Amor

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Amor no correspost)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Amor (desambiguació)».
Sentiments

Acceptació
Alegria
Amor
Anticipació
Avorriment
Compassió
Confiança
Culpabilitat
Desig
Disgust
Enuig
Enveja
Fàstic
Felicitat
Gelosia
Odi
Orgull
Patiment
Plaer
Pietat
Por
Remordiment
Sorpresa
Tristesa
Vergonya

L'amor és un gran afecte cap a altres persones, objectes o éssers. Segons la intensitat i l'objectiu del sentiment, s'hi distingeix:

  • amor d'amics o amistat
  • amor filial, maternal o qualsevol que es dóna entre membres de la mateixa família
  • amor cap a les coses, llocs, animals...
  • amor cap a una idea, sovint dintre de termes amb el sufix grec "filia"
  • amor de parella

L'amor de parella és el que més important ha estat històricament, on es barreja l'estimació, el sexe i altres sentiments. És un dels grans temes de la literatura. La caracterització d'aquest amor pot ser:

El caràcter xinès tradicional per a l'amor (愛) consisteix en una suma dels símbols del cor (al mig) dins d'"acceptació", "sentiment", o "percepció", que mostren una gran emoció.

Els símbols més freqüents d'aquest amor han estat el cor i l'anell. L'enamorament i la seducció acostumen a ser les fases preliminars de l'amor de parella, fases que estan associades químicament a les feromones.

Perspectives sobre l'amor[modifica | modifica el codi]

Perspectiva popular[modifica | modifica el codi]

El Cor és una representació molt comuna de l'amor.

Habitualment s'associa el terme amb l'amor romàntic, una relació passional entre dues persones amb una influència molt important en les seves relacions interpersonals i sexuals mútues. Tanmateix, s'aplica també a altres relacions diferents, tals com el amor platònic o el amor familiar, i també, en un sentit més ampli, es parla d'amor cap a Déu, la Humanitat, la Natura, l'Art o la Bellesa, el que se sol associar amb l'empatia, i altres capacitats. Segons Gottfried Leibniz, «estimar és trobar a la felicitat d'un altre la teva pròpia felicitat». En la majoria dels casos significa un gran afecte per una cosa que ocasiona felicitat o plaer al que estima. Sobretot en el món occidental, sol ser contrastat, evitat o contrarestat per l'odi, menyspreu o egoisme. Segons opinions, l'amor no és privatiu del gènere humà, sinó que inclou també a tots aquells éssers que puguin desenvolupar nexes emocionals amb altres, com, per exemple, animals com els micos, els dofins, els gossos, els elefants, etc. Existeix fins i tot els qui pensen, sota criteris no científics, que les plantes creixen millor si reben amor.

En l'ésser humà, a diferència de l'amor dels animals, i sota una concepció actual fonamentalment occidental i seglar, l'amor es considera un sentiment real. En els casos més comuns és el resultat d'una emoció basada en l'atracció i l'admiració d'un subjecte cap a un altre, que pot ser o no ser correspost. Això intensifica les relacions interpersonals entre un subjecte i un altre que, partint de la seva pròpia insuficiència, desitja la trobada i unió amb aquell que ha jutjat el seu complement per la seva existència.

En alguns casos, l'amor pot ser interpretat com a fruit d'un dur treball, esforç i perícia per construir i desenvolupar un objectiu, sentint plenitud i felicitat en veure's aconseguit el que s'ha anhelat i treballat durant molt de temps. Aquest tipus d'amor és el que pot sentir un pare cap a un fill quan el veu ja crescut i capaç d'afrontar la vida amb plena maduresa, imitant al pare en aquelles coses que li ha transmès per saviesa pràctica. En aquest cas, l'amor es dirigeix cap als principis que han fonamentat la feina i han guiat l'esforç i és la corroboració que les creences per les quals s'ha lluitat han tingut la seva recompensa. Es diferencia radicalment aquest sentiment de l' amor incondicional, normalment professat per la mare, que va dirigit únicament cap al seu fill, independentment de qualsevol principi.

Perspectiva espiritual[modifica | modifica el codi]

La Verge i el seu fill, d'Isaac Oliver (1617). Apareixen la Verge i el seu fill representats amb trets europeus i amb l'aurèola de sants.

En la cultura religiosa monoteista, l'amor sol esmentar-se i ser recolzat per Déu, com és el cas de l' Islam, el judaisme i el cristianisme . A la Bíblia (especialment en el Nou Testament) es presenta una definició de l'amor segons la seva cultura de l'època i segons la concepció de l' amor espiritual, diferent del propi amor terrenal:

« "L'amor és sofert, és benigne; l'amor no té enveja, l'amor no és jactanciós, no s'envaneix; no fa res indegut, no busca el seu, no s'irrita, no guarda rancor; no es gaudeix de la injustícia, més es gaudeix de la veritat. Tot ho pateix, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta ". »
— 1 Corintis 13:4-7

A la Primera epístola de Joan, Capítol 4, 4:8, es diu: El que no estima, no ha conegut a Déu; perquè Déu és amor.[1]

Buda Gautama pintat sobre una roca al Tibet. S'aprecien les aurèoles voltant del seu cap i del seu cos.

Des del punt de vista del budisme, l'amor és un estat de puresa espiritual al qual els éssers humans poden arribar mitjançant l' alliberament de les anomenades emocions pertorbadores (desig i afecció, odi i ira, ignorància, orgull, enveja), inherents al món material o Samsara . Mitjançant la compassió i el desinterès del món material, pot augmentar gradualment la capacitat de funcionament de tots els Txakres, incloent el Txakra del cor, de tal manera que és possible estimar conscientment i eliminar el sofriment associat a l'amor fins a assolir l'anomenat estat d'il·luminació, en el qual hi ha un amor incondicional cap a tots els éssers sentits i no sentits , equiparable al que, per exemple, pot sentir una mare pel seu fill en el moment del seu naixement. Segons aquest corrent de pensament, l'amor manté unides totes les coses, i la nostra consciència “crea” el propi univers. Per al budisme, totes les religions són vàlides si es basen en l'amor i la compassió.[2][3][4][5]

Així doncs, la filosofia oriental presenta una altra aproximació a l'amor espiritual, diferent de l'occidental: El patiment en si mateix no és el que ens fa virtuosos, sinó que és un mitjà per assolir la virtut, de tal manera que apropar-se a la il·luminació implica el cessament gradual del sofriment i l'augment del goig (incloent l'amor espiritual). Igual que en el cristianisme, el sofriment és un catarsi (o via d'expiació) que ens condueix a l'estat il·luminat (o a Déu).

Quart Txakra, o Txakra del cor.

Tanmateix, per la concepció oriental, preocupar-se per aconseguir un objectiu constituiria un mode de patiment addicional (l'afecció i la ignorància), de manera que hauríem de limitar el nostre patiment no preocupant-se pel propi patiment, incloent el desig d'aconseguir metes, sinònim també del amor terrenal. En paraules de Osho:

« L'amor és una cosa fàcil, l'odi és una cosa fàcil, però tu tries. Dius: «Només vaig a estimar, no vaig a odiar». Així tot es torna difícil. Així ni tan sols pots estimar! Inspirar és fàcil, espirar és fàcil. Però tu tries. Dius: «Només vaig a inspirar, no vaig a espirar». D'aquesta manera tot es torna difícil. La ment pot dir: «Per a què espirar? La respiració és vida. Simple aritmètica: inspira, no expulsa l'aire; estaràs cada vegada més viu. Acumularàs més vida. Tindràs grans reserves de vida. Inspira solament, no espires perquè espirar és morir ». [...] L'amor és inspirar, l'odi espirar. Què fer aleshores? La vida és fàcil si no decideixes, perquè llavors saps que inspirar i espirar no són dues coses oposades; són dues parts d'un mateix procés. I aquestes dues parts són orgàniques, no pot dividir. I si no espires ...? La lògica s'equivoca. No viuràs; senzillament, et moriràs immediatament. »
— Osho, El llibre del Res[6]

Perspectiva psicològica[modifica | modifica el codi]

Després de les investigacions efectuades sobre l'amor, Robert J. Sternberg va proposar la teoria triangular de l'amor:

  1. La intimitat, entesa com aquells sentiments dins d'una relació que promouen l'acostament, el vincle i la connexió.
  2. La passió, com a estat d'intens desig d'unió amb l'altre, com a expressió de desitjos i necessitats.
  3. La decisió o compromís, la decisió d'estimar a una altra persona i el compromís per mantenir aquest amor.

Aquests tres components es poden relacionar entre si formant diferents formes d'amor: intimitat + passió, passió + compromís, intimitat + compromís, etc.

Per Erich Fromm l'amor és un art i, com a tal, una acció voluntària que s'emprèn i s'aprèn, no una passió que s'imposa contra la voluntat de qui ho viu. L'amor és, així, decisió, elecció i actitud. Segons Fromm, la majoria de la gent identifica l'amor amb una sensació de plaer. Ell considera, en canvi, que és un art, i que, en conseqüència, requereix esforç i coneixement. Des del seu punt de vista, la majoria de la gent cau en l'error de què no hi ha res a aprendre sobre l'amor, motivats, entre altres coses, per considerar que el principal objectiu és ser estimat i no estimar, de manera que arriben a valorar aspectes superficials com l'èxit, el poder o l'atractiu que causen confusió durant l'etapa inicial del pretès enamorament però que deixen de ser influents quan les persones deixen de ser desconegudes i es perd la màgia del misteri inicial. Així doncs, recomana procedir davant l'amor de la mateixa manera que ho faríem per aprendre qualsevol altre art, com la música, la pintura, la fusteria o la medicina. I distingeix, com en tot procés d'aprenentatge, dues parts, una teòrica i una altra pràctica.[7]

L'amor és un estat mental orgànic que creix o decreix depenent de com es retroalimenti aquest sentiment en la relació dels que componen el nucli amorós. La retroalimentació depèn de factors tals com el comportament de la persona estimada, els seus atributs involuntaris o per les necessitats particulars de la persona que estima (desig sexual, necessitat de companyia, voluntat inconscient d'ascensió social, aspiració constant de completesa, etc.).

Existeixen polaritzacions extremes de la ment manifestant un amor desmesurat sense pensar en els límits d'un mateix, i fins i tot pot arribar a posar en perill la seva pròpia existència o fins i tot la de l'altra persona per estar experimentant un estat polaritzat d'obsessió. En aquest cas, el que estima, desitja i anhela el bé i la felicitat de l'ésser estimat, i ho fa per sobre de totes les coses. El donar sense rebre a canvi, el sacrificar i anteposar les necessitats del ser estimat per damunt de les d'un mateix, sense que un ho consideri com sacrifici sinó com a oportunitat per prodigar el sentiment, sol considerar-se una avantsala al desequilibri emocional, ja que la persona objecte de la nostra obsessió no té per què respondre tal com ho havíem premeditat; pot no agrair el nostre esforç i exigir encara més. No obstant això, alguns confonen aquesta polarització extrema amb amor "vertader" o "sa", i exigeixen de l'altra persona el mateix comportament, podent manifestar la frustració extrema i, com a sortida a aquesta frustració, violència. Pels resultats evidents en les notícies diàriament, observem una creixent tendència a la violència de gènere, en la qual els psicòlegs actuals apunten a aquesta patologia d'obsessió polaritzada com a principal desencadenant d'aquests conflictes.

Perspectiva filosòfica[modifica | modifica el codi]

Empèdocles creia que tot el cosmos estava regit per forces d'atracció o amor i de repulsió, per tant les persones se sentien atretes igual que qualsevol altre cos (influint a Freud en la teoria de les pulsions Eros i Thanatos). Per a Plató l'amor era una manera d'arribar al coneixement, ja que les persones buscaven la bellesa com a record de la idea suprema que la seva ànima recordava i a través de la passió per les coses belles anava ascendint. Els medievals creien que l'amor era la manifestació a la Terra de l'Esperit Sant, que impulsava els homes a buscar el bé.

Si la actitud de l'amor ha de formar part, en algun moment, de les descripcions que segueixen les pautes de la ciència experimental, caldrà definir de manera que pugui ser observada i quantificada amb certa precisió. Baruch de Spinoza va establir una definició que pot enquadrar en els requeriments de les ciències humanes i socials. Va escriure al respecte: «El que imagina allò que estima afectat d'alegria o tristesa, també serà afectat d'alegria o tristesa, i un i altre d'aquests afectes serà major o menor en l'amant, segons un i altre sigui major o menor a la cosa estimada».[8]

La definició de Spinoza, en què la actitud de l'amor implica compartir alegries i tristeses d'altres persones, no difereix essencialment de la definició bíblica de l'amor, ja que el manament suggereix "compartir les alegries i tristeses dels altres com si fossin pròpies", a tal el "estimaràs al teu proïsme com a tu mateix ".

No només aquesta definició es refereix a aspectes observables i contrastables amb la realitat, sinó que també presenta aspectes quantificables, ja que indica que en major o menor mesura seran compartits els afectes, mentre major o menor siguin l'alegria o la tristesa associada a la persona estimada.

De la definició esmentada s'extreuen algunes conclusions immediates, com són els sentiments que sorgeixen cap a un tercer. Spinoza escriu: «Si imaginem que algú afecta d'alegria a la cosa que estimem, serem afectats d'amor cap a ell. Si imaginem, al contrari, que l'afecta de tristesa, serem, per contra, afectats també d'odi contra ell».[9]

S'observa, en aquesta expressió, que l'odi apareix com una actitud oposada a l'amor, com una tendència a intercanviar (respecte del tercer esmentat) els papers de tristesa i alegria com afectes compartits.

Perspectiva biològica[modifica | modifica el codi]

Cadells.

El concepte d'amor no és una noció tècnica en biologia sinó un concepte del llenguatge ordinari que és polisèmic (té molts significats), per la qual cosa resulta difícil explicar en termes biològics. Tanmateix, des del punt de vista de la biologia, el que a vegades es diu amor sembla ser un mitjà per a la supervivència dels individus i de l'espècie. Si la supervivència és la fi biològic més important, és lògic que l'espècie humana li confereixi a l'amor un sentit molt elevat i transcendent (la qual cosa contribueix a la supervivència).

Tanmateix, en la majoria de les espècies animals semblen existir expressions del que s'anomena "amor" que no estan directament relacionades amb la supervivència. Les relacions físiques amb individus del mateix sexe (equivalents a la homosexualitat en l'ésser humà) i les relacions sexuals per plaer, per exemple, no són exclusives de l'espècie humana; s'observen comportaments altruistes per part d'individus d'una espècie cap als d'altres espècies (les relacions mil·lenàries entre l'ésser humà i el gos són un exemple). Alguns biòlegs tracten d'explicar aquests comportaments en termes de cooperació per a la supervivència o de conductes excepcionals poc significatives. A partir dels anys 90 psiquiatres, antropòlegs i biòlegs (com Donatella Marazziti o Helen Fisher) han trobat correlacions importants entre els nivells d'hormones com la serotonina, la dopamina i la oxitocina i els estats amorosos (atracció sexual, enamorament i amor estable).

La neurobiologia està avançant una definició tripartida de l'amor, en què es diferenciarien tres processos cerebrals diferents, però interconnectats, i cada un d'ells regulat hormonalment:

  • L'afecte o afecció, llaç afectiu de llarga durada que permet la continuïtat del vincle entre la parella, regulat per la oxitocina i la vasopressina, que també afecten el circuit cerebral del plaer; la seva durada és indeterminada (es pot prolongar tota la vida).

L'equilibri dels tres processos controla la biologia reproductiva de moltes altres espècies, per la qual cosa es creu que el seu origen evolutiu és comú. La etologia interpreta que l'amor humà va evolucionar a partir del ritual d'aparellament o seguici dels mamífers (desplegament d'energia, persecució obsessiva i protecció possessiva de la parella i agressivitat cap als potencials rivals).[10]

Perspectiva històrica i cultural[modifica | modifica el codi]

Agnolo Bronzino, Al·legoria del triomf de Venus, cap 1540-1545. Londres, The National Gallery. L'amor representat pels dos déus acompanyats per la "gelosia" (centre-esquerra), el "engany" (centre-dreta), la "niciesa" (a dalt a l'esquerra) i el "temps" (dalt a la dreta).

Si bé l'amor està fundat en capacitats i necessitats biològiques així com el plaer sexual i l'instint de reproducció, també té una història cultural. A vegades s'atribueix la seva invenció a alguna tradició particular (al Sufisme, als trobadors,[11] al cristianisme, al moviment romàntic, etcètera), però els vestigis arqueològics de totes les civilitzacions confirmen l'existència d'afecte cap als familiars, la parella, els nens, els coetanis, entre altres, per la qual cosa les interpretacions que postulen que l'amor en general és una construcció cultural específica no semblen fundades.

Des del punt de vista cultural, l'amor sexual s'ha manifestat històricament cap a les persones del sexe oposat com cap aquelles del mateix sexe. Per als grecs i durant el Renaixement, els ideals de bellesa eren encarnats en particular per la dona i pels adolescents de sexe masculí.

Les parelles desgraciades és un dels temes recurrents a la cultura i les arts, representant aquells amors que no tenen un final feliç per l'oposició externa o el destí.

L'amor a la mitologia[modifica | modifica el codi]

La majoria de cultures creu que l'amor és una força còsmica que atreu les persones com els astres o els cossos s'atreuen. Aquesta força es troba relacionada amb un déu de l'amor. El més famós fou Eros, amb les seves fletxes, però altres mitologies tenen com a divinitat amorosa Oshun (els africans), Xochipili (els asteques), Erzuli (de la mitologia del caribenya), Aonghus (celta o Ishtar).

Esquema simplificat de les principals bases químiques de l'amor

A la mitologia grega, eren tres els sexes: el masculí era en un principi descendent del sol; el femení, de la terra; i el que participava d'ambdós, de la lluna. I precisament, com la lluna, eren circulars ells mateixos i la seva manera d'avançar. Eren, doncs, terribles per la seva força i el seu vigor i tenien gran arrogància, fins al punt que atempten contra els déus. Llavors Zeus i els altres déus van deliberar i es trobaven davant un dilema, ja que ni podien matar ni fer desaparèixer la seva raça, fulminat-els amb el raig com als gegants - perquè aleshores desapareixerien els honors i sacrificis que els homes els tributen -, ni permetre que seguissin sent altius.

Després de molt pensar, per fi Zeus va tenir una idea i va dir: "Em sembla que tinc una estratagema per que continuï havent homes i deixin de ser insolents, en fer més febles. Ara mateix, en efecte, va continuar, vaig a tallar-los en dos a cada un, i així seran alhora més dèbils i més útils per a nosaltres, en haver augmentat el seu nombre. Així doncs, una vegada que la naturalesa d'aquest ésser va quedar tallada en dos, cada part trobava a faltar a la seva meitat, i es reunia amb ella, es envoltaven amb els seus braços, s'abracen l'una a l'altra, anhelant ser una sola per naturalesa. Des de fa tant de temps, doncs, l'amor dels uns als altres és innat en els homes i aglutinador de l'antiga natura, i tracta de fer un sol individu de dues. Així doncs, quan es topen amb aquella veritable meitat d'ells mateixos, senten un meravellós impacte d'amistat, d'afinitat i d'amor, de manera que no estan disposats a separar-se.[12]

Altres perspectives[modifica | modifica el codi]

Filosòficament, sol pensar que l'amor és l'únicsentimentper al qual no existeix un sentiment de polaritat, com és el cas dels altres sentiments (p. ex. calma - desassossec).

Perspectiva materialista[modifica | modifica el codi]

Sota un punt de vista merament materialista, l'amor és considerat com un conjunt de comportaments i actituds involuntaries i desinteressats que es manifesten en éssers capaços de desenvolupar intel·ligència emocional o emocionalitat. Cal ressaltar l'ús actual de la paraula amor per designar tant el sentiment com el mateix acte sexual, mitjançant l'expressió "fer l'amor". Fins a mitjans del segle XX, aquesta expressió estava reservada per al galanteig.

Actualment hi ha una altra corrent de pensament sobre el que és l'amor. Segons alguns estudis realitzats per neuròlegs i científics americans «l'amor no es registra com un sentiment tal com ho fa l'odi o l'alegria, sinó com una necessitat, és a dir, es presenta de manera molt similar al cervell a com ho fa la fam»; tornant llavors a la definició antiga de què l'amor és una necessitat humana.

Manifestacions de l'amor[modifica | modifica el codi]

Amor maternal (quadre de William-Adolphe Bouguereau, 1869).

En les relacions de la persona amb el seu medi, l'amor pot presentar una o més d'una de les manifestacions següents:

  • Amor autopersonal. La autoestima o amor propi és l'amor cap a un mateix. És quelcom positiu per al desenvolupament personal i indispensable per a les bones relacions interpersonals. Es basa en l'acceptació de les virtuts i defectes propis i la percepció d'aquests en la seva justa mesura. No s'ha de confondre amb el narcisisme, que comporta egocentrisme i que acostuma a existir com a conseqüència d'una autoestima baixa.[13] vulgarment és malinterpretat amb freqüència el concepte d'autoestima al referir-se al narcisisme patològic com "autoestima massa alta" o "massa amor propi". L'autoestima és el requisit necessari perquè existeixi amor real en qualsevol de les seves manifestacions.[13]
  • Amor filial: entre pares i fills (i, per extensió, entre ancestres i descendents). Específicament el amor maternal, o amor de mare a fill, per tradició, es considera motivat per un fort instint que el fa especialment intens. No obstant això, també hi ha qui qüestiona l'existència d'aquest instint.[14]
  • Amor fraternal: en el seu sentit estricte, és l'afecte entre germans, encara que s'estén a altres parents exceptuats els pares i adults. Neix d'un sentiment profund de gratitud i reconeixement a la família, per emocions que apunten a la convivència, la col·laboració i la identificació de cada subjecte dins d'una estructura de parentiu. El mateix que l'amor filial, i des del punt de vista del psicoanàlisi, el fraternal és sublimat, ja que està fundat en la interdicció del incest.
  • Amistat. Proper a l'amor fraternal, és un sentiment que neix de la necessitat dels éssers humans de socialitzar. L'amor al proïsme neix al seu torn de l'ús de la facultat de la ment d' empatitzar i tolerar, i constitueix l' abstracció de l'amistat. Per Erich Fromm, aquest amor al proïsme equival al amor fraternal i a l'amor predicat en la Bíblia mitjançant la frase «estimaràs el proïsme com a tu mateix ».[15]
Amor fratern (figuretes prehispàniques de fang, 250-900 dC). Pobles indígenes del Centre de Veracruz. Museu d'Antropologia de Xalapa, Mèxic).
Representació de l'amor
(erastés i erómenos, Segle V aC ).
  • Amor romàntic: neix a l'expectativa de què un ésser humà proper ompli a un de satisfacció i felicitat existencial. Aquest sentiment idealitza en cert grau a la persona objecte d'aquesta expectativa, definida en la psique.
  • Amor confluent: amor entre persones capaç d'establir relacions de parella definit a mitjans del segle XX. Apareix per oposició a l'amor romàntic: no ha de ser únic, no ha de ser per sempre, no suposa un lliurament incondicional etc.[16]
  • Amor sexual: Inclou l'amor romàntic i l'amor confluent. El desig sexual es considera una manifestació de l'amor només si neix de l'autoestima.
  • Amor platònic. Amb propietat, és un concepte filosòfic que consisteix en una elevació de la manifestació d'una idea fins a la contemplació de la mateixa, que varia des de l'aparença de la bellesa fins el coneixement pur i desinteressat de la seva essència . Per Plató, el veritable amor és el que neix de la saviesa, és a dir, del coneixement.[17] vulgarment, es coneix com una forma d'amor que no hi ha un element sexual o aquest es dóna de forma mental, imaginativa o idealistes i no de forma física.
  • Amor als animals: neix d'un sentiment protector.
  • Amor cap quelcom abstracte o inanimat: un objecte físic, una idea, una meta, a la pàtria (patriotisme), al lloc de naixement, l'honor, a la independència (integritat). Es pot considerar amor platònic en el seu sentit filosòfic.
  • Amor cap a un déu o una deïtat (devoció): Sol néixer en l'educació rebuda des de la infància. Considera a Déu com la font de tot amor i es basa en la fe. En la majoria dels casos, es considera que després de la mort Déu premiaria d'alguna manera a les persones que la corresponent religió considera virtuoses.
  • Amor Universal: el qual totes les persones poden arribar a sentir pel medi natural i que els grans místics experimenten com nirvana, èxtasi o il·luminació, manifestació sublim en la qual, segons el cristianisme o el budisme, s'eclipsen o conflueixen la resta de les manifestacions. Eckhart Tolle sosté que l'amor, com a estat continu, encara és molt rar i escàs, tan escàs com un ésser humà conscient.[18]

Alguns idiomes, com el grec antic, distingeixen entre els diferents sentits de l'amor millor que les llengües romàniques. Per exemple, en grec antic existeixen les paraules filia, eros, Àgape i storge, les quals signifiquen amor entre amics, amor romàntic o sexual, amor incondicional i amor afectiu o familiar respectivament, o en llatí cupiditas com corresponent al grec eros (desig sexual) i Caritas com corresponent al grec Àgape (empatia, altruisme). No obstant això, tant en grec com en molts altres idiomes, històricament ha resultat molt difícil separar els significats d'aquestes paraules totalment, per la qual cosa és possible trobar la paraula Àgape(amor incondicional) sent utilitzada amb el mateix significat que eros(amor sexual o romàntic). Tanmateix, algunes terminologies vulgars en espanyol com per exemple Filitosa, originat de filio, genera jerarquies de serietat o durada de la parella.

Amor no correspost[modifica | modifica el codi]

L'amor no correspost és el sentiment amorós no recíproc que experimenta una persona vers una altra que no comparteix els mateixos desitjos. Això pot generar una gran frustració, estats d'ànim depressius i baixa autoestima.[19] De vegades, fins i tot, pot donar lloc al suïcidi.[20]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Nou Testament. Epístoles - Primera epístola de Sant Joan: Déu és amor (4:7 - 4:21)
  2. Lama Tsongkapa. El Gran Tractat dels estadis en el Camí a la Il·luminació (Vol 2). 2007. 270 pp. Llibreria Bohindra. CIF: 50.042.974-K
  3. XVI Dalai Lama. Introducció al budisme tibetà. Editorial Paidós. Espanya. 2004. ISBN 978-84-493-1554-1
  4. Lama Ole Nydahl. Les coses com són (Wie die Dinge Sind). 2005. pp. 56-72. ISBN 970-94105-6-3
  5. Pema Cödrön. La saviesa de la no-evasió. La senda de l'amor compassiu que porta a l'alliberament. Ediciones Oniro. (ISBN 978-84-89920-31-6 i ISBN 84-89920-31-1)
  6. Osho. El llibre del Res (Hsin Hsin Ming). Ediciones Gaia, 2004. ISBN 84-8445-096-1. 
  7. Erich Fromm. L'art d'estimar. Editorial Paidós. 2002. ISBN 978-84-493-0852-9
  8. de Spinoza, Baruch. Ética demostrada segun el orden geométrico (en castellà). Fondo de Cultura Económica, p.120. ISBN 968-16-0497-0. 
  9. de Spinoza, Baruch. Ética demostrada segun el orden geométrico (en castellà). Fondo de Cultura Económica, p.121. ISBN 968-16-0497-0. 
  10. Experiments d'imatge cerebral (per ressonància magnètica funcional) de Helen Fisher, antropòloga de la Universitat de Rutgers a Nova Jersey, citada per Javier Sampedro [http: / / www.elpais.com/articulo/sociedad/amor/quimica/algo/amistad/elpepusoc/20090118elpepisoc_2/Tes L'amor és química ... i una mica d'amistat. Les hormones defineixen el calendari amatori: la testosterona dispara el desig i la oxitoscina manté la fidelitat], El País 18.01.2009.
  11. En el seu cas, es tracta d'un tipus particular d'amor: el "amor impossible" encarnat per una dona llunyana o un cavaller que ha partit a les croades.
  12. De El Banquet de Plató0.
  13. 13,0 13,1 Sigues amic de tu mateix: manual d'autoestima . José-Vicente Bonet. 1997. Editorial Sal Terrae. ISBN 978-84-293-1133-4.
  14. Elisabeth Badinter. Existeix l'instint maternal? 1981. Editorial Paidós. ISBN 978-84-7509-287-4.
  15. "L'art d'estimar"
  16. Nous temps, velles preguntes sobre l'amor. Un estudi amb adolescents Aurora Leal García Universitat Autònoma de Barcelona Pàg 57
  17. El Banquet,
  18. Eckhart Tolle. El poder de l'ara, p. 152. Ediciones Gaia. 1997. ISBN 84-8445-034-1
  19. Brown, Norman M.; Amatea, S. Love and Intimate Relationships: Journeys of the Heart (en anglès). Love and Intimate Relationships: Journeys of the Heart, 2000, p.337. ISBN 0876309791. 
  20. Baumeister, Roy F.; Wotman, Sara R. Breaking Hearts: The Two Sides of Unrequited Love (en anglès). Guilford Press, 1994, p.129. ISBN 0898621526. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]