Alzina

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «L'Alzina».
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Alzines
Alzina.jpg

Nuvola apps kuickshow.svg Accediu al Portal:Biologia

Classificació científica
Regne: Plantae
Divisió: Magnoliophyta
Classe: Magnoliopsida
Ordre: Fagales
Família: Fagaceae
Gènere: Quercus
Espècie: Q. ilex
Nom binomial
Quercus ilex
L.
Quercus ilex - MHNT

L'alzina (Quercus ilex L. o Quercus ilex ssp. ilex L.), també conegut com a aglaner, aulina i bellotera, és un arbre de fullatge persistent de la família de les fagàcies. Tant «alzina» com «aulina» provenen del llatí *ĭlĭcīna o *ēlĭcīna, derivat d'ilex "alzina". Aglaner "que fa glans" és derivat de gla, el fruit de l'alzina. Belloter "que fa bellotes" deriva del seu fruit, la bellota, provinent de l'àrab ballūṭa.[1]

Morfologia[modifica | modifica el codi]

Fulles i aments que comencen a desplegar-se, d'una alzina a Castelltallat

La capçada és ampla i densa, fulles de 3 a 7 cm el·líptiques o oblongues, subenteres (tenen lòbuls) o amb dents poc espinoses (són més espinoses les que estan a prop del terra); de color verd fosc a l'anvers i grisenques i piloses al revers amb de 7 a 11 parells de nervis laterals .

Es tracta d'una planta de sexualitat monoica, les flors masculines estan agrupades en llargs aments que deixen anar el pol·len al vent i les femenines són solitàries i d'elles es desenvolupen els fruits. Floreix a la primavera durant abril o maig.

El seu fruit com el d'altres plantes del gènere Quercus es diu: aglà, gla o bellota i és amargant, les escames de la cúpula (o "barret") les té totes més o menys iguals, curtes i aplicades.[2]

La seva alçada varia entre els 5 i els 20 metres.

Quan es talla o es crema rebrota amb diversos tanys però no es fa mai tan alta com l'arbre d'un sol tronc original. En cas d'incendi ja comença a rebrotar d'arrel en poc temps abans que torni a ploure, gràcies a l'estructura de les seves arrels anomenada lignotúber.

Ecologia i àrea de distribució[modifica | modifica el codi]

Viu des del nivell del mar fins a 1.400 m d'altitud. Fa boscos densos, els alzinars, a les contrades mediterrànies marítimes humides o subhumides. La seva distribució als Països Catalans es circumscriu a una ampla franja costanera, des de les Corberes a la Catalunya Nord, fins a l'Alt Maestrat al País Valencià, i a les Illes Balears, tot i que pot trobar-se puntualment en altres indrets fins a Alcoi.

En els sectors de clima més continentalitzat i meridionals, és substituïda per la carrasca (Quercus rotundifolia o Quercus ilex ssp. rotundifolia), amb qui és fàcil confondre-la. Fins fa pocs anys l'alzina i la carrasca es consideraven subespècies (ssp.) de la mateixa espècie però actualment es consideren espècies separades. Tot i que sovint es veuen exemplars que s'han hibridat entre les dues espècies de manera espontània.

L'alzinar[modifica | modifica el codi]

En un sentit restrictiu un alzinar (també anomenat alizineda, alzinera, auleda i aulet) és un bosc d'alzines, però aquest terme també fa referència a una realitat més complexa com és el d'una comunitat vegetal amb predominança d'arbres de poca alçària (entre 5 i 15 m) en la que l'alzina és l'espècie predominant. L'alzinar sol tenir un sotabosc d'arbustos i lianes. És un bosc típic de la regió mediterrània, essent la clímax en la Mediterrània septentrional, mentre que a les terres del sud de la Mediterrània és un bosc de muntanya. Fora de la regió mediterrània els alzinars sobreviuen en llocs favorables, formant petites comunitats. Hi ha diversos tipus d'alzinar, essent-ne quatre els propis dels Països Catalans: l'alzinar amb marfull, l'alzinar baleàric, l'alzinar muntanyenc i l'alzinar de carrasca



Usos[modifica | modifica el codi]

Tradicionalment s'ha fet servir la seva fusta com a combustible, sent un dels recursos més importants pel carboneig a Catalunya.

La mel monofloral d'alzina, que és bastant apreciada comercialment, s'obté en realitat de les plantes amb flors de l'alzinar, ja que les flors de l'alzina no donen nèctar sinó només pol·len. Alguns paràsits de l'alzina, concretament uns àfids, secreten una substància ensucrada que les abelles també recullen i en fan mel. És un tipus de que s'anomena mel de melada (per diferenciar-la de la mel de flors obtinguda del nèctar de flors).

La fusta de l'alzina és molt dura, i per això mateix sempre ha estat emprada en fusteria (eines agrícoles, rodes de carro, etc). També s'utilitza la fusta d'alzina en els bastons que utilitzen els balladors de bastons precisament, ja que aquestes eines estan sotmeses a cops constants de molta força i requereixen una resistència com la de l'alzina o el roure. Un altre àmbit d'ús és la química (destil·lació). De l'escorça hom extreu tanins, d'interès en adoberia. Sovint, l'home cultiva l'alzina com a arbre ornamental.

D'especial interès és l'anomenada alzina surera (Quercus suber L.), també anomenada surera o suro, que és un arbre perennifoli de la família de les fagàcies d'aspecte molt semblant a l'alzina, de mida mitjana, i originari de la Mediterrània occidental, però que no és una subespècie de les alzines.


Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. Diccionari català-valencià-balear. Barcelona: IEC, 2002. 
  2. Bolòs, Oriol; Vigo, Josep. Flora dels Països Catalans. Ed. Barcino. Barcelona, 1984. ISBN 9788472265974.  , volum II pàg. 508

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]