Anatomia patològica

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L'anatomia patològica és la part de la patologia que s'encarrega de l'estudi de les lesions cel·lulars, teixits, òrgans, de les seues conseqüències estructurals i funcionals i per tant de les repercussions en l'organisme. La paraula patologia procedeix del grec, estudi (logos) del patiment o dany (pathos).

Es considera el metge italià de Forlì Giovanni Battista Morgagni el fundador de la moderna anatomia patològica.

Concepte d'anatomia patològica[modifica | modifica el codi]

L'anatomia patològica és un dels pilars fonamentals de la medicina i una disciplina bàsica imprescindible per a metges, veterinaris i altres professionals de la sanitat. La interpretació dels símptomes de les distintes malalties o alteracions que es troben en l'exploració dels pacients exigeix el coneixement de tot l'espectre de lesions que es presenten en cada un dels teixits o òrgans. L'Anatomia Patològica comprèn tots els aspectes de la malaltia, fonamentalment a nivell morfològic. Aquestes alteracions són estudiades amb diversos mètodes, que comprenen des de la patologia molecular fins a la patologia macroscòpica, passant per tots els nivells i tècniques d'observació i estudi, des de la histoquímica i la immunohistoquímica fins a la ultraestructura, la microscòpia òptica o la simple visió ocular directa (macroscòpica).

L'anatomia patològica es divideix en subespecialitats, les principals són la patologia quirúrgica, la citopatologia i la patologia forense.

Respostes patològiques[modifica | modifica el codi]

L'anatomia patològica general s'ocupa de l'estudi dels fonaments i del desenvolupament dels processos de respostes patològiques bàsiques, que van des de l'adaptació cel·lular a les modificacions de l'entorn, les lesions i la mort cel·lular, les seues causes i les seues conseqüències, els trastorns del creixement de les cèl·lules, dels teixits i dels òrgans, així com les respostes de l'individu a les diverses lesions causades per agents externs i interns i dels mecanismes de reparació d'aqueixes lesions. Segons la patologia hi ha tres causes bàsiques que originen les malalties que són:

L'Anatomia Patològica Especial s'encarrega de l'estudi de les respostes específiques de cada teixit o òrgan.

Aspectes de la malaltia[modifica | modifica el codi]

Els quatre aspectes d'una malaltia, que formen el nucli de la patologia són:

  1. Etiologia: Són les causes de la malaltia.
  2. Patogènia: Són els mecanismes per què es desenvolupa la malaltia.
  3. Canvis morfològics: Són les alteracions estructurals que es produeixen en les cèl·lules i òrgans.
  4. Clínica: Són les conseqüències funcionals dels canvis morfològics.

Els especialistes en anatomia patològica, s'encarreguen sobretot de l'estudi dels canvis morfològics de les malalties.

Hi ha malalties sine matèria en les que no es pot objectivar una clara alteració morfològica, com són la majoria de les malalties psiquiàtriques i molts trastorns funcionals com el còlon irritable.

Evolució històrica[modifica | modifica el codi]

Va ser Hipòcrates el primer a reconèixer que la patologia es basava en una alteració dels humors i de la relació d'aquests, basant-se en la filosofia naturalista de Empèdocles que ja havia descrit aqueixos humors: sang, limfa, bilis negra i bilis groga. Galè va mantenir vigents les teories d'Hipòcrates durant tota l'època medieval convertint-les en dogmes.

Gradualment van començar a sorgir autors que no veien les teories d'Hipòcrates com a veritats absolutes. Vesali va basar el seu estudi de la malaltia en els aspectes morfològics deixant de la do el dogmatisme impost en l'època

A partir del Renaixement es van començar a fer les primeres autòpsies, va començar una nova corrent d'autors que creien només el que podien veure, allunyant-se definitivament de les idees dogmàtiques que fins aqueix moment prevalien.

Naix així l'Anatomia Organicista, que relaciona directament la morfologia amb les alteracions i símptomes que acompanyen a la malaltia. Els autors que anaven apareixent en l'època y que descobrien com resultava de valuós l'autòpsia per a l'estudi de la medicina, com per exemple Giovanni Battista Morgagni de Forlì (Itàlia), van ser entenent que l'observació i l'estudi de les alteracions morfològiques eren la base fonamental per a entendre les malalties.

A finals del segle XVIII, Bichat va introduir el concepte de teixit, tractant de trobar unitats simples que conformessin els òrgans. El món de la Patologia va entrar d'aqueixa forma en l'època tissular.

Ja en el segle XIX, i gràcies al desenvolupament del microscopi òptic, es va introduir la teoria cel·lular, que aportava un nivell més en l'organització dels sers vius. Robert Hooke va ser el primer a parlar de les cèl·lules del suro. A Alemanya van començar a relacionar a les cèl·lules i les seues alteracions amb les patologies. Claude Bernard afig a més que les característiques físiques i químiques de la cèl·lula i les seues alteracions estan igualment relacionades amb la malaltia.

En els últims temps l'Anatomia Patològica ha experimentat un desenvolupament extraordinari, gràcies als avanços al camp de la tecnologia, medicina, biologia, etcètera.

Anatompatòlegs destacats[modifica | modifica el codi]