André Jolivet

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Music.png
Noteicon4.svg
André Jolivet
Placa commemorativa al carrer on va morir André Jolivet
Placa commemorativa al carrer on va morir André Jolivet
Naixença: 8 d'agost de 1905
París, Illa de França
Defunció: 20 de desembre de 1974 (als 69 anys)
París, Illa de França
Nacionalitat: França França
Activitat principal: Compositor
Altres activitats: Professor

André Jolivet (París, Illa de França, 8 d'agost de 1905 - 20 de desembre de 1974) fou un compositor modernista francès, interessat en l'acústica i la tonalitat.

Estudià piano amb la seva mare, violoncel amb Feuilliard i composició amb Varèse. Fou membre del jurat del Conservatori de París i director musical de la Comedie Française des de 1945. Li fou concedida la Legió d'Honor, la creu de guerra (1939-45), el gran premi de música de la Vila de París (1952) i els premis del disc 1954-1956 i 1958. Fou un dels fundadors –junt amb Messiaen—del grup La Jeune France (1936).

Obres més importants[modifica | modifica el codi]

  • Discontinuité, (1928),
    * Quartet, de corda (1934),
    * Quintet, de corda (1934)
    * Mana, peces per a piano basades en les resonàncies naturals,
    * Cinc Incautations, per a flauta sola (1936)
    * Cinc Dances rituals, per a orquestra (1939),
    * Cosmogonie, Psyche i Dances Incantatoires, per a orquestra (en aquesta última empra a més dos aparells d'ones Martenot i sis músics encarregats de la percussió),
    * Les trois complaintes du soldat, obra amb text propi, sobre esdeveniments de la segona guerra mundial i escrita mentre aquesta transcorria (1940),
    * Poemes íntims, per a cant i orquestra,
    * Dolores, sobre un text d'Henri Ghéon (1942),
    * Primera sonata, per a piano (1945)* Concert per a ones Martenot i orquestra (1947),
    * Tres Poemes, per a ones Martenot i piano,
    * Concert per a flauta i orquestra,
    * Concertino, (1951) per a trompeta i orquestra,
    * Concert, per a piano i orquestra, premi Ciutat de París (1952),
    * Suite litúrgica, Serenata, per a quintet de vent,
    * Primera simfonia, (1954),
    * La Vérité de Jeanne, cantata en la que es fa servir, com a text de rehabilitació de Santa Joana d'Arc (1936),
    * Sego concert, per a trompeta, amb notales reminiscències del jazz,
    * Epitalami, per a veus (1956),
    * Suite Delphique, per a piano, (1957)
    * Segona sonata, per a piano (1957),
    * Rapsodie à Sept, per a piano (1957)
    * Segona simfonia, (1959),
    * Simfonia per a orquestra de corda, (1962), etc....

Anàlisi tècnic[modifica | modifica el codi]

La personalitat de Jolivet es troba, fins a cert punt, unida a la de Messiaen, no sols per la seva amistat ni en qualitat de cofundador del grup ?La Jeune France, sinó, a més, si bé amb notables diferències. A en Messiaen li despertaren profund interès les peces de Mana, en quan els seus notables diferències. També Jolivet coincideix amb aquest últim (no s'ha d'oblidar en la lògica influència de Varèse) per la seva obsessió amb l'element percussiu propi de la música oceànica i pel valor que concedeix a la intromissió de l'element màgic en la música.

Quant a aquest, existeix en la música francesa, a partir de Debussy, una marcada, potser atàvica, influencia a deixar-se portar de l'element hipnòtic, quasi sempre fonamentat en el paral·lelisme harmònic, en la repetició i en la creació d'una atmosfera musical, molt pròpies de l'impressionisme.

No obstant mentre Messiaen es reconeix com a seguidor de Debussy i més tard s'enrola en el moviment col·lectiu de evolució suscitat per la tècnica serial, Jolivet, en canvi, decideix trencar amb aquella tradició i, al mateix temps, repudia els mètodes serialistes (diu de la música serial que:

« <En lloc d’entregar-me a la pobre diversió intel•lectual d'anar reunint notes que nomes tenen valor per a la vista, prefereixo entretenir-me fent crucigrames.> »

D'aquesta forma adopta una posició compromesa en la que advoca per un universalisme difícil de comprendre sobretot per part de qui reconeix la necessària pertinença a les tècniques existents, o a la més o menys llunyana vinculació a aquestes, més fàcil d'imaginar si, amb això, veiem una irrefutable ànsia de llibertat i, més fàcil encara, si hom se sent d'acord amb els elements simbòlics i esotèrics que Jolivet posa com a centre de la seva música.

És evident, doncs, que el seu emprà intervals separats, ritme complicats i alliberament del sistema tonal ho assoleix per camins molt diferents al dels mitjans seguits per la música serial, per molt que sembli arribar a conclusions semblants (s'ha de tenir en comte a Messiaen al respecte, el qual se situa, en realitat, en una posició inter-mitja). Finalment, per a ell, <la missió de l'art musical és, a la vegada, humana i religiosa>. Ací hi ha també una notable diferencia amb Messiaen, doncs mentre aquest últim és essencialment catòlic, Jolivet –si bé amb menor intensitat— a un re-ligare més ampli.

Un altra característica comuna, no tan sols a ambdós, sinó a gran part d'artistes francesos de tota mena, és la superabundància de literatura i filosofia, que arriba a comunicar cert gust de dubtosa qualitat a la seva obra, malgrat el qual –i no precisament mercès a això— aquesta és producte d'excel·lent qualitat i saber tècnic.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]