Ambarvàlia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Ambarvàlia era una festa de l'antiga Roma de caràcter purificador que se celebrava en primavera per desitjar la fertilitat dels camps.

Escrit dels frates arvales.[1]

Descripció[modifica | modifica el codi]

El ritual està descrit en la mateixa paraula Ambarvalia, la qual procedeix de l'expressió llatina ambire arva, que vol dir «donar voltes pels camps». Cada 29 de maig, els frates arvales dirigien una processó solemne al voltant dels camps de conreu per tal de purificar-los invocant el déu Mart (per ser un déu associat amb la fertilitat), la deessa Ceres i altres deïtats romanes vinculades a l'agricultura i als productes de la terra. Després se sacrificava un brau. Segons Sext Pompeu Fest, la paraula ambarvales també designava la víctima sacrificada que prèviament havien passejat pels camps. Segons Virgili [2]el ritual implicava fer tres voltes als camps i immolar l'animal si es volia aconseguir una bona fertilitat.[3][4]

Imatge d'una processó de les Rogatio, del 1992 a Westfàlia

El nom Ambarvalia sembla que només era emprat dins l'àmbit urbà. Als almanacs dels pagesos (coneguts amb el nom de menologia rústica) es feia servir l'expressió segetes lustrantur («purificació dels conreus») per referir-se a l'ambarvàlia.[5] L'historiador Joseph Justus Scaliger, en el seu estudi sobre l'obra de Sext Pompeu Fest, va arribar a la conclusió que l'ambarvàlia devia ser la mateixa festa que l'amburbium però en diferents ambients. En molts llocs de la peninsula italiana es feien ritus similars amb noms diferents.[5] Amb el temps aquesta celebració que s'havia iniciat en l'àrea de l'ager romanus, els territoris propers a la ciutat de Roma, va ser generalitzada i continuada per l'Eslésia catòlica del segle VI, que la va transformar en una processó de benedicció dels camps, passant a dir-se "dia de la rogatio" i celebrada el dia immediatament anterior a l'Ascensió.[6][7]


Els carmina arvale[modifica | modifica el codi]

Els Fratres Arvales cantaven un himne anomenat carmina arvale que s'ha conservat fins als nostres dies ja que aquests sacerdots tenien per costum inscriure en marbre les oracions així com les actes de les seves reunions. El text està escrit en una forma arcaica de llatí, i encara avui no ha estat del tot interpretat. És així:

«enos Lases iuvate
enos Lases iuvate
enos Lases iuvate
neve lue rue Marmar sins incurrere in pleoris
neve lue rue Marmar sins incurrere in pleoris
neve lue rue Marmar sins incurrere in pleoris
satur fu, fere Mars, limen sali, sta berber
satur fu, fere Mars, limen sali, sta berber
satur fu, fere Mars, limen sali, sta berber
semunis alterni advocapit conctos
semunis alterni advocapit conctos
semunis alterni advocapit conctos
enos Marmor iuvato
enos Marmor iuvato
enos Marmor iuvato
triumpe triumpe triumpe triumpe triumpe

[8]


Malgrat la dificultat d'interpretació del text, en general es creu que es tractava d'una pregària adreçada a Mart i als déus lares (en l'himne escrit lases, pel fenomen fonètic del rotacisme). L'expressió satur fu podria significar «satisfer», i per evitar que les plagues ataquin els cultius s'invoca a Semons (també dit Semo Sancus), divinitat protectora de la sembra.[9]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Catàleg CIL:Corpus Inscriptionum Latinarum, 06, 2051
  2. Virgili, "Geòrgiques", llibre I
  3. Sext Pompeu Fest, "De Verborum Significatione", llibre I
  4. Macrobi "Saturnalia" III,5
  5. 5,0 5,1 Phillips III, C. Robert, "Ambarvalia", en Hornblower, Simon; Spawforth, Anthony, Oxford Classical Dictionary (3ª ed.), 1996, ed.Oxford University Press, ISBN 0-19-521693-8
  6. Geoffrey Nathan, "The Rogation Ceremonies of Late Antique Gaul", ed.Classica Et Mediaevalia, nº 49, 1998, p. 275-303
  7. Jean Bayet, " Histoire politique et psychologique de la religion romaine", París, ed. Payot, 1956, ISBN 2-228-32810-3
  8. E. H. Warmington, "Remains of Old Latin", vol. IV : Archaic Inscriptions, ed.Loeb Classical Library
  9. Charles Daremberg, Edmond Saglio, Edmond Pottier, "Dictionnaire des Antiquités grecques et romaines", ed. Hachette, París, 1872, article:"Semo Sancus"