Anarcosindicalisme

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L'anarcosindicalisme és un corrent de l'anarquisme que té les seves arrels en els postulats de la Primera Internacional i en el sindicalisme revolucionari. Es reivindica com a mètode de lluita i d'acció directa dels treballadors. A més a més també està influït pel federalisme i el llibertarisme.

Objectius i característiques[modifica | modifica el codi]

Com a corrent que és de l'anarquisme aspira a conquistar les màximes millores per a la classe obrera, amb la intenció d'emancipar-la suprimint tot tipus d'opressió entre humans (també a través d'institucions). Advoca també per l'abolició del capitalisme així com l'abolició de tota forma d'estat, substituït per l'associacionisme voluntari.[1] Per assolir aquesta fita contempla només els mètodes del sindicalisme revolucionari i la vaga general revolucionària, que hauran de desembocar en la revolució social llibertària.[2]

En consonància amb el seu rebuig de l'estat i el seu funcionament, l'anarcosindicalisme és també teòricament apolític, és a dir que prescindeix de l'ús dels partits polítics com a mitjà de lluita.[3] Per tant rebutja el parlamentarisme.[4] Generalment l'anarcosindicalisme considera que l'experiència dels partits socialistes marxistes durant la segona meitat del segle XX han participat tant en la política parlamentària i demòcrata com en els règims socialistes de partit únic ha fracassat; fins i tot quan aquests partits han ostentat el govern de manera majoritària perquè han substituït les classes capitalistes per l'Estat o el Partit,[5] de manera que rebutgen tota col·laboració amb les classes dominants, i tot compromís amb l'estat, àdhuc en nom de l'interès nacional. Per tant també està en contra també de tota participació en organismes mixtos constituïts pels obrers, la patronal i els governs, ja que rebutja els arbitratges per pacificar la conflictivitat quotidiana entre la classe obrera i la classe capitalista.[6]

No obstant això cal dir que històricament s'ha donat algun cas de col·laboració entre l'anarcosindicalisme i les organitzacions estatals com per exemple succeí a Catalunya durant la Guerra Civil entre el juliol del 1936 i el maig del 1937: amb la constitució del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya i la Junta de Seguretat Interior de Catalunya (tot i que en franca rivalitat i després hostilitat oberta). Fins i tot en aquell mateix període es va arribar a donar el cas que el mateix anarcosindicalisme constituís un govern a les seves mans a la part de l'Aragó que queia a la banda republicana.

Història de l'anarcosindicalisme català[modifica | modifica el codi]

Inicis a principis del s. XX[modifica | modifica el codi]

Aquest corrent apareix a casa nostra al segle XIX a partir de la síntesi entre la doctrina anarquista de Bakunin i l'arrelament de l'associacionisme i el sindicalisme obrer a Catalunya.[2] Després, amb la fundació a Llemotges de la CGT francesa el 1895, l'anarcosindicalisme català va clarificar les seves característiques. Bevia de tres fonts ideològiques:

Tots aquests principis foren codificats a la Carta d'Amiens que va redactar la CGT el 1906, la qual va ser decisiva per la configuració de l'anarcosindicalisme català, ja que va determinar la creació de la Solidaritat Obrera l'any següent, i va influir també en la fundació de la CNT el 1910.[2]

Fou molt present a Catalunya i al País Valencià, i també a altres llocs peninsulars com Andalusia, Aragó, Astúries i Galícia.[2] Era apolític i reivindicava com a únic mètode l'acció directa dels sindicats; és a dir, que no acceptava la mediació de l'estat ni dels partits polítics en els conflictes laborals entre la classe obrera i la patronal.[2]

El 1922 els diversos sindicats anarcosindicalistes van intentar reimpulsar la AIT, però sense reeixir-hi gaire.[2]

L'anarcosindicalisme avui[modifica | modifica el codi]

L'anarcosindicalisme, dins del moviment obrer modern, constitueix un corrent sindical absolutament independent, d'acusades característiques pròpies, el mateix pel seu contingut bàsic que per la seva forma d'organització i el seu desenvolupament funcional, exempt de tot centralisme i de tota burocràcia.[8] Té sempre en compte la personalitat de l'afiliat i estimula la seva participació en la vida sindical. Respecta l'autonomia de les seccions, dels sindicats, de les federacions i confederacions. Se singularitza també pels mètodes d'acció directa que empra, per la seva dinàmica i estratègia de lluita i per la seva orientació social finalista.[8]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Anarcosindicalisme Modifica l'enllaç a Wikidata

Llibres[modifica | modifica el codi]

  • Anarcosindicalisme bàsic ; ed. El Grillo Libertario i CNT d'Olot ; 125 pàgines

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Feliu i Montfort, Gaspar; Sudrià i Triay, Carles. Introducció a la història econòmica mundial. Universitat de València, 2006, p.246. ISBN 8437062977. 
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Diccionari d'Història de Catalunya ; ed. 62 ; Barcelona ; 1998 ; ISBN 84-297-3521-6 ; p. 41
  3. (en castellà) Cuadernos de Ruedo Ibérico, 61-62, gener-abril, p.100 [Consulta: 1 agost 2012].
  4. Beckmann, George M.; Ōkubo, Genji. The Japanese Communist Party 1922-1945 (en anglès). Stanford University Press, 1969, p.55. ISBN 0804706743. 
  5. Meltzer, Albert. Anarchism: arguments for and against (en anglès). Albert Meltzer, 2000, p.31. ISBN Albert Meltzer. 
  6. «Anarcosindicalisme». Moviment per la Tercera República, 28 d'agost de 2009. Arxivat de l'original el 2012-07-14. [Consulta: 6/1/2011].
  7. González Calleja, Eduardo. La razón de la fuerza: orden público, subversión y violencia política en la España de la Restauración (1875-1917) (en castellà). CSIC, 1998, p.310. ISBN 8400077784. 
  8. 8,0 8,1 «Anarcosindicalisme». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.