Alfons el Franc

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Comtes de Barcelona
+ Casal de Barcelona
Reis d'Aragó
+ Casal de Pamplona
Sobirans de la
Corona d'Aragó
Casal d'Aragó
Stendardo del re d'Aragona.png
Alfons el Cast
Pere el Catòlic
Jaume el Conqueridor
Pere el Gran
Alfons el Franc
Jaume III d'Aragó
Sense descendència.
Jaume el Just
Alfons el Benigne
Pere el Cerimoniós
Joan el Caçador
Martí l'Humà
+ Dinastia Trastàmara
+ Dinastia dels Habsburg

Alfons II el Franc o el Liberal[1] (dit també Alfons III d'Aragó i Alfons II de Catalunya-Aragó[2]), (València, Regne de València, 1265 - Barcelona, Principat de Catalunya, 1291).[3] Sobirà de la Corona d'Aragó amb els títols principals de comte de Barcelona, rei d'Aragó, rei de València (1285-1291), i rei de Mallorca (1286-1291).

Antecedents familiars[modifica | modifica el codi]

Fou el primer fill de Pere el Gran i la seva muller Constança de Sicília.[3]

A la mort del seu pare, el novembre de 1285, el succeí al tron de la Corona d'Aragó així com en el dels comtats catalans. Alhora el seu germà segon, Jaume el Just va heretar el regne de Sicília.[3]

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
16. Alfons II d'Aragó
(el Cast)
 
 
 
 
 
 
 
8. Pere II d'Aragó
(el Catòlic)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
17. Sança de Castella
 
 
 
 
 
 
 
4. Jaume I d'Aragó
(el Conqueridor)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
18. Guilhèm VIII de Montpeller
 
 
 
 
 
 
 
9. Maria de Montpeller
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
19. Eudòxia Comnena
 
 
 
 
 
 
 
2. Pere III d'Aragó
(el Gran)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
20. Béla III d'Hongria
 
 
 
 
 
 
 
10. Andreu II d'Hongria
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
21. Agnès d'Antioquia
 
 
 
 
 
 
 
5. Violant d'Hongria
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
22. Pere II de Courtenay
 
 
 
 
 
 
 
11. Violant de Courtenay
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
23. Violant de Flandes
 
 
 
 
 
 
 
1. Alfons III d'Aragó
(el Franc)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
24. Enric VI del Sacre Imperi
 
 
 
 
 
 
 
12. Frederic II del Sacre Imperi
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
25. Blanca de Castella
 
 
 
 
 
 
 
6. Manfred I de Sicília
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
26. ?
 
 
 
 
 
 
 
13. Bianca Lancia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
27. ?
 
 
 
 
 
 
 
3. Constança de Sicília
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
28. Tomàs I de Savoia
 
 
 
 
 
 
 
14. Amadeu IV de Savoia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
29. Margarida de Ginebra
 
 
 
 
 
 
 
7. Beatriu de Savoia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
30. Hug III de Borgonya
 
 
 
 
 
 
 
15. Anna de Borgonya
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
31. Beatriu d'Albon
 
 
 
 
 
 

Núpcies[modifica | modifica el codi]

Es casà el 15 d'agost de 1282 a Barcelona amb Elionor d'Anglaterra, filla del rei d'Anglaterra Eduard I i Elionor de Castella, a les pregàries de la qual accedí finalment, alliberant en Carles II d'Anjou.

Morí sense descendència legítima el 18 de juny de 1291,[4] i fou succeït el mateix any pel seu germà Jaume II.


Conquesta de les Illes Balears[modifica | modifica el codi]

Estàtua d'Alfons II a la ciutat de Maó.

Per encàrrec del seu pare[5] confiscà les Balears al seu oncle Jaume II de Mallorca perquè havia col·laborat en la croada contra la Corona d'Aragó (un intent d'invasió francesa entre el juny i l'octubre de 1285). El novembre d'aquell any Alfons atacava les illes d'Eivissa i de Mallorca, culminant l'expedició amb èxit el gener del 1286.[3]

Just un any després, entre el novembre de 1286 i el gener de 1287 conquerí també l'illa de Menorca al ra'îs o moixerif Abû'Umar Hakam ibn Sa'id, sota l'acusació d'haver pactat el 1282 amb el sultà de Tunis (i de retruc se l'acusà per tant també d'haver-ho fet amb els angevins i els francesos), durant la campanya militar de Pere el Gran per conquerir Alcoll i Sicília.[3] Fins llavors els reietons de Menorca havien estat vassalls del casal català des dels temps de Jaume I el Conqueridor. La conquesta d'Alfons fou ràpida i fàcil: l'illa de Menorca quedà gairebé despoblada, i segons conta Ramon Muntaner en la seva crònica, fou repoblada "de bona gent de catalans".[3]

Política castellana[modifica | modifica el codi]

Alfons el Franc menà una política anticastellana, probablement per l'insistent acostament de Sanç IV de Castella a les posicions profranceses sobre la qüestió de regne de Sicília.[3] Així doncs, Alfons es negà a cedir els infants de la Cerda al rei castellà, els quals s'havien refugiat a la cort catalana. Va participar a Jaca en la proclamació d'Alfons de la Cerda com a rei de Castella el setembre de 1288,[3] fet que desencadenà una guerra fronterera entre els dos regnes que va tenir diverses escomeses: entre l'abril i el juliol de 1289, el setembre de 1290 i el febrer de 1291.[3]

Política africana[modifica | modifica el codi]

Va continuar la mateixa política que el seu pare en les qüestions nord-africanes, establint punts d'enllaç entre el continent africà i la península. El 1286 va sotmetre a vassallatge el sultà Tlemcen obligant-lo a acceptar importants concessions político-economico-financeres.[3] Després va intentar fer el mateix amb el de Tunis però amb menys èxit, les concessions que en tragué el 1287 foren més limitades.[3] Per acabar de sotmetre aquest soldans del Magrib central va amenaçar-los d'aliar-se amb el sultà del Marroc, el qual ambicionava aquestes terres.[3]

Política externa[modifica | modifica el codi]

Tot i que va manar la realització de les expedicions navals de Roger de Llúria, Bernat de Sarrià i Berenguer de Vilaregut,[3] la principal activitat exterior fou diplomàtica: Així entre el desembre de 1286 i el març de 1287 la Corona participà de la conferència de Bordeus, el juliol del 1287 tingué lloc l'entrevista d'Oloron i l'octubre del 1288 se signà el Tractat de Canfranc. El febrer de 1291 els seus ambaixadors signaven la pau amb França i la Santa Seu mitjançant els acords de Brinhòlas.[3] Aquest pacte implicava que per una banda el casal de Valois renunciava als regnes catalans que li havia cedit el Papa, i per l'altra el rei Alfons es reconeixia feudatari del Papa i prometia anar a la Croada. Així mateix Alfons havia de retirar l'ajuda al seu germà Jaume I de Sicília, anomenat El Just, amb la condició testamentària que el regne de Sicília havia de passar al seu altre germà Frederic d'Aragó.

Va rebre a Barcelona l'ambaixador del Papa, i dels reis de França, i d'Anglaterra, per intercedir a l'alliberació de Carles II d'Anjou, Rei de Nàpols, que el seu pare havia pres.[6]

Política interna[modifica | modifica el codi]

L'ambició mediterrània d'Alfons comportà el desànim de l'aristocràcia aragonesa, la qual veia en perill els seus privilegis davant una monarquia exitosa i no participava dels beneficis marítims. Així hi hagué diverses topades entre el rei i els aristòcrates en diferents períodes.

En aquella època els estaments aragonesos ja havien creat el moviment de la Unió i havien aconseguit arrancar de Pere el Gran el Privilegi General d'Aragó, en què es recollien les principals reivindicacions aragonesistes. Aquest moviment aristocràtic expressava un cert desencant perquè Aragó perdia pes específic en el conjunt de la Corona, va revifar en temps d'Alfons el Franc. A les Corts de Saragossa de l'abril de 1286, la Unió va voler obligar-lo a acceptar una reforma dels oficials de la casa del rei i la creació d'un Consell Reial que els fos favorable. El rei es va resistir les pressions i va promulgar un ordenament de reforma d'aquestes institucions deixant de banda les pretensions nobiliàries, fet que generà noves tensions a les Corts d'Osca (1286), en les quals els estaments d'Aragó van intentar condicionar la política mediterrània. La situació va desembocar en un conflicte armat i diverses represàlies.[3] Quan semblava que el rei estava disposat a vèncer l'oposició unionista per la força, les dificultats de la política exterior el van afeblir i hagué de transigir en diverses ocasions davant les exigències de la Unió en matèria de justícia, en l'aplicació del Fur d'Aragó al regne de València, en el nomenament de consellers, etc. La noblesa aragonesa el va fer cedir el desembre de 1287, el desembre de 1288 i el març de 1289.[3]

De totes maneres Alfons va capgirar la situació en les Corts de Montsó d'octubre-novembre de 1289, en les quals la majoria de catalans i valencians va imposar una nova legislació que enfortia les estructures del poder monàrquic de la Corona d'Aragó i afeblia els poders nobiliaris.[3]

Títols i successors[modifica | modifica el codi]

  • A 29 de març del 1286: Signum + infantis Alfonsi illustres regis Aragonum primogenitus [7]
  • A 29 de març del 1286: Signum + Alfonsi, Dei gracia regis Aragonum, Maioricarum et Valencie ac comitis Barchinone. [8]


Alfons el Franc
Naixement: València 1265 Mort: Barcelona, 18 de juny del 1291
Títols
Precedit per:
Pere II
"el Gran"

(pare)
Rei d'Aragó
(Llista de reis d'Aragó)
Rei d'Aragó, Comte de Ribagorça, Comte de Sobrarb
(1285–1291)
Succeït per:
Jaume II
"el Just"

(germà)
Rei de València
(Llista de reis de València)
(1285–1291)
Comte de Barcelona
(Llista de comtes de Barcelona)
- Principatus [9] -
Comtat de Barcelona, Comtat de Girona,
Comtat d'Osona, Comtat de Manresa,
Comtat de Berga

(1285–1291)
— Territori conquerit: —
Confiscació del Regne de Mallorca
(1285)
— Destronat —
Jaume II de Mallorca
Regne de Mallorca
(oncle)
Rei de Mallorca
(Llista de reis de Mallorca)
(1285–1291)
Comte de Rosselló i Cerdanya
(Llista de comtes de Rosselló)
Comtat de Rosselló, Vallespir
Comtat de Cerdanya, Comtat de Conflent

(1285–1291)
Senyor de Montpeller i Omeladès
(Llista de senyors de Montpeller)
(1285–1291)

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Vegeu: Numeració del Casal d'Aragó
  2. Vegeu: Ordinals dels reis d'Aragó
  3. 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 3,12 3,13 3,14 3,15 3,16 Diccionari d'Història de Catalunya ; ed. 62 ; Barcelona ; 1998 ; ISBN 84-297-3521-6 ; p. 24
  4. Cròn. R.Muntaner, cap.CLXXIV
  5. Figueres, Josep M. Història contemporània de Catalunya. Editorial UOC, 2003, p.34. ISBN 8483187736. 
  6. Cròn. R.Muntaner, cap.CLXII
  7. Arxiu Jaume I: El rei Pere el Gran exceptua les viles reials del regne de València de la gràcia de tenir Consolat de Mar
  8. Arxiu Jaume I: Alfons III d'Aragó prohibeix en tota Catalunya que ningú puga reclamar dret de naufragi, de qualsevol cosa que recupere de la mar
  9. Fidel Fita i Colomer: Boletín de la Real Academia de la Historia, tomo 40 (1902): Principado de Cataluña - Razón de este nombre: Ya en las cortes del año 1064, que son las primeras de la colección académica, aparece en el Usaje 65 con el nombre de Principado la demarcación del territorio al que entonces se aplicaba , es decir al de la vieja Cataluña ó al de los tres condados de Barcelona, Ausona y Gerona, que regían como soberanos D. Ramon Berenguer I y su mujer Doña Almodis

Pàgines que s'hi relacionen[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Vegeu: Numeració del Casal d'Aragó
  2. Vegeu: Ordinals dels reis d'Aragó
  3. 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 3,12 3,13 3,14 3,15 3,16 Diccionari d'Història de Catalunya ; ed. 62 ; Barcelona ; 1998 ; ISBN 84-297-3521-6 ; p. 24
  4. Cròn. R.Muntaner, cap.CLXXIV
  5. Figueres, Josep M. Història contemporània de Catalunya. Editorial UOC, 2003, p.34. ISBN 8483187736. 
  6. Cròn. R.Muntaner, cap.CLXII
  7. Arxiu Jaume I: El rei Pere el Gran exceptua les viles reials del regne de València de la gràcia de tenir Consolat de Mar
  8. Arxiu Jaume I: Alfons III d'Aragó prohibeix en tota Catalunya que ningú puga reclamar dret de naufragi, de qualsevol cosa que recupere de la mar
  9. Fidel Fita i Colomer: Boletín de la Real Academia de la Historia, tomo 40 (1902): Principado de Cataluña - Razón de este nombre: Ya en las cortes del año 1064, que son las primeras de la colección académica, aparece en el Usaje 65 con el nombre de Principado la demarcación del territorio al que entonces se aplicaba , es decir al de la vieja Cataluña ó al de los tres condados de Barcelona, Ausona y Gerona, que regían como soberanos D. Ramon Berenguer I y su mujer Doña Almodis
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Alfons el Franc