Alfredo Casella

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Alfredo Casella

Alfredo Casella (Torí, 25 de juliol de 1883Roma, 5 de març de 1947) va ser un pianista i compositor italià.

Per consell de Giuseppe Martucci marxà a París, ingressant en el Conservatori el 1896, estudià piano amb Louis Diémer i composició amb Gabriel Fauré. Tres anys més tard abandonà aquesta institució després d'haver guanyat el primer premi en composició. A partir d'aquesta data, desplegà una extraordinària activitat com a concertista, compositor, director d'orquestra i crític musical. En diverses ocasions dirigí les orquestres de Colonne i Lamoureux, a París; Mengelberg, a Amsterdam; Filharmònica de Berlín; les simfòniques, de Roma i Milà, i l'Orquestra Casals de Barcelona, els seus treballs de crítica aparegueren principalment al Courier Musical, Musical America i L'homme enchainé.

El 1917 fundà a Roma la Società Italiana di Musica moderna. De les seves composicions orquestrals les més conegudes són; una Suite en do major; la titulada Il convento veneziano, presa d'un ballet en 2 actes del mateix títol que no es representà mai sencer, i el ballet en un acte La Giara, estrenat en el Teatre dels Camps Elisis de París el 1924. El 1930 fou corresponsal musical italià del Christian Science Monitor, de Boston, i de la Frankfurter Zeitung.

La critica reconeix en l'obra de Casella quatre períodes diferents; el primer comprèn la música escrita entre 1902 i 1919; el segon correspon de 1911 a 1915; el tercer, de 1915 a 1918, i l'últim, que s'inicià després de dos anys d'inactivitat i que no és sinó una modificació tècnica del tercer. Considerat com un virtuós del piano, gaudí d'una sòlida reputació en el món musical.

Les seves principals obres per a orquestra són: dues simfonies en si menor i do menor; una Rapsòdia, titulada Itàlia, sobre melodies sicilianes i napolitanes; la ja mencionada Suite en do major; una Elegia Heroica; Pagine di guerra i Papazzetti. Per a veus i orquestra escriví Notte di maggio. Del gènere de cambra cal mencionar una Barcarola e scherzo, per a flauta i piano; una sonata per a violoncel i piano; Siciliana e Burlesca, per a piano, violí i violoncel i cinc peces per a quartet de corda. Publicà gran nombre d'obres per a piano del gènere de concert, de factura molt moderna dintre de les característiques del sentiment líric italià, i algunes cançons amb acompanyament de piano, d'un gran interès harmònic i melòdic. Se li deuen, a més, els llibres L'evoluzione della musica (Londres, 1919) i Ígor Stravinski (Roma, 1926).

Casella fou un dels músics què, sense abandonar la tradició musical italiana, treballà més eficaçment pel renaixement simfònic, i per donar a la música moderna una categoria més universal, i també contribuí a formar una generació de nous músics entre ells Roman Vlad i Maria Tipo, què aprofitant els avenços tècnics, varen saber conservar les característiques pròpies del geni musical italià.

La seva producció, copiosa i variada, es distingeix per la inspiració melòdica, que desenvolupa amb rara sensibilitat, sense deixar d'utilitzar els procediments i tendències moderns que va saber assimilar i fer ben seves. Amb la seva mort, l'escola musical italiana va perdre un dels seus orientadors moderns i, a la vegada, un continuador de les tradicions musicals del geni italià.

Fou Comendador de l'Orde de la Corona d'Itàlia i de Orde de Sant Sever, de Grècia, Cavaller de l'Orde de Sant Maurici i Sant Llàtzer, de la Legió d'Honor de França i de la Corona de Romania, membre de la Reial Acadèmia de Santa Cecília de Roma, Corresponent de l'Acadèmia de França i membre honorari de l'Acadèmia Americana d'Arts i Ciències de Boston.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Tom no. 12 de l'Enciclopèdia Espasa