Anell de casament

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Un anell de casament [1]és un anell utilitzat com a símbol en la celebració d'un casament. Representa el compromís entre les persones contraents. També rep el nom d'aliança. El costum estableix que la parella ha de lliurar-se mútuament anells com a símbol d'aliança matrimonial, posant-se'ls durant la cerimònia nupcial. L'anell matrimonial es col·loca al dit anular. Diferents tradicions empren una mà o l'altra, variant el costum d'acord a les zones. A Catalunya i als antics regnes de la Corona d'Aragó es porta a la mà esquerra, com a França, mentre que a la Corona de Castella es porta a la mà dreta, com a Alemanya. En canvi, es tracta simplement d'un costum que no és essencial en la celebració del matrimoni: l'absència del ritus no invalida el consentiment donat a la cerimònia i, per tant, el matrimoni celebrat sense l'intercanvi dels anells seria perfectament vàlid. Aquests anells tradicionalment són d'or i menys freqüentment de platí o plata. Solen ser llisos i còmodes de portar, ja que la majoria de les persones els porten sempre posats.

Història[modifica | modifica el codi]

Aquesta cerimònia era observada ja pels romans abans de la introducció del cristianisme i també fou coneguda pels jueus. L'ús dels anells era molt estès entre els romans, no com a guarniment, sinó per segellar les cartes, instruments i altres elements, ja que s'hi duia obert el propi segell i solien intercanviar-los en la celebració dels contractes en lloc de penyores i arres, perquè era quelcom que sempre tenien a mà.

D'aquí el costum que l'espòs donés l'anell a l'esposa en penyora dels matrimoni contret, significant al mateix temps amb aquest lliurament que li encarregava la custòdia del parament. Efectivament, segons Climent Alexandrí, se solia donar l'anell a la dona no com a joia sinó per segellar les coses de la casa, non ornatus gratia, sed uí obsignaret qua domi erant, ja que era pràctica comuna assegurar amb el segell les arques, calaixos i altres llocs on que es conservava la provisió de comestibles, per evitar tota sostracció i pèrdua en mans dels esclaus. Així doncs, l'anell era senyal de la promesa de matrimoni i amb el seu lliurament l'espòs s'assegurava l'esposa, unint amb aquesta penyora els seus cors. Per això, els cristians solien gravar-hi el signe de la fe, que era tingut per símbol d'amor mutu i concòrdia; i d'aquí es creu que va sorgir també posar-lo i dur-lo en el dit anular de la mà esquerra, per haver-hi una vena que arribava fins al cor, segons deia sant Isidor.

L'anell nupcial, en temps de Plini, era de ferro i no duia cap pedra, però en el segon segle de l'Església ja era d'or.[2]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Anell de casament». Cercaterm del TERMCAT. Institut d'Estudis Catalans, Generalitat de Catalunya i Consorci per a la Normalització Lingüística.
  2. Diccionario razonado de legislacion y jurisprudencia, Joaquín Escriche, 1847
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Anell de casament