Alfons d'Aragó i Castella

Lápida sepulcral de l'infant Alfons d'Aragó al Monestir de Veruela

Brisura a la castellana:
Reconstrucció de l'escut de l'infant Alfons d'Aragó, fill de Jaume I i d'Elionor de Castella, tal com apareix a lápida sepulcral del Monestir de Veruela. Aquest tipus brisura consiteix en afegir al Senyal Reial, una bordura on hi apareixen reproduïs vint castells, armes de la seva mare i filla d'Alfons VIII de Castella. Es segueix així el costum castellà de representar també les armes de la família materna en l'escut.

Alfons d'Aragó ( 1222 - Calatayud 1260 ), príncep d'Aragó.

Fill primogènit de Jaume I el Conqueridor i la seva primera esposa, Elionor de Castella.

Nomenat hereu de la Corona d'Aragó el 1228, va morir el 1260 sense descendència tot i haver-se casat el mateix any amb Constança de Montcada.

A la seva mort, el seu germanastre Pere, futur Pere el Gran, esdevingué el nou hereu del reialme.

La relació amb el seu pare es va deteriorar molt des que es va redactar el segon testament del Conqueridor, en 1243, que llegava Aragó a n'Alfons, però Catalunya, Balears i València a en Pere, cosa que barrà el pas al mar al primogènit. A més, sols li donava una petita part de la herència a pesar de ser el primogènit. Endemés, la situació s'agreujà quan va testamentar per a en Jaume i en Ferran, els fills menors del rei.

En 1250 el princep Alfons va dirigir les tropes aragoneses a una guerra per Lleida. El motiu del malestar era el repartiment de l'herència, per això calia marcar la frontera entre Aragó i Catalunya. Així doncs, el rei va marcar la frontera en el riu Cinca i Lleida quedà a Catalunya, però els aragonessos no estaren d'acord. Alfons va comptar amb l'ajut del seu cosí, el rei Ferran III de Castella.

El 1251 va arribar la pau amb el nomenament d'Alfons com a Governador General d'Aragó i regent dels territoris del seu germanastre menor d'edat, Ferran.

El princep Alfons va ser molt estimat a l'Aragó, mentre que Pere va tenir l'ajut incondicional dels nobles catalans. La seva mort, encara que tràgica, va canviar el curs de la història i va evitar una molt segura guerra amb el seu germà Pere després de la mort del seu pare.