Ample ferroviari ibèric

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L'ample ferroviari ibèric o ample ibèric, de 1.668 mm, és l'ample de via fèrria que s'ha usat històricament per a les línies estratègiques de ferrocarril d'Espanya i Portugal. Aquest ample de via era diferent del que s'estava implantant a Europa, que mesurava 1.435 mm, que fou l'amplada que s'adoptà al primer ferrocarril britànic.

Al principi l'ample ferroviari que es començà a utilitzar a Espanya fou el de 1.674 mm, actualment conegut com a ibèric antic perquè posteriorment s'adaptà a l'ample de 1.668 mm. Una de les línies que encara queden en ample ibèric antic és la línia 1 del Metro de Barcelona. En aquest cas s'utilitzà aquest ample perquè la línia connectava amb la xarxa convencional que arribava a Barcelona.

Història[modifica | modifica el codi]

Segons l'informe oficial dels enginyers, Juan Subercase i Calixto Santa Cruz,[1] la mesura es justificava en les característiques de la geografia espanyola, que requeriria de més potència, amb calderes més amples, i seria un exemple a seguir ràpidament per tot el món, tot i que ha causat l'aïllament de la xarxa de ferrocarrils espanyola de l'europea, i com estava previst, l'ús de material mòbil específic, ha resultat en una fabricació més costosa.[1]

Els industrials catalans, pioners juntament amb els bascos, de la indústria a la península,[2] veien en la indústria ferroviària la possibilitat d'apropar el mercat europeu al tèxtil català. Va ser justament la indústria, la que més va ajudar a finançar les primeres i costoses inversions en infraestructures ferroviàries.[3] Les primeres línies construïdes s'aprovaven amb lleis específiques[4] i finalment l'ample de via ibèric es va imposar amb la Ley General de Caminos de Hierro del 5 de juny de 1855, quan ja existien 405 Km de línia construïts.[5]

A la llei de 1855 fou afegida el 1905 la Ley de Ferrocarriles Secundarios,[6] que permetia la construcció d'una xarxa secundària d'interès públic, i xarxes privades d'altres amples sense subvenció, ja que no eren considerats ni vies ni amples estratègics.[7]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Subercase, Juan; Santa Cruz, Calixto. «Informe Subercase» (en castellà). [Consulta: 22 febrer 2011].
  2. Andrés Gallego, José. Revolución y restauración, 1868-1931, Volum 1. Ediciones Rialp, 1982, p.481. ISBN 8432121134. 
  3. Dalmau i Ribalta, Antoni. Del "Carril" de Mataró al Directo de Madrid: Historia Anecdótica de los ferrocarriles de Barcelona (en castellà). Barcelona: Libreria Millá, 1946. 
  4. (castellà) Proyectos de Ley sobre Ferro-carriles
  5. (castellà) Wfer.com, Historia del ferrocarril español
  6. «Ley de ferrocarriles Secundarios» (en Castellà). Revista de Obras Públicas, 4 d'agost de 1904. [Consulta: 22 febrer 2011].
  7. Capel Sáez, Horacio; Linteau, Paul-André. Barcelona-Montréal: desarrollo urbano comparado. Edicions Universitat Barcelona, 1998. ISBN 8447520250. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]