Alquequengi

Alquequengi
Alquequengi (Physalis alkekengi)
Accediu al Portal:Biologia
Estat de conservació
Risc mínim
Classificació científica
Regne: Plantae Divisió: Magnoliophyta Classe: Magnoliopsida Subclasse: Asteridae Ordre: Solanales Família: Solanaceae Subfamília: Solanoideae Gènere: Physalis Espècie: P. alkekengi
Nom binomial
Physalis alkekengi L.
Sinònims
Physalis franchetii Mast. Physalis bunyardii hort.

L'alquequengi (Physalis alkekengi) és una planta herbàcia vivaç del gènere Physalis pertanyent a la familia de les solanàcies popularment coneguda com bufeta de gos, orval, tomata d'hivern, etc. És present a Europa central i sud-oriental, Àsia occidental i zones temperades de Centre i Sud Amèrica. Dins la Península Ibèrica s'estén per la meitat Oriental i fins el sud de Portugal, així com a les Balears, de forma dispersa. A Catalunya la podem trobar arreu del territori encara que de forma poc freqüent.

Noms populars

L'alquequengi és també popularment conegut com: alicàcabi, bosses, bosses de pastor, bosses vermelles, bufeta/es, bufeta de ca, bufeta de gos, ceroses, fesol bord, fesol de gos, metes de burra, orval, orval arbret, orval fi, tomaquera borda, tomata d'hivern, tomàtic d'hivern, tomàtics d'Amèrica i tomàtiga borda.

Etimologia

El terme Physalis deriva del grec phusa, que significa "bufeta" (va ser Dioscòrides qui la va batejar com phusalis). Malgrat tot, el romans la denominaven halicacabum, d'aqui el mot popular català alicàcabi. En llatí rep el nom de vesicaria i pels àrabs sempre havia sigut anomenada alkakengi, d'aquí l'actual nom científic.

Ecologia

Creix en sòls calcaris i pedregosos habitant vinyes, horts, boscos i terraplens, fins una alçada de 1.500 m d'altitud. El seu clima idoni és el càlid-temperat, preferiblement les zones d'ombra. Floreix des de juny fins a finals d'estiu, a partir d'aquí, apareixen els fruits que resten a la planta durant l'hivern.

Descripció morfològica

Alquequengi durant agost/setembre

L'alquequengi compleix la forma vital de Raunkjaer anomenada hemicriptòfit.

Òrgans vegetatius

És una planta herbàcia de tija erecta, simple o ramificada a la base de fins a 60 cm. Rel fasciculada amb tubercles radicals que són arrels engruixides i carregades de nutrients. Les fulles (40-150 x 20-80 mm) són ovades, lleugerament acuminades, truncades o ampliament cuneades, enteres, pubescents i sinuades. Tenen textura membranosa essent fines i translúcides i es disposen de forma oposada.

Òrgans reproductors

La seva inflorescència és cimosa, de tipus monocasi, les flors són hermafrodites. El calze és inflat, de color ataronjat o vermell i la corol·la rotàcia amb cinc pètals amples soldats per la base, de color blanquinós. L'androceu esta constituït per estams exserts , les anteres són grogues, deshiscents longitudinalment. El gineceu esta constituït per flor perígina. Els fruits es corresponen a unes baies, de color vermell o taronja, simples, indehiscents i carnosos; contenen les llavors.

Farmacologia

Part utilitzada

Se n'utilitzen els fruits i les fulles, aquestes darreres deixades assecar lentament a la sombra. En veritat, a excepció de l'arrel tota la planta és medicinal, ja que també se'n coneixen algunes aplicacions per a la tija.

Composició química

De la fruita se n'ha aïllat:

• Vitamina C
• Àcids orgànics (àcid màlic i àcid cítric)
• Fisalina (principi amarg)
• Indicis d'alcaloide
• Pectina
• Pectinasa
• Glucosa
• Vitamina A (carotè)

Usos medicinals

El contingut en vitamina C de Physalis alkekengi és major que el trobat en la llimona. Això exerceix un efecte diürètic suau i uricosúric (augmenten l'eliminació d'àcid úric), possiblement a causa de la fisalina. Les pectines contribueixen al bon funcionament intestinal. També, les seves fulles i tija poden ser utilitzades com tònics generals després de processos febrils.

Accions farmacològiques i propietats

Depurativa, desintoxicant, diürètica i laxant. El seu fruit és usat popularment en casos d'artritis, gota i càlculs renals.

Toxicitat

En dosis elevades els fruits poden provocar diarrea. A persones especialment sensibles, una dosis una mica elevada estimula malestar gàstric i restrenyiment. Cal tenir en compte que les beines verdes són tòxiques.

Altres usos

Cuina

El seu gust agredolç, molt suau i agradable al paladar, fa que el seu ús es pugui estendre a l'art culinari. És usada en tot tipus de plats, tant crus com condimentats. La seva especialitat és, sens dubte, l'acompanyament de postres i delicadeses de rebosteria. Actualment, tot i que la seva floració és entre primavera i estiu es pot trobar al mercat tot l'any.

A més, un dels usos principals de l'alquequengi és la preparació de melmelades.

En determinades zones d'Espanya es prepara un vi d'alquequengi amb fama de curatiu.

Jardineria

Dins la jardineria gaudeix d'un gran reconeixement, essent considerat una planta de bellesa impactant a causa dels seus bonics calzes d'intens color vermell en forma de cor, que contrasten amb la simplicitat de les seves fulles de color verd intens.

Conreu

L'extracte en alcohol metílic preparat a partir de les fulles ha demostrat activitat inhibidora sobre diverses plagues d'insectes que solen atacar cultius de plantes com ara el tomàquet i el tabac, podent comprovar que aquesta activitat ve donada per èsters glucosídics com per exemple la fisalina.

Galeria d'imatges

• 

  Flor

• 

  Calze vermell

• 

  Calze ataronjat

• 

  Fruits d'alquequengi durant el mes d'octubre

• 

  Fruit

• 

  Fulla en detall

Bibliografia

• Berdonces, Josep Lluís. Gran enciclopedia de las plantas medicinales: el dioscórides del tercer milenio. Ed. Tikal. Madrid, 1998. ISBN 843058496X. 
• Bolòs, Oriol; Vigo, Josep. Flora dels Països Catalans. Ed. Barcino. Barcelona, 1984. ISBN 9788472265974. 

• DÍAZ GONZÁLEZ, T. E.; FERNÁNDEZ-ÁLVAREZ, M. C.; FERNÁNDEZ PRIETO, J. A. (2004). Curso de Botánica. Ediciones Trea S. L.
• FONT QUER, P. (1980). Plantas Medicinales: El Dioscórides Renovado. 6ª ed. Barcelona, Editorial Labor S. A.
• Font i Quer, Pius; Bolòs, Oriol de. Iniciació a la botànica. 2a. edició. Fontalba, 1979. ISBN 84-85530-08-X. 
• FOURNIER, P. (1977). Les Quatres Fleurs de France. 2ª ed. Paris, Éditions Lechevalier.
• LAUNERT, E. (1982). Guía de las plantas medicinales y comestibles de España y Europa. Barcelona, Omega.
• WETTSTEIN, R. (1994). Tratado de Botánica Sistemática. Buenos Aires, Editorial Labor S. A. Argentina.

Enllaços externs

• Termcat
• Flora iberica
• Infojardin
• Article en anglès de la Wikipedia: Physalis alkekengi
• Herbari virtual de la Mediterrània occidental: alquequengi
• Base de dades Plants for a future
• Base de dades ibiblio de PFAF
• Base de dades GRIN
• Base de dades ITIS