Anet
Anethum graveolens  | |
|---|---|
 | |
| Dades | |
| Font de | oli d'anet, oli de llavors d'anet i anet |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Plantae |
| Ordre | Apiales |
| Família | Apiaceae |
| Gènere | Anethum |
| Espècie | Anethum graveolens L., 1753 |
L'anet o fonoll pudent (Anethum graveolens L.) és una espècie de planta dins la família de les apiàcies. És l'única espècie del gènere Anethum. És originària del sud-oest i el centre d'Àsia.
És una herba anual de fins a 60 cm d'alt. La tija és prima i les fulles són de disposició alternada i finament dividides. Les flors són blanques o grogues disposades en umbel·les de fins a 9 cm de diàmetre. Les llavors fan uns 4 mm de llarg i 1 mm de gruix.
L'anet és una planta herbàcia anual d'altura entre 25 i 50 cm encara que les tiges ramificades poden arribar a un màxim d'un metre.[1] L'arrel és feble i axonomorfa, llarga i sutil.[2] A més a més és pivotant i d'olor fètida.[3] La tija és prima amb branques alternes no espinoses i glabres. És verda, buida i llisa, es ramifica a la punta i sosté un gran nombre d'umbel·les planes de flors grogues que floreixen a mitjans d'estiu. Les flors tenen cinc pètals grocs i enters oblongs, suborbiculars amb l'àpex corbat cap endins. Tenen dos mericarps amb cinc costelles, les tres dorsals sortints, filiformes i les dues laterals dil·latades en una ala plana.[3] Tenen dos estils i sèpals no finament pinnatisectes. Calze absent. Les bràctees de l'involucre són pràcticament nul·les, enteres i poc dividides si n'hi ha. Tenen cinc estams alternipètals. La inflorescència racemosa del tipus umbel·la composta que fan fins a 20 cm de diàmetre i 12-30 cm de radi, pluriflors i no esfèriques ni plomoses. Les fulles són extremadament fines, semblants a plomes, de color verd fosc. Són caduques i estan finament dividides en lacínies filiformes. La majoria són tritetrapinnaisectes, lineals, caulinars, disposades alternadament, sense estípules i glabres. Estan mucronades, les superiors sèssils, sobre una baina més curta que el limbe.[3] Els fruits són oval-el·líptics d'uns 4-6 mm, color bru fosc, les costes laterals estan eixamplades, amb dues ales estretes i pàl·lides. Les llavors són planes, ovalades i de color blanc trencat amb un gust lleugerament amarg.[4]
Farmacologia
En general, totes les parts de l'anet són utilitzades (fruit, fulles i llavors). És hipolipidèmic, digestiu, diurètic, carminatiu, antisèptic, aperitiu, les llavors són les que ens permeten obtenir un efecte antitusiu i antimiàlgic.[5] Té acció cardio-protectora, ja que disminueix la concentració de lípids en sang. Indicat per dispèpsies, meteorisme i espasmes gastrointestinals. La infusió també té propietats curatives i s'utilitza per: facilitar la digestió, estimular el fetge i estimular la producció de llet en mama.[5] S'utilitza també per netejar i desinfectar ferides i cremades. L'oli essencial causa fitofotodermatitis (furanocumarines), en dosis elevades és convulsionant.
Història
S'ha utilitzat en rituals xamànics del nord d'Europa i Sibèria. A l'Europa Oriental es regalava als sants perquè aquests ajudessin a trobar els objectes perduts. Els posaven als bressols per protegir els infants. En l'entrada de les cases es penjaven branques cap per avall, ja que en assecar-se les llavors es dispersen pel llindar. Les dones kirguises es perfumaven amb fonoll fètid per rebre els seus marits quan tornaven de les seves expedicions guerreres. Entre la noblesa de la Rússia tsarista, les llavors eren considerades afrodisíaques.
Ecologia
Mundialment es distribueix a l'Europa meridional, Egipte, Àsia menor i Àfrica del nord. Al Principat es distribueix bàsicament per la zona baixa de la Vall de l'Ebre. L'anet s'adapta bé a tots els ambients, però és particularment sensible als vents forts, a les gelades i a les pluges persistents.[6] Viu en camps de baixa altitud, fins a 500-600 m.
Cultiu
L'anet no és de clima fred, sec ni massa plujós; encara que pot arribar a viure en zones lleugerament fredes prefereix els climes temperats-càlids. Viu en camps de baixa altitud, fins a 500-600 m. És important triar un lloc assolellat, ben drenat, ja que s'ha de mantenir el sòl humit, especialment en dies secs. El terreny ha de ser adobat amb anterioritat, és convenient que després de l'adobat hi hagi hagut una collita. El lloc de sembra s'ha de mantenir net de malesa i la terra sempre humida, ja que les plàntules són molt delicades.[7]
Es sembra a partir de la primavera i en fileres de 25 cm de distància unes de les altres, pressionant les llavors contra el sòl. La germinació es produeix als 14 o 21 dies. S'han de deixar uns 30 cm entre planta y planta. Té un creixement ràpid y necessita un reg regular.
Es poden utilitzar herbicides selectius en el cas de cultius comercials per prevenir. El linuron s'aplicarà en dosis d'1,5 kg/ha de producte comercial; Prometrina en dosis de 2 kg/ha de producció comercial. L'acció d'aquests herbicides és sobretot antigerminadora, per tant s'han d'administrar en el sòl humit després de la sembra.
És important saber que les arrels de l'anet són dèbils i generalment no suporten cap trasplantament.
Els cultius d'Anet són també propensos a l'atac d'Alternaria sp.; la qual cosa provoca importants pèrdues econòmiques en el cas que la malaltia es desenvolupi amb força.
És molt interessant la producció de llavors a nivell comercial, al mercat es venen a preus alts.
La recol·lecció de llavors es fa tallant les tiges quan les flors han adquirit un color bru fosc. A continuaciió es corda una bossa de paper sobre cada flor i es pengen des de les tiges (cap per avall).
Per l'obtenció d'olis essencials, es destil·la la planta fresca recol·lectada quan maduren els fruits o per destil·lació d'aquests amb vapor d'aigua. Per la producció d'olis essencials a partir de les parts verdes, aquestes han de ser recol·lectades quan el contingut en essència és màxim. Això passa al final de la floració, quan les llavors encara estan verdes comencen el seu desenvolupament dins de les umbel·les. Després d'aquest moment el contingut en oli essencial de les parts verdes comença a decréixer. Per a assecar la planta s'ha de fer en un lloc ben ventilat. Quan ja està seca, es guarda en recipients de vidre tancats hermèticament. És important tallar l'anet només quan el temps sigui sec i no hagi plogut anteriorment.
Les fulles i les tiges es cultiven quan la planta arriba als 25 cm d'altura. Es pot utilitzar fresca o guardar-se a la nevera per a un ús posterior. Amb aquest fi es guarda en bosses de plàstic i se sotmet a congelació ràpida.
Els majors rendiments en oli essencial (en % de matèria seca), es donen en el moment de la completa floració. Com més es retardi la recol·lecció a partir d'aquest moment, el contingut en oli essencial, tant de fulles, tiges, umbel·les i rels, serà significativament inferior a l'òptim. Si el nostre objectiu és la producció d'olis essencials haurem d'esperar a la completa floració per l'operació de recol·lecció.
Usos culinaris
És dolç, aromàtic i lleugerament amarg. És preferible utilitzar el fonoll fresc, ja que quan s'asseca perd molt l'aroma.
S'utilitza en conserves de vinagre juntament amb el llorer i el pebre. És famós per la seva afinitat amb el peix i per la seva utilització en els adobats.
És una herba molt utilitzada en la cuina escandinava: ingredient molt important del salmó marinat; s'utilitza també en les conserves de sardines i com a condiment en les conserves de cogombres.
A Alemanya i Europa oriental s'utilitzen en adobats, com a conservants de la col fermentada i dels cogombres petits i es coneix com a vinagre de fonoll. A l'Europa continental és habitual l'ús de l'anet amb tots els guisats de peix, ja que en millora el sabor i els fa més fàcils de digerir. Al nord d'Europa, s'utilitza sovint en maioneses.
Les fulles fresques s'utilitzen en amanides, plats de peix (especialment el salmó) i en salses per acompanyar el peix. Les fulles trossejades també poden utilitzar-se amb el iogurt, en plats de carn i verdures.
Les fulles fresques proporcionen millor sabor que les seques, ja que la cocció disminueix el seu sabor. S'afegeixen al plat poc abans de servir-lo.
Les llavors triturades es poden afegir a salses cremoses per acompanyar pastissos de peix o barrejar-la amb ceba; també amb el iogurt i per acompanyar el salmó o bacallà fresc.
Les llavors, les fulles, les flors fresques i els fruits s'introdueixen en vinagre per preparar vinagre de fonoll.
També es poden utilitzar en la cuina, les seves flors grogues, però s'ha de vigilar perquè tenen un sabor molt intens que recorda el comí.
Galeria d'imatges
-
Detall inflorescència -
Detall inflorescència -
Aspecte general -
Detall tija
Referències
Vegeu també
Bibliografia
- World Health Organization. WHO monographs on selected medicinal plants (volume 3) (en anglès). Ginebra: World Health Organization, 2007, p. 390. ISBN 978 92 4 154702 4.
- Bolòs, O., J. Vigo, R.M. Masalles, J.M. Ninot Flora manual dels Països Catalans 3a ed. Barcelona: Pòrtic, 2005
- Strasburger, E. Tratado de Botánica 9 ed. Barcelona: Omega, 2004
- Barceló MC, Benedí C (coord.), Blanché C, Hernández H, Gómez A, Martín J, Molero J, Ribera MA, Rovira MA, Rull J, Seoane JA, Simon J, Suárez M, Vallès J. Botànica Farmacèutica. Ensenyament de Farmàcia (pràctiques). Text-guia Barcelona: Edicions Universitat de Barcelona, 2008. Col·lecció Textos docents núm. 279
Enllaços externs
- Receptes amb fonoll (castellà)
- El cultiu del fonoll (castellà)
- Plants for a Future: Anethum graveolens
- 'A Modern Herbal' (Grieves, 1931)
- Species Plantarum 1:263. 1753
- USDA, ARS, National Genetic Resources Program. Germplasm Resources Information Network - (GRIN) [Data from 07-Oct-06]. «Anethum graveolens information from NPGS/GRIN». [Consulta: 3 octubre 2012].
- USDA, NRCS. 2006. The PLANTS Database, 6 March 2006 (http://plants.usda.gov). Data compiled from various sources by Mark W. Skinner. National Plant Data Center, Baton Rouge, LA 70874-4490 USA.
- «Eneldo, Aneldo, Anetaverón, Hinojo hediondo, Hinojo fétido - Anethum graveolens». [Consulta: 3 octubre 2012].
- «herbotecnia, cultivo de Eneldo (Anethum graveolens) y usos». [Consulta: 3 octubre 2012].
- «Floridata: Anethum graveolens». [Consulta: 3 octubre 2012].