    El mot tradueix el grec βουλή “designi, intenció [secreta], motiu [secret], voluntat” a Lluc 7:30=τὴν βουλὴν τοῦ θεοῦ, i a 1 Corintis 4:5=τὰς βουλὰς τῶν καρδιῶν.
    Finalment, el mot tradueix el grec συμβούλιον “consell [secret]” a Mateu 27:1.
    Al costat d'aquest mot, encara cal esmentar el derivat garūni, un neutre de tema en -ja, que apareix traduint el grec συμβούλιον “consell [secret]” a Mateu 27:1 (depenent del manuscrist, rūna), Marc 3:6 i Marc 15:1.
  2. norrè occidental antic: , pretèrit fáða ‘pintar runes de vermell’, alemany antic fêhen ‘pintar’, anglès antic fǽn ‘pintar’.
  3. gòtic taujan, gataujan ‘fer’, alemany antic zouwen ‘fer’, anglès modern to taw ‘preparar, adobar (pells, cuiro)’.
  4. 4,0 4,1 Transcripció i translliteració de Rundata.
  5. Hávamál en «Norrøne Tekster og Kvad», Noruega.
  6. el fimbulþulr és, sens cap mena de dubte, Odin. Tanmateix, tot versemblantment aquí el mot þulr no significa pas sacerdot.
  7. Es tracta d'una recomanació de guardar silenci absolut mentre es faci una consulta de les runes. Els Hávamál
  8. El norrè occidental antic sǽla (pretèrit: sǽlda) significa, literalment, “fer feliç algú, agraciar algú”: ningú no va alleugerir la seva situació oferint-li pa o beguda.
  9. És a dir, beguda, ja que hom emprava les banyes dels animals morts, especialment el bestiar boví, com a recipients per a beure-hi.
  10. 10,0 10,1 Rígsþula en «Edda». On the basis of the edition Edda, Die Lieder des Codex Regius nebst verwandten Denkmälern, herausgegeben von Gustav Neckel, Band I: Text. 5., umgearbeitete Auflage von Hans Kuhn. Heidelberg: Carl Winter 1983. Prepared for the TITUS collection by David Stifter and Sigurdur H. Palsson, Vienna 1994; corrections by Fabrizio Ducci, 2001.
  11. és a dir, a manejar-lo per a defensar-s'hi.
  12. frakka ‘llança, pica’. És a dir, a lluitar amb la llança de mà, no la llancívola.
  13. 13,0 13,1 Traducció al català: Macià Riutort Riutort, URV
  14. Segons la versió: at ranni ‘va arribar al casal’.
  15. En sentit estricte, el vers en realitat només diu que el déu Rígr ensenya al Noble l'ús de les runes, no pas que les inventés per a en Noble.
  16. és a dir, imposa a en Iarl el nom de Rígr.
  17. Que seria convertit per Lovecraft en el mític redescobridor i traductor del Necronomicon
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Alfabet rúnic