Alfred Brendel

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Alfred Brendel
Naixement 5 de gener de 1931
Vízmberk, Txecoslovàquia
Nacionalitat Àustria Austríac
Fills Doris
Adrian, Katharina i Sophie

Alfred Brendel (5 de gener de 1931, Vízmberk, Txecoslovàquia) és un pianista austríac. També ha desenvolupat l'obra literària.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Alfred Brendel va néixer el 5 de gener de 1931 a Vízmberk, Txecoslovàquia (actualment a la República Txeca), en una família no vinculada a la música. Quan tenia 6 anys es va traslladar al Zagreb i més tard a Graz, on va viure durant gran part de la segona Guerra Mundial. Cap al final de la mateixa, quan tenia 14 anys, va ser enviat a Iugoslàvia a cavar trinxeres. Tanmateix, va sofrir congelaments i va haver de ser traslladat a un hospital. Al llarg de la seva infantesa, va rebre ocasionalment lliçons de piano, però de manera informal.

Després de la guerra, Brendel va compondre algunes obres musicals i va continuar tocant el piano i dedicant-se a la pintura. Tanmateix, mai va rebre lliçons de piano formals, i tot i que va assistir a classes amb Edwin Fischer i Eduard Steuermann, és en gran mesura autodidacte.

Brendel va donar el seu primer recital de piano a Graz quan tenia 17 anys..[1] El va anomenar La fuga en la literatura per a piano", que incloïa fugues de Johann Sebastian Bach, Johannes Brahms i Franz Liszt, així com algunes de les seves composicions pròpies. El 1949 va guanyar el quart premi en la competició de piano de Ferruccio Busoni a Bolzano (Itàlia), i es va traslladar a Viena a l'any següent. Quan tenia 21 anys, va gravar el seu primer disc amb el Concert per a piano número 5 de Serguei Prokófiev. Va realitzar una sèrie d'enregistraments, en les que incloïa les tres sonates per a piano completes de Ludwig van Beethoven (una per a Vox Records i dos per a Philips Records). Va ser el primer intèrpret a completar l'enregistrament dels sols per a piano de Beethoven.[2] També va enregistrar obres de Franz Liszt, Brahms (inclosos els seus Concerts), Robert Schumann i Franz Schubert. A diferència de pràcticament tots els pianistes clàssics, ha realitzat molt pocs enregistraments d'obres de Frédéric Chopin, excepte les poloneses.

Brendel havia gravat amb freqüència per a la companyia Vox, en particular el seu primer connunt de sonates de Beethoven, però va obtenir un important contracte d'enregistrament en exclusiva en la dècada del 1970, sense poder interpretar obres fora d'Àustria. La seva ruptura es va produir després d'un recital d'obres de Beethoven en el Queen Elizabeth Hall a Londres, el dia després que tres importants segells discogràfics parlaren amb el seu agent. En aquella època es va traslladar a Hampstead (Camden), Londres, on encara resideix.[1] Des dels anys 1970, Brendel ha gravat per a Philips Classics Records.[3]

Brendel s'ha casat en dues ocasions. El seu primer matrimoni, des de 1960 a 1972, va ser amb Iris Heymann-Gonzala, amb la qual va tenir una filla anomenada Doris. El 1975, Brendel va contraure matrimoni amb Irene Semler, amb la qual té tres fills, un nen, Adrian, que és violoncel·lista, i dues filles, Katharina i Sophie.[4] El 1989 va ser nomenat Cavaller Comandant de l'Orde de l'Imperi Britànic.

Publicacions[modifica | modifica el codi]

Brendel també és poeta i escriptor, i ha publicat algunes de les seves obres.[5] Entre els seus llibres hi ha:

  • Musical Thoughts and Afterthoughts (assaig) (1976)
  • Music Sounded Out (1990)
  • One Finger Too Many (poesia) (1998)
  • Alfred Brendel on Music (col·lecció d'assajos) (2001)
  • Me, of All People: Alfred Brendel in Conversation with Martin Meyer (2002) (edició per al Regne Unit: The Veil of Order)
  • Cursing Bagels (poesia) (2004)

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 The New Grove Dictionary of Music and Musicians
  2. Higgins, Charlotte. «Alfred Brendel, piano maestro, calls time on concert career» (en anglès). The Guardian, 21 de novembre de 2007 [Consulta: 15 d'octubre de 2008].
  3. Holden, Anthony. The Observer, 8 de gener de 2006 [Consulta: 15 d'octubre de 2008].
  4. Wroe, Nicholas. «Keeper of the flame». The Guardian, 10 de maig de 2002.
  5. Brendel, Alfred. «Hymns, Pianos and Laughing Angels». The Guardian, 27 de març de 2004 [Consulta: 15 d'octubre de 2008].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Alfred Brendel Modifica l'enllaç a Wikidata