Alfons VI de Lleó

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Alfons VI de Lleó, anomenat el Valent (1040 - Toledo 1109), rei de Lleó (1065-1072) i (1072-1109), rei de Galícia (1071-1072) i rei de Castella (1072-1109).

Pintura d'Alfons VI a la Catedral de Santiago de Compostel·la, segle XII.

Orígens familiars[modifica | modifica el codi]

Fill segon del rei de Lleó Ferran I i la reina de Lleó Sança I. A la mort del seu pare els tres germans mascles es repartiren el regne: així Alfons fou nomenat hereu del regne de Lleó mentre el seu germà Sanç II de Castella ho fou del regne de Castella i l'altre germà, Garcia I de Galícia ho fou del regne de Galícia.

Ascens al trons[modifica | modifica el codi]

Alfons s'hagué d'enfrontar molt aviat amb els dessitjos expansionistes del seu germà Sanç. La pau tan sols va durar mentre va viure la seva mare, la reina Sança I de Lleó, però a la seva mort el 1067 van començar les disputes.

Sanç II no va acceptar el testament que el seu pare havia deixat i va voler apoderar-se dels territoris dels seus dos germans. Així doncs, va desposeïr fàcilment el seu germà Garcia I de Galícia, i després de les batalles de Llantada el 1068 i de Golpejera el 1072, Alfons és fet presoner pel seu germà Sanç, el qual es fa així amb la corona lleonesa durant l'any 1072.

Alfons fou empresonat a la ciutat de Burgos, d'on aconsegueix fugir gràcies a l'ajuda i protecció del reietó de la taifa de Toledo. L'assassinat de Sanç II a mans del noble Vellido Dolfos a la ciutat de Zamora li va permetre recuperar el tron de Lleó i reclamar com a propi el de Castella, al no tenir Sanç II descendents.

En aquests moments se situa la llegenda de la jura exculpatòria, que Alfons VI va realitzar davant El Cid a l'església de Santa Gadea de Bugos, per la seva possible participació en la mort de Sanç II. Aquests fets van ser aprofitats pel germà menor Garcia per recuperar el tron de Galícia, però que tornà a perdre l'any següent, el 1073, sent deposat i empresonat de per vida al castell de Luna, morint el 1090.

Expansió territorial[modifica | modifica el codi]

A partir d'aquest moment Alfons VI es va dedicar a engrandir els seus territoris en detriment dels musulmans. El 1076, a la mort del rei Sanç IV de Navarra es va annexionar els territoris actuals del País Basc i adoptant l'any següent el títol d'Emperador.

Mitjantçant el sistema de les paries va aconseguir que la major part dels regnes de taifes musulmans fossin els seus tributaris.

El 25 de maig de 1085 va conquerir Tulaytula aprofitant la reclamació del seu antic aliat contra un usurpador del tron. Amb aquesta conquesta el rei castellano-lleonès es va titular Emperador de les dues religions i els seus dominis es van estendre fins el riu Tajo, cosa que permeté l'amenaça constant de les taifes cordoveses, sevillanes i granadines. Va conquerir Balansiya el febrer de 1086 amb les tropes d'Alvar Fáñez,[1] que es quedà encarregat de la defensa perquè Yahya al-Qàdir hi pogués governar l'emirat de Balansiya.

Estàtua d'Alfons VI a Madrid (F. Corral, 1753).

Davant aquesta circumstància, els reis de les taifes van demanar ajuda als almoràvits, que van desembarcar a la península el 1086, obligant al rei a aixecar el Setge de Saraqusta. A la batalla de Sagrajas (Badajoz), l'emir almoràvit Yusuf ibn Tashfin va aconseguir vèncer el rei Alfons VI. Els musulmans van assetjar diverses vegades la ciutat de Toledo, però no van aconseguir conquerir-la.

Obra cultural[modifica | modifica el codi]

En el terreny cultural Alfons VI va fomentar la seguretat del Camí de Santiago i va impulsar la introducció de la reforma del císter als monestirs castellano-lleonesos.

El monarca va substuir la litúrgia mossàrab o toledana per la romana.

Últims anys de regnat[modifica | modifica el codi]

Els últims anys de regnat, Alfons VI va intentar impedir, sense èxit, que els almoràvits aconseguissin consolidar el seu poder al sud de la península. Els regnes taifes del sud, així com el de Dénia, van ser ocupats i van derrotar novament el rei castellà a la batalla de Salatrices, en la que va rebre una ferida de llança[2]en la tíbia esquerra de la qual mai va guarir, ferida que encara és perceptible en les restes del seu esquelet, i novament derrotat a la batalla d'Uclés el 1108, on va morir el seu fill mascle Sanç Alfónsez.

Núpcies i descendents[modifica | modifica el codi]

El 1069 es casà en primeres núpcies amb Agnès d'Aquitània, filla del duc Guillem VIII d'Aquitània. El 1077 es divorciaren per consanguinitat.

El 8 de maig de 1081 es casà amb Constança de Borgonya, filla de Robert I de Borgonya. D'aquest matrimoni en nasqueren:

El 1093 es casà amb Berta de Borgonya, filla de Guillem I de Borgonya. No tingueren fills.

Vers el 1098 es tornà a casar amb Isabel de Sevilla, vídua de Yahya ibn Ismaïl al-Mamun, emir d'Isbiliya. D'aquest matrimoni en nasqueren:

Va tenir diversos fills il·legítims de la seva amistançada Ximena Núñez, entre ells:


Alfons VI va morir a Toledo el 29 de juny de 1109 sent enterrat al Monestir de Sahagún (Lleó)



Precedit per:
Sança I
amb Ferran I
Rei de Lleó
10651109
(a mans de Sanç II el 1072)
Succeït per:
Urraca I de Lleó
Precedit per:
Sanç II
Escut de Castella
Rei de Castella

10721109
Precedit per:
Garcia I
Rei de Galícia
1071-1072
Succeït per:
Garcia I
segona vegada


Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Alfons VI de Lleó
  1. Coscollá, Vicente. La Valencia musulmana (en castellà). Carena Editors, 2003, p.35. ISBN 8487398758. 
  2. (castellà) Elías Gago i Juan-Eloy Díaz-Jiménez, Autenticidad de los restos mortales de Alfonso VI y sus cuatro mujeres: Inés, Constanza, Zayda y Berta