Andreu Nin i Pérez

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Andreu Nin i Pérez

Mandat
26 de setembre de 1936 – 12 de desembre de 1936
President Lluís Companys i Jover
Precedit per Josep Quero i Molares
Succeït per Rafael Vidiella i Franch

Mandat
1921 – 1921
Precedit per Joaquim Maurín i Julià
Succeït per Evelio Boal

Mandat
1936 – 1937
Precedit per Joaquim Maurín i Julià
Succeït per Julián Gorkin

Naixement 4 de febrer de 1892
El Vendrell
Mort 20 de juny de 1937 (als 45 anys)
Alcalá de Henares
Partit polític PCE, EC, POUM
Professió Polític, mestre i periodista
Nacionalitat Catalunya

Andreu Nin i Pérez (el Vendrell, 4 de febrer de 1892 - Madrid/Alcalá d'Henares?, 20 de juny de 1937)[1][2] fou un destacat polític trotskista i traductor català. Va serel pare de Maria Antònia Simó i Andreu. 

Inicis[modifica | modifica el codi]

Va néixer al Vendrell el 1892 en una família modesta, fill d'un sabater i una pagesa. Va aprendre esperanto el 1907[3] i dos anys més tard participava en la creació del grup esperantista Frateco,[4] al Vendrell, on va donar classes de la llengua internacional. En aquests anys va publicar diversos articles en defensa de l’esperanto a la premsa local.[5] En traslladar-se a Barcelona va formar part del grup Barcelona Stelo.[6][7]

Va estudiar el magisteri elemental a l'institut de Tarragona i completà els estudis superiors a la Normal de Barcelona, on va obtenir el títol de mestre el 1911. Durant tres anys exercí de mestre a l'escola Horaciana de Barcelona, a l'Ateneu Enciclopèdic Popular i a l'Ateneu Obrer de la Barceloneta. El 1914 abandonà l'ensenyament per dedicar-se al periodisme en publicacions com el Poble Català i a la Revista Pedagògica de l'Institut d'Estudis Catalans.

S'afilià a la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) i fou membre actiu de les seves joventuts. Posteriorment (1913), s'allunyà del republicanisme federal i evolucionà a postures netament socialistes, passant a militar a la Federació del Partit Socialista Obrer Espanyol a Catalunya, amb interrupcions, a causa de la polèmica que les seves opinions catalanistes generaven a La Justicia Social (òrgan de la federació).

Des de finals de 1914 fins a la darreria de 1917 treballà com a representant de comerç als Països Àrabs. També col·laborà en La Barricada.[8]

L'any 1917 fou clau per a la seva vida. Fets com la vaga general de l'agost, la Revolució Russa o les lluites entre la patronal barcelonina i els sindicats, sobretot la CNT, de la qual va formar part, el van marcar profundament. Aquell any torna a Barcelona i reingressa al Partit Socialista Obrer Espanyol i alhora s'afilia a la CNT.

Com a delegat al segon congrés de la CNT advocà per l'ingrés de la Confederació a la Tercera Internacional, cosa que aconseguí. No obstant com a secretari del comitè nacional de la CNT i, tot i el suport de Joaquim Maurín i d'altres, veié com la CNT s'allunyava progressivament del «tercerisme» vers a posicions anarquistes.

Època a la Internacional Sindical Roja[modifica | modifica el codi]

Així el juliol de 1921, com a delegat de la CNT a la Internacional Sindical Roja (ISR) es trobà que aquesta deixava la Internacional de Moscou per afiliar-se a la Internacional de Berlín.

Membre del Comitè Executiu de la ISR, s'encarregà de l'organització de l'oficina per l'Europa Central (1921-22), tasca que fou interrompuda per la demanda d'extradició de les autoritats espanyoles i la consegüent expulsió de part dels alemanys. Tornat a Moscou continuà treballant al si de la ISR, i fou l'amfitrió de Francesc Macià en la seva visita a la Unió Soviètica.

Nin va arribar a ser un dels personatges claus de la Internacional comunista i la Internacional Sindical Roja i visqué des del 1921 a Moscou, on va conèixer i col·laborar amb personatges com Lenin o Trotski.

El 1926 fou secretari general de la ISR, càrrec que combinà amb la participació a la plataforma de Trostki, Oposició Comunista. Quan aquest caigué l'estiu de 1928 Andreu Nin fou progressivament arraconat fins que el 1930 hagué de marxar a causa de la repressió de Stalin.[9]

El retorn a Barcelona[modifica | modifica el codi]

Retornat a Barcelona, féu una important tasca en la difusió de les idees comunistes, remarcant la importància de la lluita sindical i del dret a l'autodeterminació dels pobles. A més davant l'ascens del feixisme fou dels primers a veure'l com una amenaça que anava més enllà del reaccionarisme dels règims militars. Aquesta divulgació la fa en part mitjançant les seves obres: Les dictadures dels nostres dies (1930), El proletariado español ante la revolución (El proletariat espanyol davant la revolució) (1931), “Els moviments d'emancipació nacional”.

Nin col·laborà amb el Bloc Obrer i Camperol (BOC), tot i mantenint la seva militància a l'Oposició Comunista Espanyola, que a partir de 1932 adoptà el nom d'Esquerra Comunista. Allunyat progressivament de Trotski, va trencar-hi definitivament el 1934 després dels Fets d'Octubre del 1934.

Etapa al POUM[modifica | modifica el codi]

Placa honorífica en una biblioteca pública de La Rambla de Barcelona

Al llarg de l'any 1935, participà en les converses per bastir un partit socialista unificat al Principat, que culminaren a la fi d'any, amb la fundació del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), d'inspiració comunista no-estalinista, fruit de la fusió entre Esquerra Comunista i el Bloc Obrer i Camperol (BOC), que tingué lloc el 29 de setembre de 1935, i del que, al començament de la Guerra Civil Espanyola, n'esdevingué secretari polític.

Convertit en secretari general, també fou responsable de la Federació Obrera d'Unitat Sindical i de la revista “La Nueva Era”.

L'esclat de la Guerra Civil el 1936, provocà la formació d'un govern d'unitat al Principat. Nin fou membre del Consell d'Economia i Conseller de Justícia i Dret (9-12-1936). Des d'aquest càrrec impulsà la creació dels Tribunals Populars de Justícia.

Políticament el POUM es trobava enfrontat al partit comunista oficial (PCE-PSUC) i, de retruc, als òrgans governamental (en mans de socialistes i republicans). Així cercà un acostament a la CNT-FAI, que tampoc es va poder plasmar degut a l'actitud dels anarquistes.

Després dels Fets de maig del 1937, en què s'enfrontaren violentament membres de la CNT-FAI i el POUM per una banda i dels partits del govern de la Generalitat (UGT, PSUC i ERC) per l'altra, s'inicià una persecució del POUM que portà a la detenció de gran nombre de membres del partit i a la seva il·legalització. Dins d'aquest context, Andreu Nin va ser detingut el dia 16 de juny de 1937 davant de la seu del partit a la Rambla de Barcelona.[10] La seva detenció, això no obstant, no fou pública fins al 22 de juny.[11] Nin va desaparèixer durant el seu trasllat a València i fou conduït a la presó d'Alcalà d'Henares. Allí, sense registrar-ne la seva entrada, va ser torturat i assassinat per agents de la policia soviètica, a les ordres del Cònsol General de la Unió Soviètica a Barcelona i enllaç de l'NKVD amb el Ministeri de l'Interior, el General Aleksandr Orlov,[1] en l'operació Nikolai. Les circumstàncies exactes de la seva mort no han estat mai aclarides.

Obres[modifica | modifica el codi]

Més enllà de la seva trajectòria política, se li reconeix el fet d'haver estat un excel·lent traductor directe al català de les grans obres de la literatura russa (Fiódor Dostoievski, Lev Tolstoi...). A més va traduir al castellà diverses obres polítiques i va escriure les següent obres:

  • Les anarchistes et le mouvement syndical (Els anarquistes i el moviment sindical) (1924): Analitza el pes de l'anarquisme en el sindicalisme europeu, que es feia especialment viu en el cas de les terres catalanes.
  • Les dictadures dels nostres dies (1930).
  • El proletariado español ante la revolución (El proletariat espanyol davant la revolució) (1931).
  • “Els moviments d'emancipació nacional” (1935): promou el dret a l'autodeterminació dels pobles.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Ángel Viñas Un agente estalinista, cerebro del asesinato de Nin (El País, 22-04-07) (castellà)
  2. «Andreu Nin i Pérez». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. «Andreu Nin i Pérez». Treballs de recerca, 2005. [Consulta: 9 de setembre de 2014].
  4. «Andreu Nin i l'esperanto». Històries del Penedès, 18 de juny de 2010. [Consulta: 9 de setembre de 2014].
  5. Poblet i Feijoo, Francesc i Hèctor Alòs i Font. Història de l'esperanto als Països Catalans (en català i esperanto). Barcelona: Associació Catalana d'Esperanto, 2010, p. 472. ISBN ISBN 978-84-936728-6-7. 
  6. Poblet i Feijoo, Francesc. Els inicis del moviment esperantista a Catalunya. O Limaco Edizions, 2004, p. 120. ISBN ISBN 84-933380-5-2. 
  7. «Enciklopedio de Esperanto» (en esperanto). Literatura Mondo, 1933-1934. [Consulta: 22 de setembre de 2014].
  8. Solé i Sabaté, Josep Maria; Villarroya, Joan. «Lluís Companys i Jover». A: Història de la Generalitat de Catalunya i els seus Presidents. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2003, p. 98. ISBN 84-412-0885-9. 
  9. Lluís Juste de Nin, El meu heroi, Sàpiens núm. 50
  10. Wilebaldo Solano Acte d'Homenatge a Andreu Nin
  11. La Vanguardia 23 de juny de 1937 pàg. 1

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Pelai Pagès, Andreu Nin. Una vida al servei de la classe obrera, 2009, editorial Laertes.
  • Jaume Moreno, Andreu Nin: els anys soviètics
  • Zavala, José Maria, En busca de Andreu Nin, Barcelona, 2005. (castellà)
  • Wilebaldo Solano, Biografia breve de Andreu Nin 2006, editorial Sepha. (castellà)
  • Wilebaldo Solano, El POUM en la historia: Andreu Nin y la revolución española. (castellà)
  • Francesc Bonamusa, Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937). (castellà)
  • La revolución española Compendi d'escrits fets per Andreu Nin entre 1930 i 1937, editorial Viejo Topo. (castellà)
  • Ferran Aisa Contrarevolució. Els Fets de Maig de 1937, Edicions de 1984, Barcelona, 2007.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]


Precedit per:
Evelio Boal
Secretari General de la CNT
CNT-FAI

1921
Succeït per:
Joaquim Maurín