Ampliació de la Unió Europea

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Insígnia de la Unió Europea

La Unió Europea (UE) és el resultat de l'ampliació de continguts dels antics tractats constitutius de les tres Comunitats Europees i de les successives ampliacions a nous Estats membres.

La UE estava formada originalment per sis Estats fundadors: Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i Països Baixos. Des de llavors ha crescut fins als actuals 27 Estats membres, restant diversos estats a l'espera de rebre resposta a la seva sol·licitud d'adhesió pel. Per a la incorporació d'un Estat europeu a la Unió Europea aquest ha de complir unes condicions econòmiques i polítiques conegudes com a criteris de Copenhaguen, per haver-se pres el corresponent acord en el Consell Europeu de 1993 celebrat a la capital danesa.

La bandera de la Unió Europea (cercle de dotze estrelles daurades sobre fons blau), va ser adoptada per la Unió Europea l'any 1985, i el seu nombre d'estrelles (dotze, invariablement) mai ha tingut relació amb el nombre d'estats de la Unió.

Cronologia de les ampliacions[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Història de la Unió Europea
Ampliació 1957-2007
Comunitat Europea i
Unió Europea

Candidats a l'adhesió[modifica | modifica el codi]

Estat de l'Ampliació

Turquia[modifica | modifica el codi]

El 6 d'octubre de 2004 la Comissió Europea va donar el vistiplau a Turquia i va recomanar al Consell de la Unió Europea iniciar negociacions per a l'ingrés de Turquia a la Unió. El 29 d'octubre del mateix any els membres del consell de la UE van signar a la ciutat de Roma el Tractat pel qual s'establix una Constitució per a Europa, el projecte de la qual havia estat aprovat el 18 de juny anterior. Recep Tayyip Erdoğan va signar en representació de Turquia i el 3 d'octubre de 2005 es van iniciar formalment les negociacions.

Macedònia[modifica | modifica el codi]

La República de Macedònia va obtenir al desembre de 2005 l'estatus de candidat oficial després d'haver-lo sol·licitat formalment al gener de 2004. Aquesta República ha de resoldre les seves disputes territorials amb Grècia abans que es pugui arribar a una decisió.

Islàndia[modifica | modifica el codi]

El govern d'Islàndia va demanar al seu congrés nacional el maig de 2009 el consentiment per poder iniciar converses per a la seva possible adhesió amb la Unió Europea. Arran d'aquesta sol·licitud, el dia 16 de juliol de 2009, el parlament d'Islàndia va admetre el presentar formalment a la Unió Europea, la seva sol·licitud d'adhesió. La votació al parlament va ser de 33 vots a favor, enfront de 28 vots en contra. Així, el govern islandès va formalitzar el 23 juliol de 2009 la seva sol·licitud d'iniciar els tràmits per integrar a la UE, a Estocolm.

El 24 de febrer de 2010, la Comissió Europea va recomanar iniciar les negociacions amb Islàndia per la seva adhesió a la Unió Europea, per considerar que comparteix els valors comuns del bloc com democràcia, estat de dret i respecte als drets humans. Per això, el Consell Europeu, celebrat a Brussel·les el 17 de juny de 2010, va acordar l'obertura de les negociacions amb Islàndia per la seva adhesió a la Unió Europea.

D'aquesta manera, tant el govern islandès com la Comissió Europea estan remenant l'any 2013 com a data de la possible adhesió d'Islàndia a la UE, al mateix temps que Croàcia. D'aquesta manera la Unió Europea passaria a estar formada per 29 països, mentre que seguirien a l'espera Turquia i la República de Macedònia.

Abans de la crisi financera de l'any 2008, la possibilitat d'incorporar a la UE era àmpliament rebutjada degut en gran mesura a la por a perdre el seu alt nivell de vida i recursos pesquers. Islàndia ha estat un dels països més perjudicats per la crisi econòmica i financera mundial, fet que ha portat els ciutadans de l'illa a replantejar-se el fet d'adherir-se al projecte europeu. La seguretat que oferiria el pertànyer a un mercat tan ampli i sobretot, l'ús de la moneda comuna, l'euro, ha provocat que, segons les últimes enquestes, la majoria d'islandesos estarien actualment a favor d'una possible entrada a la Unió Europea. Pertany a l'Associació Europea de Lliure Comerç, que haurà d'abandonar si s'adhereix a la UE, i l'Espai Econòmic Europeu, i per tant manté estretes relacions econòmiques amb la UE.

Altres estats europeus[modifica | modifica el codi]

  • Suïssa: Va començar les negociacions amb la CEE per al seu ingrés però aquestes van quedar paralitzades després d'un referèndum realitzat l'any 1992. Les negociacions han tornat a ser rebutjades pels suïssos en diverses ocasions (l'últim referèndum fou realitzat el 4 de març de 2001). Es creu que el temor de la pèrdua de neutralitat i independència és el problema clau en contra de l'ingrés. El govern federal suís ara com ara s'ha limitat a signar acords específics amb la UE quant al lliure tràfic de persones i treballadors.
  • Noruega: Aquest país está poc inclinat a l'ingrés en la UE entre altres motius perquè desitja mantenir el control dels seus recursos pesquers en les seves aigües territorials així com el seu alt nivell de vida. Mentre Noruega ha sol·licitat l'admissió a la CEE i a la UE en dues ocasions (sent rebutjada en referèndum local ambdues vegades).
  • Països balcànics: A més de Croàcia i la República de Macedònia altres països creats a partir de la dissolució de la República Federal Socialista de Iugoslàvia, així com Albània tenen possibilitats d'adherir-se a la UE abans de 2020, sempre que les seves economies prosperin i se solucionin els seus conflictes ètnics. En aquests països, diversos líders polítics són partidaris de l'ingrés. Montenegro ja utilitza l'euro com a moneda i ara està considerant el seu ingrés en la UE, ja que s'ha independitzat de Sèrbia. Bòsnia ja ha aprovat la seva intenció d'entrar en la UE.
  • Comunitat d'Estats Independents: Possiblement Rússia no podrà ingressar a la UE, almenys durant les pròximes dècades, a causa del fet que la seva grandària suposaria un greu contrapès que desequilibraria el balanç intern de la Unió, així com la seva diferent orientació econòmica i industrial. Bielorússia amb el seu sistema proper a Rússia, romandrà probablement fora de la UE. Els nous governs de Ucraïna i Moldàvia han anunciat els seus camins d'acostament a la UE i les seves peticions en el futur d'ingressar en la UE. Geòrgia i Armènia han afirmat en moltes ocasions la seva vocació Europea i plantegen el seu ingrés a la UE a mitjà termini. Aquest serà possible en la mesura que s'afirmi el seu sistema democràtic i se solucionin els seus problemes fronterers, encara que té com estímul el procés de les tres repúbliques bàltiques ex-soviètiques Lituània, Letònia i Estònia que ja són membres de la UE.
  • Microestats europeus: Els estats molt petits, tals com Liechtenstein, San Marino, Andorra, Ciutat del Vaticà i Mònaco probablement no ingressaran mai, ja que la seva pròpia existència com a nacions sobiranes està estretament lligada a les seves lleis econòmiques de caràcter especial, que no són compatibles amb les lleis de la UE.

Estats extra-europeus[modifica | modifica el codi]

  • Tunis: Aquest estat del Magrib manté un pacte d'associació amb la UE des de 1995, que va començar eliminant barreres aranzelàries en la major part dels seus productes durant el període 1998-2008. Una vegada que l'àrea de lliure comerç sigui completament funcional, la situació de Tunis pel que fa a la UE vindria a ser equivalent a la de Noruega i Islàndia. No obstant això, no s'ha plantejat cap altre tipus de relació, que seria inviable.
  • Marroc: Part també del Magrib, aquest estat ha sol·licitat la seva incorporació a la UE en diverses ocasions, però s'ha rebutjat ja que no és considerat un país europeu.
  • Israel: El govern d'aquest estat de Orient Pròxim ha apuntat en diverses ocasions que no descarta la possibilitat de sol·licitar el seu ingrés en la UE. Igual que en el cas del Marroc, la seva situació geogràfica contribuiria al rebuig de la seva candidatura, que no s'ha plantejat.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ampliació de la Unió Europea

Possible ampliació interna[modifica | modifica el codi]

L'ampliació de la Unió Europea pot ser externa o interna. Fins ara l'ampliació sempre ha estat externa, encara que diversos estudis analitzen què passaria en cas que algun país s'independitzés d'un estat que forma part de la Unió Europea: "Catalunya Independent en el si de la Unió Europea" d'Antoni Abat, professor de la Universitat de Stanford i "L'ampliació interna de la Unió Europea" de Jordi Matas, Alfonso González, Jordi Jaria i Laura Román.[3][4] També hi ha dictamen sobre la continuïtat a la Unió Europea d'un Escòcia independent.[5]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/internacional/croacia-arriba-crisi-2448249
  2. http://www.324.cat/noticia/2144095/mon/Croacia-ingressa-a-la-Unio-Europea-com-a-soci-numero-28-amb-una-celebracio-multitudinaria
  3. Matas, Jordi. «L'ampliació interna de la Unió Europea». Falta indicar la publicació.
  4. Abat, Antoni. «Catalunya independent en el si de la Unió Europea». Falta indicar la publicació.
  5. «Traducció al català del dictamen del parlament britànic sobre la continuïtat a la UE d'un Escòcia independent». VilaWeb.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]