Alfons I d'Aragó
De Viquipèdia
Alfons I d'Aragó el Bataller ( 1073 - 1134 ), rei d'Aragó i Navarra i comte de Ribagorça i Sobrarb (1104-1134); rei de Castella (1109-1114).
Taula de continguts |
[edita] Orígens familiars
Fill segon del rei Sanç III d'Aragó i Isabel d'Urgell. Fou el germà del rei Pere I d'Aragó i el futur rei Ramir II el Monjo.
Els seus primers anys els va passar en el monestir de Siresa, formant-se en "lletres" i art militar.
Regnant el seu pare va participar en la presa d'Osca per la batalla d'Alcoraz del 1096 i en l'expedició d'ajuda a El Cid en terres valencianes contra els almoràvits. Durant el regnat de Pere I va destacar com a militar, valent i bon estrateg, dirigint bé l'exèrcit i anant al capdavant d'ell.
[edita] Ascens al tron
Alfons no estava destinat a ser rei, ja que era el segon fill del seu pare Sanç III, però una sèrie de fets van fer que morissin, primer el seu pare el 1094 i després el 1104, Pere I, el fill primogènit. Al seu torn Pere I s'havia quedat sense hereus, al morir abans que ell els seus dos fills. Així doncs el 1104 fou nomenat hereu dels títols del seu germà.
[edita] Campanyes contra els almoràvits
Va conquistar a l'Emirat de Saraqusta Ejea i Tauste i va consolidar les posicions del Castellar i Juslibol el 1105, per vèncer al musulmà Ahmed II Ibn Yusuf al-Mustain a la batalla de Valtierra l'any següent. Al 1118 el concili celebrat a Tolosa (França) ofereix els beneficis de croada als que acudeixin a l'ajut de la conquesta de Saraqusta. Nombrosos senyors francs (francs i de Bearn) es van concentrar a Ayerbe per conquerir posteriorment Almudévar, Gurrea de Gállego i Zuera i van assetjar a la fi de maig Saragossa. El setge es va completar amb el tall de la sèquia de la Romareda, la qual abastava d'aigua la ciutat, que fou presa el 18 de desembre de 1118. L'ocupació es va efectuar de forma simbòlica amb la presa de possessió de la Azuda, edifici del Govern (que encara avui dia conserva part de les seves restes). Amb aquesta conquesta la va convertir en capital del seu regne.
Durant el seu regnat es va fer anomenar: "Rei i Emperador de Castella, Toledo, Aragó, Pamplona, Sobrarb i Ribargorça". Emperador, emparat en la teoria política que concedeix l'imperi al que domina tres o més regnes. En els 30 anys que va durar el seu regnat va duplicar els límits del Regne d'Aragó.
Els ecos de les seves victòries van traspassar fronteres; en la Crònica de Sant Joan de la Penya del segle XV podem llegir: "clamabanlo don Alfonso batallador porque en Espayna non ovo tan buen caballero que veynte nueve batallas vencio".
Vers el 1119 va repoblar Sòria i la seva comarca, però hagué de sortir a la trobada d'un exèrcit almoràvit que tractava de parar l'avanç cristià. Va trobar l'exèrcit i el va vèncer el 1120 a la batalla de Cutanda, amb l'ajut de Guillem de Peitieu. Es va avançar fins als paratges de Monreal del Campo, on es va instal·lar, fundant l'actual poble. Tot seguit va conquistar l'Emirat de Qalat al-Ayyub; va conquerir les valls del Xaló i Jiloca i va prendre Bubierca, Alhama d'Aragó, Ariza i Daroca.
El 1122 va fundar a Belchite una confraria militar per lluitar contra els musulmans i els seus confrares reberen grans privilegis i indulgències. Fou la pionera de les Ordes militars a Aragó.
El 1126 Va portar a terme una incursió militar contra el Regne de Granada amb l'objectiu d'implantar un principat cristià, i contra Qurtuba, campanya de la qual es va emportar més de 10.000 mossàrabs i un gran botí.
[edita] Núpcies i relacions amb Castella
Es va casar la tardor de 1109 al castell de Muñó, prop de Burgos, amb la reina Urraca I de Castella, única filla d'Alfons VI de Castella i Lleó, que havia quedat vídua de Ramon de Borgonya. El matrimoni fou projectat per Alfons VI, que no va poder assitir a les núpcies ja que va morir el juny d'aquell any a Toledo. L'objectiu de l'enllaç era unir les forces dels dos regnes per contenir l'avanç dels almoràvits.
Urraca tenia un fill del seu anterior matrimoni: l'infant Alfons, futur Alfons VII de Castella. En les capitulacions matrimonials es pactà que Alfons el Bataller actuaria com a rei de Castella i que, en cas de tenir un fill, aquest rebria els regnes dels seus pares. Urraca es va oposar a aquesta clàusula ja que en ella sortia malparat el seu fill primogènit. El fort caràcter d'Alfons I, la seva falta de mà esquerra en la política i el xoc amb el caràcter de la seva dona, la qual fou reclosa diverses vegades a les masmorres del Palau reial, va comportar el fracàs del matrimoni.
Com era habitual en aquells anys, els alts clergues oposats al matrimoni d'Alfons I i Urraca de Castella, van pressionar al Papa. Aquest es va reunir amb ells a Lleó l'octubre de 1114, en la qual va dictaminar que no estaven permesos els matrimonis consanguinis, i ambdós eren besnéts de Sanç III de Navarra. Pel fet de ser cosins segons, Pasqual II va anul·lar el matrimoni i els amanaçà amb l'excomunió si no acataven l'ordre. Alfons I, de grans creences religioses, repudià llavors Urraca de Catella però continuà utilitzant el títol de rei de Castella.
[edita] Mort i successió
Va morir el 7 de setembre de 1134 a conseqüència de les ferides rebudes durant el combat del Setge de Fraga, en el llogaret d'Alumniente, sent sepultat en l'abadia de Montearagón, prop d'Osca.
Va fer testament en favor de l'Orde del Temple, de l'Hospital i del Sant Sepulcre el 1131, durant el setge de Baiona:
"En nom del bé més gran i incomparable que és Déu. Jo Alfons, rei d'Aragó, de Pamplona [...] pensant en la meva sort i refexionant que la naturalesa fa mortals tots els homes, em vaig proposar, mentre tingués vida i salut, distribuir el regne que Déu em va concedir i les meves possessions i rendes de la manera més convenient per a després de la meva existència. Per tant tement el judici diví, per a la salvació de la meva ànima i també la del meu pare i la meva mare i la de tots els meus familiars, faig testament a Déu, a Nostre Senyor Jesucrist i a tots els seus sants. I amb bon ànim i espontània voluntat oferesc a Déu, a la Verge Maria de Pamplona i a San Salvador de Leyre, el castell d'Estella amb tota la vila [...], don a Santa María de Najera i a San Millán [...], don també a Sant Jaume de Galícia [...], don també a Sant Joan de la Penya [...] i també per a després de la meva mort deix com a hereu i successor meu al Sepulcre del Senyor que és a Jerusalem [...] tot això ho faig per a la salvació de l'ànima del meu pare i de la meva mare i la remissió de tots els meus pecats i per merèixer un lloc en la vida eterna..."
Davant el disgust dels nobles aragonesos com a resultat del testament, aquests es van reunir a Jaca i van arribar a l'acord que al Regne d'Aragó el succeís el seu germà petit Ramir II el Monjo. Per la seva part, els navarresos van aprofitar la situació per recuperar la seva independència escollint Garcia V Ramires el Restaurador, besnét de Garcia IV Sanxes III de Navarra, com a rei. Se separaven les corones de Navarra i Aragó després de 50 anys, i quedaven fixades les fronteres definitives entre Navarra i Aragó.
| Precedit per: Pere I |
Rei d'Aragó Comte de Ribagorça Comte de Sobrarb 1104–1134 |
Succeït per: Ramir II el Monjo |
| Rei de Navarra 1104–1134 |
Succeït per: Garcia V el Restaurador |
|
| Precedit per: Alfons VI el Valent |
Rei de Castella amb Urraca I 1109–1114 |
Succeït per: Urraca I |
