Amílcar Barca

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Ruïnes de Cartago

Amílcar Barca (270 aC - Ilici, 228 aC), va ser un general i un home d'estat cartaginès, líder de la família Barca, pare d'Aníbal i Àsdrubal Barca i sogre d'Asdrúbal. El seu nom Barca deriva probablement del semita Barak (Il·luminat) i no era un nom familiar sinó un renom personal, encara que a la seva família se la distingeix després amb el nom dels Barca o Barcins. Un altre possible origen del nom seria la ciutat de Barca a Cirenaica.

La seva vida: militar i polític[modifica | modifica el codi]

Abans del seu nomenament com a comandant en cap de l'exèrcit cartaginès a Sicília el 247 aC a la Primera Guerra Púnica, la seva vida és desconeguda. En aquest any encara era bastant jove però ja havia destacat en combat i se'l considerava el successor natural de Cartal.

Al 247 aC va prendre el comandament en cap a Sicília quan l'illa estava pràcticament en mans dels romans, excepte Drepanum i Lilibea que estaven bloquejades per mar i terra. Amílcar va atacar per mar la costa del Bruttium i després va desembarcar a Sicília establint el seu exèrcit a una muntanya coneguda com a Hercte o Ercte[1] (Monte Pellegrino) no molt llunyana a Panormos, i en ple territori sota domini romà. Un bon embarcador al peu de la muntanya li permeté no solament mantenir les comunicacions per mar sinó sortir en expedicions de saqueig cap a altres punts de Sicília i Itàlia; per terra va dirigir una sèrie de combats sense resultat decisiu però que van impedir qualsevol intent contra Drepanum i Lilibea.

Després de tres anys, el 244 aC va desplaçar el seu exèrcit a una posició semblant a la falda del Mont Eryx o Erix ("Monte San Giuliano"); es va apoderar de la ciutat (els habitants de la qual foren enviats a Drepanum) i la muntanya i la va convertir en un camp fortificat tot i la presència d'un fortí romà a la cimera i un campament al peu de la muntanya. Aquí va resistir dos anys més; des d'Erix va poder donar suport a la guarnició assetjada a la veïna ciutat de Drepanum ("Trapani"). en aquest temps va fer front no sols als atacs romans sinó al motí dels seus mercenaris gals i altres als que va haver de fer promeses que finalment va portar a la guerra del mercenaris a Àfrica. Els romans van decidir fer un esforç extraordinari per mar i van construir una flota dirigida per Gai Lutaci Catul que el 241 aC va derrotar decisivament a l'almirall Hannó a les illes Egates. El govern cartaginès va demanar opinió sobre la pau o la guerra a Amílcar que, sense esperances de guanyar, va aconsellar la pau, que va comportar la pèrdua de Sicília (i després Sardenya) pels cartaginesos. L'exèrcit cartaginès a Erix va poder sortir amb les armes a la mà i sense cap signe de submissió; Amílcar va entregar el comandament a Giscó amb l'encàrrec de portar aquelles forces a Àfrica, on després es van revoltar, i Amílcar va tornar a Cartago pel seu compte

La guerra dels mercenaris[modifica | modifica el codi]

Article principal: Guerra dels mercenaris

Poc després del seu retorn va haver de prendre el comandament de les forces lleials contra els mercenaris sollevats dirigits per Espendi i Mató als que es van unir els númides, comandament que inicialment se li havia negat i que fou donat a Hannó el Gran, que no va aconseguir res. Els rebels dominaven tot l'interior del país i assetjaven Útica i Hippo, les dos úniques ciutat lleials a Cartago, però Amílcar va aconseguir el canvi de bàndol dels númides vencent el 239 aC en la batalla del riu Bagrades.[2]

Hannó fou designat associat a Amílcar en el comandament i les dissensions entre els dos generals van fer que finalment el govern cartaginès va deixar que l'exèrcit triés el seu cap entre els dos generals, i els soldats van escollir a Amílcar, que va romandre com a comandant, encara que es va nomenar un nou comandant associat, que fou Anníbal, probablement en posició subordinada.

Espendi i Mató es van decidir a assetjar Cartago. Amílcar llavors va practicar una política de terra cremada darrere les línies dels mercenaris i els va interceptar els seus subministrament i van haver d'aixecar el setge. Espendi, que tenia un exèrcit superior al d'Amílcar, va decidir enfrontar-se al general cartaginès, però el va derrotar a la batalla de la Serra deixant als mercenaris sense escapatòria. Espendi va anar a veure a Amílcar per demanar perdó, i aquest va acceptar deixar sortir a l'exèrcit de mercenaris sa i estalvi però sense armes, reservant-se el dret de castigar als deu caps. El pacte fou signat i Espendi i els seus nou acompanyants foren detinguts com a líders; els mercenaris en saber l'empresonament dels deu caps van tornar a agafar les armes però rodejats pels cartaginesos foren massacrats. Polibi parla de 40.000 morts. Aquesta matança no va posar fi a la guerra, ja que un important exèrcit sota comandament de Mató encara dominava Tunis. Amílcar la va assetjar però Mató es va aprofitar de la negligència del general Anníbal per sorprendre el camp cartaginès i matar a una gran part del seu exèrcit; el mateix Anníbal fou fet presoner; Amílcar va haver d'aixecar el setge i retirar-se cap al riu Bagrades.

El senat cartaginès alarmat va imposar la reconciliació entre Hannó i Amílcar i els dos general actuant en comú van aconseguir l'avantatge fins que en una batalla decisiva Mató fou derrotat i fet presoner; després d'això motes ciutat rebel·lades es van sotmetre. Útica i Hippo van resistir un temps però Amílcar va sotmetre la primera i Hannó la segona i la guerra es va donar per acabada (237 aC) després de tres anys i quatre mesos.

La conquesta d'Hispània[modifica | modifica el codi]

Polibi diu que després de la guerra fou enviat amb un exèrcit a Hispània. El contrari Diodor de Sicília i Appià diuen que es va barrejar amb intrigues del partit popular contra el partit aristocràtic i que per escapar a la persecució dels aristòcrates que li recriminaven la seva conducta a Sicília, va anar a Hispània. Appià i Zonares diuen expressament que va anar a Hispània sense autorització del govern i que els seus actes foren després ratificats a causa dels seus èxits i per la influència del seu gendre Àsdrubal, cap del partit popular a Cartago que havia guanyats molts adherents al rebre finançament des de Hispània amb les riqueses obtingudes per Amílcar. No es pot assegurar res però si que se sap que Amílcar era partidari del partit popular mentre el general Hannó era el cap dels aristòcrates, i que va fer aliança matrimonial i política amb Asdrúbal. En general es pensa que Barca volia crear un imperi a Hispània tant per raons econòmiques com estratègiques, ja que Cartago necessitava amb urgència obtenir metalls preciosos perquè les seues arques havien quedat buides després de la guerra; a més, li calia reclutar mercenaris hispans per als seus minvats exèrcits i, sobretot, el control militar de la Península era absolutament imprescindible a fi que Cartago pogués frenar la penetració romana. Personalment compensava la pèrdua de Sicília i esperava obtenir riqueses per fer l'abans possible la guerra de revenja contra Roma. Però una facció del Senat cartaginès era contrària a l'expansió, i proposava l'alternativa d'intensificar l'explotació dels recursos naturals de les terres africanes. Sembla que Barca va reclutar un nou exèrcit a Numídia, i va organitzar una expedició a Hispània sota la seva responsabilitat.

Quan Amílcar va arribar a Hispània només Gades i algunes altres petites colònies fenícies estaven en l'òrbita de Cartago i estenien la seva influència pel sud del país. Amb el seu exèrcit mercenari, i més tard amb soldats pagats o reclutats al lloc, Amílcar va dominar tribus i ciutats, combinant la diplomàcia i la guerra. Les riques mines de plata a la part del país que va sotmetre li va donar la riquesa que necessitava, complementada amb el botí de guerra i les contribucions dels sotmesos.

Després de la popularitat entre el poble i el partit patriòtic, adquirida a conseqüència del seu èxit, els seus adversaris no van poder impedir que arribés a ser pràcticament un dictador i tots els esforços humans i econòmics de Cartago es dirigiren cap a un únic objectiu: la conquesta d'Hispània.

Va fundar una ciutat destinada a esdevenir la capital cartaginesa d'Hispània a un lloc anomenat Cap Blanc ((Ἄκρα Λευκή), però aquesta fou substituïda després per Cartago Nova. També se li atribueix que va fundar la ciutat de Barcino, l'actual Barcelona.

Mort d'Amílcar Barca[modifica | modifica el codi]

Va morir en la batalla d'Ilici, segons uns contra els vetons, un poble entre el Tajo i el Guadiana suposadament prop d'un lloc conegut per Castrum Album (229 aC), i segons altres a Ilici el 228 aC.[3] Diodor de Sicília i Appià expliquen la seva mort de manera diferent; Zonares segueix a Appià.

Amílcar va estar molt per sobre d'altres cartaginesos de l'època en habilitats diplomàtiques i militars, i només va ser superat pel seu fill Aníbal, al qual va preparar des de ben jove per que el succeís en aquest conflicte.

Dades biogràfiques[modifica | modifica el codi]

270 aC. Neix Amílcar Barca.

264 aC. Comença la Primera Guerra Púnica.

247 aC. Amílcar Barca pren el comandament de l'exèrcit cartaginès.

247 aC. Neix Aníbal.

241 aC. S'acaba la Primera Guerra Púnica. Els cartaginesos perden Sicília, Còrsega i Sardenya, però mantenen llurs possessions al sud d'Hispània (Gadir, principalment).

240 aC. Dirigeix als cartaginesos contra els mercenaris i númides en una guerra de més de tres anys

237 aC. Amílcar Barca desembarca a Hispània i estén l'àrea d'influència cartaginesa fins a Akra Leuké (a l'actual Tossal de Manises, a l'Albufereta d'Alacant), tot contravenint el tractat romano-cartaginès del 348 aC, que només permetia l'expansió fins a Cartagena. Davant aquest incompliment, Roma no pren cap mesura concreta.

228 aC. Mor Amílcar Barca en la Batalla d'Ilici, i el succeeix el seu gendre Asdrúbal.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Amílcar Barca