Andrea Chénier

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
André Chénier
Títol original: Andrea Chénier
Llengua original: Italià
Música: Umberto Giordano
Llibret: Luigi Illica
Actes: quatre
Estrena: 28 de març de 1896
Teatre: Teatro alla Scala de Milà
Estrena al Liceu: 12 de novembre de 1898 (estrena a Espanya)
Personatges:
  • Andrea Chénier (tenor)
  • Carlo Gérard, poeta revolucionari enamorat de Maddalena (baríton)
  • Maddalena di Coigny, filla d'aristòcrates perseguida per la Revolució (soprano)
  • La contessa di Coigny, mare de Maddalena (mezzosoprano)
  • Bersi, criada mulata (mezzosoprano)
  • Roucher, poeta amic d'Andrea (baix)
  • Mathieu, detto Populus, sans-culotte (baríton)
  • Madelon, vella revolucionària cega (mezzosoprano)
  • Un Incredibile, espia al servei de la Revolució (tenor)
  • Pietro Fléville, poeta cortesà (baix)
  • Abbate (tenor)
  • Schmidt, carceller a San Lazzaro (baix)
  • Il maestro di casa (baix)
  • Dumas, president del Tribunal revolucionari (baix)
  • Fouquier Tinville, fiscal del tribunal (baix)

Andrea Chénier és una òpera italiana verista en quatre actes composta per Umberto Giordano sobre un llibret escrit per Luigi Illica. Va ser estrenada a la Scala de Milà el 28 de març de 1896. L'ària més coneguda de l'òpera és La mamma morta, interpretada pel personatge Maddalena di Coigni, soprano. Està basada en la vida del poeta francès André Chénier (1762-1794), executat durant la Revolució Francesa.

És l'obra més popular d'Umberto Giordano i una de les habituals en el repertori de molts teatres. L'òpera té una gran quantitat de pàgines memorables amb gran nombre d'àries i duos famosos. Amb la intenció de donar realisme a l'obra hi ha una gran quantitat de personatges secundaris, molt típic de les obres veristes.

Durant la primera meitat del segle XX va ser produïda amb certa freqüència i va entrar en el repertori operístic estàndard. Una de les raons que va contribuir a la seva popularitat va ser l'esplèndida música del tenor principal, que proveeix per a un cantant amb talent moltes oportunitats per lluir-se en escena. Franco Corelli potser va ser l'intèrpret més conegut del personatge de Chénier en aquesta època. Mario del Monaco, el Plácido Domingo i Josep Carreras van aplanar després aquest mateix camí.

El personatge central és el poeta idealista i prerevolucionari Andrè Marie de Chénier, personatge real que va ser guillotinat el 8 de juliol de 1794 per criticar, en els seus escrits, l'època del terror implementada per Marat i executada per Robespierre.

L'obra necessita tres grans cantants, si bé, està farcida de petits rols secundaris, transcendentals per narrar la tragèdia dels protagonistes. El poeta Chénier està escrit per un tenor dramàtic, dur i exigent pel que fa a la intensitat del cant i amb importants i freqüents aguts. El paper de Maddalena ha de ser, malgrat que representa una noieta molt jove, és per una soprano lírico-spinto, amb una bona zona aguda per afrontar els dos duets de manera convincent, però amb un registre central i greu capaç de sobrepassar l'orquestra i al tenor. El baríton, Carlo, té dues àries importants.

Es considera una de les grans obres del verisme si s'entén el concepte en un sentit ampli, que inclou els compositors de l'anomenada Jove Escola italiana, els quals s'apartaren, de fet, de la temàtica naturalista inicial i mantingueren moltes de les convencions i dels comportaments retòrics del melodrama romàntic italià, d'acord amb el llenguatge musical i la tècnica del cant propis dels primers drames veristes.

Definida com a drama istorico, el protagonista és, efectivament, un personatge real i famós en el món literari francès, el poeta André Chénier (1762-1794), nascut a Constantinoble de pare francès i mare grega, que va escriure una interessant obra literària a cavall del neoclassicisme i el primer romanticisme, i que va morir a la guillotina al final del període del Terror, el 25 de juliol del 1794, molt poc abans de la caiguda de Robespierre, per haver denunciat els excessos d'una revolució que inicialment havia tingut totes les seves simpaties.

L'argument -obra de Luigi Illica, un dels llibretistes de Tosca- recull la personalitat noble i generosa del protagonista i el seu tràgic final, però crea, a més, una trama literària que vol donar una imatge convincent del clima i el context dels darrers anys de la Revolució Francesa. Al costat dels sentiments apassionats i nobles dels dos protagonistes principals -el sensible i generós poeta Andrea Chénier, la delicada i vulnerable Maddalena de Coigny, jove noble que l'estima i el segueix al suplici-, és un encert la figura interessant de Carlo Gerard, antic majordom de la família de Maddalena, que ha esdevingut un dels homes forts de Robespierre, però que és capaç de sentir pietat i conserva el sentit de la justícia, i que finalment intenta salvar els que havia considerat enemics de classe. Un altre protagonista, encara, és el poble francès, que intervé en els esdeveniments històrics que es narren, que l'òpera fa reviure en els cants patriòtics i revolucionaris del cor.

El temperament impetuós i passional de Giordano i la seva rica vena melòdica troben en la sanguinària intriga i en els sentiments desfermats d'aquest drama un camp adequat per als aspectes més emocionants i fins declamatoris de la seva escola, però sempre amb una partitura molt ben estructurada i una gran elegància d'estil. Al costat d'una orquestra brillant i acolorida i de moments corals de gran efecte, ens dóna alguns dels moments més extraordinaris del melodrama italià, com la improvisació de Chénier en el primer acte, Un dì all'azzurro spazio, que canta a l'amor i evoca la misèria i el sofriment dels humils, i que és una de les àries més estimades pels tenors italians, o l'ària La mamma morta de Maddalena, d'un lirisme exquisit.

Sinopsi[modifica | modifica el codi]

Quadre I[modifica | modifica el codi]

Tarda primaveral de 1789, poc abans del començament de la Revolució francesa, a la residència dels comtes de Coigny; l'orquestra introdueix l'acció amb un guspirejant moviment perpetu dels violins que expressa el goig i l'agitació del Majordom mentre supervisa els preparatius d'una festa. Un dels ajudants de cambra, Carlo Gérard, participa amb menyspreu en l'escena; sol, fa burla de l'aristocràcia en el seu monòleg Compiacente a' colloqui, acompanyat de sons cortesans que esdevenen melangiosos quan observa el seu pare esclavitzat de fa tants anys, i acaba invocant la revolució enmig de l'agitació orquestral.

Amb l'entrada de la jove i bonica Maddalena de Coigny, filla dels comtes, la música recupera l'assossec i la innocència; Gérard contempla admirat la seva dolçor. Es reprèn la música de la introducció i la Comtessa revisa els preparatius; renya la seva filla perquè encara no s'ha vestit per a la festa, i ella comenta amb Bersi, la seva criada mulata, la tortura que representa haver d'embellir-se.

Un brillant ritme ternari de l'orquestra anuncia l'arribada dels convidats i Maddalena se’n va a preparar-se; el novel·lista Fléville presenta dos amics a la Comtessa: el músic italià Flando Florinelli i el poeta Andrea Chénier. En veure l'Abat, la Comtessa es mostra impacient per conèixer les últimes notícies de París; l'Abat informa amb aires de marxa fúnebre de la debilitat del rei, del domini del tercer estat i de la destrucció de l'estàtua d'Enric IV. Fléville mira d'animar la vetllada aprofitant la inspiració del zèfir, que l'orquestra representa amb trinats de violins, i proposa cantar el bucòlic madrigal per a cor femení O Pastorelle, addio. La Comtessa convida Chénier a recitar un poema, però ell ho refusa. Torna la música de la introducció i Maddalena insisteix perquè accepti la invitació i en fa befa. Chénier, ofès, canta el famós improvviso Un dì all’azzurro spazio; un bell i extens monòleg acompanyat del trèmolo de la corda en què el poeta denuncia la impietat de les classes benestants. Maddalena, fascinada, li demana disculpes i Chénier surt commogut.

S'inicia una amanerada gavota i la Comtessa convida tothom a ballar; tot just començar, se sent de lluny un cant fúnebre. Tot seguit, entra Gérard al capdavant d'una multitud esparracada i defallida. La Comtessa ordena que els facin fora juntament amb l'ajudant de cambra. Un cop superat el desconcert, tot torna a la normalitat; la Comtessa es disculpa i el quadre culmina amb la represa de la gavota.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]