Amor cortès

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
"God Speed!", d'Edmund Blair Leighton (1900). Visió tardana victoriana d'una dama que concedeix el seu favor a un cavaller moments abans d'una batalla.

L'amor cortès, també conegut com el fin'amor en occità, és una de les temàtiques més importants de la literatura trobadoresca. Aquesta temàtica cortesana provoca un triangle amorós entre (Amant – dama – marit), és a dir, la relació de vassallatge que un senyor i el seu vasall mantenen. Això es trasllada en l'amor cortès al trobador, que seria el vasall i la dama -que normalment és casada- que seria la domina o midons, encara que en alguns moments també l'anomenen bon senyor, el seu masculí, com és el cas de Bernat de Ventadorn (o Ventadour). Trobador i midons mantenen llur amor adúlter en secret, atès que hi ha els lausengiers, que són els encarregats de vetlar per la fidelitat que la dama deu al seu marit, el gilós. Aquest amor és un amor vertader en la mesura que el trobador no és capaç de manifestar públicament qui és la dama estimada. Per aquest motiu empra el pseudònim (senhal), sota el qual s'amaga la identitat de la dama i mai no s'atreveix a dir-ne el nom real. L'amant pot passar de ser un fenhador, és a dir, un que es lamenta, a pròpiament l'amant, el Druit. A partir d'ací, apareix tota un temàtica que ve acompanyada per tot un vocabulari específic que contribueix a la riquesa de la trobadoresca.

Tal amor passava per diverses etapes:[1]

  • Atracció a la dama, normalment a través dels ulls / vista.
  • Culte de la dama de lluny (amor de lonh).
  • Declaració de la devoció apassionada.
  • Rebuig per part de la virtuosa dama.
  • Nous vots amb juraments de virtut i lleialtat eterna.
  • Laments d'atansar-se a la mort pel desig insatisfet (i altres manifestacions físiques de dolor d'amor).
  • Actes de valor heroic de guanyar el cor de la dama.
  • Consumació de l'amor secret.
  • Un munt d'aventures i subterfugis per evitar la detecció.

La pràctica en la realitat[modifica | modifica el codi]

Un punt de controvèrsia continu és si l'amor cortès era purament literari o realment es practicava a la vida real. No existeixen registres històrics que ofereixen proves de la seva presència en la realitat. L’historiador John Benton no va trobar proves documentals en els codis de la llei, els casos judicials, cròniques o altres documents històrics.[2] [20] Tanmateix, l'existència del gènere de no-ficció dels llibres de cortesia és potser una evidència de la seva pràctica. Per exemple, segons el llibre de cortesia de Christine de Pizan anomenat Llibre de les Tres Virtuts (ca. 1405), que expressa la seva desaprovació d'amor cortès, la convenció s'utilitza per justificar i cobrir amors il·lícits. L’amor cortès probablement va trobar la seva expressió en el món real en els costums com la coronació de Reines de la Bellesa i Amor en els tornejos. Felip el Bo, en la seva Festa de la Pheasant en 1454, es va basar en paràboles extretes d'amor cortès per incitar els seus nobles a jurar a participar en una croada prevista, mentre que fins ben entrat el segle XV molts polítics i esdeveniments socials es basen en gran mesura en la fórmules dictades per les "regles" de l'amor cortès.

Segons un argument exposat per Maria Rosa Menocal àrab a El Rol Àrab en la Història Medieval Literària del segle XI a Espanya, un grup de poetes errants semblava que aniria als tribunals de la cort i, de vegades, viatjaria als tribunals cristians al sud de França; una situació reflex del que passaria al sud de França un segle després. Els contactes entre aquests poetes espanyols i els francesos trobadors eren freqüents. La mètrica de les formes utilitzades pels poetes espanyols són similars als utilitzats més tard pels trobadors.

Història[modifica | modifica el codi]

L'amor cortès arriba en una cistella.

La pràctica de l'amor cortès es va desenvolupar a la vida al castell de quatre regions: L'Aquitània, Provença, la Xampanya i el ducat de Borgonya, cap al temps de la Primera Croada (1099). Elionor d’Aquitània va portar idees d’amor cortès des de l’Aquitània cal a la cort de França, i més tard a Anglaterra, on va ser reina de dos reis. La seva filla Maria, Comtessa de la Xampanya, va portar el comportament cortès cap a la cort del Comtat de Xampanya. L’amor cortès va trobar la seva expressió en els poemes lírics escrits dels trobadors, tals com Guillem IX, Duc d'Aquitània (1071-1126), un dels primers poetes trobadors. Els poetes adoptaren la terminologia del feudalisme, declarant-se ells mateixos el vassall de la senyora i s’hi adreçaven com a midons (senyora meva), un tipus de nom en clau per tal que el poeta no hagués de revelar el nom de la dama, però amb el qual l'afalagava. El model ideal de senyora per al trobador era la muller del seu senyor, una dona d’estatut social més alt, generalment la rica i poderosa mestressa del castell. Quan el marit era lluny per les Croades o altres afers ella organitzava els afers domèstics i els culturals; de vegades, fins i tot era així quan el senyor era al castell. La senyora era rica i poderosa i el poeta donava veu a les aspiracions de la classe més cortesana, ja que només els nobles podien formar part de l’amor cortès. Aquest nou tipus d'amor veia la noblesa no basada en la riquesa o el llinatge, sinó en el caràcter i les accions, de manera que els cavallers més pobres hi van veure una via d'ascens.[3]

Ja que en aquell temps el matrimoni tenia poca a veure amb l’amor, i l’amor cortès també era una manera dels nobles per expressar l’amor no trobat en el matrimoni. Els amants en el context de l’amor cortès no parlaven de sexe, sinó més aviat de l’acte de l’amor com a emoció. Aquests amants tenien breus trobades en secret, que la ment intensificava, però mai de tipus físic. Les regles de l’amor cortès van ser codificades cap a finals del segle XII en el treball d’Andreas Capellanus De Amore. S'hi poden trobar regles com "El matrimoni no és excusa per a no estimar", "El qui no és gelós no pot estimar", "Ningú pot ser ferit per un doble amor", i "Quan l’amor és fet públic, rarament dura".

Influència islàmica i andalusina[modifica | modifica el codi]

El Setge del Castell de l'Amor, sobre el darrere d'un mirall, possiblement a París, Paris, ca. 1350–1370 (Museu del Louvre.)

Moltes de les convencions de l'amor cortès remunten a Ovidi, a través d'Andreas Capellanus, però és dubtós que totes ells sian rastrejables fins aquest origen. Les explicacions sobre l'amor cortès sovint passen per alt la hipòtesi arabista, que ha estat plantejat d'alguna una forma gairebé des de l'inici del terme "amor cortès" a l'època moderna. Una proposta de font de les diferències és la poesia àrab i els poetes de l'Espanya musulmana i l'europea més àmplia en contacte amb el món islàmic. [Edita]

Atès que les pràctiques anàlogues a l'amor cortès ja eren freqüents a l'Al-Andalus i en altres llocs del món islàmic, és molt probable que les pràctiques islàmiques influïssin els europeus cristians. Guillem d'Aquitània, per exemple, va participar en la Primera Croada, i en el curs de la Reconquesta a Espanya, per la qual cosa hauria entrat en contacte amb la cultura musulmana. [Edita]

Segons G. E. von Grunebaum, hi va haver diversos elements que es va desenvolupar en la literatura àrab. Els conceptes de "amor pel bé d'amor" i "exaltació de l'estimada dama" es remunta a la literatura àrab dels segles IX i X. El concepte de "ennobliment de poder" de l'amor es va desenvolupar a principis de segle XI pel psicòleg i filòsof persa Ibn Sina (conegut com a "Avicena" a Europa), en el seu tractat Risala fi'l- Ishq (Tractat sobre l'amor). L'element final d'amor cortès, el concepte de "amor com el desig que mai es complirà", era ja implícita en la poesia àrab, però va ser desenvolupada per primera vegada en una doctrina en la literatura europea, en la qual els quatre elements de l'amor cortès estaven presents. [14]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Amor cortès
  • COSTA, Ricardo da, e COUTINHO, Priscilla Lauret. "Entre a Pintura e a Poesia: o nascimento do Amor e a elevação da Condição Feminina na Idade Média". In: GUGLIELMI, Nilda (dir.). Apunts sobre família, matrimoni i sexualitat en l'Edat Mitjana. Col·lecció Fuentes y Estudios Medievales 12. Mar del Plata: GIEM (Grupo de Investigaciones y Estudios Medievales), Universidad Nacional de Mar del Plata (UNMdP), desembre de 2003, p. 4-28 (ISBN 987-544-029-9)«Enllaç»..

Referències i notes[modifica | modifica el codi]

  1. (Adaptat de Tuchmann, Barbara Wertheim, A Distant Mirror: the Calamitous Fourteenth Century (New York: Knopf, 1978). ISBN 0-394-40026-7.
  2. John F. Benton, "The Evidence for Andreas Capellanus Re-examined Again", a Studies ih Philology, 59 (1962); i "The Court of Champagne as a Literary Center", a Speculum, 36(1961).
  3. «Amor Cortès». Web. Generalitat de Catalunya. Romànic Obert. [Consulta: 18 gener 2014].