Alfons XIII d'Espanya

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Alfons XIII d'Espanya
Rei d'Espanya
Alfons XIII d'Espanya

Alfons XIII d'Espanya
Regne
17 de maig de 188614 d'abril de 1931
Precedit per Maria Cristina d'Àustria (Regent)
Succeït per Niceto Alcalá Zamora (President de la República)
Coronació 1902

Naixement 17 de maig de 1886
Madrid
Defunció 28 de febrer de 1941 (als 54 anys)
Roma
Consort Victòria Eugènia de Battenberg
Descendència
Casa Reial Casa de Borbó
Pare Alfons XII
Mare Maria Cristina d'Àustria
Signatura FirmaAlfonsoXIII.png

Royal Greater Coat of Arms of Spain (1761-1868 and 1874-1931) Version with Golden Fleece and Order of Charles III Collars.svg

Alfons XIII d'Espanya (Madrid, 17 de maig de 1886 - Roma, 28 de febrer de 1941),[1] fou rei d'Espanya (1902-1931) i cap de la casa reial espanyola (1931 - 1941). Fill pòstum d'Alfons XII d'Espanya i de l'arxiduquessa Maria Cristina d'Àustria.

Infància i educació[modifica | modifica el codi]

Alfons XIII amb la seva mare, la Reina Regent Maria Cristina. Retrat pintat per Francesc Masriera i Manovens

Fill del rei Alfons XII d'Espanya que era fill de la reina Isabel II d'Espanya i de l'infant Francesc d'Assís d'Espanya i de l'arxiduquessa Maria Cristina d'Àustria filla de l'arxiduc Carles d'Àustria i de l'arxiduquessa Elisabet d'Àustria. El nou príncep nasqué sis mesos després de la mort del seu pare.

Educat al Palau Reial de Madrid per instructors, cresqué en un món extremadament cortesà en el qual ell se sentia plenament còmode.

Matrimoni i descendència[modifica | modifica el codi]

Diverses foren les candidates a muller del rei Alfons XIII d'Espanya, d'aquestes destaquen la princesa Victòria Lluïsa de Prússia, la princesa Margarida del Regne Unit i la seva germana la princesa Patrícia del Regne Unit filles del duc de Connaught. També s'havia pensat en alguna princesa francesa o en una arxiduquessa austríaca. Finalment l'elegida va ser la princesa Victòria Eugènia de Battenberg.

El 31 de maig de 1906 es casà amb la princesa Victòria Eugènia de Battenberg filla del príncep Enric de Battenberg i de la princesa Beatriu del Regne Unit. Era per tant néta per línia paterna del príncep Alexandre de Hessen-Darmstadt i de la comtessa polonesa Júlia von Hauke i per línia materna de la reina Victòria I del Regne Unit i del príncep Albert de Saxònia-Coburg Gotha.

El matrimoni estigué ple de controvèrsies, la condició humil de la princesa britànica, ja que era tan sols una princesa de Battenberg amb el tractament d'altesa sereníssima i néta d'una simple comtessa polonesa. A la vegada la princesa no posseïa cap mena de fortuna i vivia a cost de la família reial britànica al Palau de Kensington. A més a més, la jove professava el protestantisme: un greu impediment per la família reial espanyola. Però el que realment es veia perillós era que la princesa era portadora del gen de l'hemofília i era probable que l'introduís als seus fills. Superats els obstacles la parella es casà a l'església dels Jerónimos de Madrid. Al mateix dia del casament l'anarquista català Mateu Morral els hi llençà un ram de flors amb una bomba que explotà damunt del cotxe de cavalls de la parella que sortí il·lesa de l'atemptat.

La parella s'establí al Palau Reial de Madrid i tingueren sis fills:

El fantasma de l'hemofília aparegué a les vides dels reis d'Espanya ja des del naixement del seu primer fill. Tant el príncep Alfons com el príncep Gonçal eren patidors d'aquesta malaltia, i les princeses Beatriu i Maria Cristina eren portadores del gen de l'hemofília. La successió s'agreujà pel fet que l'infant Jaume era sordmut i això era considerat un greu impediment. Només l'infant Joan gaudia d'un perfecte estat de salut.

Rei d'Espanya[modifica | modifica el codi]

Alfons XIII amb Miguel Primo de Rivera (1930)

Durant la seua minoria d'edat sa mare exercí la Regència, en un període que veié la derrota davant els Estats Units i la pèrdua de les colònies de Cuba, Puerto Rico i Filipines (Tractat de París, 1898). Fou declarat major d'edat als setze anys (1902) i mostrà des del començament la seva voluntat de no sotmetre's a les limitacions constitucionals (encomanà el govern a polítics que li eren addictes i practicà una doble diplomàcia) a més de la seva perillosa inclinació envers l'exèrcit. Irritat per la manca de docilitat de Maura, el deixà caure davant la protesta contra la repressió de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909), i confià el govern a José Canalejas, que presidí la darrera etapa de govern estable fins que fou assassinat en 1912.[2] Simultàniament es llançà a la guerra colonial, en consolidar-se el protectorat a la zona nord del Marroc pel tractat franco-espanyol del 1912.

El fraccionament dels partits, que practicà conscientment, culminà quan el 1913 cridà Eduardo Dato al poder, prescindint del cap del partit conservador, que era Maura, i escindint aquella organització política. Però, en acabar-se la Primera Guerra Mundial i iniciar-se una etapa d'inquietud política i social, es trobà desemparat dels mecanismes de defensa tradicionals, que no pogueren substituir els fugaços governs de concentració (govern nacional del 1918, etc.). La situació esdevingué greu en descobrir-se la seva intervenció directa en la guerra del Marroc, prescindint de l'alt comandament militar i induint al general Silvestre a una acció que dugué al sagnant Desastre d'Annual. Per tal d'evitar la discussió de les responsabilitats, afavorí el cop d'estat militar del general Miguel Primo de Rivera (setembre del 1923). S'iniciaren així sis anys llargs de dictadura, amb la repressió sistemàtica del catalanisme, al qual el rei (popularment conegut a Catalunya com "en Cametes", perquè tenia les cames molt primes) era ben hostil, malgrat les seves ambigüitats formals. Però en advertir que el règim dictatorial podia enfonsar la monarquia mateixa en el seu fracàs, es desféu de Primo de Rivera (gener del 1930) i intentà un impossible retorn al constitucionalisme, després del parèntesi de la dictadureta del general Berenguer. La màquina del caciquisme estava rovellada i els millors dels vells polítics l'havien abandonada: les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 mostraren que el país s'inclinava per la república, i el rei, temorós de possibles violències i abandonat per tothom, partí d'Espanya, esperant que un dia el tornarien a cridar. Lluny d'això, el suport de l'opinió pública minvaria amb els anys, malgrat la seua frustrada aproximació al carlisme.

Dades dels atemptats contra Alfons XIII[modifica | modifica el codi]

Data Estat Ciutat Lloc Responsable Acció criminal Resultat Víctimes col·laterals
30/05/1905 França París Rue Rohan Desconegut Esclat de bomba Il·lès No
31/05/1906 Espanya Madrid Calle Mayor 88 Mateu Morral Esclat de bomba Il·lès 60 morts aproximadament

Exili i mort[modifica | modifica el codi]

S'exilià a França primerament i després a Roma, on rebé el suport de la família reial italiana i se separà de la seva muller, que s'instal·là a la localitat suïssa de Lausana.

El 1936 aprovà plenament l'aixecament del 18 de juliol pensant que d'aquesta manera es podria restaurar la monarquia. Tot i això, amb el transcurs dels esdeveniments, Franco va deixar clar que el rei difícilment arribaria a exercir un paper en el futur, a conseqüència dels errors del passat. Quan va finalitzar la guerra i al no restaurar-se la monarquia, el rei suposadament va declarar al periodista nord-americà John T. Whitaker:[3] "Vaig elegir Franco quan no era ningú. Ell m'ha traït i enganyat en cada pas".

Mesos abans de morir renuncià els seus drets dinàstics en el seu tercer fill, Joan de Borbó. Va morir el 28 de febrer de 1941 en una habitació del Gran Hotel de Roma a causa d'una angina de pit. Al gener de 1980, per ordre del seu nét Joan Carles I les seves despulles foren traslladades de Roma (eren inhumades a l'església de la Mare de Déu de Montserrat) al panteó de Reis del Monestir de l'Escorial.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Alfons XIII d'Espanya». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Comín Colomer, Eduardo. El Anarquismo contra España: de "La Mano Negra" a la huelga de "La Canadiense" (en castellà). Publicaciones Españolas, 1959. 
  3. Casals, Xavier. Franco y los Borbones: la corona de España y sus pretendientes. Planeta, 2005, p.175. ISBN 8408063138. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Alfons XIII d'Espanya


Precedit per:
Reina Regent
Maria Cristina d'Habsburg
Regne d'Espanya
Rei d'Espanya

19021931
Succeït per:
President de la República
Niceto Alcalá-Zamora