Alonso Cano

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Alonso Cano
Naixement 19 de març de 1601
Granada (Andalusia)
Defunció 3 d'octubre de 1667 (als 66 anys)

Alonso Cano (Granada, 19 de març de 1601 - 3 d'octubre de 1667) va ser un pintor, escultor i arquitecte espanyol. És considerat un dels artistes més complets del Segle d'Or espanyol. Va estudiar amb el seu pare, Miguel Cano i després al taller de Pacheco, on coincidí amb Diego Velázquez.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Rei d'Espanya, un dels llenços d'Alonso Cano al Museu del Prado

El seu pare, Miguel Cano Pacheco, era un prestigiós assemblador de retaules d'origen manxec. Al costat d'ell i la seva mare, la professora de dibuix Maria Almansa Pacheco, Alonso va aprendre les primeres nocions de dibuix arquitectònic i de imatgeria, arribant a col·laborar aviat en els encàrrecs del seu pare, doncs molt aviat els seus progenitors van començar a descobrir el seu enorme talent.

El 1614 la família es trasllada a Sevilla, on aprèn pintura de la mà del mestre de Velázquez, Francisco Pacheco, i escultura amb Juan Martínez Montañés. El 1624, dos anys abans d'obtenir el títol de Mestre Pintor, realitza el seu primer quadre, un Sant Francesc de Borja amb l'empremta de Pacheco. Va ser durant diversos anys company de Velázquez.

Les seves obres són una barreja entre el manierisme italià i el Barroc. Els són del més destacat de la seva obra. En una època en que dominava el tenebrisme, ell va ser capaç de ser colorista en els seus treballs, com Zurbarán, Sánchez Cotán i Juan Bautista Mayno.

La seva primera esposa, Maria de Figueroa, va morir el 1627, pel que sembla durant un part. Es casà de nou el 1631, aquesta vegada amb Magdalena de Uceda.

El 1629 va fer la seva obra més gran, el Retaule de l'Altar Major de l'Església de Santa Maria de Lebrija (Sevilla). Altres de les seves pintures destacades són Miracle del Pou i Retaule de l'Infant Jesúsde la Catedral de Getafe.

A principis de 1638 es va traslladar a Madrid, on gràcies a la intervenció de Velázquez, el comte-duc d'Olivares el va nomenar pintor de cambra. Va estar de pas per la cort madrilenya, on va tenir contacte amb les col·leccions reals i la pintura veneciana del segle XVI.

Com a escultor, les seves obres més famoses són el retaule de la Mare de Déu de l'Oliva a l'església de Lebrija, i les figures colossals de Sant Pere i Sant Pau.

Com imatger Cano ha deixat nombroses obres, entre les quals destaca la seva coneguda Immaculada, del faristol de la Catedral de Granada, obra mestra realitzada el 1655 en fusta policromada de tot just 50 cm d'alçada, que per la seva finor i virtuosisme aviat va ser traslladada a la Sagristia, per protegir-la millor i alhora afavorir la seva contemplació.

A Sevilla va fer una altra de les seves obres importants, la Immaculada Concepció que es venera a l'Església de Sant Julià, una escultura en fusta policromada d'1,41 m d'alçada.

El 1644 la seva dona va morir assassinada, per la qual cosa, Alonso va ser acusat d'assassinat i ser fins i tot torturat, tot i que no se'l va poder condemnar, en haver-se demostrat que era innocent. Va fugir a València amb la intenció de fer-se monjo.

El 1652 va marxar cap a Granada on va obtenir el càrrec de Racionero de la Catedral, gràcies a la col·laboració de Felip IV de Castella. Allà va completar la decoració de la Capella Major. No obstant això va tenir constants enfrontaments amb els canonges d'allà i va haver de tornar a Madrid, Amb suport reial, va aconseguir tornar poc després ser mestre major de la Catedral, tot i que al cap de poc d'aquest nomenament, va morir. Va ser enterrat a la cripta de la mateixa Catedral.

Durant tota la seva vida fou un busca-raons i els duels van estar sempre a l'ordre del dia. Tot i guanyar grans quantitats de diners, sempre va estar endeutat, arribant a trepitjar la presó, la Carcel de Deudores, encara que el seu amic Juan del Castillo va pagar els deutes.

Obres[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • DDAA. La col·lecció Raimon Casellas. Publicacions del Mnac/ Museo del Prado, 1992. ISBN 84-87317-21-9. «Catàleg de l'exposició del mateix títol que es va dur a terme al Palau Nacional de Montjuïc entre el 28 de juliol i el 20 de setembre de 1992» 
  • Gumà, Montserrat (coord). Guia del Museu Nacional d'Art de Catalunya. Barcelona: Publicacions del MNAC, 2004. ISBN 84-8043-136-9. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Alonso Cano