Amplificador Fender

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Fender Electrical Instrument Co. És una companyia que va ser creada, a mitjans de la dècada dels 40, per Leo Fender (10 d'agost de 1909 - 21 de març de 1991), dedicada a la producció de instruments musicals i amplificadors. Els seus productes van ser innovadors en molt casos i molt populars amb les noves generacions de musics dels anys 50 i 60, va ajudar a crear “el so” de les noves tendències musicals.[1] [2] [3]

Taula de continguts

Història [modifica]

Leo Fender tenia una petita botiga de reparació de ràdios a Fullerton (Califòrnia), a on també reparava amplificadors de musics locals, malgrat i no ser music, coneixia de primera ma les necessitats d'aquests. Durant els anys de la segona guerra mundial fa alguns instruments i amplificadors, ajudat pel seu col·laborador Doc Kauffman, produïts sota el nom K&F Manufacturing Corporation. [1]

Aquest amplificadors portaven el logotip K&F i constaven de dues entrades sense denominació i no tenien control de volum o de to, per que es venien conjuntament amb les lap steel guitars, on estaven localitzats el controls. Això era molt comú a l'època, que es percebia la guitarra i l'amplificador com un sol instrument. [1]Leo Fender comença a produir amplificadors sota el nom Fender a partir del 1947. Aquests primers models eren dissenys extrets del manual de aplicacions per vàlvules de la RCA.[1] [2]

Aquest amplificadors eren coneguts com el Model 26 . Estaven instal·lats en mobles de fusta descoberta, amb agafadors de fusta, els altaveus estaven coberts per un teixit blau ,vermell o daurat, i tres barres metàl·liques creuaven, de dalt a baix, la part davantera del moble. El Model 26 era disponible amb altaveus Jensen de 8, 10 o 15 polzades, que portaven el transformador de sortida incorporat al xassís de l'altaveu. La etapa de potència estava formada per dos vàlvules del tipus 6V6 i el preamplificador per una 6SC7 ( de base octal ) i una 6N7. Com a rectificador usava una 5Y3.El Model 26 es el predecessor del Tweed Deluxe que aparegué anys mes tard.[1] Fender va anar ampliant el seu catàleg de productes, i va introduir amplificadors mes petits, els Champions, mes tard coneguts com Champs. El Champion 400 i el Champion 600 nomes tenien una vàlvula 6V6 com etapa de potència, i estaven pensats per als estudiants o principiants. Venien coberts en vinil de dos colors, marro als laterals i crema per als panells centrals del moble. L'altaveu era cobert per un teixit marro fosc, i tenien un sol control de volum, això si, anaven fins al 12.[1]

L'any 1947 també va sortir un model de mes potència, el Dual Proffessional, que utilitzava per primera vegada dues vàlvules 6L6 .Tenia dos canals de entrada, un per micròfons i un per guitarres, cada un amb el seu control de volum, però compartien un control de to o equalitzador simple. El Dual Proffesional venia equipat amb dos altaveus Jensen de 10 polzades, instal·lats en un xassís dintre el moble, i no directament al moble. Aquest va ser el primer model que anava cobert amb Tweed. [1]

Anys del Tweed [modifica]

Els amplificadors fets per Fender durant la dècada dels 50 son coneguts com Fender Tweed, per que els mobles anaven recobertes d'aquest material varat, però molt resistent. Aquest amplificadors tenen el so del Rock'n'Roll clàssic de l'època,ja que la majoria de cançons van ser gravades fent servir aquest amplificadors.[1] [2] [3] El catàleg de amplificadors anava des de el Champ de 4 W, amb un altaveu de 6 o 8 polsades, fins al Twin de 80 W, que portava dos Jensen de 12 polzades.

Les etapes de potència feien servir 6L6 en tots el amplificadors amb mes de 30 W, i 6V6 per models amb menys de 30 W. Els preamplificadors usaven, al principi, vàlvules octals del tipus 6SC7 o 6SL7, però que mes endavant van canviar per doble-tríodes com les 12AY7 o la popular 12AX7.[1] Els doble-tríodes tenien menys problemes de microfonia, produïts per les vibracions dels altaveus, i introduïen menys soroll,[4] quelcom que els feie mes adequats per ser usats en amplificadors de guitarra.[1]

L'era Tweed també va suposar la introducció de controls de to mes complexos, amb controls separats per als greus, els aguts i els mitjos. Els Tweed també van ser els primes en incorporar trémolo, canvi polsant de volum, malgrat que Fender l'anomena Vibrato, que es un canvi polsant de to. També en aquesta època va introduir el Trémolo a les guitarres Stratocaster, malgrat que realment, el que estava introduint era un vibrato. Un altre característica es la posició del panell de control, i tot el circuit electrònic, a la part del darrera del moble, això facilitava les reparacions i feia el moble mes fort i resistent.[1]

Fender va produir molta varietat de models duran l'era Tweed, malgrat això, va fer servir molt pocs dissenys electrònics. Per exemple, un disseny compost per tres 12AX7 al preamplificador i dos 6L6 a l'etapa de potència es troba de manera molt similar al ProAmp , Bandmaster, Bassman, Tremolux, Vibrolux i Super Amp.[1] La utilització de diferents transformadors de sortida, rectificadors, controls de to o la configuració dels altaveus creen una varietat de to i potència d'un model a l'altre.[1] [2] [3]

Els Fender Tweed son molt buscats pels col·leccionistes, i poden arribar a preus desorbitats.[1] [2] [3]

Fender Bassman 1959 [modifica]

Potser el model mes mític de l'era Tweed es el 1959 Bassman amb quatre altaveus Jensen de 10 polzades. Amb 45 W de potència creats per una parella de 6L6. Porta, una vàlvula, per rectificador 5AR4. El preamplificador de dos canals amb quatre entrades, compost per una 12AY7 i dues 12AX7, sis vàlvules en total. Aquest amplificador comptava amb controls de to per freqüències baixes, mitges i altes. Incorporava un preamplificador amb dos etapes connectades com a seguidor de càtode, que cap altre model Fender utilitza i que produeix una distorsió als tons harmònics molt “musical”.[2] [3] [4] Un altre singularitat del Bassman es el control de Presencia, que mol pocs models Fender incorporen. Era un amplificador dissenyat per Baix, però que els guitarristes van segrestar. Gracies al seu to, potència i la distorsió que produïa, el Bassman, era un dels amplificadors mes populars de l'època.[1] [2] [3] El millor elogi al Bassman es el fet que els primers models de la companyia Marshall Amplification eren còpies exactes del Bassman, ja que, a Anglaterra resultaven molt cars per que havien de ser importats dels Estas Units, i Jim Marshall va decidir crear copies mes econòmiques per satisfer la gran demanda local.[1] [2] [3] Molts amplificadors Marshall, entre ells el també mític JTM 45, que es el descendent directe del Bassman, tenen control de presencia, heretat de Fender. [1] [2]

Equalitzador FMV [modifica]

Conegut així pel nom dels fabricants que l'incorporen, Fender, Marshall, Vox.[4] És el circuit equalitzador mes trobat en amplificadors de guitarra.[4] Aquest disseny va ser creat per Leo Fender a finals dels anys 50. Altres fabricants ja havien usat equalitzadors de tres bandes, però eren basats, majoritàriament, en els controls de to Baxandall. Leo va crear un equalitzador que feia servir molt pocs components, i per tant, era molt varat de fabricar.[3] [4] El FMV es poc precís, i la manipulació d'una banda crea canvis en les altres, es a dir, els controls son interactius. Tampoc te una resposta de freqüència plana, i te mancança de freqüències mitges, creant així una corba,en la resposta de freqüència, en forma de somriure.[3] [4] Els amplificadors Marshall fan servir la varietat que incorporava el Bassman, que esta pensat per a freqüències mes baixes i que es troba ubicat just després del seguidor de càtode, que produeix una impedància de sortida molt baixa, que es perfecte pel FMV.[3] El FMV pot ser de dues o tres bandes, nomes cal canviar una resistència per un potenciòmetre.[3]

Brown Face [modifica]

L'any 1960 Fender canvia de manera radical l'aspecte dels seus amplificadors. Duran aquest temps es produeixen canvis en els circuits, els mobles i els altaveus. L'única constant, mes o menys, es que el panell de control fa servir una caràtula de color marro (Brown Face). El panell de control passa a estar davant de l'amplificador, i esta en angle amb el panell frontal del moble, per facilitar l'accés als controls. Un altre canvi, en l'aparença, es l' ús de vinil per recobrir el moble. Durant aquest temps Fender fa servir vinil marro, crema o blanc, i també utilitza diferents teixits per cobrir els altaveus, el que suggereix que Fender no tenia manies a l'hora de fer servir els materials que estigues mes a la disposició. Aquest fet també es trasllada als components electrònics i, duran aquesta època, alguns circuits son diferents als seus propis esquemes.[1]

A principis dels anys 60 Fender comença a usar la configuració de dos canals de entrada, amb els controls de equalitzador per baixos, mitjos i alts, separats per cada canal. Aquesta època també va veure el naixement de la primera unitat ,Fender, de reverberació de molles l'any 1961, just a temps per la Música surf. I molt poc després, la introducció d'aquest aparell com a part integra dels amplificadors. El primer va ser el Vibroverb l'any 1963. El Vibroverb anava equipat amb dos altaveus Jensen de 10 polzades. El preamplificador era format per tres 7025 i tres 12AX7, i una parella de 6L6 per la secció de potència, també incorpora una 5U4 com a rectificador, nou vàlvules en total . [1]

També es van començar a utilitzar, en alguns models, el pont rectificador de diodes, en detriment de les vàlvules rectificadores, ja que produïa menys calor i era mes efectiu que no pas les vàlvules, que no poden treballar si el corrent elèctric és molt gran. Malgrat això molta gent prefereixen les vàlvules rectificadores, ja que el temps de reacció es mes lent que no pas els díodes, això produeix una pujada lenta del corrent en el moment que apareix un senyal sobtadament elevat a l'entrada de l'amplificador, produint una compressor del rang dinàmic molt musical. [1] [2] [3]

El canvi de tweed a vinil va ser lent i desorganitzat. Els amplificadors de gama baixa van seguir estan recoberts amb tweed, i nomes sis models, considerats d'una gamma mes alta, eren recoberts de vinil. Professional Series estava composta per Bandmaster, Concert, Pro-Amp i Super-Amp. La gamma alta d'amplificadors també es va veure ampliada i va incorporar el ja existent Twin-Amp, el Vibrasonic i el Showman. Aquest ultim dissenyat especialment per a Dick Dale.[1] Era un amplificador de dos mobles, el cap, on estava el panell de control i tot el material electrònic, i el moble inferior, on estaven instal·lats es altaveus JBL. El Showman anava recobert de vinil blanc. Pots sentir el so d'aquest amplificador al tema Miserlou, que Quentin Tarantino va usar a la banda sonora de la peli-cula Pulp Fiction.[1] L'us d'altaveus JBL es degut a que els fabricants d'altaveus tenien problemes per satisfer les necessitats dels fabricants d'amplificadors que cada vegada produïen aparells amb mes i mes potència.[1]

Els amplificadors de poca potència, van patir alguns canvis en la seva evolució al nou estil. El Champ va mantenir-se sense canvis fins que finalment al 1964 va ser modernitzat. El Vibrolux va ser modificat el 1961, i passa de tenir un altaveu de 10 polzades a tenir-ne un de 12, que ara es alimentat per un parell de 6L6 i un transformador de sortida mes gran. Un altre amplificador que va rebre el “tractament” va ser el Princeton, l'any 1962, i passa a portar un altaveu de 10 polzades, però manté els 5 W que l'hi donava una vàlvula 6V6. Mes tard apareix el Princeton Reverb, que te mes potència amb un parell de 6V6 i una unitat de reverberació per motlles, i un equalitzador FMV. I finalment el Deluxe-Amp, que nomes pateix canvis estètics.[1]

Durant aquesta època, es fan servir combinacions de vinil, i teixit per cobrir els altaveus, diferents. En alguns catàlegs Fender de l'època, apareixen varies combinacions de colors. Fins i tot, en una mateixa fotografia, poden aparèixer una varietat de models barrejats, uns recoberts amb tweed, d'altres amb vinil crema i uns tercers amb vinil marro.[1]

Inversor de fase [modifica]

Els primers amplificadors de guitarra fan servi un inversor de fase compost per un sol tríode, conegut com inversor de carrega dividida o cathodine. Aquest disseny te un guany una mica per sobre de 1, i no es adequat en amplificadors d'alta potència.[3] [4] L'any 1958 Fender introdueix el divisor Schmitt o Long-Tailed Phase Inverter. Aquest inversor fa servir dos tríodes (normalment un doble-tríode) i pot alimentar etapes amb mes potència. Es una part molt important del circuit, i afecta “el so” del amplificador.[3] [4] Fender va ser el primer fabricant, d'amplificadors de guitarra, en usar aquest disseny, que avui en dia fan servir la gran majoria de fabricants. Aquest circuit pateix petites variacions durant l'època Brown Face, que fan pensar que Fender estava intentar adaptar el “so” de l'inversor per als seus amplificadors de guitarra, per finalment, a l'època Black Face, assolir el format definitiu.[3] [1]

Black Face [modifica]

Els Fender Black Face van ser produïts des del 1964 fins al 1967. Per molta gent aquesta es una segona època daurada de Fender. Es coneixen com a Black Face per la caràtula negra del panell de control. Fender també canvia el color de vinil que cobreix el moble, i passa a fer servir el Negre, i un teixit de color platejat per cobrir els altaveus. Els controls fan servir botons amb els números impresos, tan característics d'aquesta marca. Aquest amplificadors segueixen els circuits de l'època Brown Face, i Fender, finalment, decideix usar nomes un color de vinil, i teixit per cobrir altaveus, en tos els models que produeix,creant , així, un “standard look ”. [1]

Fender es va vendre la companyia l'any 1965, tot i això, CBS , que esdevingué el nou propietari, no va modificar cap amplificador fins l'època Silverface.[1]

El 1964 veu el naixement del Twin Reverb. Que produeix 80 W gracies a un quartet de 6L6. Te dos altaveus de 12 polzades, que poden ser de varies marques, incloent Jensen, JBL i Oxfords. Fa servir un rectificador de díodes, ja que les vàlvules rectificadores no podien subministrar el corrent necessari als filaments escalfadors de les vàlvules, aproximadament uns 6 ampere en aquest amplificador. [1] [3] El preamplificador esta compost per quatre 12AX7 i dues 12AT7. Donant un total de deu Vàlvules. Te dos canals de entrada. Un canal anomenat Normal, amb controls de intensitat de so, alts, baixos i mitjos. Un segon canal anomenat Vibrato, amb control de intensitat de so (Volumen),alts (Treble), baixos (Bass) i mitjos (Middle). Aquest canal també incorpora un control per al volum de la reverberació de motlles ( Reverb), així com els controls del vibrato; velocitat (Speed) i intensitat ( Intensity). Els dos canals tenen un interruptor, per afegir freqüències altes i fer el so mes brillant, anomenat Bright Switch.[1] De fet aquest “gadget” ja existia a l'època tweed, tot i que no tenia interruptor. Consisteix en un condensador de 120 picofarads que fa un curt-circuit entre dues de les terminals del potenciòmetre de volum, deixant passar, així, les freqüències altes.[3]

El Super Reverb apareix el 1965. Amb quatre altaveus de 10 polzades, alimentats per un parell de 6L6 produint 45 W. Alguns el consideren el “nou Bassman” per les similitud en la configuració dels altaveus i potència.[1] El preamplificador esta format per quatre 12AX7 i dues 12AT7. Porta vibrato i reverberació de motlles.

Un altre model que apareix el 1965 es el Deluxe Reverb. Amb quatre 12AX7 i dues 12AT7 al preamplificador. La etapa de potència produeix 22 W gracies a un parell de 6V6 i una GZ34 per rectificador. Fa servir un sol altaveu Jensen de 12 polzades. Es un amplificador amb dos canals de entrada, cada un amb el seu equalitzador de dues bandes, incorpora Vibrato i reverberació de motlles.[1]

Fender reedita alguns models Black Face (Gener 2011) com son el 65 Super Reverb, 65 Twin Reverb, 65 Twin Custom 15, amb altaveu de 15 polsades, 65 Deluxe Reverb, 65 Princeton Reverb.[1]

Els anys CBS [modifica]

Columbia Broadcasting System va comprar la companyia a Leo Fender l'any 1965, que tenia problemes de salut. Els primers tres anys no van suposar cap canvi, fins que l'any 1968 decideixen “millorar” els amplificadors, i ja de pas, donar-lis un “new look”. Malauradament, les decisions van ser preses per quatre directius amb traïx i corbata, en una oficina a Los Angeles.[1] [2] [3]

Els amplificadors produïts aquests anys son reconeguts per la seva caràtula d'alumini (Silver Face) amb un logotip Fender de color blau. Els nou models son, majoritàriament, dissenys d'en Leo, però amb petites modificacions per fer-los mes estables (Electrònica-ment parlant), afegint control de intensitat de so a l'etapa de potència, i en general aconseguir un so mes “net” i amb menys distorsió.[1] Contrasta el fet que durant aquests anys apareixen nous estils musicals com el Hard Rock, el Heavy Metal o el Punk i artistes com Led Zeppelin, Jimmy Hendrix, Black Sabbath, Deep Purple ......

Un altre canvi, en la nova direcció de l'empresa, son els altaveus, que deixen de ser Jensen i ara es JBL qui proveeix Fender, tot i que JBL tenia un catàleg molt limitat a l'època. També es canvien els transformadors, que passen a ser models varats no lineals.[1] [3]

Fender també comença a produir amplificadors de transistors.

Les ventes d'amplificadors cauen i el nom Fender queda tacat. [1] [2] [3]

Finalment l'any 1984 CBS decideix vendre's la companyia, degut als pocs guanys que proporciona.[1]

Referències [modifica]

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 1,13 1,14 1,15 1,16 1,17 1,18 1,19 1,20 1,21 1,22 1,23 1,24 1,25 1,26 1,27 1,28 1,29 1,30 1,31 1,32 1,33 1,34 1,35 1,36 1,37 Pittman, Aspen. The Tube Amp Book. Backbeat Books. ISBN 0-87930-767-6. 
  2. 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 Hunter, Dave. The Guitarr Amp Handbook. Backbeat Books. ISBN 0-87930-863-X. 
  3. 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 3,12 3,13 3,14 3,15 3,16 3,17 3,18 3,19 Tores, Dan. Inside Tube Amps. Torres Engineering. ISBN 0-96697-430-1. 
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 4,7 Blencowe, Merlin. Designig Tube Preamps for Guitar and Bass. ISBN 978-0-9561545-0-7. 

Bibliografia [modifica]

Enllaços externs [modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Amplificador Fender