Anarquisme

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Anarquisme clàssic)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Mural anarquista a Sant Celoni.

L'anarquisme és una ideologia política basada en el principi que les persones són lliures i es poden organitzar millor en societats sense jerarquies ni coaccions que limitin aquesta llibertat. Des del punt de vista anarquista l'estat és una estructura opressora que cal superar, utilitzada per a justificar l'autoritat d'unes persones sobre les altres. Per aquest mateix motiu la tradició anarquista s'ha oposat radicalment als exèrcits, la propietat privada i les estructures de poder del capitalisme i algunes religions.[1]

L'anarquisme també es pot considerar una filosofia política que advoca per societats sense estat sobre la base d'associacions lliures no jeràrquiques.[2][3][4][5][6] L'antiautoritarisme és intrínsec a l'anarquisme i va ser un element clau de ruptura amb els promotors del socialisme marxista; aquesta confrontació ideològica ja es va posar de manifest al Congrés de Basilea, l'any 1869.[7] L'anarquisme sosté que l'estat és indesitjable, innecessari o perjudicial.[8][9] Mentre l'anti-estatisme és central, alguns argumenten[10] que l'anarquisme implica oposar-se a l'autoritat o l'organització jeràrquica en la conducció de les relacions humanes, incloent, però no limitat a, el sistema estatal.[2][11][12][13][14][15][16]

Com a filosofia subtil i anti-dogmàtica, l'anarquisme es basa en molts corrents de pensament i estratègia. L'anarquisme no ofereix un cos fix de doctrina des d'una sola visió del món, sinó que fon i flueix com una filosofia.[17] Hi ha molts de tipus i tradicions de l'anarquisme, no tots els quals són mútuament excloents.[18] Les escoles anarquistes de pensament poden diferir fonamentalment, recolzant qualsevol cosa des de l'individualisme extrem acabant en el col·lectivisme.[9] Les inclinacions de l'anarquisme sovint s'han dividit en les categories de social i individualista o similars classificacions duals.[19][20] L'anarquisme es considera sovint una ideologia de l'ala esquerra radical,[21][22] i molta d'economia anarquista i filosofia legal de l'anarquisme reflecteixen interpretacions anti-autoritàries del comunisme, col·lectivisme, sindicalisme, mutualisme, o d'economia participativa.[23]

L'anarquisme com a moviment social de masses ha patit periòdicament fluctuacions de popularitat. La tendència central de l'anarquisme com a moviment social ha estat representada per l'anarco-comunisme i l'anarcosindicalisme, amb l'anarquisme individualista essent sobretot un fenomen literari[24] que no obstant això va tenir un impacte en els corrents més grans[25] i els individualistes també han participat en grans organitzacions anarquistes.[26][27] Molts anarquistes s'oposen a totes les formes d'agressió, donant suport a la defensa pròpia o la no-violència (anarcopacifisme),[28][29] mentre que altres han donat suport l'ús d'algunes mesures coercitives, incloent la revolució violenta i la propaganda pel fet, en el camí cap a una societat anarquista.[30]

L'anarquisme ha rebut una forta oposició per part de governs i adversaris de tot l'arc polític. Els seus plantejaments han estat acusats d'utòpics i mancats d'una estratègia realista per a solucionar els problemes contemporanis. Els anarquistes defensen que encara no ha hagut cap oportunitat de posar la teoria anarquista en pràctica, donat que tots els intents han estat derrotats no amb millors arguments sinó amb la violència i la repressió.[31]

Terminologia[modifica | modifica el codi]

L'arrel etimològica dels mots "anarquisme" i "anarquia" prové del grec ἄναρχος, anarchos, "sense governants"; format pel prefix ἀν- (an-, "sense") més ἀρχός, archos, "governant", "dirigent", al seu torn derivat d'ἀρχή, arkhē, "regla", "sobirà".[32] El primer registre escrit del qual es té constància és a l'obra d'Els set contra Tebes (467 aC) d'Èsquil.[33] El terme "anarquia" es va referir anys més tard al govern dels Trenta Tirans (404 aC), sense l'Arcont (ἄρχων).[34] Traduït al llenguatge contemporani, l'anarquia pot significar "absència d'apriorisme","[35] absència de norma","[35] absència de jerarquia","[36] absència d'autoritat"[37] o «absència de govern».[38]

Els termes "anarquia" i "anarquista" van ser utilitzats en un sentit polític durant la Revolució francesa, amb una connotació negativa, relacionats amb els abusos per part de diverses faccions per a atacar els seus oponents. Així, tant els Enragés de l'extrema esquerra, que desconfiaven del poder excessiu, com Robespierre, que el buscava van ser titllats d'anarquistes. Aquest sentit va canviar quan Pierre-Joseph Proudhon va publicar Què és la propietat? (1840) on es declara a si mateix anarquista i precisa què és el que entén per anarquia: «una forma de govern sense amo ni sobirà".[39]

Una de les primeres definicions en català provenen del setmanari obrer valencià El Chornaler:

« [L'anarquia és] la negació de tota organisasió política, sivil, militar o relichiosa, es tota societat que estiga despojá de mando, de dominio o autoritat. »
— "¿Qué es anarquía?", El Chornaler, València (29 desembre 1883), Citat a La sociedad libertaria, p. 16.[40]

El terme "llibertari" (en francès, libertaire) va començar a ser utilitzat a França a la dècada de 1890,[41] i amb el temps ha acabat esdevenint un sinònim d'anarquista.[42] Als Estats Units "libertarian" va ser utilitzat en aquest mateix sentit fins als 1950s[43] però en les darreres dècades s'ha estès l'ús d'aquest terme per a definir el liberalisme llibertari, una filosofia extremament individualista i capitalista liberal que no és considerada anarquista ni pels seus adeptes ni pels anarquistes.[44]

"Acràcia" i "àcrata" (del grec α-, a "sense", y κράτος, kratos "autoritat") s'utilitza com a sinònim d'"anarquia" i "anarquisme", tot i que els orígens etimològics tenen matisos diferents. El 1886 va començar la publicació de la revista Acracia, i des de llavors el terme "àcrata" ha estat utilitzat en diversos moments històrics, fins avui dia per exemple en el context del moviment okupa i l'anarcopunk.

Història[modifica | modifica el codi]

Article principal: Història de l'anarquisme
Piotr Kropotkin és considerat un dels principals teòrics de l'anarquisme.
Lev Tolstoi, anarquista cristià, pacifista, reformador de l'educació i vegetarià.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

El primer referent del qual hi ha constància és Lao Tse i la definició del taoisme, oposats a l'estat i qualsevol mena d'autoritat imposada.[45][46] A la Grècia Antiga, Zenó de Cítion va contraposar una concepció de comunitat lliure de govern a la utopia estatista de Plató.[47][48] Alguns historiadors troben en el discurs i la figura de Jesús de Natzaret una gran presència de valors anarquistes.[49]

A la història de les religions existeixen diversos moviments que rebutgen tota autoritat terrenal o espiritual i que confien en la llibertat absoluta per a actuar segons la seva fe. Aquestes sectes herètiques eren sovint subjectes a la persecució i havien de buscar refugi en la clandestinitat i la conspiració.[50] Les denominades heretgies manifestaven una actitud de revolt contra el dogma i l'autoritat establerts. Els seus principis es basaven més en un allunyament d'allò que trobaven corrupte i un recolliment en la puresa que no pas en un projecte de transformació social. Hi ha l'exemples dels Valdesos, que practicaven un culte a la pobresa. Altres sectes practicaven una mena de comunisme abolint la propietat individual.[51]

En el marc del reformisme religiós i social del segle XVI a Europa, la primera presentació literària d'una societat igualitària és l'Utopia, de Thomas More (1516).[52] Els anabaptistes són a vegades considerats precursors religiosos de l'anarquisme modern, destacant el teòleg i activista polític Thomas Müntzer, líder revolucionari durant la Guerra dels camperols alemanys en temps del Sacre Imperi Romanogermànic.[53] El 1532 va ser escrita l'obra Gargantua i Pantagruel, de François Rabelais, on es descriu l'Abadia de Thélema com un lloc on els seus habitants viuen sense necessitat de govern, lleis o religió. També en aquesta època poden es identificar com a precursors de l'anarquisme a Étienne de La Boétie,[54] així com al reformador protestant Gerrard Winstanley, fundador dels Igualitaris Autèntics, el qual va publicar un pamflet cridant a la propietat comunal i social, i una organització econòmica basada en petites comunitats agrícoles.[55]

Jean-Jacques Rousseau no va ser anarquista, però sí va influenciar als teòrics anarquistes, igual que els precursors d'altres moviments polítics. Rousseau descriu la noció del "noble salvatge": "L'home va néixer lliure i arreu es troba encadenat", escriu. La idea d'un món primigeni natural i feliç on les persones viuen en relacions de cooperació va inspirar profundament el pensament anarquista. Tot i que l'obra de Rousseau contribuiria a ideologies polítiques de fort caràcter estatal, les idees de bondat i innocència primitives i les seves teories d'educació racional gairebé no difereixen de les que més d'un segle més tard promourien anarquistes com Piotr Kropotkin o Francesc Ferrer.[56]

Trencament amb el liberalisme a la Revolució Francesa[modifica | modifica el codi]

L'anarquisme modern té un origen comú amb el socialisme en la Revolució Francesa (1789-1799). Si bé aquesta va marcar el triomf del liberalisme sobre l'antic règim, també va fer palès que els principis polítics de "Llibertat, igualtat, fraternitat" no resolien per a la gran majoria una realitat marcada per l'esclavitud econòmica, la desigualtat social i la lluita de classes. François-Noël Babeuf i la Conspiració dels Iguals representen un sector radical que considera que la revolució ha quedat a mitges i que cal seguir lluitant perquè la llibertat política es tradueixi en igualtat social. La convicció que el ciutadà no pot ser lliure en una societat que no garanteixi la seva vida material marcarà l'oposició definitiva entre els liberals i els precursors del socialisme.[57]

En el pla teòric, William Godwin estableix les primeres bases filosòfiques de l'anarquisme amb la seva obra justícia política (1793). "L'home és un ésser racional" és l'eix de la seva doctrina. Godwin considera que amb la raó i la saviesa les persones poden trobar solucions a tots els problemes socials. Per tant, afirma, res no pot impedir el lliure exercici de la raó. Godwin considera que l'Estat, justificat per la força, el dret diví o un contracte, s'oposa a la raó. "No oblidem mai que tot govern és un mal: que és l'abdicació del nostre propi judici i de la nostra consciència.", escriu.[58] Godwin condemna també el dret, la propietat privada i el matrimoni pel fet d'estar arrelats en els costums i no en la raó, que obstaculitzen.

En el model social de Godwin cap d'aquestes eines de coerció existeix. El motor social és l'altruisme nascut de la necessitat d'ajuda mútua. La societat ha de ser fraccionada en petites societats on sigui possible la distribució equitativa de la propietat i la resolució directa de problemes, on es treballi per a cobrir necessitats i on l'adquisició de béns superflus estigui fora de lloc. En aquest model utòpic, els individus són lliures però a la vegada estan moralment subjectes al veredicte de la raó.[59]

Proudhon, l'anarquia positiva i el mutualisme[modifica | modifica el codi]

Pierre-Joseph Proudhon va ser el primer filòsof polític en autonomenar-se anarquista.

La primera formulació teòrica explícitament anarquista va ser desenvolupada per Pierre-Joseph Proudhon, en una època marcada per creixents tensions de classe com les revolucions de 1848. Fill d'un boter i una cuinera, Proudhon va néixer a Besançon el 1809 i, a diferència de molts líders revolucionaris, va tenir una vida humil, veïnal i marcada pels problemes bàsics de subsistència. Aquests condicionants es reflecteixen en la seva obra, més pràctica que intel·lectual, on la crida a la insurrecció es combina amb la defensa d'antics valors populars com la família.[60]

El 1840 Proudhon publica l'opuscle "Què és la propietat?" i començarà a obtindre l'atenció pública. Allí escriu una frase que esdevindrà un pilar de l'anarquisme: "La propietat és el robatori".

« Tal autor ensenya que la propietat és un dret civil, originat per l'ocupació i sancionat per la llei; tal altre sosté que és un dret natural, la font del qual és el treball; i aquestes doctrines, tan oposades com semblen, són encoratjades, aplaudides. Jo trobo que ni el treball, ni l'ocupació, ni la llei poden crear la propietat; que aquesta és un efecte sense causa: sóc recriminable?
Quina mà de murmuracions s'aixequen!
— La propietat, és el robatori! Vet aquí el toc de sometent del 93! Vet aquí el xafarranxo de les revolucions!
»
Proudhon, Pierre-Joseph. Enllaç a Viquitexts Qu’est ce que la propriété ? (en francès). Besançon: Viquitexts, 1840.  (francès)

Segons aquesta visió, la transformació de recursos en propietat privada o col·lectiva és una injustícia. Proudhon defensa el dret a la possessió de béns en el sentit d'usdefruit per a satisfer les necessitats i com a estimulant per al treball.[61]

Per a Proudhon l'economia basada en el treball és fonamental per a una societat justa i respectuosa amb les llibertats individuals. La política, en canvi, acaba comportant la imposició i està basada en la figura de l'Estat que, igual que la propietat, veu com desproveït de tota base legítima . "El taller reemplaçarà el govern", escriu. "Fora partits, fora autoritat; llibertat absoluta de l'home i del ciutadà".[61] Sota la seva definició d'"anarquia positiva", la llibertat és la generadora de l'ordre, i no a l'inrevés. Proudhon va ser un defensor del crèdit lliure i de l'intercanvi just, i va intentar crear un Banc del Poble[62] amb una formulació similar a les cooperatives de crèdit.[63]

Totes aquestes idees, que van comportar a Proudhon multes, empresonaments i l'exili,[62] van ser posteriorment agrupades sota la denominació de mutualisme, oferint un pla concret d'acció a simpatitzants anarquistes.[64]

Stirner assenta les bases de l'anarquisme individualista[modifica | modifica el codi]

Caricatura de Max Stirner feta per Fiedrich Engels.

Max Stirner va ser contemporani a Proudhon i també va jugar un paper important en la definició de l'anarquisme en contraposició a l'emergent socialisme marxista. El filòsof alemany és el primer ideòleg de la tendència que amb el temps es denominarà anarquisme individualista, defensant la llibertat individual per sobre de tot.

Stirner havia coincidit amb Friedrich Engels i Bruno Bauer a Berlín, en un petit cercle intel·lectual hegelià conegut com El Cercle dels Lliures, on discutien sobre filosofia i la tensa actualitat política. En la seva obra L'Únic i la seva Propietat (1844), Stirner defineix el Jo com l'única realitat tangible i com a prioritat màxima de cadascú per a alliberar-se. Un cop l'individu ha superat totes les alienacions, llavors està en condicions per a l'associació lliure i satisfactòria amb altres individus. Sense aquest alliberament individual, afirma Stirner, en comptes d'associació hi ha la Societat que "et reclama com la seva propietat i fins i tot existeix sense tu".[65] Pel que fa a l'Estat, Stirner el considera l'oposició del Jo: "L'Estat no té sinó un sol objectiu: limitar, domar, subjectar l'individu, subordinar-lo a alguna cosa «general»".[66]

Amb el Jo com a única mesura, els fonaments de les societat convencionals es desplomen. "Quan els altres llancen el crit salvatge: «A baix el rei», Stirner hi afegeix tot d'una: «A baix també les lleis.»", escrivia Engels en vers.[67] "Jo no exigeixo cap dret i per això no estic obligat a reconèixer-ne cap", afirmava el propi Stirner. Ell volia conscienciar els proletaris que els poders opressors obtenen la força de la ignorància i la renúncia al paper de creadors sobirans dels oprimits.[68] La revolta que Stirner proposa comença amb una revolta individual, interior.[69] Mestre d'escola i traductor, angoixat pels problemes econòmics, Stirner no va tenir una vida revolucionària però el seu llegat va oferir un influent sistema filosòfic radical que no deixava pedra sobre pedra.[68]

Bakunin i l'anarquisme conspiratiu[modifica | modifica el codi]

Bakunin adreçant-se als participants de la secció de Basilea de l'AIT, en una iŀlustració de Rafael Farga i Pellicer.

Les bases de l'anarquisme revolucionari modern es van establir sota la forta influència del rus Mikhaïl Bakunin, paradigma del revolucionari fervorós, internacional, conspirador i instigador de revoltes. El 1876, quan Bakunin mor amb 62 anys, l'anarquisme té una ideologia, unes tàctiques i uns territoris d'implantació a l'Europa llatina que l'hi seran característics fins a la desfeta prèvia a la Segona Guerra Mundial. Els seus pronòstics sobre el socialisme autoritari, el comunisme d'estat i el potencial revolucionari de Rússia i els països agraris es van plasmar en la teoria i pràctica de les dictadures comunistes del segle XX. Els seus postulats sobre l'ús de la violència per a destruir l'ordre existent, dutes a terme per cèdules clandestines professionalment organitzades, han inspirat perpetradors i insurrectes de tota mena, tant en l'anarquisme com entre altres revolucionaris de tendències oposades com Lenin o Mussolini.

Llibertari convençut, el 1840 Bakunin viu a París i allà coneix tant a Proudhon com a Marx. Tot i compartir la base anarquista amb el primer, el que marcaria el destí de l'anarquisme i el comunisme va ser la relació amb el segon. Bakunin admirava i compartia tant el materialisme com l'aplicació del mètode científic a les teories socials com propugnava Marx, i també compartia la necessitat d'una estratègia de classe. La seva concepció de la propietat col·lectiva l'ubicava més a prop dels comunistes que dels mutualistes proudhonians. Un punt notable de discrepància era el convenciment dels marxistes que la revolució vindria de les societats industrials, com les d'Alemanya o Gran Bretanya: Bakunin propugnava que els camperols de Rússia, Polònia, Itàlia o Espanya eren socialistes sense saber-ho, i que una espurna despertaria allà les revolucions.

Segons Bakunin aquesta espurna seria literalment un esclat de violència. Mentre que altres sectors socialistes propugnaven la iŀlustració de les classes populars com a via cap a l'emancipació, Bakunin afirmava que amb l'emancipació primer la il·lustració seria una conseqüència lògica. Quan es proposava l'ús de partits polítics per a conquerir el poder, Bakunin replicava que l'única manera de transformar les estructures opressores era destruint-les primer. En un context d'explotació i descontentament social, sostenia Bakunin, un sol grup d'activistes podria donar un cop al sistema que despertés una sublevació general.

Des de la formulació del Catecisme del Revolucionari i altres opuscles incendiaris escrits amb Sergey Nechayev en els 1860s, la justificació de la violència esdevindria la norma en un sector de l'anarquisme, i també propiciaria que atemptats diversos fossin adjudicats a anarquistes, a vegades justificadament, a vegades com a excusa per a reprimir el propi moviment obrer.

Trencament amb el socialisme a la Primera Internacional[modifica | modifica el codi]

Símbol de la Federació Regional Espanyola de l'AIT, origen de l'A encerclada.
Barricada a la Comuna de París.

Amb uns orígens i adversaris comuns, anarquistes i socialistes van anar definint al llarg del segle XIX les seves posicions pròpies, posant de manifest la seva incompatibilitat a ideològica i estratègica a múltiples nivells. El trencament oficial es va produir en el si de l'Associació Internacional de Treballadors, coneguda com a Primera Internacional, una organització obrera sense precedents operativa entre el 1864 i el 1881.

Aquests van ser els principals punts de fractura, apuntats ja clarament en les respostes teòrica que Marx i Engels van presentar cap a les idees de Proudhon i Stirner:

  • Individu o classe: per a l'anarquisme l'individu i les individualitats són el punt de partença a partir del qual es defineix la societat; per al socialisme el protagonisme correspon a la classe treballadora, dins la qual les individualitats són anivellades.
  • Història: per a l'anarquisme hi ha valors permanents com la llibertat o al justícia, i el referent futur es troba en el passat natural, previ a les estructures polítiques de poder; per al socialisme cap valor transcendeix el materialisme històric, tot depèn del seu context històric, impulsat per una força dialèctica que no té marxa enrere.
  • Política, economia, societat: l'anarquisme vol resoldre la qüestió social anteposant l'economia a la política, i abolint l'Estat; per al socialisme no hi ha separació entre política i economia, no hi ha moviment polític que no sigui social, i l'estratègia de lluita és la conquesta de l'Estat.

Més enllà dels debats ideològics, entre la creixent militància obrera d'ambdós moviments també es consolida la percepció que els aparents companys de lluita són de fet un perill potencial: els anarquistes veuen el socialisme com un nou opressor potencial, mentre que els socialistes veuen l'anarquisme com una trampa i un obstacle per a la classe obrera en el seu procés històric.

Un tema de debat intens a l'AIT va ser el de la propietat. Els denominats "mutualistes", influenciats per Proudhon, defensaven la propietat individual per a cobrir necessitats bàsiques, mentre que per als denominats "col·lectivistes" la necessitat bàsica és posar la terra sota el règim de propietat col·lectiva. La tesi col·lectivista triomfà en el congrés de l'AIT del 1868, però mentrestant el col·lectivisme havia arrelat també entre una bona part dels seguidors anarquistes i va trobar una veu pròpia amb Mikhail Bakunin.

Mentre l'AIT seguia evolucionant cap a postures clarament socialistes, els anarquistes es van aferrar en un aspecte fundacional de l'organització: el federalisme. Per anarquistes com Bakunin o James Guillaume la idea de descentralització era cabdal i directament relacionada amb l'antiautoritarisme. El federalisme era també un aspecte important per a alguns socialistes de caràcter més llibertari com Eugène Varlin. En aquell temps, però, els seguidors de Marx es denominaven "comunistes autoritaris", apostaven per la centralització com a estratègia de lluita i estaven guanyant posicions dins l'AIT.

Després de moltes tensions, Bakunin i Guillaume van ser expulsats de l'AIT al congrés del 1872. Amb ells van marxar la resta d'organitzacions anarquistes, assenyalant una bifurcació definitiva en el moviment obrer.

L'anarquisme comunista[modifica | modifica el codi]

Emma Goldman adreçant-se als participants d'una manifestació.

Pyotr Kropotkin és el pensador més associat a aquesta posició, seguit d'Alexander Berkman, Emma Goldman i Errico Malatesta. Com els anarquistes col·lectivistes, els anarquistes comunistes creuen en la propietat comuna dels mitjans de producció. El que diferència aquestes dues postures és que, si els anarquistes col·lectivistes creuen que el treballador hauria de rebre un sou equivalent al temps dedicat al procés de producció, els anarquistes comunistes creuen que la compensació no depèn del temps dedicat a la producció, sinó de la necessitat del treballador en qüestió. És a dir, no és que un treballador tingui dret al producte del seu treball sinó que té dret a satisfer les seves necessitats. D'aquesta manera, cadascú donaria el millor de si mateix en el procés de producció i el producte total de la producció seria disponible per a tots sense cap tipus de restricció. Aquest sistema econòmic implicaria l'abolició del diner i la implantació d'un sistema d'intercanvi lliure, on el valor de les coses dependria de la necessitat.

Amb el temps, però, el "fracàs" continuat de les vagues generals com a eina perquè es produís la revolució (entesa com a canvi immediat de les condicions de vida) va decebre molts obrers i intel·lectuals que donaren crèdit a les idees anarcocomunistes de Kropotkin i Malatesta, els quals advocaven per la violència ("propaganda pel fet") com a nova eina obrera: Efectivament durant l'últim terç del segle XIX es produïren a Europa i els EUA milers d'atemptats més o menys organitzats i més o menys mortífers, però amb una gran transcendència social. Foren sonats, per exemple, els assassinats del president francès Sadi Carnot (1894), l'emperadriu Sissí (1898) i el president dels EUA William McKinley (1901), o a casa nostra atemptats com el del carrer de Canvis Nous de Barcelona durant una processó (1896) o la bomba del Liceu (1893).

Anarcosindicalisme en el segle XX[modifica | modifica el codi]

Manifestació a París el 1983 contra el tancament de Radio Libertaire.

La tradició anarcocol·lectivista va acabar generant un corrent renovat al tombant de segle: l'anarcosindicalisme. Fou decisiva la fundació el 1895 a Llemotges de la Confederació General del Treball francesa, i l'elaboració de la seva carta d'Amiens el 1906. Aquests fets tingueren repercussions mimètiques a tot Europa i Amèrica.

Per superar tanta dispersió teòrica, a principis del segle XX els anarquistes europeus van intentar homogeneïtzar idees i organitzar-se (mirant de no caure en la contradicció de jerarquitzar-se) constituint la Internacional Anarquista a Amsterdam el 1907. Aquesta, però, fou totalment ineficaç i va acabar desapareixent amb l'inici de la Primera Guerra Mundial el 1914.

En general, pot afirmar-se que el moviment anarquista es dissolgué internacionalment després de la Segona Guerra Mundial (1945), malgrat que intermitentment sorgiren a Europa brots violents d'arrel anarquista.

Arrel del maig francès de 1968, es configuraren moviments d'inspiració anarquista, com la Internacional Situacionista, però en conjunt el moviment s'ha mantingut en una fase de dispersió. Malgrat tot s'ha d'assenyalar que en els mitjans sindicalistes europeus i americans no marxistes, àdhuc en els d'inspiració cristiana, han romàs elements propis de la teoria anarcosindicalista, com l'autonomia, l'autogestió, l'apoliticisme i el cooperativisme.[70]

Anarquismes contemporanis[modifica | modifica el codi]

Estudiants en una protesta contra l'ocupació d'Iraq a Washington DC el 2007.

Escoles de pensament anarquista[modifica | modifica el codi]

Categoria principal: Escoles de pensament anarquista

El nombre d'escoles de pensament anarquistes és molt elevat, degut principalment a la llibertat formal associada a la teoria i la pràctica llibertària. Totes compartixen la idea comuna que una societat pot existir pacíficament sense estructures jeràrquiques, basant-se en la llibertat de l'individu per damunt de les institucions —estatals o privades— i dels seus organismes i oposant-se per tant a qualsevol forma de govern forçat.

Les escoles de pensament anarquistes s'han agrupat generalment en dues grans tradicions històriques, l'anarquisme individualista i l'anarquisme social, amb orígens, valors i evolució diferents.[9][19][71] La branca individualista de l'anarquisme posa l'accent en la llibertat negativa, és a dir, en l'oposició a l'estat o al control social sobre l'individu; en canvi, la branca social emfatitza la llibertat positiva de satisfer el potencial de cadascú i argumenta que els humans tenen necessitats que la societat hauria de satisfer, "reconeixent la igualtat de drets".[72] En un sentit cronològic i teòric, hi ha corrents clàssics —aquells creats durant el segle XIX— i postclàssics o contemporanis —els creats a partir de la segona meitat del segle XX.

Més enllà de les especificitats de les seves escoles de pensament, l'anarquisme filosòfic encarna la posició teòrica que l'estat no té legitimitat moral sense acceptor l'imperatiu de la revolució per a eliminar-lo. Com a component especialment important en l'anarquisme individualista,[73][74] l'anarquisme filosòfic pot acceptar l'existència d'un estat mínim com un "mal necessari" desafortunat, i en general temporal, però argumenta que els ciutadans no tenen l'obligació moral d'obeir-lo quan les seves lleis entren en conflicte amb l'autonomia individual.[75]

Com a reacció contra el sectarisme en l'entorn anarquista, l'"anarquisme sense adjectius" fa una crida a la tolerància. Va ser adoptat en primer lloc per Fernando Tarrida del Mármol el 1889, com a resposta als "debats amargs" de la teoria anarquista d'aquell moment.[76] A l'abandonar els anarquismes amb guió (és a dir, anarco-col·lectivisme, -comunisme, -mutualisme i -individualisme), buscava posar l'èmfasi en el pensament antiautoritari comú a tots els corrents anarquistes.[77]

Entre els corrents clàssics trobem el comunisme llibertari, l'anarquisme col·lectivista, el mutualisme i l'anarquisme individualista. Malgrat que aquests corrents compten amb major rellevància històrica, n'han sorgit recentment d'altres com el postanarquisme o l'insurreccionalisme, entre altres. A més, les tendències clàssiques dins de l'anarquisme s'han vist actualitzades amb propostes provinents d'altres moviments com el situacionisme o l'autonomia obrera.

Escoles de pensament clàssiques[modifica | modifica el codi]

Mutualisme[modifica | modifica el codi]

Retrat del filòsof Pierre-Joseph Proudhon (1809–1865) de Gustave Courbet. Proudhon fou el primer proponent del mutualisme anarquista, i influencià molts pensadors anarquistes posteriors, tant individualistes com socials.

El mutualisme s'inicià dins dels moviments obrers anglès i francès del segle XVIII, per després prendre una forma anarquista associada amb Pierre-Joseph Proudhon a França i a d'altres als Estats Units.[78] Proudhon proposava l'ordre espontani, en què l'organització emergeix sense autoritat central, una "anarquia positiva" on apareixia l'ordre quan tothom fa "allò vol i només allò que ell vol"[79] i on "les transaccions comercials per produeixen si soles l'ordre social".[80] És important reconèixer que Proudhon distingia entre les possibilitats polítiques ideals i el govern pràctic. Per aquesta raó, i en gran contrast amb algunes de les seves declaracions teòriques relatives a l'autogovern espontani, Proudhon s'involucrà molt en la política parlamentària francesa i es va aliar no amb les faccions anarquistes dels moviments de treballadors sinó amb les socialistes i, a més de defensar privilegis protegits per l'estat per a les cooperatives propietat dels treballadors, va promoure algunes nacionalitzacions durant la seva vida de servei públic.

L'anarquisme mutualista es basa en la reciprocitat, la lliure associació, el contracte voluntari, la federació, i el crèdit i la reforma monetària. D'acord amb el mutualista estatunidenc William Batchelder Greene, en el sistema mutualista cada treballador rebria "el pagament just i exacte per a la seva feina; els serveis de cost equivalent serien bescanviables entre ells, sense lucre ni descomptes".[81] El mutualisme s'ha caracteritzat retrospectivament com ideològicament situat entre les formes individualistes i col·lectivistes de l'anarquisme.[82][83] Proudhon va caracteritzar el seu objectiu com a una "tercera forma de la societat, la síntesi del comunisme i la propietat".[84]

Anarquisme individualista[modifica | modifica el codi]

Article principal: Anarquisme individualista

L'anarquisme individualista engloba diverses tradicions de pensament dins del moviment anarquista que posen l'accent en l'individu i la seva voluntat per sobre de qualsevol tipus de condicionants externs, com els grups, la societat, les tradicions i els sistemes ideològics.[85][86] L'anarquisme individualista no és una única filosofia sinó que inclou un grup de filosofies individualistes que de vegades estan en conflicte.

El 1793 William Godwin, sovint referit com el primer anarquista,[87] va escriure justícia política, considerada per alguns com la primera expressió de l'anarquisme.[88] Godwin, un anarquista filosòfic, s'oposava a l'acció revolucionària des d'una base racionalista i utilitària, i veia un estat mínim com un "mal necessari" contemporani que esdevindria cada vegada més irrellevant i mancat de poder gràcies a l'extensió gradual del coneixement.[89] Godwin va defensar l'individualisme i va proposar que tota la cooperació en el treball fos eliminada sota la premissa que això seria més encaminat al bé general.[90][91]

Una forma de l'anarquisme individualista que ha tingut gran influència, anomenada "egoisme"[92] o anarquisme egoista, la va exposar un dels defensors més primerencs i coneguts de l'anarquisme individualista, l'alemany Max Stirner.[93] El seu llibre L'Únic i la seva Propietat (en alemany Der Einzige und sein Eigentum), publicat el 1844, és un text fundacional d'aquesta filosofia.[93] Segons Stirner, l'única limitació als drets de la persona és el seu poder per obtenir el que volen,[94] sense tenir en compte a Déu, l'estat o la moral.[95] Per Stirner, els drets eren fantasmes en la ment, i sostenia que no existeix la societat sinó que "les persones són la seva realitat".[96] Stirner defensava l'autoafirmació i preveia associacions d'egoistes (associacions no sistemàtiques que es renovaven contínuament pel suport de totes les parts a través d'un acte de voluntat),[97] que Stirner proposava com una forma d'organització en lloc de l'estat.[98] Els anarquistes egoistes argumenten que l'egoisme fomentarà la unió genuïna i espontània entre els individus.[99] L'"egoisme" ha inspirat moltes interpretacions de la filosofia de Stirner. Va ser redescobert i promogut pel filòsof anarquista alemany i activista LGBT John Henry Mackay.

Josiah Warren es considera àmpliament com el primer anarquista estatunidenc,[100] i el setmanari de quatre pàgines que va editar durant el 1833, The Peaceful Revolutionst, va ser el primer periòdic anarquista publicat.[101] Segons l'hisotriador anarquista estatunidenc Eunice Minette Schuster: "És evident... que l'anarquisme proudhonià es troba als Estats Units almenys tan aviat com al 1848 i que no era conscient de la seva afinitat amb l'anarquisme individualista de Josiah Warren i Stephen Pearl Andrews... William B. Greene va presentar aquest mutualisme proudhonià en la seva forma més pura i sistemàtica".[102] L'estatunidenc Henry David Thoreau (1817-1862) va ser una important influència primerenca de l'anarquisme individualista dels Estats Units i Europa. Thoreau era escriptor, poeta, naturalista, opositor dels impostos, crític del desenvolupament, topògraf, historiador, filòsof i líder transcendentalista. Se'l coneix sobretot pels seus llibres Walden, una reflexió sobre la vida simple en un entorn natural, i el seu assaig La desobediència civil, una argumentació a favor de la resistència individual al govern civil en oposició moral a un estat injust. Més tard Benjamin Tucker fusionaria l'egoisme de Stirner amb l'economia de Warren i Proudhon en la seva influent publicació eclèctica Liberty.

A partir d'aquestes primeres influències, l'anarquisme individualista va atraure a diferents països un petit però divers seguiment d'artistes i intel·lectuals bohemis,[103] defensors de l'amor lliure i els mètodes anticonceptius,[104][105] naturistes individualistes,[106][107][108] lliurepensadors i activistes anticlaricals,[109][110] així com joves anarquistes fora de la llei en el que es va conèixer com il·legalisme i expropiació individual.[111][112] Entre aquests escriptors i activistes s'incloïen Oscar Wilde, Emile Armand, Han Ryner, Henri Zisly, Renzo Novatore, Miguel Giménez Igualada, Adolf Brand i Lev Chernyi, entre d'altres.

Anarquisme social[modifica | modifica el codi]

L'anarquisme social proposa un sistema amb la propietat comuna dels mitjans de producció i control democràtic de totes les organitzacions, sense que autoritat governamental o coerció. És l'escola de pensament més gran de l'anarquisme. L'anarquisme social rebutja la propietat privada, al veure-la com una font de desigualtat social (sense perdre el respecte a la propietat personal),[113] i posa l'accent en la cooperació i l'ajuda mútua.[114]

Anarquisme col·lectivista[modifica | modifica el codi]
Article principal: Anarcocol·lectivisme

L'anarquisme col·lectivista, també anomenat "socialisme revolucionari",[115][116] és una forma revolucionària de l'anarquisme, típicament associada amb Mikhail Bakunin i Johann Most.[117][118] Els anarquistes col·lectivistes s'oposen a qualsevol propietat privada dels mitjans de producció, defensant que la propietat ha de ser col·lectivitzada. Això s'aconseguiria mitjançant la revolució violenta, que començaria amb un petit grup cohesionat, a través d'actes de violència, o propaganda pel fet, que inspiraria el conjunt dels treballadors a la rebel·lió i a la col·lectivització forçosa dels mitjans de producció.[117]

No obstant això, la col·lectivització no s'havia d'estendre a la distribució dels ingressos, ja que els treballadors rebrien un sou d'acord amb el temps treballat, en lloc de rebre els béns distribuïts "segons la necessitat", com en l'anarcocomunisme. Els anarcocomunistes criticaven aquesta posició perquè "defensa el sistema de salaris".[119] L'anarquisme col·lectivista va sorgir contemporàniament amb el marxisme, però es va oposar a la dictadura del proletariat, malgrat el declarat objectiu marxista d'una societat sense Estat col·lectivista.[120] Les idees anarquistes, comunistes i col·lectivistes no són mútuament excloents; tot i que els anarquistes col·lectivistes defensaven una compensació pel treball, alguns sostenien la possibilitat d'una transició postrevolucionària cap a un sistema comunista de distribució segons les necessitats.[121]

Comunisme llibertari[modifica | modifica el codi]
Article principal: Comunisme llibertari
El teòric rus Piotr Kropotkin (1842–1921), que fou influent en el desenvolupament del comunisme llibertari.

El comunisme llibertari (també conegut com a anarcocomunisme, anarquisme comunista o de vegades com a comunisme lliure)[122][123][124][125] és una teoria de l'anarquisme que propugna l'abolició de l'estat, els mercats, els diners, la propietat privada (tot i respectar la propietat personal[113]) i el capitalisme a favor de la propietat comunitària dels mitjans de producció,[126][127] la democràcia directa i una xarxa horitzontal d'associacions voluntàries i consells de treballadors amb la producció i el consum basats en el principi rector "de cadascú segons la seva capacitat, a cadascú segons la seva necessitat"[128][129]

Algunes formes de comunisme llibertari com l'anarquisme insurreccionalista estan fortament influenciades per l'egoisme i l'individualisme radical, i creuen que el comunisme llibertari és el millor sistema social per a l'exercici de la llibertat individual.[130][131][132][133] La majoria dels anarcocomunistes veuen el comunisme llibertari com una forma de reconciliar l'oposició entre l'individu i la societat.[134][135][136]

El comunisme llibertari es va desenvolupar a partir dels corrents socialistes radicals després de la revolució francesa[137][138] però va ser formulat per primera vegada com a tal en la secció italiana de la Primera Internacional.[139] El treball teòric de Piotr Kropotkin va prendre importància més endavant, ja que va ampliar i desenvolupar seccions a favor i en contra de l'organitzacionalisme.[140] Fins al dia d'avui, els exemples més coneguts d'una societat comunista llibertària (és a dir, creada al voltant de les idees tal com existeixen avui en dia i que assolí atenció i coneixement en tot el món) són els territoris anarquistes durant la revolució espanyola[141] i el Territori Lliure durant la revolució russa. A través dels esforços i la influència dels anarquistes espanyols durant la revolució espanyola dins de la Guerra Civil espanyola, a partir de 1936 el comunisme llibertari existia en la major part d'Aragó, parts del País Valencià i Andalusia, així com en la robusta Catalunya anarquista abans de ser aixafat per les forces combinades del règim franquista que va guanyar la guerra, Hitler, Mussolini, la repressió del Partit Comunista espanyol (recolzat per l'URSS), així com pels bloquejos econòmics i d'armament dels països capitalistes i de la pròpia República Espanyola.[142] Durant la Revolució Russa, anarquistes com Nestor Makhno van treballar per crear i defensar —a través de l'Exèrcit Revolucionari d'Insurrecció d'Ucraïna— el comunisme llibertari en el Territori Lliure d'Ucraïna a partir de 1919, abans de ser conquerit pels bolxevics el 1921.

Anarcosindicalisme[modifica | modifica el codi]
Article principal: Anarcosindicalisme
Manifestació del Primer de Maig del sindicat anarcosindicalista CNT a Bilbao el 2010.

L'anarcosindicalisme és una branca de l'anarquisme que es centra en el moviment obrer.[143] Els anarcosindicalistes veuen els sindicats com una força potencial per al canvi social revolucionari, reemplaçant el capitalisme i l'estat per una nova societat democràticament autogestionada pels treballadors. Els principis bàsics de l'anarcosindicalisme són la solidaritat, l'acció directa i l'autogestió.

Els anarcosindicalistes creuen que només l'acció directa —és a dir, l'acció que es concentra directament en la consecució d'un objectiu, en lloc de l'acció indirecta, com ara l'elecció d'un representant a una posició en el govern— permetrà els treballadors d'alliberar-se.[144] A més, els anarcosindicalistes creuen que les organitzacions de treballadors (les organitzacions que lluiten contra el sistema salarial i que, en la teoria anarcosindicalista, eventualment constituirien la base de la nova societat) han de ser autogestionades. No haurien de tenir caps o "agents comercials", sinó que els treballadors han de poder prendre totes les decisions que els afecten a ells mateixos. Rudolf Rocker va ser una de les veus més populars del moviment anarcosindicalista. Va esbossar una visió dels orígens del moviment, què buscava, i per què era important per al futur del treball en el seu pamflet Anarcho-Syndicalism de 1938.

L'Associació Internacional de Treballadors és una federació anarcosindicalista internacional de diversos sindicats de treballadors de diferents països. L'espanyola Confederació Nacional del Treball va jugar un paper important en el moviment obrer espanyol. També va ser una força important en la Guerra Civil Espanyola.

Escoles de pensament postclàssiques[modifica | modifica el codi]

Lawrence Jarach (esquerra) i John Zerzan (dreta), dos autors anarquistes estatunidencs contemporanis prominents. A Zerzan se'l reconeix com una veu important dins de l'anarcoprimitivisme, i Jarach és un improtant defensor de l'anarquisme postesquerra.

L'anarquisme segueix generant moltes filosofies i moviments, de vegades eclèctics, inspirant-se en fonts diverses, i combinant conceptes dispars per crear nous enfocaments filosòfics.[145]

L'anarquisme verd (o ecoanarquisme)[146] és una escola de pensament dins de l'anarquisme que posa èmfasi en les qüestions ambientals.[147] Té com a precedent important l'anarconaturisme,[107][148][149] i els seus principals corrents contemporanis són l'anarcoprimitivisme i l'ecologia social.

L'anarcofeminisme (també anomenat feminisme anarquista) combina l'anarquisme amb el feminisme. En general, identifica el patriarcat com una manifestació d'una jerarquia coercitiva involuntària que ha de ser substituïda per la lliure associació descentralitzada. Els anarcofeministes creuen que la lluita contra el patriarcat és una part essencial de la lluita de classes i de la lluita anarquista contra l'estat. En essència, la filosofia veu la lluita anarquista com un component necessari de la lluita feminista i viceversa. Susan Brown afirma que "l'anarquisme és una filosofia política que s'oposa a totes les relacions de poder, és per tant també intrínsecament feminista".[150] L'anarcofeminisme va començar a finals del segle XIX amb els escrits d'anarquistes feministes primerenques com Emma Goldman i Voltairine de Cleyre.

L'anarcopacifisme és una tendència que rebutja la violència en la lluita pel canvi social (vegeu la no-violència).[28][29] Es va desenvolupar "sobretot als Països Baixos, Gran Bretanya i els Estats Units, abans i durant la Segona Guerra Mundial".[29] L'anarquisme cristià és un moviment en la teologia política que combina l'anarquisme i el cristianisme.[151] Els seus principals proponents van incloure Lev Tolstoi, Dorothy Day, Ammon Hennacy i Jacques Ellul.

El plataformisme és una tendència dins del moviment anarquista basada en les teories organitzacionals de la Plataforma Organitzacional de la Unió General d'Anarquistes (Esborrany) de Dielo Truda.[152] El document es basa en les experiències dels anarquistes russos en la Revolució d'Octubre de 1917, que va portar finalment a la victòria dels bolxevics per davant dels anarquistes i altres grups. La Plataforma va tractar d'abordar i explicar els fracassos del moviment anarquista durant la revolució russa.

El sintetisme és una forma d'organització anarquista que tracta d'unir anarquistes de diferents tendències sota els principis de l'anarquisme sense adjectius.[153] En la dècada de 1920, aquesta forma va trobar com a principals defensors els comunistes llibertaris Volin i Sébastien Faure.[153][154] És el principi fonamental darrere de les federacions anarquistes agrupades al voltant de la global Internacional de Federacions Anarquistes contemporània.[155]

L'anarquisme postesquerra és un corrent recent en el pensament anarquista que promou una crítica de la relació de l'anarquisme amb la política tradicional d'esquerra. Alguns postesquerrans tracten d'escapar dels confins de la ideologia i presenten una crítica de les organitzacions i la moralitat.[156] Sota la influència de l'obra de Max Stirner i de la Internacional Situacionista marxista,[156] l'anarquisme postesquerra se centra en la insurrecció social i el rebuig de l'organització social d'esquerra.[157]

L'anarquisme insurreccionalista o anarcoinsurreccionalisme és una teoria, pràctica i tendència revolucionària dins del moviment anarquista que posa l'accent en la insurrecció.[158][159] És crític amb les organitzacions formals, com els sindicats i les federacions que es basen en un programa polític i congressos periòdics.[158] En canvi, els anarquistes insurreccionals advoquen una organització informal i basada en un petit grup d'afinitat.[158][159] Els anarquistes insurreccionalistes donen valor en l'atac, el conflicte de classes permanent i la negativa a negociar o arribar a un compromís amb els enemics de classe.[158][159]

El postanarquisme és un moviment teòric cap a una síntesi de la teoria anarquista clàssica i el pensament postestructuralista, inspirant-se en idees diverses com el postmodernisme, el marxisme autonomista, l'anarquisme postesquerra, el situacionisme i el postcolonialisme.

L'anarcoindependentisme o anarquisme independentista és un corrent anarquista que afegeix qüestions relacionades amb l'alliberament nacional als altres principis anarquistes. Els seus integrants solen considerar-la com una estratègia d'oposició al poder estatal, atorgant més autonomia a les regions i a la seva capacitat d'autogovernar-se sense un estat, i rebutgen alhora la xenofòbia.[160]

Cos ideològic[modifica | modifica el codi]

Al llarg del temps han sorgit nombroses variants, a vegades lligades al comunisme, a l'ecologisme, a l'individualisme i, fins i tot, al capitalisme;[161] encara que l'anarquisme en la seva definició clàssica s'entén com una ideologia socialista i fortament anti-capitalista. Sovint s'identifiquen amb símbols que inclouen la "A" d'anarquisme en un cercle i amb colors com el negre o el roig i el negre.

L'acció directa[modifica | modifica el codi]

Article principal: Acció directa
Cartell de la Fira del Llibre Anarquista de San Francisco el 2008.
Edifici okupa a Barcelona.

En l'anarquisme clàssic, el rebuig comú cap a l'Estat i tota forma d'autoritat o jerarquia (com pot ser la divisió entre dirigents i dirigits en un sindicat) implica el seguiment d'estratègies similars (excepte quan això implica un judici de valor sobre la propietat privada). Aquí és on es troba la diferència fonamental entre l'anarquisme clàssic i el marxisme; si els dos corrents volen arribar a una societat lliure i igualitària, el marxisme proposa l'ús de l'Estat per la classe obrera com a transició, mentre que l'anarquisme rebutja aquesta estratègia amb l'argument que aquesta transició no és necessària i sobretot expressant el perill d'una dictadura a mans d'una nova elit.

Acció directa és el nom que rep l'estratègia anarquista, basada en el rebuig de tot sistema provinent de l'Estat com la democràcia representativa, tota negociació amb la patronal, tot sistema burocràtic, i en alternatives com l'autogestió, l'educació llibertària, la desobediència civil i, en alguns casos, la violència.

Antiautoritarisme[modifica | modifica el codi]

L'antiautoritarisme és l'oposició a l'autoritarisme, és a dir, a allò que es defineix com concentració de poder en un líder o en una elit, o la doctrina que defensa l'absolutisme en el govern, com en les autocràcies, en el despotisme, les dictadures i en el totalitarisme. Alguns anarquistes anomenen als marxistes "socialistes autoritaris", ja que el marxisme propugna la creació d'un Estat proletari que duria a terme la revolució.

Autogestió[modifica | modifica el codi]

Article principal: Autogestió

L'autogestió és la gestió directa d'una organització pels seus propis membres. En el cas d'una empresa, els seus treballadors són propietaris per parts iguals i alhora empresaris, compartint riscos i alhora beneficis. Les decisions són preses normalment a través d'un sistema de democràcia directa o en un marc de consens a través d'assemblees.

Federalisme[modifica | modifica el codi]

Per tal d'impedir la concentració de poder i assegurar l'autonomia dels diferents sectors de la societat (assemblees de treballadors, per exemple) sense comprometre la cooperació i la solidaritat entre aquests sectors, els anarquistes utilitzen pràctiques federalistes. Els diferents sectors de la societat cooperen com a iguals per voluntat pròpia, podent abstenir-se en qualsevol moment de cooperar.

Pedagogia llibertària[modifica | modifica el codi]

L'educació és un pilar fonamental de la lluita antiautoritària. El moviment anarquista usa l'educació per tractar de construir l'individu lliurepensador, conscient, i crític que sia capaç de construir la futura societat anarquista. Mitjançant molts de recursos com ateneus llibertaris, publicacions periòdiques, edició i difusió de texts, creació d'alternatives educatives a les establertes, etc.

Desobediència civil[modifica | modifica el codi]

Article principal: desobediència civil

Per tal d'afeblir l'autoritat de l'Estat, els anarquistes proposen ignorar sistemàticament les lleis que els diferents governs imposin, guiant-se només per l'estricta ètica personal o col·lectiva. A llarg termini, això hauria de suposar la inviabilitat de l'aparell repressiu de l'Estat, i la seva dissolució.

La desobediència civil implica accions no-violentes i coordinades amb el màxim nombre de persones possible, amb l'objectiu de què l'Estat es vegi desbordat a l'hora de reprimir a les masses.

Aquesta forma de lluita també es proposada per altres moviments, de caràcter pacifista, per tal d'aconseguir determinats drets individuals o col·lectius.

Nihilisme[modifica | modifica el codi]

El nihilisme és una postura filosòfica consistent en la negació de tot principi, autoritat o dogmatisme. No obstant, hem de tenir en compte les diferències entre estes actituds per tal com l'acostament d'anarquistes cap a propostes nihilistes suposa una diferenciació amb l'anarquisme clàssic, més pròxim al pensament il·lustrat. El nihilisme s'oposa al materialisme històric i a qualsevol visió lineal de la Història, la qual cosa suposa una ruptura amb l'anarquisme més pròxim a l'anàlisi historicista de Karl Marx. També nega que la Història tinga un objecte, propòsit o fi superior a què hem d'encaminar-nos.

Una de les conseqüències més profundes és el distanciament de l'anarquisme de les idees que propugnaven que el progrés científic encamina a la societat cap a una millora de les condicions de vida (o inclús cap a un socialisme llibertari). Estes ruptures trobarien els seus expressions més clares en el primitivisme, que critica durament el progrés científico-tècnic i aposta per un futur primitiu; l'insurreccionalisme, que arreplega l'herència vitalista i lúdica del nihilisme, emfasitzant la importància de la insurrecció enfront de la revolució i apostant per formes d'organització informal i per la recerca i consecució dels desitjos com a fi de la rebel·lió, la desobediència i la lluita; i els defensors de la igualtat animal, que rebutgen les idees humanistes i col·loquen els humans a la mateixa altura que la resta d'animals "no humans".

També s'ha associat l'anarquisme a actituds nihilistes (habitualment passives o destructives, ben diferenciades del nihilisme positiu) per mitjà del fenomen punk. Esta associació sol ser més estètica, superficial (la simbologia anarquista és habitual entre els partidaris d'esta subcultura), que teòrica o pràctica.

Violència[modifica | modifica el codi]

Segons els anarquistes l'estat o qualsevol institució que ostenta poder engendra violència, a causa del fet que aquells que ostenten el poder són els que coarten la llibertat dels altres individus. Si bé alguns anarquistes són partidaris de l'ús de la violència com un mitjà per aconseguir els seus fins, en l'actualitat la majoria estan vinculats a moviments pacifistes.

L'anarquisme va aconseguir publicitat massiva per primera vegada durant la segona revolució industrial, quan alguns anarquistes assassinaren als líders russos el 1881; en la república francesa (1894); a Itàlia (1900), i en els Estats Units (1901). Són exemples d'alguns grups anarquistes violents: el nihilisme, l'insurrecionisme italià, i les cèl·lules anarquistes que atacaren els reis a Europa a finals del segle XIX i principis del segle XX.

Algunes tendències anarquistes notablement no-violentes són el cristianisme llibertari, i l'anarcopacifisme. La convicció de què l'ús de la violència suposa repetir patrons de poder i autoritat els duu a rebutjar qualsevol tipus de violència, i proposen altres tipus de lluita.

L'anarquisme en la cultura[modifica | modifica el codi]

Les idees anarquistes han tingut una gran influència en la cultura i han inspirat un gran nombre de persones en diversos països i al llarg de la història. Tant els artistes d'idees llibertàries com aquells que hi simpatitzaven sense declarar-se obertament anarquistes han deixat una vasta i significativa contribució en diverses disciplines, especialment en la [literatura]], la dramatúrgia, les arts visuals i la pintura, el cinema i la música. Aquesta producció artística ha estat d'allò més variada, abastant temàtiques de profund contingut social i antiautoritari, ha estat vehicle de valors i d'idees revolucionàries, alternant la denúncia de l'opressió i l'explotació amb la propaganda dels ideals utòpics. També la història del moviment anarquista i les seves idees han estat font d'inspiració d'autors ideològicament propers a l'anarquisme però que no es reivindicaven com a tals. En aquests casos l'obra, més que els artistes, presenta forts components i valors llibertaris.

Literatura[modifica | modifica el codi]

Un dels escriptors llibertaris de major rellevància literària va ser el rus Lev Tolstoi, anarquista pacifista d'arrel cristiana, precursor de les tendències naturalistes llibertàries, autor de grans clàssics de la literatura universal, com Guerra i Pau i Anna Karenina. També és enormement conegut George Orwell, qui malgrat no haver-se autodeclarat anarquista, destaca pel seu enorme caràcter antiautoritari i les seves crítiques al comunisme autoritari d'Stalin. Orwell va estar present a la Revolució social espanyola de 1936 i a la Guerra Civil espanyola, experiència que li serviria per escriure Homenatge a Catalunya. Altres llibres seus molt coneguts són 1984 i La revolta dels animals. Dins d'aquest mateix període prendria importància la figura d'Albert Camus, lligat a la filosofia i literatura existencialista, que va escriure la novel·la La pesta, l'obra de teatre Estat de setge i l'assaig explícitament llibertari L'home rebel, a part de les seves obres filosòfiques i col·laboracions en diaris i organitzacions llibertàries.[162]

Altres literats que es poden incloure són Octave Mirbeau (novel·lista i dramaturg), Henry Thoreau, Oscar Wilde i William Morris, crítics de la societat capitalista industrialista i defensors de la sobirania individual. En el terreny de la poesia destaca Voltairine de Cleyre, tot i que també es podrien considerar Percy Bysshe Shelley, Lord Byron, William Blake, León Felipe, Joan Salvat-Papasseit i Allen Ginsberg, de qui la poesia presenta una gran afinitat amb l'anarquisme. En periodisme i assaig, podem incloure a Rafael Barret, autor d'una extensa i variada obra, Manuel González Prada, Rodolfo González Pacheco, Ricardo Mella, Fernando Tarrida del Mármol i al geògraf Élisée Reclus. També s'han realitzat obres amb temàtica molt propera a l'anarquisme en altres plataformes literàries com ara el còmic, on es pot citar V de Vendetta, escrita per Alan Moore i dibuixada per David Lloyd.

Teatre[modifica | modifica el codi]

El més important dramaturg nòrdic, i un dels més importants de la història del teatre modern va ser l'anarquista Henrik Ibsen, autor de conegudes obres com Casa de Nines i Un enemic del Poble.

Al Riu de la Plata destaca Florencio Sánchez amb les obres M'hijo el dotor, Canillita i Los derechos de la salud. Florencio Sánchez va exercir a més el periodisme i la militància social, col·laborant amb el periòdic anarquista La Protesta. El multifacètic escriptor anarquista i director del diari La Antorcha, Rodolfo González Pacheco, també va contribuir en la dramatúrgia, tot i que amb obres menors.

El 1946 Julian Beck i Judith Malina funden The Living Theatre, inspirat en principis llibertaris. Es basava en temes controvertits, apel·lant a la improvisació i la participació del públic. Si bé va ser concebut com a teatre experimental, en la dècada dels seixanta va obtenir força popularitat. El Living Theater va influenciar moltes companyies teatrals de les dècades següents fins a l'actualitat.

Una obra de teatre d'especial rellevància per l'anarquisme és la novel·la Morte accidentale di un anarchico, del premi nobel de literatura Dario Fo. L'obra és una comèdia (amb una forta presència de crítica social) inspirada en els fets que van tenir lloc el 1969 a Milà, Itàlia, on va morir l'anarquista Giuseppe Pinelli a mans de la policia quan era interrogat sobre l'explosió d'una bomba a la Piazza Fontana.

Howard Zinn és l'autor d'Emma (1976), una obra teatral basada en la vida de l'anarquista Emma Goldman.

Cinema[modifica | modifica el codi]

No es pot parlar pròpiament de directors declaradament anarquistes, amb excepció de Jean Vigo, l'obra del qual Zéro de conduite és un clàssic del cinema francès. Molts cineastes, en canvi, han pres temàtiques relacionades amb la història de l'anarquisme. Lina Wertmüller, amb Amor i anarquia, i Giuliano Montaldo, amb Sacco i Vanzetti, constitueixen la principal aportació des d'Itàlia. La multipremiada La Patagonia rebelde, d'Héctor Olivera i amb guió d'Osvaldo Bayer, i la pel·lícula Quebracho, de Ricardo Wullicher, se centren en les vagues d'obrers i peons rurals argentins immediatament posteriors a la Primera Guerra Mundial. La Revolució social espanyola de 1936 ha estat un tema recurrent de la filmografia postfranquista; en destaquen Libertarias de Vicente Aranda, La dona de l'anarquista de Peter Sehr i Marie Noëlle, i sobretot Terra i llibertat de Ken Loach. Salvador (Puig Antich), de Manuel Huerga, tracta la resistència al règim franquista i la figura de Salvador Puig Antich. Battle in Seattle, d'Stuart Townsend (2008), relata els esdeveniments de la manifestació contra l'Organització Mundial de Comerç de 1999.

Hi ha moltes pel·lícules on l'argument té fortes afinitats amb l'anarquisme: 1984, basada en la novel·la de George Orwell i filmada per Michael Anderson (1956) i Michael Radford (1984); Farenheit 451, del premiat director François Truffaut (1966); Rojos, de Warren Beatty (1981); Fight Club, de David Fincher (1999); La estrategia del caracol, de Sergio Cabrera (1993); V de Vendetta, basada en el còmic del mateix nom, etc.

Durant la Revolució Espanyola la producció cinematogràfica anarcosindicalista autogestionada s'articulava a través de les productores SIE Films, FRIEP i Spartacus Films. Entre agost de 1936 i juny de 1937 es van produir 84 films, entre els quals destaca la pel·lícula Aurora de esperanza, d'Antonio Sau, una joia del cinema clàssic espanyol.[163]

Hi ha a més una gran quantitat de documentals que expliquen la història de l'anarquisme, entre els quals es pot esmentar Vivir la utopía, Ácrates, 1937 - Un pueblo en armas, Nestor Makhno, paysan d'Ukraine (de Helene Chatelain),[164] Buenaventura Durruti, anarquista (Els Joglars), etc.

Arts plàstiques[modifica | modifica el codi]

Des del segle XIX es van iniciar nombrosos contactes entre l'anarquisme i el món de l'art: Proudhon va tractar en les seves obres la teoria de l'art, influint en els ideals estètics del realisme pictòric i, més endavant, en el realisme socialista. Per Proudhon, l'art havia de servir uns objectius socials i morals, rebutjant l'«art per l'art» i defensant la figura de l'artista com un ésser de rectes principis que contribueix com tots al desenvolupament de la societat. Per a ell, l'art «és una representació idealitzada de la natura i de nosaltres mateixos amb l'objectiu de perfeccionar física i moralment nostra espècie».[165]

Proudhon va influir especialment Gustave Courbet, amic personal seu; tant ell com Camille Pissarro, Georges Seurat, Paul Signac i altres van desenvolupar conceptes estètics llibertaris. Courbet és autor del famós quadre Pierre-Joseph Proudhon et ses enfants (Retrat de Proudhon i els seus fills), de 1865. Signac va dir el 1902: «el pintor anarquista no és aquell que pinta quadres amb motius anarquistes, sinó el que sense ànim de lucre, sense esperar cap recompensa, lluita amb tot el seu individualisme i tot el seu esforç personal contra la burgesia i els convencionalismes oficials».

Durant el segle XX hi va haver alguns vincles entre els corrents dadaista, surrealista i l'anarquisme, encara que no sempre gaire explícits, especialment en la dècada del 1950 a França.[166] Durant aquests anys destaca la producció artística de Miguel García Vivancos, exintegrant del grup de Durruti, exiliat a França.

L'art desenvolupat en funció de la propaganda revolucionària i dels ideals anarquistes mereix una menció a part, especialment pel que fa a la il·lustració de publicacions periòdiques llibertàries i cartells de carrer. Aquesta última expressió va tenir el seu apogeu a Espanya durant la Guerra Civil.

Música[modifica | modifica el codi]

Des del segle XIX han existit coneguts músics, compositors i temes relacionats amb l'anarquisme. D'entre els temes, han tingut especial importància les cançons A les barricades i Hijos del pueblo, ambudes molt populars durant la Guerra Civil Espanyola i la Revolució Espanyola de 1936, i que han sobreviscut fins als nostres dies convertint-se en autèntics himnes de l'anarquisme i sent versionades innombrables vegades.

Als Estats Units, la cançó de protesta llibertària va tenir com a principals exponents a Joe Hill i Woody Guthrie. A Argentina van destacar Martín Castro i el compositor de tangos Juan de Dios Filiberto, autor de cèlebres obres com Caminito i Malevaje. A França, el moviment musical conegut com la chanson va tenir entre els seus principals exponents a Georges Brassens[167] i Léo Ferré. A Argentina el cantautor pacifista Facundo Cabral va manifestar la seva adhesió a les idees anarquistes.

El grup britànic Crass, pioner de l'anarcopunk

En dècades més recents, dins de cercles de joves anarquistes la subcultura punk va prendre rellevància. Així, dins d'aquesta cultura va aparèixer un subgènere específicament anarquista conegut en els seus inicis com Peace Punk, que després evolucionaria i passaria a dir-se de manera general com anarcopunk. D'aquest gènere en destaquen les lletres compromeses i les seves activitats polítiques i de ruptura amb l'ideari anarquista i la denúncia de l'opressió estatal i capitalista.[168] Els pioners d'aquest estil van ser bandes com Crass ja des de 1977, i una mica després bandes com Flux of Pink Indians, Poison Girls, Conflict i Subhumans al Regne Unit. Posteriorment, dins d'aquest gènere també emergiria el crust punk, on destaquen grups com Nausea, Oi Polloi o Aus Rotten. En països de parla castellana també van començar a aparèixer grups com Sin Dios, Puagh, o Los Muertos de Cristo a Espanya, Desobediencia Civil i Fallas del Sistema a Mèxic o Apatía No a Veneçuela. Posteriorment apareixeria la Internacional Anarco Punk, una xarxa que aglutina grups d'Amèrica i Europa.

D'altra banda, músics, fanàtics i organitzadors d'esdeveniments anarquistes han aparegut en gèneres contemporanis tan diversos com el folk-rock, la nueva trova,[169] el hip-hop, el tecno/psytrance/freetekno o el rock alternatiu i el rock experimental influenciat pel situacionisme en grups com Negativland i Chumbawamba.

Criticisme[modifica | modifica el codi]

Les crítiques a l'anarquisme es poden separar en les crítiques morals i les crítiques pragmàtiques. Sovint, els crítics amb l'anarquisme el titllen d'inviable o utòpic. El professor d'història europea Carl Landauer, en el seu llibre European Socialism, va sostenir que l'anarquisme social és poc realista i que el govern és un "mal menor" que una societat sense "força repressiva". Alhora, també va argumentar que la idea segon la qual les "males intencions cessaran si la força repressiva desapareix" és una "absurditat".[170]

Tant l'anarquisme com el comunisme busquen en última instància l'acràcia o societat sense autoritat. Tanmateix, anarquistes i marxistes han estat enfrontats des que Marx va atacar Proudhon a La misèria de la filosofia (1846), enfrontament que va arribar al seu clímax en la lluita entre marxistes i bakuninistes pel control de la Primera Internacional, i que va acabar amb la seva ruptura el 1872. La base del conflicte se centra que, si bé els marxistes creuen en la necessitat transicional d'un estat dels treballadors (la «dictadura del proletariat»), els anarquistes pensen que el camí al socialisme (o al comunisme) passa per la destrucció l'estat. Per als anarquistes, un estat socialista repetiria les característiques d'opressió i privilegi contra les quals lluiten, alhora que, en estendre els poders a l'organització de la vida econòmica, resultaria ser fins i tot més opressiu.[171] Pels marxistes, la desorganització dels anarquistes els impediria assolir cap resultat.[172]

Contemplat com a font d'idees crítiques per a altres ideologies i moviments, l'anarquisme ha tingut l'èxit que no va tenir com a ideologia. L'anarquisme clàssic mai va atreure grans nombres de seguidors, i la seva influència en el curs de la història mundial va ser mínima. The Blackwell Encyclopaedia of Political Thought diu que la idea anarquista d'una societat organitzada sense una autoritat central va contra el desenvolupament del paper de l'estat paral·lel al de la industrialització experimentat en les societats avançades, i que requereix un enorme salt de fe.[171] En aquest sentit, l'historiador anarquista George Woodcock deia que l'anarquisme va ser més un moviment de rebel·lió que de revolució, una protesta i resistència enfront de la revolució social que des de mitjan segle XVIII, amb la contribució del progrés científic i tecnològic, condueix el món cap a una centralització econòmica i política, amb el que això implica de subordinació de l'individu cap a l'estat. Assenyalava que davant aquesta revolució negativa, els anarquistes van protestar en nom de la dignitat humana, sent aquest possiblement el seu major assoliment.[173]

Woodcock diu també que l'anarquisme va patir de les debilitats de les seves tàctiques revolucionàries, una completa manca de coordinació que va provocar que les rebel·lions i accions anarquistes a vegades servissin per mantenir un estat de tensió, però no produïen resultats duradors. La propaganda pel fet en massa ocasions es va convertir en propaganda negativa, i l'èxit del sindicalisme de fet representava un compromís amb la tendència a la centralització: Woodcock diu que el mateix Malatesta suggeria que, en imitar les formes polítiques i industrials del seu temps, eventualment formarien part de l'ordre centralista al qual s'oposaven. Així, la CGT francesa va acabar en mans de reformistes, i finalment en les de comunistes; i fins i tot la CNT va enviar als seus líders a la coalició governamental durant la Guerra Civil Espanyola.[173]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Taibo 2010, p. 11.
  2. 2,0 2,1 «IAF principles». International of Anarchist Federations. «La IAF - IFA lluita per: l'abolició de totes les formes d'autoritat ja sigui econòmica, política, social, religiósa, cultural o sexual.»
  3. "És per això que l'anarquia, quan es treballa per destruir l'autoritat en tots els seus aspectes, quan s'exigeix la derogació de les lleis i la supressió del mecanisme que serveix per imposar-les, quan es nega tota organització jeràrquica i predica l'acord lliure - al mateix temps s'esforça per mantenir i ampliar el nucli preciós dels costums socials, sense els quals cap societat humana o animal pot existir." Peter Kropotkin. Anarchism: its philosophy and ideal
  4. "Els anarquistes s'oposen a l'autoritat irracional (per exemple, il·legítima), en altres paraules, la jerarquia - jerarquia és la institucionalització de l'autoritat dins d'una societat." "B.1 Why are anarchists against authority and hierarchy?" in An Anarchist FAQ
  5. "L'ANARQUISME, una filosofia social que rebutja el govern autoritari i sosté que les institucions voluntàries són els més adequats per expressar les tendències socials naturals de l'home." George Woodcock. "Anarchism" a The Encyclopedia of Philosophy
  6. "En una societat desenvolupada en aquest sentit, les associacions voluntàries que ja ara comencen a cobrir tots els camps de l'activitat humana tindrien una extensió encara més gran per tal de substituir l'Estat en totes les seves funcions." Peter Kropotkin. "Anarchism" from the Encyclopædia Britannica
  7. Victor Garcia. La internacional obrera. Breve recuento histórico del desarrollo de la Primera Internacional Segunda edición cibernética, enero del 2003. Data de consulta: 30/7/2013. (castellà)
  8. Malatesta, Errico. «Towards Anarchism». MAN!. International Group of San Francisco [Los Angeles]. OCLC: 3930443.Agrell, Siri. «Working for The Man». The Globe and Mail, 14 Maig 2007 [Consulta: 14 abril 2008].«Anarchism». Encyclopædia Britannica. Encyclopædia Britannica Premium Service, 2006. [Consulta: 29 Agost 2006]. «Anarchism». The Shorter Routledge Encyclopedia of Philosophy, 2005, pàg. 14. «L'anarquisme és l'opinió segons la qual una societat sense estat, o govern, és alhora possible i desitjable.» Els següents fonts citen l'anarquisme com una filosofia política: Mclaughlin, Paul. Anarchism and Authority. Aldershot: Ashgate, 2007, p. 59. ISBN 0-7546-6196-2.  Johnston, R. The Dictionary of Human Geography. Cambridge: Blackwell Publishers, 2000, p. 24. ISBN 0-631-20561-6. 
  9. 9,0 9,1 9,2 Slevin, Carl. "Anarchism." The Concise Oxford Dictionary of Politics. Ed. Iain McLean and Alistair McMillan. Oxford University Press, 2003.
  10. "Els anarquistes rebutgen l'Estat, com veurem més endavant. Però afirmar que aquest aspecte central de l'anarquisme és definitiu és vendre curt l'anarquisme."Anarchism and Authority: A Philosophical Introduction to Classical Anarchism by Paul McLaughlin. AshGate. 2007. pg. 28
  11. "L'autoritat es defineix en termes del dret a exercir el control social (com s'analitza en la "sociologia del poder") i el correlatiu deure d'obeir (com s'analitza en la "filosofia de la raó pràctica"). L'anarquisme es distingeix, filosòficament, per el seu escepticisme cap a aquest tipus de relacions morals-pel seu qüestionament de les afirmacions fetes per aquesta poder normatiu- i, a la pràctica, pel seu desafiament als poders "autoritatius" que no poden justificar les seves afirmacions i que per tant es consideren il·legítimes o sense fonament moral."Anarchism and Authority: A Philosophical Introduction to Classical Anarchism by Paul McLaughlin. AshGate. 2007. pg. 1
  12. "L'anarquisme, llavors, realment es destaca per l'alliberament de la ment humana des del domini de la religió, l'alliberament del cos humà del domini de la propietat, l'alliberament dels grillons i les restriccions del govern. Grades L'anarquisme pren partir per un ordre social basat en la lliure agrupació dels individus amb el propòsit de produir veritable riquesa social, un ordre que garanteixi a cada ésser humà el lliure accés a la terra i el ple gaudir de les necessitats de la vida, d'acord als desitjos individuals, els gustos i les inclinacions." Emma Goldman. "What it Really Stands for Anarchy" a Anarchism and Other Essays.
  13. L'anarquista individualista Benjamin Tucker defineix l'anarquisme com a oposició a l'autoritat de la següent manera "Van trobar que s'havien d'apartar a la dreta o a l'esquerra, - seguir la ruta de l'autoritat o el camí de la llibertat. Marx va seguir la primera, Warren i Proudhon l'altre. Així van néixer socialisme d'estat i anarquisme ... L'autoritat, pren moltes formes, però, en termes generals, els seus enemics es divideixen en tres classes: primer, els que li avorreixen tant com a mitjà i com un fi, oposant-se a ella obertament, de forma declarada, amb sinceritat, de manera coherent, universal, en segon lloc, els que professen creure en ella com un mitjà de progrés, però que l'accepten només en el que pensen que afavorirà els seus propis interessos egoistes, renunciant a ella i a les seves benediccions per a la resta del món, en tercer lloc, aquells que desconfien d'ella com un mitjà de progrés, creient en ella només com una finalitat que s'obtinga aixefant-la, violant-la i ultratjant-la. Aquestes tres fases de l'oposició a la Llibertat es van reunir a gairebé totes les esferes del pensament i de l'activitat humana. Bones representants de la primera es veuen a l'Església catòlica i l'autocràcia russa, de la segona, a l'Església Protestant i l'escola de Manchester de la política i l'economia política, de la tercera, en l'ateisme de Gambetta i el socialisme de Karl Marx" Benjamin Tucker. Individual Liberty.
  14. Ward, Colin. «Anarchism as a Theory of Organization», 1966. [Consulta: 1 Març 2010].
  15. L'historiador anarquista George Woodcock informa de la lluita contra l'autoritarisme de Mikhail Bakunin i mostra l'oposició a ambdues formes estatal i no estatal de l'autoritat de la següent manera: "Tots els anarquistes neguen l'autoritat, i molts d'ells lluiten contra ella. "(P. 9) ... Bakunin no converteix al Comitè Central de la Lliga al seu programa complet, però els persuadeix d'acceptar una recomanació molt radical al Congrés de Berna de setembre de 1868, exigint la igualtat econòmica i implícitament ataca l'autoritat tant de l'Església com de l'Estat."
  16. Brown, L. Susan. «Anarchism as a Political Philosophy of Existential Individualism: Implications for Feminism». A: The Politics of Individualism: Liberalism, Liberal Feminism and Anarchism. Black Rose Books Ltd. Publishing, 2002, p. 106. 
  17. Marshall, Peter. Demands The Impossible: A History Of Anarchism. Oakland, CA: PM Press, 2010, p. 16. ISBN 978-1-60486-064-1. 
  18. Sylvan, Richard. «Anarchism». A: A Companion to Contemporary Political Philosophy. Philip. Blackwell Publishing, 1995, p. 231. 
  19. 19,0 19,1 Ostergaard, Geoffrey. "Anarchism". The Blackwell Dictionary of Modern Social Thought. Blackwell Publishing. p. 14.
  20. Kropotkin, Peter. Anarchism: A Collection of Revolutionary Writings. Courier Dover Publications, 2002, p. 5. ISBN 0-486-41955-X. R.B. Fowler. «The Anarchist Tradition of Political Thought». Western Political Quarterly. University of Utah, 25, 4, 1972, pàg. 738–752. DOI: 10.2307/446800. JSTOR: 446800.
  21. Brooks, Frank H. The Individualist Anarchists: An Anthology of Liberty (1881–1908). Transaction Publishers, 1994, p. xi. ISBN 1-56000-132-1. «En general, considerat com una ideologia d'extrema esquerra, l'anarquisme sempre ha inclòs una important pressió de l'individualisme radical, des del hiperracionalisme de Godwin, a l'egoisme de Stirner, als llibertaris i els anarco-capitalistes d'avui.» 
  22. Joseph Kahn. «Anarchism, the Creed That Won't Stay Dead; The Spread of World Capitalism Resurrects a Long-Dormant Movement». The New York Times, 5 Agost, 2000.Colin Moynihan. «Book Fair Unites Anarchists. In Spirit, Anyway». New York Times, 16 Abril, 2007.
  23. "Els anarquistes van ser unànimes a sotmetre el socialisme autoritari a una allau de crítiques severes. En el moment en què es van fer els atacs violents i satírica aquests no van ser del tot ben fonamentats, per a aquells als quals van abordar van ser ja sigui primitius o comunistes "vulgars", el pensament no havia estat fertilitzat per l'humanisme marxista, o bé, en el cas de Marx i Engels mateixos, no com s'estableix en el control de l'autoritat i de l'estat com els anarquistes asseguraven." Daniel Guerin, Anarchism: From Theory to Practice (New York: Monthly Review Press, 1970)
  24. Skirda, Alexandre. Facing the Enemy: A History of Anarchist Organization from Proudhon to May 1968. AK Press, 2002, p. 191.
  25. L'historiador català Xavier Diez informa que la premsa anarquista individualista espanyola va ser àmpliament llegida pels membres del comunisme llibertari els grups i els membres de la anarcosindicalista CNT. També hi va haver el cas dels anarquistes individualistes prominents com Federico Urales i Miguel Giménez Igualada que eren membres de la CNT i J. Elizalde que va ser membre fundador i primer secretari de la Federació Anarquista Ibèrica. Xavier Diez. El anarquismo individualista en España: 1923–1938. ISBN 978-84-96044-87-6
  26. Guérin, Cédric. «Pensée et action des anarchistes en France: 1950–1970» (en francès). «Dins el sintetisme de l'organització anarquista, la Fédération Anarchiste, existia una tendència anarquista individualista al costat dels anarco-comunistes i anarcosindicalistes corrents. Els anarquistes individualistes que participaven a la Fédéració Anarchiste incloïen Charles-Auguste Bontemps, Georges Vincey i André Arru.»
  27. A Itàlia, el 1945, durant el Congrés Fundador de la Federació Anarquista Italiana, hi havia un grup d'anarquistes individualistes dirigit per Cesare Zaccaria que era un anarquista important de l'època.Cesare Zaccaria (19 August 1897-October 1961) by Pier Carlo Masini and Paul Sharkey
  28. 28,0 28,1 «"Resisting the Nation State, the pacifist and anarchist tradition" by Geoffrey Ostergaard». Ppu.org.uk, 6 Agost 1945. [Consulta: 20 Setembre 2010].
  29. 29,0 29,1 29,2 George Woodcock. Anarchism: A History of Libertarian Ideas and Movements (1962)
  30. Fowler, R.B. "The Anarchist Tradition of Political Thought." The Western Political Quarterly, Vol. 25, No. 4. (Desembre 1972), pp. 743–744.
  31. Ferrer 2006, p. 5.
  32. Piotr Kropotkin, Anarchy, Encyclopædia Britannica, Londres, 1910.
  33. « Fins i tot si ningú més estigués desitjós de compartir l'enterrament amb ell, jo l'enterraré sola i assumiré el risc que significa enterrar el meu propi germà. Ni estic jo avergonyida d'actuar desafiant amb oposició als governants de la ciutat (ekhous apiston ténd anarkhian polei). »
    Els set contra Tebes, d'Èsquil
  34. «Anarchy» (en anglès). Online Etimology Dictionary. [Consulta: 22 juny 2013].
  35. 35,0 35,1 Pierre Joseph Proudhon, Qu'est-ce que la propriété ?, Paris, 1840
  36. Le Nouveau Petit Robert, Paris, Editions Le Robert, 1995
  37. Sébastien Faure, Encyclopédie anarchiste, Paris, La Librairie Internationale
  38. Diccionari de la Llengua Catalana, Segona edició, Institut d'Estudis Catalans.
  39. (Woodcock 2004), "Prologue"
  40. Paniagua Fuentes, Xavier. La sociedad libertaria. Agrarismo e industrialización en el anarquismo español 1930-1939 (en castellà). Barcelona: Crítica, Grijalbo, 1982. ISBN 84-7423-165-5. 
  41. Nettlau, Max. A Short History of Anarchism. Freedom Press, 1996, p. 162. ISBN 0-900384-89-1. 
  42. « A finals de segle a França, Sébastien Faure va prendre una paraula utilitzada el 1858 per Joseph Dejacque per a utilitzar-la al títol d'un diari, Le Libertaire. Avui dia els termes "anarquista" i "llibertari" són intercanviables. »
    Daniel Guérin. Anarchism: From Theory to Practice, en anglès.
  43. Russell, Dean. Who is a Libertarian?, Foundation for Economic Education, "Ideas on Liberty," May 1955.(anglès)
  44. « El terme libertarian de la manera en la qual és utilitzada als EUA té un significat molt diferent del que va significar històricament i encara significa a la resta del món. Històricament, el moviment llibertari ha estat l'ala anti-estatista del moviment socialista. L'anarquisme socialista era socialisme llibertari. Als EUA, una societat molt més dominada pels negocis, la paraula té un significat diferent. Vol dir eliminar o reduir el control de l'Estat, principalment el control sobre les tiranies privades. Els llibertaris als EUA no diuen d'eliminar les corporacions. És una mena d'ultradretisme. »
    Noam Chomsky, The Week Online Interviews Chomsky, Z Magazine.(anglès)
  45. Taiji Yamaga y su versión del Tao Te King (castellà)
  46. Apuntes sobre el pacifismo en las religiones: Lao Tsé y Mo Ti, per Kike Sáez Palazón (castellà)
  47. Definición de Anarquismo para la Enciclopedia Británica, de Piotr Kropotkin(castellà)
  48. Els antecedents de l'anarquisme a Orient, Grècia i Roma han estat estudiants més profundament per (Cappelletti 2007, p. 13-45)
  49. Hamon, Agustín. «La revolución a través de los siglos» (en castellà), desembre 2003. [Consulta: 22 juny 2013].
  50. Joll 1972, p. 11.
  51. Joll 1972, p. 12.
  52. * Woodcock, George. Anarchism: a history of libertarian ideas and movements (en anglès). Toronto: University of Toronto Press, 2004. ISBN 9781551116297. 
  53. Joll 1972, p. 16.
  54. « Aquell que tant us domina no té més que dos ulls, no té més que dues mans, no té més que un cos i no té res que no tingui l'home més humil d'entre el gran i infinit nombre dels que habiten a les nostres ciutats, com no sigui l'avantatge que li concediu perquè us destrueixi. (...) i de tantes indignitats que la pròpies bèsties no podrien sentir ni aguantar, podreu alliberar-vos si realment voleu fer-ho. Decidiu no servir més i heus ací que ja sous lliures. »
    Étienne de La Boétie, Discurs sobre la servitud voluntària o contra l'un, 1553
  55. John Simkin. Setembre 1997-juny 2013. Spartacus Educational Website Data de consulta: 31/7/2013. (anglès)
  56. Joll 1972, p. 24.
  57. Arvon 1964, p. 16-17.
  58. Arvon 1964, p. 35.
  59. Arvon 1964, p. 37.
  60. Arvon 1964, p. 48.
  61. 61,0 61,1 Arvon 1964, p. 51.
  62. 62,0 62,1 Horowitz 1975, p. 102.
  63. Martin, Henri, & Alger, Abby Langdon. A Popular History of France from the First Revolution to the Present Time. D. Estes and C.E. Lauria. p. 189
  64. Arvon 1964, p. 53.
  65. Arvon 1964, p. 44.
  66. Arvon 1964, p. 43.
  67. Arvon 1964, p. 40.
  68. 68,0 68,1 Horowitz 1975, p. 342.
  69. Arvon 1964, p. 42.
  70. Tom A-Z. pag. 58 de l'enciclopèdia Espasa
  71. Anarchism, The New Encyclopedia of Social Reform (1908).
  72. Harrison, Kevin; Boyd, Tony. Understanding Political Ideas and Movements (en anglès). Manchester University Press, 2003, p. 251. 
  73. Outhwaite, William; Tourain, Alain. Anarchism. The Blackwell Dictionary of Modern Social Thought. 2 (en anglès). Blackwell Publishing, 2003, p. 12. 
  74. Miller, David. «Anarchism» (en anglès). American Political Science Review. Wayne Gabardi, 80, 1, Mar 1986, pàg. 300-302 [Consulta: 20 novembre 2013].
  75. Klosko, George. Political Obligations (en anglès). Oxford University Press, 2005, p. 4. 
  76. Avrich, Paul. Anarchist Voices: An Oral History of Anarchism in America (en anglès). Princeton University Press, 1996, p. 6. 
  77. Esenwein, George Richard. Anarchist Ideology and the Working Class Movement in Spain, 1868–1898 (en anglès), p. 135. 
  78. "A member of a community", The Mutualist; aquests articles de 1826 criticaven les propostes de Robert Owen, i s'han atribuït a un dissident owenita, possiblement de la Friendly Association for Mutual Interests of Valley Forge; Wilbur, Shawn, 2006, "More from the 1826 'Mutualist'?".
  79. Proudhon, Pierre-Joseph. H. Cohen. Solution to the Social Problem. New York: Vanguard Press, 1927, p. 45. 
  80. Proudhon, Pierre-Joseph. The Principle of Federation. Toronto: University of Toronto Press, 1979. ISBN 0-8020-5458-7. «The notion of anarchy in politics is just as rational and positive as any other. It means that once industrial functions have taken over from political functions, then business transactions alone produce the social order.» 
  81. "Communism versus Mutualism", Socialistic, Communistic, Mutualistic and Financial Fragments. (Boston: Lee & Shepard, 1875) William Batchelder Greene: "Under the mutual system, each individual will receive the just and exact pay for his work; services equivalent in cost being exchangeable for services equivalent in cost, without profit or discount; and so much as the individual laborer will then get over and above what he has earned will come to him as his share in the general prosperity of the community of which he is an individual member."
  82. Avrich, Paul. Anarchist Voices: An Oral History of Anarchism in America. Princeton University Press, 1996, p. 6. ISBN 0-691-04494-5. 
  83. Blackwell Encyclopaedia of Political Thought (en anglès). Blackwell Publishing, 1991, p. 11. ISBN 0-631-17944-5. 
  84. Proudhon, Pierre-Joseph. Benjamin R. Tucker. What Is Property? (en anglès). Princeton, 1876, p. 281. 
  85. "What do I mean by individualism? I mean by individualism the moral doctrine which, relying on no dogma, no tradition, no external determination, appeals only to the individual conscience."Mini-Manual of Individualism by Han Ryner
  86. "I do not admit anything except the existence of the individual, as a condition of his sovereignty. To say that the sovereignty of the individual is conditioned by Liberty is simply another way of saying that it is conditioned by itself.""Anarchism and the State" in Individual Liberty
  87. The Public School Monopoly: A Critical Analysis of Education and the State in American Society (en anglès). Pacific Institute for Public Policy Research, 1982, p. 115. 
  88. Adams, Ian. Political Ideology Today (en anglès). Manchester University Press, 2001, p. 116. 
  89. Godwin, William. Enquiry Concerning Political Justice and its Influence on Modern Morals and Manners. G.G. and J. Robinson, 1796. OCLC 2340417. 
  90. «Britannica Concise Encyclopedia». Encyclopædia Britannica Online. [Consulta: 7 desembre 2006].
  91. McLaughlin, Paul. Anarchism and Authority: A Philosophical Introduction to Classical Anarchism. Ashgate Publishing, Ltd., 2007, p. 119. 
  92. Goodway, David. Anarchist Seeds Beneath the Snow. Liverpool University Press, 2006, p. 99. 
  93. 93,0 93,1 Leopold, David. «Max Striner». A: Stanford Encyclopedia of Philosophy (en anglès). 
  94. The Encyclopedia Americana: A Library of Universal Knowledge. Encyclopedia Corporation. p. 176 (anglès)
  95. «Anarchism». A: The Blackwell Encyclopaedia of Political Thought (en anglès). Blackwell Publishing, 1987, p. 11. 
  96. Ossar, Michael. Anarchism in the Dramas of Ernst Toller. SUNY Press, 1980, p. 27. «What my might reaches is my property; and let me claim as property everything I feel myself strong enough to attain, and let me extend my actual property as fas as I entitle, that is, empower myself to take ...» 
  97. Nyberg, Svein Olav. «The union of egoists». Non Serviam. Svein Olav Nyberg [Oslo, Norway], 1, pàg. 13–14. OCLC: 47758413 [Consulta: 1 setembre 2012].
  98. Thomas, Paul. Karl Marx and the Anarchists. London: Routledge/Kegan Paul, 1985, p. 142. ISBN 0-7102-0685-2. 
  99. Carlson, Andrew. «Philosophical Egoism: German Antecedents». A: Anarchism in Germany. Metuchen: Scarecrow Press, 1972. ISBN 0-8108-0484-0 [Consulta: 4 desembre 2008]. 
  100. «What do anarchists want from us?» (en anglès). Slate.com. [Consulta: 29 desembre 2010].
  101. William Bailie, Josiah Warren: The First American Anarchist – A Sociological Study, Boston: Small, Maynard & Co., 1906, p. 20
  102. Schuster, Eunice Minette. «Native American Anarchism: A Study of Left-Wing American Individualism» (en anglès).
  103. Bookchin, Murray. «2. Individualist Anarchism and Reaction». A: Social Anarchism or Lifestyle Anarchism – An Unbridgeable Chasm (en anglès). 
  104. «The Free Love Movement and Radical Individualism» (en anglès).
  105. «La insumisión voluntaria: El anarquismo individualista español durante la Dictadura y la Segunda República (1923–1938)» (pdf) (en castellà).
  106. «El movimiento libertario en Italia» (en castellà). Bicicleta. Revista de comunicaciones libertarias, 1, novembre 1977. «Los anarco-individualistas, G.I.A ... Una escisión de la FAI producida en el IX Congreso (Carrara, 1965) se produjo cuando un sector de anarquistas de tendencia humanista rechazan la interpretación que ellos juzgan disciplinaria del pacto asociativo clásico, y crean los GIA (Gruppi di Iniziativa Anarchica). Esta pequeña federación de grupos, hoy nutrida sobre todo de veteranos anarco-individualistas de orientación pacifista, naturista, etcétera defiende la autonomía personal y rechaza a rajatabla toda forma de intervención en los procesos del sistema, como sería por ejemplo el sindicalismo. Su portavoz es L'Internazionale con sede en Ancona. La escisión de los GIA prefiguraba, en sentido contrario, el gran debate que pronto había de comenzar en el seno del movimiento»
  107. 107,0 107,1 «La insumisión voluntaria: El anarquismo individualista español durante la Dictadura y la Segunda República (1923–1938)» (pdf) (en castellà). «Proliferarán así diversos grupos que practicarán el excursionismo, el naturismo, el nudismo, la emancipación sexual o el esperantismo, alrededor de asociaciones informales vinculadas de una manera o de otra al anarquismo. Precisamente las limitaciones a las asociaciones obreras impuestas desde la legislación especial de la Dictadura potenciarán indirectamente esta especie de asociacionismo informal en que confluirá el movimiento anarquista con esta heterogeneidad de prácticas y tendencias. Uno de los grupos más destacados, que será el impulsor de la revista individualista Ética será el Ateneo Naturista Ecléctico, con sede en Barcelona, con sus diferentes secciones la más destacada de las cuales será el grupo excursionista Sol y Vida.»
  108. Ytak, Cathy. «Anarchisme et naturisme, aujourd'hui.» (en francès). «Les anarchistes individualistes du début du siècle l'avaient bien compris, et intégraient le naturisme dans leurs préoccupations. Il est vraiment dommage que ce discours se soit peu à peu effacé, d'antan plus que nous assistons, en ce moment, à un retour en force du puritanisme (conservateur par essence).»
  109. McElroy, Wendy. «The culture of individualist anarchist in Late-nineteenth century America» (pdf) (en anglès).
  110. Diez, Xavier. individualista.pdf El anarquismo individualista en España (1923–1939) (pdf) (en castellà). Virus Editorial, 2007, p. 143. 
  111. «The "Illegalists"» (en anglès).
  112. The Bonnot Gang (en anglès). Rebel Press, 1987, p. 15. 
  113. 113,0 113,1 Berkman, Alexander. «What Is Communist Anarchism?» (en anglès). «La revolutió aboleix la propietat privada dels mitjans de producció i distribució, i amb ella s'acaba el negoci capitalista. Les possessions personals queden limitades només en les coses que utilitzes. Així, el teu rellotge és teu, però la fàbrica de rellotges pertany al poble.»
  114. «Anarchism». A: A Dictionary of Marxist Thought (en anglès). Blackwell Publishing, 1991, p. 21. 
  115. Bakunin: The Philosophy of Freedom (en anglès). Black Rose Books Ltd., 1993, p. 76. 
  116. Rae, John. Contemporary Socialism (en anglès). C. Scribner's sons, 1901, p. 261. 
  117. 117,0 117,1 Marx in Context (en anglès). iUniverse, 2005, p. 54. 
  118. Anarchist Voices: An Oral History of Anarchism in America (en anglès). AK Press, 2006, p. 5. 
  119. Kropotkin, Peter. «13». A: The Conquest of Bread. Edinburgh: AK Press, 2007. ISBN 978-1-904859-10-9. 
  120. Bakunin, Mikhail. Statism and Anarchy. Cambridge: Cambridge University Press, 1990. ISBN 0-521-36182-6. «They [the Marxists] maintain that only a dictatorship – their dictatorship, of course – can create the will of the people, while our answer to this is: No dictatorship can have any other aim but that of self-perpetuation, and it can beget only slavery in the people tolerating it; freedom can be created only by freedom, that is, by a universal rebellion on the part of the people and free organization of the toiling masses from the bottom up.» 
  121. Guillaume, James. «Ideas on Social Organization», 1876.
  122. «Anarchist communism – an introduction» (en anglès). Libcom.org. «Anarchist communism is also known as anarcho-communism, communist anarchism, or, sometimes, libertarian communism.»
  123. Gruppo Comunista Anarchico di Firenze. «Anarchist Communism & Libertarian Communism». L'informatore di parte, 4, octubre 1979. «The terms libertarian communism and anarchist communism thus became synonymous within the international anarchist movement as a result of the close connection they had in Spain (with libertarian communism becoming the prevalent term).»
  124. Fontenis, Georges. «Manifesto of Libertarian Communism». libcom.org. «The 'Manifesto of Libertarian Communism' was written in 1953 by Georges Fontenis for the Federation Communiste Libertaire of France. It is one of the key texts of the anarchist-communist current.»
  125. Truda, Delo. «The Organizational Platform of the Libertarian Communists». «In 1926 a group of exiled Russian anarchists in France, the Delo Truda (Workers' Cause) group, published this pamphlet. It arose not from some academic study but from their experiences in the 1917 Russian revolution.»
  126. From Politics Past to Politics Future: An Integrated Analysis of Current and Emergent Paradigms Alan James Mayne Published 1999 Greenwood Publishing Group 316 pages ISBN 0-275-96151-6. Books.google.com, 1999. ISBN 978-0-275-96151-0 [Consulta: 20 setembre 2010]. 
  127. Anarchism for Know-It-Alls By Know-It-Alls For Know-It-Alls, For Know-It-Alls Published by Filiquarian Publishing, LLC., 2008 ISBN 1-59986-218-2, 9781599862187 72 pages. Books.google.com, 2008-01. ISBN 978-1-59986-218-7 [Consulta: 20 setembre 2010]. 
  128. «Anarchism and Communism». Northeastern Anarchist, 4, 1922.
  129. Makhno, Mett, Arshinov, Valevski, Linski (Dielo Trouda). "The Organizational Platform of the Libertarian Communists". 1926. Constructive Section: available here http://www.nestormakhno.info/english/platform/constructive.htm
  130. Després d'analitzar el punt de vista de l'insurrecionalista Luigi Galleani sobre l'anarcocomunisme, l'anarcocomunista postesquerra Bob Black va arribar a dir que "el comunisme és la realització final de l'individualisme ... L'aparent contradicció entre l'individualisme i el comunisme no és més que una manca de comprensió d'ambdós ... La subjectivitat és també objectiva: l'individu és realment subjectiu. No té sentit parlar de 'prioritzar emfàticament allò social per davant d'allò individual' ... És com parlar de prioritzar la gallina per davant de l'ou. L'anarquia és un 'mètode d'individualització'. Intenta combinar el major desenvolupament personal amb la major unitat comunal." Black, Bob. «Nightmares of Reason» (en anglès).
  131. Baginski, Max. «Stirner: The Ego and His Own» (en anglès). Mother Earth, 2, 3, maig 1907. «Modern Communists are more individualistic than Stirner. To them, not merely religion, morality, family and State are spooks, but property also is no more than a spook, in whose name the individual is enslaved – and how enslaved! ... Communism thus creates a basis for the liberty and Eigenheit of the individual. I am a Communist because I am an Individualist. Fully as heartily the Communists concur with Stirner when he puts the word take in place of demand – that leads to the dissolution of property, to expropriation. Individualism and Communism go hand in hand.»
  132. Christopher, Gray. Leaving the Twentieth Century, p. 88. 
  133. Novatore, Renzo. «Towards the creative Nothing».
  134. Kropotkin, Piotr. Communism and Anarchy (en anglès). «Communism is the one which guarantees the greatest amount of individual liberty – provided that the idea that begets the community be Liberty, Anarchy ... Communism guarantees economic freedom better than any other form of association, because it can guarantee wellbeing, even luxury, in return for a few hours of work instead of a day's work.» 
  135. Truda, Dielo. Organisational Platform of the Libertarian Communists (en anglès). «This other society will be libertarian communism, in which social solidarity and free individuality find their full expression, and in which these two ideas develop in perfect harmony.» 
  136. «My perspectives». Willful Disobedience, 2, 12. «I see the dichotomies made between individualism and communism, individual revolt and class struggle, the struggle against human exploitation and the exploitation of nature as false dichotomies and feel that those who accept them are impoverishing their own critique and struggle.»
  137. Graham, Robert. Anarchism – A Documentary History of Libertarian Ideas. Volume One: From Anarchy to Anarchism (300CE to 1939) (en anglès). Black Rose Books, 2005. 
  138. Kropotkin, Peter. «Chapter 41: The "Anarchists"». A: The Great French Revolution 1789–1793 (en anglès). 
  139. Pernicone, Nunzio. Italian Anarchism 1864–1892 (en anglès). AK Press, 2009, p. 111–113. 
  140. Pengam, Alain. Anarchist-Communism (en anglès). 
  141. Bookchin, Murray. To Remember Spain: The Anarchist and Syndicalist Revolution of 1936 (en anglès). «This process of education and class organization, more than any single factor in Spain, produced the collectives. And to the degree that the CNT-FAI (for the two organizations became fatally coupled after July 1936) exercised the major influence in an area, the collectives proved to be generally more durable, communist and resistant to Stalinist counterrevolution than other republican-held areas of Spain.» 
  142. Bookchin, Murray. To Remember Spain: The Anarchist and Syndicalist Revolution of 1936 (en anglès). 
  143. Sorel, Georges. Political Theorists in Context (en anglèß). Routledge, 2004, p. 248. 
  144. Rocker, Rudolf. Anarcho-Syndicalism: Theory and Practice (en anglès). AK Press, 2004, p. 73. 
  145. Perlin, Terry M. Contemporary Anarchism (en anglès). New Brunswick, NJ: Transaction Books, 1979. 
  146. Pepper, David. Modern Environmentalism (en anglès). Routledge, 1996, p. 44. 
  147. Adams, Ian. Political Ideology Today (en anglès). Manchester University Press, 2001, p. 130. 
  148. Ortega, Carlos. «Anarchism – Nudism, Naturism». Revista ADN, 2003.
  149. Roselló, Jose María. El naturismo libertario en la península ibérica (1890-1939). 
  150. Brown, L. Susan. «Anarchism as a Political Philosophy of Existential Individualism: Implications for Feminism». A: The Politics of Individualism: Liberalism, Liberal Feminism and Anarchism. Black Rose Books Ltd. Publishing, 2002, p. 208. 
  151. Christoyannopoulos, Alexandre. Christian Anarchism: A Political Commentary on the Gospel. Exeter: Imprint Academic, 2010, p. 2–4. «Locating Christian anarchism ... In political theology» 
  152. Dielo Trouda group [11 març 2007]. Organizational Platform of the General Union of Anarchists (Draft). Italy: FdCA, 2006 [Consulta: 24 octubre 2006]. 
  153. 153,0 153,1 «J.3.2 What are "synthesis" federations?» (en anglès). An Anarchist FAQ.
  154. Faure, Sébastien. Libertarian Communism. «The remedy has been found: libertarian communism.» 
  155. «J.3.2 What are "synthesis" federations?» (en anglès). An Anarchist FAQ. «Most national sections of the International Anarchist Federation (IFA) are good examples of successful federations which are heavily influenced by "synthesis" ideas (such as the French and Italian federations).»
  156. 156,0 156,1 McQuinn, Jason. «Post-Left Anarchy: Leaving the Left Behind Prologue to Post-Left Anarchy» (en anglès).
  157. Macphee, Josh. «Introduction». A: Realizing the Impossible. Stirling: AK Press, 2007. ISBN 1-904859-32-1. 
  158. 158,0 158,1 158,2 158,3 «Some Notes on Insurrectionary Anarchism» (en anglès). Venomous Butterfly and Willful Disobedience.
  159. 159,0 159,1 159,2 Black, Joe. «Anarchism, insurrections and insurrectionalism» (en anglès). Ainfos.ca, 19 juliol 2006.
  160. AAVV. Anarquisme i alliberament nacional. ISBN 978-84-96044-90-6. 
  161. David D. Friedman, The machinery of freedom: guide to a radical capitalism, Edition 2, Open Court, 1995, p. 19: “sometimes called anarcho-capitalism, or libertarian anarchy”. ISBN 978-0-8126-9069-9, 978978-0-8126-9069-9
  162. «Camus, Albert and the anarchists» (en anglès). libcom.org.
  163. «Listado de películas producidas durante la colectivización de la industria cinematográfica española» (en castellà). Archivo CNT.
  164. Logoyoutube2011favicon.svg Néstor Makhno, campesino de Ucrania a YouTube
  165. Joll 1972, p. 151.
  166. «Surrealismo y anarquismo - Proclamas surrealistas» (PDF).
  167. «Yahoo! Noticias - Tres décadas sin el verbo libertario de Georges Brassens» (en castellà).
  168. «Anarcopunk».
  169. «Ekintza Zuzena - Notas de libertad».
  170. Landauer, Carl. European Socialism: A History of Ideas and Movements (en anglès), 1959. 
  171. 171,0 171,1 Miller & Coleman 1991, p. 57-58.
  172. Adams 1995, p. 162-165.
  173. 173,0 173,1 Woodcock 2004.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Adams, Ian. Political ideology today (en anglès). Manchester University Press ND, 1995. ISBN 9780719033476. 
  • Aisa i Pàmpols, Ferran. La cultura anarquista a Catalunya. Barcelona: 1984, 2006 (De bat a bat). ISBN 9788496061613. 
  • Arvon, Henri. L'anarquisme. Barcelona: 62, març 1964 (Llibres a l'abast). 
  • Cappelletti, Ángel J. Prehistoria del Anarquismo (en castellà). Buenos Aires: Libros de la Araucaria, 2007. ISBN 9789871300068. 
  • Ferrer, Christan. El lenguaje libertario (en catellà). Buenos Aires: Terramar, 2006. ISBN 9789871187539. 
  • Horowitz, Irving Louis. Los anarquistas - 1 / La teoría (en castellà). Madrid: Alianza, 1975 (El libro de bolsillo). ISBN 84-206-1574-9. 
  • Joll, James. Los anarquistas (en castellà). Barcelona: Grijalbo, 1972 (Norte). 
  • Miller, David; Coleman, Janet. The Blackwell encyclopaedia of political thought (en anglès). Wiley-Blackwell, 1991. ISBN 9780631179443. 
  • Taibo, Carlos. Libertari@s (en castellà). Barcelona: Los libros del lince, octubre 2010 (El rojo y el negro). ISBN 9788415070023. 
  • Woodcock, George. Anarchism: a history of libertarian ideas and movements (en anglès). University of Toronto Press, 2004. ISBN 9781551116297. 
  • Anarchism: A Documentary History of Libertarian Ideas. Robert Graham, editor.
    • Volume One: From Anarchy to Anarchism (300CE to 1939) Black Rose Books, Montréal and London 2005. ISBN 1-55164-250-6.
    • Volume Two: The Anarchist Current (1939–2006) Black Rose Books, Montréal 2007. ISBN 978-1-55164-311-3.
  • Anarchism: A History of Libertarian Ideas and Movements, George Woodcock (Penguin Books, 1962). ISBN 0-14-022697-4. OCLC 221147531.
  • An Anarchist FAQ by Iain McKay (editor).
  • Anarchy: A Graphic Guide, Clifford Harper (Camden Press, 1987): An overview, updating Woodcock's classic, and illustrated throughout by Harper's woodcut-style artwork.
  • Anarchism and Authority: A Philosophical Introduction to Classical Anarchism by Paul McLaughlin. AshGate. 2007. ISBN 0-7546-6196-2
  • The Anarchist Reader, George Woodcock (ed.) (Fontana/Collins 1977; ISBN 0-00-634011-3): An anthology of writings from anarchist thinkers and activists including Proudhon, Kropotkin, Bakunin, Malatesta, Bookchin, Goldman, and many others.
  • Anarchism: From Theory to Practice by Daniel Guerin. Monthly Review Press. 1970. ISBN 0-85345-175-3
  • Anarchy through the times by Max Nettlau. Gordon Press. 1979. ISBN 0-8490-1397-6
  • The Anarchist Turn. Edited by Jacob Blumenfeld, Chiara Bottici and Simon Critchley. Pluto Press. 19 March 2013. ISBN 9780745333427
  • Demanding the Impossible: A History of Anarchism by Peter Marshall. PM Press. 2010. ISBN 1-60486-064-2
  • People Without Government: An Anthropology of Anarchy (2nd ed.) by Harold Barclay, Left Bank Books, 1990 ISBN 1-871082-16-1
  • The Political Theory of Anarchism by April Carter. Harper & Row. 1971. ISBN 978-0-06-136050-3
  • Sartwell, Crispin (2008). Against the state: an introduction to anarchist political theory. SUNY Press. ISBN 978-0-7914-7447-1.
  • Gordon, Uri. Anarchy Alive! London: Pluto Press, 2007

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Anarquisme Modifica l'enllaç a Wikidata