Andrew Murray

Andrew Murray
Andy Murray (2008)
País	Escòcia
Residència	Londres, Anglaterra
Naixença	15 de maig de 1987 (1987-05-15) Glasgow, Escòcia
Alçada	1.90 m
Pes	85 kg
Professional	2005
Joc	Dretà (revés a dues mans)
Diners guanyats	US$ 16.023.618
Web oficial	Web oficial
Individual
Rècord partits	317-105
Títols	22
Millor rànquing	2 (17 d'agost 2009)
Grand Slams
Open d'Austràlia	F (2010, 2011)
Roland Garros	SF (2011)
Wimbledon	SF (2009, 2010, 2011)
US Open	F (2008)
Altres torneigs
Copa Masters	SF (2008, 2010)
Jocs Olímpics	1R (2008)
Dobles
Rècord partits	36-48
Títols	2
Millor rànquing	52 (10 d'octubre de 2011)
Grand Slams
Open d'Austràlia	1R (2006)
Roland Garros	2R (2006)
Wimbledon	1R (2005)
US Open	2R (2008)
Altres torneigs
Jocs Olímpics	2R (2008)
Perfil a ATP
Darrera actualització: 07/07/2011

Andrew "Andy" Murray és un jugador professional de tennis nascut el 15 de maig del 1987 a Glasgow, Escòcia. Si bé ha dit que la seva superfície preferida és la terra, ha aconseguit els seus millors resultats en pista dura. Ha estat un dels millors tennistes de finals dels 2000 arribant a la segona posició del rànquing mundial hi arribant a semifinals de tots els Grand Slams però sempre ha estat a l'ombra dels tres grans tennistes de la seva època Roger Federer, Rafael Nadal i Novak Djokovic, a qui no ha pogut superar mai en els Grand Slams.

Biografia

Murray va néixer a Glasgow, fill de Will i Judy, i té un germà un any més gran, Jamie, que també és tennista professional però es dedica bàsicament al circuit de dobles i que han jugat diversos torneigs junts. Quan tenia nou anys es van separar els seus pares i ambdós germans van anar a viure amb el seu pare i va estudiar a l'institut Dunblane High School.

El 1996, als 8 anys d'edat, Murray va sobreviure a la Massacre de Dunblane, en la qual 16 xiquets i un mestre van ser assassinats en una escola primària. Murray es va amagar en l'oficina del director durant el tràgic fet, encara que ha dit que no recorda gens sobre aquell moment.

Carrera

Inicis

Va començar a jugar a tennis amb cinc anys i va estar a les ordre de Leon Smith fins els disset anys. Amb dotze anys, va obtenir el Orange Bowl de Florida, prestigiós esdeveniment júnior. Als 15 anys es va traslladar a Barcelona per a entrenar-se en l'escola Sánchez-Casal Academy, on va entrenar a les ordres d'Emilio Sánchez Vicario. Al setembre de 2004, als 17 anys, va guanyar el Obert dels Estats Units en júniors. Dues setmanes més tard, va ser convocat per a representar a Gran Bretanya en la Copa Davis en la sèrie contra Àustria, encara que no va disputar cap dels partits que van determinar el resultat advers de 3-2. A final d'any li fou concedit el premi BBC Young Sports Personality of the Year al millor esportista jove de l'any 2004 que atorga la BBC.

Va debutar en el circuit professional amb una invitació a l'Open SEAT de Barcelona però va perdre davant Jan Hernych. Després de diversos torneigs júniors, fou convidat al torneig de Queens on va aconseguir la primera victòria derrotant a Santiago Ventura. Gràcies a ser una de les promeses del tennis britànic, també va rebre una invitació per participar al torneig de Wimbledon. No va defraudar les expectatives i va arribar a tercera ronda derrotant a Radek Štěpánek, cap de sèrie 14, esdevenint així en el primer tennista escocès de l'Era Open en arribar a aquesta ronda. Després de jugar la Copa Davis, on va perdre el seu partit contra Stanislas Wawrinka, va arribar a la primera final ATP, concretament al torneig de Bangkok, però va coincidir amb el millor tennista del rànquing mundial, Roger Federer, que el va derrotar fàcilment. Va acabar la temporada en la posició 64 del rànquing quan va començar més enllà de la 400.

Ascens al Top 20

Andy Murray entrenant en el US Open (2007).

Per la temporada 2006 va decidir disputar tot el circuit ATP completament. Ben aviat va aconseguir el seu primer torneig professional a San Jose vencent a Lleyton Hewitt en la final. La prometedora temporada no va continuar tan reeixida i no va guanyar gaires partits fins arribar a Wimbledon, on va arribar a quarta ronda vencent a diversos caps de sèrie però va perdre davant Marcos Baghdatis. Aquests bons resultats van continuar a Washington, on fou finalista però va perdre contra Arnaud Clément. A Toronto va arribar a semifinals i a Cincinnati es convertí en un dels dos únics tennistes, junt a Rafael Nadal, que va derrotar a Federer durant l'any 2006. Al US Open també va arribar a la quarta ronda on fou vençut per Nikolay Davydenko. Tots aquests èxits li van permetre entrar al Top 20 del rànquing arribant fins la 17a posició a final d'any. Malgrat aquests resultats, va decidir canviar Brad Gilbert per Miles Maclagan com a entrenador principal.

Un important acord de patrocini amb Highland Spring per aproximadament un milió de lliures esterlines el va convertir en el tennista més ben pagat per un patrocini per samarretes. El 2007 va començar arribant a la final de Doha on fou derrotat per Ivan Ljubičić. Després d'arribar a quarta ronda de l'Open d'Austràlia, on fou vençut per Nadal (número 2 del món), va defensar amb èxit el títol aconseguit a San Jose. Seguidament va encadenar tres semifinals consecutives a Memphis, Indian Wells i Miami, on va caure contra Roddick i Djokovic en els dos últims. Una important lesió en el canell va provocar que es perdés els Grand Slams de Roland Garros i Wimbledon, i va arribar just de forma en el US Open on només va arribar a tercera ronda. Posteriorment fou finalista a Metz, on el vencé Tommy Robredo. Murray va aconseguir el seu tercer títol ATP a Sant Petersburg, on va vèncer a Fernando Verdasco en la final. Tot i aquesta victòria, es va quedar a les portes del Top 10 i no va aconseguir plaça per disputar la Copa Masters.

Consolidació en el Top 10

Murray a la Copa Masters (2008).

Només començar l'any va guanyar el torneig de Doha derrotant al primer preclassificat, Nikolay Davydenko, en semifinals i al suís Stanislas Wawrinka en la final, i amb els punts aconseguits va tornar a entrar al Top 10. A l'Obert d'Austràlia va perdre en primera ronda davant el francès Jo-Wilfried Tsonga, que fou la revelació del torneig arribant a la final. Poc després va aconseguir el seu cinquè títol en el Torneig de Marsella derrotant en la final a Mario Ancic. Després d'una poca reeixida gira per Estats Units i en les pistes lentes d'Europa (va perdre davant Nicolás Almagro en la tercera ronda de Roland Garros), va arribar als quarts de final de Wimbledon però va caure fàcilment davant Rafael Nadal, després guanyador del torneig. El mateix Nadal el derrotà en semifinals del Masters del Canadà. A l'agost s'adjudicà el primer títol important de la seva carrera, Masters de Cincinnati, després de derrotar en la final al serbi Đoković per 7-6(4) i 7-6(5). Posteriorment va disputar els seus primers Jocs Olímpics però va caure inesperadament davant el taiwanès Ien-Hsun Lu. Tanmateix, poc després va aconseguir el seu millor resultat en un Grand Slam. Pel camí va superar a Juan Martín del Potro i també a Nadal per primera vegada fins arribar a la seva primera final de Grand Slam, però fou vençut per Federer en tres sets. Era el primer britànic en arribar a una final de Grand Slam des de Greg Rusedski el 1997. A l'octubre va conquerir el seu segon Masters a Madrid, on va superar Federer a semifinals i Gilles Simon en la final. La fantàstica temporada va continuar amb el títol segon títol a Sant Petersburg la setmana següent, superant Andrey Golubev en la final. Així doncs, esdevenia el primer tennista britànic de la història en aconseguir cinc títol en una temporada, i també el primer en guanyar dos Masters. Per primera ocasió es classificà per disputar la Copa Masters després d'arribar a la quarta posició del rànquing individual. A Xangai va guanyar els tres partits de la fase Round Robin, però a semifinals va patir el cansament de superar a Federer en el tercer partit i va caure davant Davydenko.

Seguidament va disputar el torneig de Doha i va defensar el títol amb èxit contra Roddick per 6-4 6-2. Posteriorment participà en l'Obert d'Austràlia perdent en quarta ronda amb l'espanyol Fernando Verdasco. Seguidament va encadenar el segon títol de la temporada a Rotterdam vencent a Nadal en la final, qui va patir una complicació en el seu genoll dret i va haver de ser atès abans de començar el segon set, per 6-3, 4-6 i 6-0 en un partit de 1 hora i 50 minuts. En les semifinals del Indian Wells va vèncer per quarta vegada consecutiva a Federer, però en la final fou derrotat per Rafael Nadal per 6-1 i 6-2. A Miami derrotà a Djokovic per parcials de 6-2 i 7-5. L'assignatura pendent era la temporada sobre terra batuda i va seguir progressant. En el Màsters de Montecarlo perd a semifinals davant el rei d'aquesta superfície, Rafael Nadal, però a Roma va caure precipitadament a segona ronda. Tanmateix, la progressió li va valer l'entrada al número tres del rànquing mundial, el primer tennista britànic que ho aconseguia en l'Era Open. Arribava al Màsters de Madrid amb la intenció de defensar el títol aconseguit en l'edició anterior, però amb el canvi de superfície de dura a pols de rajola, només va poder arriba als quarts de final vençut per Juan Martín del Potro. Al Roland Garros va arribar a quarts de final caient davant Fernando González. Poc després va arribar el seu primer títol sobre gespa amb la victòria a Queen's, fet que no aconseguia un tennista britànic des de 1938. Afrontava el Wimbledon amb l'esperança de trencar la maledicció dels tennistes locals, però malgrat els seus esforços, caigué a semifinals amb l'estatunidenc Andy Roddick en quatre sets. A Mont-real va aconseguir un nou títol superant a Del Potro per parcials de 6-7, 7-6 i 6-1. Els punts aconseguits li van permetre pujar fins la segona posició del rànquing mundial, acabant d'aquesta manera amb la hegemonia de quatre anys de Federer i Nadal ocupant les dues privilegiades posicions. Defensava el títol a Cincinnati però va caure a semifinals davant el suís Federer. Al US Open va arribar a quarta ronda però fou superat per Marin Cilic per problemes en un canell. Posteriorment va tornar al circuit amb èxit aconseguint el sisè títol de la temporada a València. A la Copa Masters va guanyar dos partits en la fase inicial, però un empat a victòries i sets el deixà fora només per un sol joc. Finalment acabà la temporada en la quarta posició de rànquing novament.

Va començar l'any 2010 disputant la Copa Hopman junt a Laura Robson i van arribar fins la final que van perdre davant la parella espanyola. Seguidament va començar l'Open d'Austràlia com a cinquè cap de sèrie. A quarts de final va superar a Nadal, número 2 del món i es va plantar a la final després de vèncer a Cilic. En la seva segona final de Grand Slam, va tornar a caure davant Federer en tres sets. Posteriorment va disputar diversos torneigs de pista dura i terra batuda sense èxit i perdent en les primeres rondes. Al Roland Garros va caure a quarta ronda davant Tomáš Berdych. La temporada d'herba fou més positiva, no obstant no va aconseguir defensar el títol a Queen's. A Wimbledon va rebre la visita de la reina Elisabet II, primera visita al torneig des de 1977, en el seu partit de segona ronda. Va arribar fins a semifinals on va perdre contra Nadal, que en fou el campió. A finals de juliol va decidir acomiadar el seu entrenador Maclagan i reemplaçar-lo pel català Àlex Corretja. El primer torneig amb el nou entrenador fou a Los Angeles, on fou finalista després de caure davant Sam Querrey. Al Masters de Canadà va aconseguir defensar el títol guanyat en l'edició anterior, superant pel camí als dos millors tennistes del rànquing. A Cincinnati va patir problemes de salud per culpa de calor i va caure a quarts de final. A l'US Open fou superat per Wawrinka a tercera ronda. A Xangai va aconseguir el segon títol de l'any, ambdós Màsters i vencent a Federer en la final. Amb aquest aconseguia el sisè títol de categoria Masters en la seva trajectòria. A València no va aconseguir defensar el títol caient precipitadament a segona ronda davant Juan Mónaco. Tanmateix, va participar en dobles junt al seu germà aconseguint el seu primer títol en aquesta categoria davant Mahesh Bhupathi i Max Mirnyi. En una nova participació a la Copa Masters, va aconseguir dues victòries en la fase inicial però va caure a semifinals davant Nadal. Els punts aconseguit li van permetre recuperar la quarta posició del rànquing i acabar la temporada en aquesta posició per tercer any consecutiu.

Torneigs de Grand Slam

Individual: 3 (0−3)

Finalista

Any	Campionat	Oponent	Resultat
2008	US Open	Roger Federer	2−6, 5−7, 2−6
2010	Obert d'Austràlia	Roger Federer	3−6, 4−6, 6−7(11)
2011	Obert d'Austràlia (2)	Novak Djokovic	4−6, 2−6, 3−6

Títols: 24 (22−2−0)

Individual (22)

Llegenda (pre/post 2009) Grand Slams (0) Tennis Masters Cup / ATP World Tour Finals (0) ATP Masters Series / ATP World Tour Masters 1000 (8) ATP International Series Gold / ATP World Tour 500 Series (3) ATP International Series / ATP World Tour 250 Series (11)

Títols per superfície Dura (18) Moqueta (2) Terra Batuda (0) Gespa (2)

Núm.	Data	Torneig	Superfície	Oponent	Resultat
1.	13 de febrer de 2006	San José, Estats Units	Dura interior	Lleyton Hewitt	2−6, 6−1, 7−6(3)
2.	12 de febrer de 2007	San José (2)	Dura interior	Ivo Karlović	6−7(3), 6−4, 7−6(2)
3.	28 d'octubre de 2007	Sant Petersburg, Rússia	Moqueta interior	Fernando Verdasco	6−2, 6−3
4.	5 de gener de 2008	Doha, Qatar	Dura	Stanislas Wawrinka	6−4, 4−6, 6−2
5.	17 de febrer de 2008	Marsella, França	Dura interior	Mario Ančić	6−3, 6−4
6.	3 d'agost de 2008	Cincinnati, Estats Units	Dura	Novak Đoković	7−6(4), 7−6(5)
7.	19 d'octubre de 2008	Madrid, Espanya	Dura interior	Gilles Simon	6−4, 7−6(6)
8.	26 d'octubre de 2008	Sant Petersburg (2)	Moqueta interior	Andrey Golubev	6−1, 6−1
9.	10 de gener de 2009	Doha (2)	Dura	Andy Roddick	6−4, 6−2
10.	15 de febrer de 2009	Rotterdam, Països Baixos	Dura interior	Rafael Nadal	6−4, 4−6, 6−0
11.	5 d'abril de 2009	Miami, Estats Units	Dura	Novak Đoković	6−2, 7−5
12.	14 de juny de 2009	Queens, Regne Unit	Gespa	James Blake	7−5, 6−4
13.	16 d'agost de 2009	Mont-real, Canadà	Dura	Juan Martín del Potro	6−7(4), 7−6(3), 6−1
14.	8 de novembre de 2009	València, Espanya	Dura interior	Mikhail Youzhny	6−3, 6−2
15.	15 d'agost de 2010	Toronto (2)	Dura	Roger Federer	7−5, 7−5
16.	17 d'octubre de 2010	Xangai, Xina	Dura	Roger Federer	6−3, 6−2
17.	12 de juny de 2011	Queens (2)	Gespa	Jo-Wilfried Tsonga	3−6, 7−6(2), 6−4
18.	21 d'agost de 2011	Cincinnati (2)	Dura	Novak Đoković	6−4, 3−0, retirada
19.	2 d'octubre de 2011	Bangkok, Tailàndia	Dura interior	Donald Young	6−2, 6−0
20.	9 d'octubre de 2011	Tòquio, Japó	Dura	Rafael Nadal	3−6, 6−2, 6−0
21.	16 d'octubre de 2011	Xangai (2)	Dura	David Ferrer	7−5, 6−4
22.	8 de gener de 2012	Brisbane, Austràlia	Dura	A. Dolgopolov	6−1, 6−3

Finalista (11)

1. 2005: Bangkok (perd davant Roger Federer)
2. 2006: Washington (perd davant Arnaud Clément)
3. 2007: Doha (perd davant Ivan Ljubičić)
4. 2007: Metz (perd davant Tommy Robredo)
5. 2008: US Open (perd davant Roger Federer)
6. 2009: Indian Wells (perd davant Rafael Nadal)
7. 2010: Open d'Austràlia (perd davant Roger Federer)
8. 2010: Los Angeles (perd davant Sam Querrey)
9. 2011: Open d'Austràlia (perd davant Novak Djokovic)
10. 2012: Dubai (perd davant Roger Federer)
11. 2012: Miami (perd davant Novak Djokovic)

Dobles (1)

Llegenda (pre/post 2009)
Grand Slams (0)
Tennis Masters Cup / ATP World Tour Finals (0)
ATP Masters Series / ATP World Tour Masters 1000 (0)
ATP International Series Gold / ATP World Tour 500 Series (2)
ATP International Series / ATP World Tour 250 Series (0)

Núm.	Data	Torneig	Superfície	Parella	Oponents	Resultat
1.	7 de novembre del 2010	València, Espanya	Dura interior	Jamie Murray	Mahesh Bhupathi Max Mirnyi	7−6(8), 5−7, [10−7]
2.	9 d'octubre de 2011	Tòquio, Japó	Dura	Jamie Murray	František Čermák Filip Polášek	6−1, 6−4

Finalista (1)

• 2006: Bangkok (fent parella amb perd Jamie Murray perden contra Jonathan Erlich i Andy Ram)

Equips

Finalista (1)

Núm.	Data	Torneig	Superfície	Parella	Oponents	Resultat
1.	9 de gener del 2010	Copa Hopman, Austràlia	Dura interior	Laura Robson	María José Martínez Sánchez Tommy Robredo	2−1 en el global

Trajectòria

Individual

Torneig	2005	2006	2007	2008	2009	2010	2011	2012	Títols	G−P
Open d'Austràlia	A	1R	4R	1R	4R	F	F	SF	0 / 7	23–17
Roland Garros	A	1R	A	3R	QF	4R	SF		0 / 5	14–5
Wimbledon	3R	4R	A	QF	SF	SF	SF		0 / 6	24–6
US Open	2R	4R	3R	F	4R	3R	SF		0 / 7	22–7
ATP World Tour Finals	A	A	A	SF	RR	SF	RR		0 / 4	7–5
Jocs Olímpics	No celebrat			2R	No celebrat				0 / 1	1–1
Rànquing a final d'any	63	17	11	4	4	4	4			91–41
Llegenda: G: Guanyador; F: Finalista; SF: Semifinalista; QF: Quarts de final; Q: Qualificació; A: Absent; RR: Round Robin

Enllaços externs

• Web oficial (anglès)
• Andrew Murray a l'ATP (anglès)
• Perfil ITF (anglès)