Aljub

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aljub del Palau de l'Aljaferia.

L'aljub (de l'àrab hispà aljúbb, i aquest, al seu torn, de l'àrab clàssic al-ğubb, pou),[1] és un dipòsit d'obra destinat a desar aigua potable, procedent de la pluja recollida de les teulades de les cases habitualment, que es condueix mitjançant canalitzacions. Normalment és subterrani, totalment o parcial.[2][3]

Acostuma a ser construït amb maons units amb argamassa. Les parets internes solen ser recobertes d'una barreja de calç, sorra, òxid de ferro, argila vermella i resina de llentiscle, per impedir filtracions i la putrefacció de l'aigua que conté.

Durant molt de temps ha sigut l'única font d'aigua potable en moltes localitats, com Capri, on posteriorment va ser complementada amb la importació d'aigua des de la península italiana. També es va convertir en l'única forma d'abastir barris sencers, com va passar en l'època musulmana a l'emblemàtic barri de l'Albaicín de Granada; construccions que encara segueixen en ús.

En anys recents (des del 1970), aquesta manera d'emmagatzemar aigua s'ha anat implantant en algunes petites localitats aïllades al Salvador, per exemple en els vessants del volcà Chinchontepec, a prop de San Vicente.

Els antics maies de la península de Yucatán, a més de l'aigua obtinguda dels cenotes, tenien aljubs subterranis anomenats chultunes per a l'emmagatzematge d'aigua de pluja.

Aquest sistema també s'ha utilitzat, i es continua utilitzat, en algunes de les Illes Canàries, on és part inseparable de la construcció d'un habitatge. Tal és la seva importància per a la vida diària que les aigües que omplen l'aljub pertanyen al propietari de la casa, encara que provinguin de teulades o canals d'habitatges confrontants. La llei defensa aquest dret actualment.

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. Bruguera i Talleda, Jordi; Fluvià i Figueras, Assumpta. «aljub». A: Diccionari etimològic. 2004, 4a edició. Barcelona: Grup Enciclopèdia, 1996, p. 58. ISBN 9788441225169. 
  2. «aljub». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia.
  3. Diccionario de Arte I. Barcelona: Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.17. ISBN 84-8332-390-7 [Consulta: 3 novembre 2014]. 

Enllaços externs[modifica]