Amanita rubescent

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Amanita rubescent
Manca una imatge
Classificació científica
Regne: Fungi
Divisió: Basidiomycota
Classe: Homobasidiomycetae
Subclasse: Hymenomycetes
Ordre: Agaricales
Família: Amanitaceae
Gènere: Amanita
Espècie: A. rubescens
A. novinupta

Nom binomial
Amanita rubescens
(Pers. ex Fr.) Gray
Amanita rubescent.
Il·lustració d'exemplars d'amanita rubescent.

L'amanita rubescent, vinosa o cua de cavall[1] (Amanita rubescens) tendeix a envermellir-se quan es fa vella o quan se la frega amb els dits.

Es troba a Europa i l'est d'Amèrica del Nord. Encara que sigui comestible la possibilitat de confusió amb altres espècies tòxiques del seu gènere Amanita aconsella evitar menjar-lo.

Morfologia[modifica | modifica el codi]

Aquest bolet té la típica fesomia de les amanites, amb un barret de 5 a 15 cm de diàmetre de color marró vermellós, convex al principi i que s'aplana amb el temps, de color variable, sovint bru rogenc, semblant al vi de taula (a aquesta característica es refereix el seu nom popular de "vinosa"), però també rosat i grogós, amb esquames desiguals de color grisenc o rosat irregularment repartides. Làmines blanques, atapeïdes, que amb el temps, o si se les toca, prenen coloracions rosades.

Peu de fins a 20 cm d'alçària, blanc o rosat tacat de vermell a la base i a les ferides, guarnit amb un anell blanc o rosat, membranós, estriat. La base acaba amb un bulb de forma més o menys arrodonida, de vegades en forma de nap, on a penes es veuen restes del vel, ja que gairebé tot ell queda enganxat sobre el barret en forma d'esquames i no hi ha volva.

Carn blanca, tova, rosada en contacte amb l'aire o si se es toca, sovint atacada de larves. Té un capell convex de color marró vermellós que fa uns 15 cm across. La seva carn és blanca però exposada a l'aire es torna rosada. Aquesta característica serveix per diferenciar-la de la tòxica Amanita pantherina. L'estípit o peu és blanc i fa uns 15 cm d'alt. Per sota del capell les làmines són blanques i quan es danyen mostren taques roges.

El seu anell és estriat a la part superior cosa que també el distingeix d'Amanita pantherina. Les espores són nblanques, amiloides, d'uns 8 per 5 µm de mida.


Hàbitat[modifica | modifica el codi]

Surt a l'estiu i a la tardor, tant a les pinedes com en boscos de caducifolis, sense preferències marcades.

És comú a gran part d'Europa i est d'Amèrica del Nord, creix en sòls pobres i també en boscos de caducifolis o de coníferes. A Àfrica del Sud es va introduir de forma accidental per arbres importats d'Europa.[2]


Comestibilitat[modifica | modifica el codi]

És un bolet comestible sense valor, que convé coure molt bé si algú pretén menjar-ne. Millor rebutjar-lo per la possibilitat de confondre'l amb les amanites metzinoses.

En estat cru el gust que té és suau, però té un reragust agre. No té una olor forta.

Possibles confusions amb altres espècies[modifica | modifica el codi]

Potser es pot confondre amb altres amanites com el pixacà (Amanita pantherina), de tonalitats més brunes i esquames del capell blanques, i amb la cua de cavall grossa (Amanita spissa) de peu radicant. Cap d'aquests dos bolets enrogeix com l'amanita rubescent.

Altres espècies similars[modifica | modifica el codi]

Molt estretament relacionades són Amanita brunneolocularis, A. orsonii, A. rubescens var. alba, i A. rubescens var. congolensis.[3]

Verí[modifica | modifica el codi]

Amanita rubescens conté un verí hemolític en estat cru; la toxina es destrueix en la cocció.

Alguns experts recomanen evitar el consum de qualsevol espècie d'Amanita.[4]


Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Pascual, Ramon; Llimona, Xavier; Nistal, Miquel; Cuello, Pilar i Cuello, Josep: Els bolets. Edicions Intercomarcals, S.A, Col·leccions Temàtiques, volum I, Manresa, 1994. ISBN 84-88545-06-1, plana 73.
  • Régis Courtecuisse, Bernard Duhem: Guide des champignons de France et d'Europe (Delachaux & Niestlé, 1994-2000).
  • Marcel Bon: Champignons de France et d'Europe occidentale (Flammarion, 2004).
  • Dr Ewaldt Gerhardt: Guide Vigot des champignons (Vigot, 1999) - ISBN 2-7114-1413-2.
  • Roger Phillips: Les champignons (Solar, 1981) - ISBN 2-263-00640-0.
  • Thomas Laessoe, Anna Del Conte: L'Encyclopédie des champignons (Bordas, 1996) - ISBN 2-04-027177-5.
  • Peter Jordan, Steven Wheeler: Larousse saveurs - Les champignons (Larousse, 1996) - ISBN 2-03-516003-0.
  • G. Becker, Dr L. Giacomoni, J Nicot, S. Pautot, G. Redeuihl, G. Branchu, D. Hartog, A. Herubel, H. Marxmuller, U. Millot i C. Schaeffner: Le guide des champignons (Reader's Digest, 1982) - ISBN 2-7098-0031-4.
  • Henri Romagnesi: Petit atlas des champignons(Bordas, 1970) - ISBN 2-04-007940-8.
  • Larousse des champignons, edició de l'any 2004 sota la direcció de Guy Redeuilh- ISBN 2-03-560338-2.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Cuello Subirana, Josep. Els noms dels bolets. Bellaterra: Lynx, 2007, p. 493. ISBN 978-84-96553-39-2. 
  2. Reid DA, Eicker A. «South African fungi: the genus Amanita» (PDF). Mycological Research, vol. 95, 1991, pàg. 80–95. DOI: 10.1016/S0953-7562(09)81364-6 [Consulta: 13 novembre 2007].
  3. http://pluto.njcc.com/~ret/amanita/species/brunlocu.html
  4. «The Genus Amanita (MushroomExpert.Com)».

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Amanita rubescent