Amlaíb Cuarán

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca


Amlaíb Cuarán o Amlaíb mac Sitriuc 926 - 981 (en nòrdic antic Óláfr Sigtryggsson), conegut comunament com a Cuarán, en nòrdic antic Óláfr kváran, va ser un rei víking de Jòrvik (York) i del regne de Dublín al segle X, d'ascendència nòrdic-gaèlica. El seu sobrenom, cuarán és traduït habitualment com a "sandàlia". Apareix a nombroses fonts amb altres noms, com ara Olaf Cuaran i Olaf Sihtricson, particularment durant la seva breu etapa de governant de Jòrvik.[1] Fou l'últim membre de la dinastia Uí Ímair que va exercir un paper important a la política de les Illes britàniques i Irlanda.

Amlaíb va ser rei de York i Northumbria almenys dues o tres vegades a la seva vida i va ser en dues ocasions governant de Dublín i rodalia. El seu regnat sobre aquests territoris es va estendre durant quaranta anys. Era un guerrer famós i despietat assaltant esglésies, però al final dels seus dies va viure en un respectable retir a l'Abadia de Iona. Nascut a l'època en la qual els Uí Ímair governaven extenses àrees a Gran Bretanya i Irlanda, a la seva mort el regne de Dublin havia passat a ser un poder menor de la política irlandesa. Tanmateix, la seva puixança econòmica l'havia convertida en una de les capitals comercials de l'Europa Atlàntica i el control de la ciutat i les seves riqueses feien d'ella un trofeu apetible per els ambiciosos prínceps irlandesos.

Durant la seva vida va ser patró de poetes irlandesos i escandinaus, que escrivien versos de lloança al seu mecenes. Olaf es va casar, almenys, dues ocasions, i els seus nombrosos fills acabarien casant-se amb membres de les principals famílies reials d'Irlanda i Escandinàvia. Els seus descendents serien reis de Man i de les Hèbrides fins al segle XIII.

Context[modifica | modifica el codi]

Article principal: Era vikinga

Els registres més antics d'atacs víkings a Gran Bretanya o Irlanda daten de finals del segle VIII. El monestir de Lindisfarne a Northumbria va ser saquejat el 8 de juny de 793 i el de Iona al regne dels pictes, el 795 i 802. A Irlanda, Rathlin Island, a la costa nord-oriental de l'Ulster va ser atacada el 795, i Sant Patrick's Island el 798. L'illa de Pòrtland, pertanyent al regne de Wessex al sud-oest de Gran Bretanya va ser atacada durant el regnat de Beorhtric de Wessex (786-802).[2][3]

Aquests assalts van continuar produint-se de forma esporàdica durant el primer quart del segle IX. Durant el segon quart, la freqüència i envergadura d'aquests atacs es van incrementar i van aparèixer els primers establiments víkings permanents (nomenats longphorts a Irlanda).[4][5]

Orígens[modifica | modifica el codi]

Ivar del que descendien els Uí Ímair era, presumptivament un Ivar, "rei dels nòrdics de tota Gran Bretanya i Irlanda", la mort del qual s'esmenta als Annals d'Ulster l'any 873. Que aquest Ivar sigui el mateix Ivar líder del Gran exèrcit pagà , o Ivar el desossat és menys segur. [6][7]

Amlaib Cuarán era probablement un besnét d'Ivar. No disposem de fonts contemporànies als fets que ens informin de la descendència entre Ivar i els seus néts, però és força probable que els néts d'Ivar dels que hi ha constància entre 896 i 934 - el pare d'Amlaíb Sitric Cáech (mort el 927), Ragnall ua Ímair (d. 921), Gofraid ua Ímair (mort el 934), Ivar II de Dublín (mort el 904) i Amlaíb (mort el 896)- fossin germans més que cosins.[8] Sitriuc, el pare d'Amlaib apareix als registres per primera vegada el 914, quan va conquerir Dublín, possiblement en mans irlandeses des de l'expulsió dels anteriors governants víkings el 902.[9]

Sitriuc va governar Northumbria fins a la seva mort el 927. La Crònica anglosaxona fa constar el seu matrimoni amb la filla del rei Athelstan a Tamworth, el 30 de gener de 926. Segons fonts posteriors, com el cronista John de Wallingford, Amlaib seria fill de Sitriuc i d'aquesta princesa de Wessex.[10][11] A més a més d'Amlaib, d'altres fills de Sitriuc serien Gofraid mac Sitriuc (mort el 951), rei de Dublin, Aralt mac Sitric (mort el 940), governant del regne de Limerick, i, amb alguna cosa menys de certesa, Sichfrith i Auisle, que apareixen esmentats entre els morts a la batalla de Brunanburgh el 937 als Annals de Clonmacnoise.[12][13][14] A la crònica Heimskringla s'esmenta que una altra filla de Sitriuc, de nom Gytha, va contreure matrimoni amb el pirata noruec Olaf Tryggvason, encara que possiblement fos una filla d'Olaf Cuarán.[15]

Després de la mort del seu pare, Amlaib Cuarán va ser possiblement rei de York durant algun temps,[16] però el rei Ethelstan va aconseguir conquerir el regne de Northumbria i derrotar Gofraid, germà de Sitriuc. Segons Guillem de Malmesbury, Olaf va fugir a Irlanda, mentre que el seu oncle Gofrid intentava reconquistar York.[17][18][19] El 937, un exèrcit dirigit per Amlaib, fill de Gofraid i assistit per Constantí II d'Escòcia, monarca del regne d'Alba i Owen I de Strathclyde, rei de Strathclyde va ser derrota] pels saxons a la batalla de Brunanburgh.[20][21] Hudson afirma: "Si aquesta història té cap base històrica, clarament s'ha confós a Olaf Cuaran amb el seu cosí... ".[22]

El rei Athelstan va morir el 939, i el seu successor, el seu germanastre Edmund el Magnífic, va ser incapaç de mantenir el control de York. Olaf Guthfrithsson, en aquell temps rei de Dublin, va creuar la mar d'Irlanda fins a Anglaterra, on va ser aclamat com a rei de regne de Northumbria. Va morir el 941, poc després del saqueig de l'església de Saint Baldred a Tyninghame, fulminat pel poder del sant, segons la Història de Sancto Cuthberto. [23]

Jòrkiv[modifica | modifica el codi]

La carrerad'Amlaib Cuarán va començar pròpiament el 941, després de la mort del seu cosí Amlaíb mac Gofrith. Cuarán el va succeir al capdavant del govern del regne víking de York, junt amb el seu cosí Ragnall, fill de Gofraid. D'acord amb els Annals de Clonmacnoise, Amlaíb havia arribat a Gran Bretanya el 940, deixant un altre fill de Gofraid, Blácaire, al govern de Dublin.[24][25][26][27]

Amlaíb i Ragnall van governar York fins al 944. La cronologia dels fets entre la mort d'Ethelstan i l'expulsió d'Amlaíb i Ragnall no està clara, ja que les diferents versions de la Crònica anglosaxona no es posen d'acord. Sembla que, després de la mort del rei saxó, Edmund no només va perdre el control de Northumbria, sinó també que els els cinc burgs de Danelaw, es van sotmetre al comandament d'Amlaib mac Gofrith.[23] Un dels Amlaibs va assolar Tamworth segons la Crònica Anglosaxona:

« Olaf va destruir Tamworth i una gran matança va succeir a tots dos bàndols, i els danesos van aconseguir la victòria i es van endur un gran botí de guerra amb ells. Wulfrun va ser capturat en l'atac. El Rei Edmund va assetjar al Rei Olaf i a Wulfstan I, arquebisbe de York a Leicester, i els hagués capturat de no haver fugit de la fortalesa a la nit.[28][23][29] »

Edumund va aconseguir reconquistar els Cinc Burgos el 942, un fet celebrat en vers per la Crònica Anglosaxona. La crònica recull el baptisme d'Amlaíb, amb el Rei Edmund actuant com el seu padrí.[30] Això no implica que Amlaib no fos ja cristià, ni que el baptisme signifiqués un compromís permanent amb la fe cristiana, ja que en molts casos aquests baptismes eren actes polítics. Alfred el Gran, per exemple, havia patrocinat el baptisme del rei gal·lès Anarawd ap Rhodri.[31]

Amlaíb va ser expulsat del tron de York el 944. La Crònica anglosaxona relata que El Rei Edmund va conquerir tota Northumbria i va posar en fuga els dos reis (o "homes de la reialesa") Olaf i \Rægnald.[32]

Congalach i Ruaidrí[modifica | modifica el codi]

Establiments escandinaus a la Irlanda del segle X

La sort per als Uí Ímair d'Irlanda també ha estat adversa, ja que el 944, Dublín va ser saquejada pel Gran rei d'Irlanda Congalach Cnogba, que tenia el seu quarter general a Brega, a la ribera sud del riu Boyne, al nord de la capital. A l'any següent, potser com a resultat d'aquest saqueig, Olaf va reemplaçar el seu cosí Blácaire com a rei de Dublin. Olaf es va aliar amb Congalach, el que va contribuir a millorar la seva posició.[33][34]

Congalach i Amlaíb es van encarar aleshores amb Ruaidrí ua Canannáin, rei de Cenél Conaill (comtat de Donegal, rival de Congalach en la lluita pel títol de Gran rei. Tots dos exèrcits es van enfrontar el 945 a Conaille Muirtheimne, al territori actual del Comtat de Louth, i a l'any següent, Amlaíb va atacar Kilcullen, a Leinster. El 947, Ruaidri va derrotar Congalach i Amlaíb a Slane, infligint grans pèrdues als víkings de Dublin, moltes de les quals durant la fugida. Després d'aquesta derrota, sembla que Amlaíb va ser desposseït de la corona, ja que els annals de l'any següent donen a Blácaire com a líder de les forces de Dublín. Malgrat tot, Blácaire va morir a les mans de Congalach el 948, després del que va ser succeït per Gofraid mac Sitriuc, un dels germans d'Amlaíb.[35][36][37]

De nou a Jòrvik[modifica | modifica el codi]

Un altre model de penic encunyat a York durant l'època d'Amlaíb, realitzat per Æthelfrith; l'anvers mostra un ocell, presumiblement un corb, mentre que al revers apareix una creu.

No se sap amb certesa el succeït a Norhumbria durant l'estada d'Amlaíb a Irlanda. Mentre que Edmund va aconseguir el control de la zona després de l'expulsió d'Amlaíb i la mort de Ragnall, aviat va haver de cedir el nord a un rei escandinau de nom Eirikr, al qual es troba indentificat habitualment amb Erik Destral Sagnant. Si Erik va arribar a governar Northumbria abans de la mort de Edmund I d'Anglaterra va haver de ser molt breument. Edmund va morir el 946 i va ser va succeir pel seu germà Edred. La Crònica Anglosaxona recorda que Edred "va reduir tota la terra de Norhumbria al seu control; i els escocesos van prestar jurament que farien tot el que ell volgués".[38] La submissió de Regne de Northumbria a Edred va provocar una reunió amb els notables de York encapçalada per l'arquebisbe Wulfstan el 947, però a l'any següent, Erik havia ocupat novament la zona, i Eadred va devastar el sud del territori -s'esmenta Ripon com a objectiu particular- per forçar els northumbrians a expulsar Erik, el que finalment van aconseguir.[39]

A l'any següent, (949), els northumbrians van invitar Amlaíb a governar a York.[40] El seu retorn a Anglaterra va poder haver comptat amb l'aprovació d'Eadred.[41] Aquest mateix any, el rei Malcolm I d'Escòcia, va atacar Northumbria, arribant a assolir el Riu Tees al sud i enduent-se un abundós botí en riquesa i esclaus. Si aquesta incursió estava dirigida contra Amlaíb, no se sap. Una segona invasió des del nord el 952 realitzada pels escocesos de Malcolm I al costat de grups de britans i anglosaxons va ser rebutjada. De tota manera, el 952 Amlaíb va ser deposat i substituït per Erik, i a la seva mort el 954, el regne víking de York va quedar definitivament incorporat al domini anglès. Amlaíb va tornar a Irlanda i mai més tornaria a governar a York.[42][43][44]

Dublín i Iona[modifica | modifica el codi]

El 951, mentre Amlaíb es trobava a Gran Bretanya, el seu germà Gofraid va morir de malaltia a Dublín.[45] L'antic rival de Congalach, Ruaidre havia mort també, deixant l'antic aliat d'Amlaíb com a rei de tota Irlanda, el que el convertia en una seriosa amenaça per al regne víking de Dublín i per al regne irlandès de Leinster. Potser com a conseqüència d'aquesta situació, Congalach va ser mort a Dún Ailinne (Comtat de Kildare) o a Tech Guigenn a la regió del Riu Liffey quan recaptava imposts a Leinster el 956. A començaments dels 60, Amlaíb Cuarán va haver d'encarar-se als fills del seu cosí Amlaíb mac Gofrith, anterior rei de Dublín, per conservar el seu tron. El 960, els Annals d'Ulster compten que Cammán mac Amlaíb, fill d'Amlaíb mac Gofrith va ser derrotat en un lloc no identificat nomenat Dub. Dos anys més tard, un tal Sitriuc Cam, possiblement el mateix Cammán va ser derrotat per les tropes dublineses d'Amlaíb Cuarn al costat dels homes de Leinster durant una incursió en aquesta última província. Olaf va resultar ferit en la batalla i Sitriuc va aconseguir escapar. Després d'aquesta batalla, Sitriuc i un germà seu apareixen atacant Munster, però no hi ha més notícies d'ells i es presumeix que van abandonar Irlanda.[46]

Les activitats d'Amlaíb en aquest període semblen haver estat limitades a ràtzies ocasionals al territori de Leinster. Va atacar Kildare el 964 i novament el 967, quan Muiredach mac Faeláin, abat de Kildare i membre de la dinastia Uí Dúnlainge, reis de la província en aquells dies, va ser assassinat per Amlaíb i Cerball mac Lorcáin, parent seu. Una altra incursió al sud, el 964, va concloure amb una severa derrota del rei víking a la vora d'Inistogue, a les mans dels exèrcits de Ossory.[47]

Fins finals d'aquesta dècada de 960, Domnall ua Néill, el successor de Congalach com a Ard Ri, va estar ocupat amb lluites a Connacht i Munster, i no va intervenir en la política de Leinster o Dublín. Després d'haver solucionat els seus problemes més immediats, va marxar cap al sud el 968 i va saquejar tot el sud-est d'Irlanda, matant nombrosos magnats i arribant a posar setge a Dublín durant dos mesos. Encara que no va ser capaç de capturar el port, va aprofitar l'ocasió per endur-se gran quantitat de bestiar. Amlaíb, aliat amb el rei de Leinster Murchad mac Finn, va respondre atacant l'abadia de Kells el 969. Una expedició dels aliats d'Ua Néill va ser derrotada a la vora d'Ardmulchan al comtat de Meath.[47]

L'any 970 Domnall ua Néill i els seus aliats van atacar Brega, regit ara per Domnall mac Congalach, fill de Congalach i aliat i gendre d'Amlaíb. Les esglésies de Monasterboice i Dunleer, custodiades per soldats d'Amlaíb van ser dos dels principals objectius. Domnall de Brega i Amlaíb es van enfrontar aleshores als homes de Domnall ua Néill a Kilmona (comtat de Westmeath. L'exèrcit de l'Ard Ri, en què figuraven soldats procedents de Ulidia va ser derrotat, morint a la batalla Ardgal mac Matudáin, rei d'Ulidia, i Cináed mac Crongilla, rei de Conaille Muirtheimne, entre d'altres. Tanmateix, la batalla de Kilmona no va donar fi a la guerra. Monasterboice i Dunleer van ser incendiats després de la batalla i a l'any següent, la guerra es va estendre al territori de Clann Cholmáin, que va ser arrasat per Ua Néill el 971. Després d'aquesta campanya, el rei de Cenél nEógain i Ard ri d'Irlanda, va establir de forma efectiva la seva hegemonia sobre Leinster i Meath.[48]

El 977, els fills de Domnall ua Néill, Congalach i Muirchertach van ser assassinats, i els annals atribueixen el crim a Amlaíb. Domnall no va tractar de venjar les seves morts, retirant-se al monestir de Armagh, on va morir el 980. Els dublinesos van atacar Leinster a la fi dels 70 i el rei provincial Úgaire mac Túathail, va ser capturat el 976. El motiu va ser possiblement el rescat, ja que hi ha notícia de la seva mort el 978 a Belan (Kildare), lluitant contra els víkings de Dublín, juntament amb Muiredach mac Riain de Uí Cheinnselaig dinastia pertanyent al Leinster meridional. El successor d'Úgaire, Domnall Claen, va tenir menys sort en ésser capturat pels víkings a l'any següent.[49][50]

A la mort del Gran rei d'Irlanda Domnall ua Néill, el fillastre d'Amlaíb Máel Sechnaill mac Domnaill va presentar la seva candidatura al títol. L'antic aliat d'Olaf, Domnall mac Congalach havia mort el 976, deixant el camí lliure a Máel Sechnaill. Máel Sechnaill s'havia convertit en rei de Mide i cap de Clann Cholmáin el 975 i havia iniciat el seu regnat amb un atac a Olaf en incendiar el "Bosc de Thor" als afores de Dublín. El 980, el nou Ard ri va obtenir el suport de Leinster per enfrontar-se als exèrcits d'Amlaib (dirigits pels seus fills, ja que Amlaíb era ancià) al pujol de Tara. Els dublinesos van cercar el suport de mercenaris provinents de Mann i les Hèbrides. La batalla de Tara es va saldar amb una aclaparadora victòria irlandesa, encara que les baixes a tots dos bàndols van ser elevades: entre els víkings va caure el fill d'Amlaíb, Ragnall (Rögnvaldr), i entre els irlandesos diversos reis i caps provincials. Després de la victòria, Máel Sechnaill va ocupar Dublín i va imposar un costós tribut sobre els seus habitants.[51]

D'altra banda, Amlaíb va abdicar o va ser destituït, i reemplaçat en el tron per un dels seus fills, Glúniairn (Járnkné), fill de Dúnlaith i, per tant, germanastre de Máel Sechnaill. El vell rei es va retirar a l'abadia de Iona, on moriria poc temps després.[52]

Matrimoni i fills[modifica | modifica el codi]

Cuaran va ser succeït al tron de Dublin pel seu fill Glúniairn (Járnkné, literalment "Genoll de ferro"), fill de la seva esposa Dúnlaith, que era filla al seu torn de Muirchertach mac Néill.

Una altra de les seves esposes va ser Gormflaith de Leinster, filla de Murchad mac Finn, Rei de Leinster, i futura muller de Brian Boru. Amb Gormflaith tindria Sigtrygg Silkbeard que arribaria a ésser rei de Dublin a la mort de Glúniairn.

A més a més, Gytha, la seva germana es casaria amb Olaf I de Noruega, Máel Muire, que es casaria amb Máel Sechnaill mac Domnaill, i Harald, possiblement l'avi de Godred Crovan.[13][53]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. En Anglosaxó, era Anlaf. Per als irlandesos, va poder haver estat també Amlaíb mac ua Ímair o Amlaíb ua Ímair, tot i que hi va haver d'altres personatges amb aquests noms. Així mateix, el seu sobrenom víking, "Olaf el Roig" es va aplicar a diversos governants nòrdics d'Irlanda i les Illes.
  2. Keynes 1997, p. 50-51.
  3. Ó Corrain 1997, p. 83-85.
  4. Keynes 1997, p. 51-52.
  5. Ó Corrain 1997, p. 84-89.
  6. Ó Cróinín 1995, p. 250-254.
  7. Downham 2007, p. 17-23 i 64-67.
  8. Thus Downham, Viking Kings, p. 29. Les contribucions de Cyril Hart al Oxford Dictionary of National Biography converteixen Ragnall, Sitriuc i Gofraid en germans; igualment Hudson, Viking Pirates, p. 31, fa a aquests tres germans fills de Gofraid ua Ímair, Rei de York.
  9. Downham 2007, p. 27-35.
  10. D'acord a Guillem de Malmesbury, que diu no conèixer el nom de la princesa, seria germana d'Æthelstan, filla de Eduard el Vell i la seva primera esposa Ecgwynn. John de Wallingford la nomena com Orgiue, potser Eadgifu
  11. Hudson 2005, p. 28-29.
  12. Hudson 2005, p. 31.
  13. 13,0 13,1 Downham 2007, p. 29.
  14. Annals de Clonmacnoise, s.a. 931
  15. Hudson 2005, p. 31 i 84.
  16. Keynes 1999, p. 505.
  17. Downham 2007, p. 100.
  18. Hudson 2005, p. 29.
  19. Woolf 2007, p. 151.
  20. Woolf 2007, p. 168-173.
  21. Downham 2007, p. 103-105.
  22. Hudson 2005, p. 30-31.
  23. 23,0 23,1 23,2 Woolf 2007, p. 174.
  24. Downham 2007, p. 43 - 241 i 248.
  25. Hudson 2005, p. 33-34.
  26. Woolf 2007, p. 181.
  27. Annals de Clonmacnoise, s.a. 933
  28. Higham 1993, p. 193.
  29. Downham 2007, p. 110.
  30. Swanton, Anglo-Saxon Chronicle, pp. 110–111, Ms. A, s.a. 942, Ms. D, s.a. 942 i 943
  31. Hudson 2005, p. 34.
  32. Swanton, Crónica Anglosajona, pp. 110–111, Ms. A, s.a. 944, Ms. E., s.a. 944.
  33. Downham 2007, p. 46, 241 i 248.
  34. Hudson 2005, p. 35-36.
  35. Downham 2007, p. 46-47 i 241.
  36. Hudson 2005, p. 36-37.
  37. Woolf 2007, p. 186.
  38. Swanton, Anglo-Saxon Chronicle, pp. 112–113, Mss A & D, s.a. 946, Ms. E, s.a. 948.
  39. Swanton, Anglo-Saxon Chronicle, pp. 112–113, Ms D, s.a. 947 & 948.
  40. Swanton, Anglo-Saxon Chronicle, pp. 112–113, Ms E, s.a. 949.
  41. Downham 2007, p. 114-115.
  42. Hudson 2005, p. 37-38.
  43. Woolf 2007, p. 178-190.
  44. Downham 2007, p. 153-155.
  45. Downham 2007, p. 47 i 254.
  46. Downham 2007, p. 448-49; 184-185: 242-249; 163 i 269.
  47. 47,0 47,1 Downham 2007, p. 50 i 242.
  48. Downham 2007, p. 50-51 i 242.
  49. Downham 2007, p. 51.
  50. Annals d' Ulster, AU 972.2.
  51. Downham 2007, p. 51-52 i 190.
  52. Downham 2007, p. 51-53.
  53. Hudson 2005, p. 49.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Downham, Clare. Viking Kings of Britain and Ireland: The Dynasty of Ívarr to A.D. 1014 (en anglès). Edinburgh: Dunedin, 2007. ISBN 1-903765-89-0. 
  • Higham, N. J. The Kingdom of Northumbria AD 350–1100 (en anglès). Stroud: Sutton, 1993. ISBN 0-86299-730-5. 
  • Hudson, Benjamin. Viking Pirates and Christian Princes: Dynasty, Religion, and Empire in the North Atlantic (en anglès). Nova York: Oxford University Press, 2005. ISBN 0-19-516237-4. 
  • Keynes, Simon. «Rulers of the English, c.450–1066». A: The Blackwell Encyclopedia of Anglo-Saxon England (en anglès). Oxford: Blackwell Publishing, 1999, p. 500–516. ISBN 0-631-22492-0. OCLC 185380798. 
  • Keynes, Simon. «The Vikings in England, c.790–1016». A: The Oxford Illustrated History of the Vikings. Oxford: Oxford University Press, 1997, p. 48–82. ISBN 0-19-285434-8. OCLC 45338877. 
  • Keynes, Simon. «Wulfstan I». A: The Blackwell Encyclopedia of Anglo-Saxon England (en anglès). Oxford: Blackwell Publishing, 1999. ISBN 0-631-22492-0. 
  • Ó Corrain, Donnchadh. «Ireland, Wales, Man, and the Hebrides». A: The Oxford Illustrated History of the Vikings (en anglès). Oxford: Oxford University Press, 1997. ISBN 0-19-285434-8. 
  • Ó Cróinín, Dáibhí. Early Medieval Ireland 400–1200. Longman History of Ireland (en anglès). Londres: Longman, 1995. ISBN 0-582-01565-0. 
  • Woolf, Alex. From Pictland to Alba, 789–1070(The New Edinburgh History of Scotland ) (en anglès). Edinburg: Edinburgh University Press, 2007. ISBN 0-7486-1234-5.