Anglaterra

England
Bandera
Lema nacional: «Dieu et mon droit» (francès: «Déu i el meu dret»)
Himne: God Save the Queen (no oficial)'
Capital		Londres (de facto)
Major ciutat		Londres
Idiomes oficials		Anglès (de facto) i còrnic (llengua regional reconeguda)
Gentilici		Anglès, anglesa
Govern		Monarquia constitucional
	Reina Primer Ministre	Elisabet II David Cameron
Unificació
Superfície
-	Total	130,395 km2
Població
-	Densitat	388,7 /km2
Moneda		Lliura esterlina (£) (GBP)
Domini internet		.uk
Codi telefònic		44

Anglaterra (England en anglès, Pow Sows en còrnic, Lloegr en gal·lès) és una de les nacions que formen el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, la més gran en extensió i població. La seva bandera és la Creu de Sant Jordi.

En acabar el mandat romà sobre Britània (La Gran Bretanya), l'illa va ser envaïda tant per pobles celtes procedents d'Escòcia i Irlanda com per tribus germàniques vingudes dels actuals Països Baixos i Alemanya, principalment angles, saxons i juts. Aquestes tribus van acabar fusionant-se entre si i, en certa forma, amb la població local, fundant una sèrie de regnes en el sud-est de Britània. A aquesta zona li van donar els francs el nom de "terra d'angles", en llatí Anglae terra, que més tard va passar a utilitzar-se en la major part d'Europa. Els propis anglesos van traduir aquest nom posteriorment com England.

És curiós que el nom d'aquest territori varia depenent d'on provingui la denominació: per als europeus continentals, el nom de "Terra dels angles" va ser el que va perdurar, encara que els angles eren més al nord que els regnes saxons a l'illa. Sense cap dubte, va influir el fet que els regnes angles de Northúmbria, Mèrcia i Ànglia Oriental incloïen el 80% del territori de l'Heptarquia i hi va correspondre la supremacia política durant els segles VI i VII, especialment durant els regnats d'Edwin de Northumberland i de Penda i Offa de Mèrcia. A aquesta supremacia política dels angles es va unir una primacia cultural, ja que els monestirs de Northumbria, especialment el de Lindisfarne, es van convertir en centres culturals de primer ordre, d'on van sorgir grans figures com Alcuí de York i Beda el Venerable, que van tenir una gran influència en el desenvolupament de la cultura de l'Europa merovíngia i carolíngia. A més, es presentava un fet que jugava en contra d'una hipotètica Saxonland: i és que al continent, a la frontera oriental del regne dels francs, s'assentava el poble dels saxons continentals, que després de ser sotmès per Carlemany, es va integrar en l'imperi Carolingi i posteriorment en el Sacre Imperi. L'ús dels termes Anglia i angli esquivava molestes homonímies i evitava la possibilitat de confondre els anglosaxons amb els saxons del Continent.

En el marc dels propis anglosaxons, la Història Ecclesiastica Gentis Anglorum de Beda el Venerable marca una tendència. En aquesta obra, les paraules angli, angelfolc i gentis anglorum s'utilitzen en un doble sentit: En un sentit ampli, designen a tots aquells pobles de llengua germànica que van envair la Gran Bretanya a finals del segle V i principis del segle VI, ja fossin angles, juts o saxons. En un sentit estricte, tals termes es referien exclusivament a la tribu dels angles, excloent als juts i els saxons. Aquesta terminologia va ser acceptada fins i tot pels saxons de Wessex, que a partir d'Alfred el Gran, es titulaven a si mateixos com Rex Saxonum et Anglorum (reis dels angles). Sense cap dubte, va influir el fet que a partir del tractat de Wedmore (878) i la conquesta de Londres, àmplies zones habitades per angles caiguessin en poder del rei Alfred. Precisament va ser aquest monarca, el que, malgrat ser saxó, va fer tot el possible per patrocinar una identitat pananglesa entre els pobles de parla anglosaxona de Britannia. En les seves traduccions de les obres de Beda el Venerable s'usa el vocable englisc (anglès), i no saxisc (saxó), per referir-se a la llengua anglosaxona. A més, l'expressió "gentis Anglorum" és traduïda per Alfred amb el vocable Angelcynn (el poble dels anglesos). No en va, els reis de Wessex eren descendents del llegendari rei dels angles Offa (no confondre amb Offa de Mercia), que va regnar al Nord d'Alemanya segles abans de la gran migració a Britannia. Els reis dels anglosaxons, senyors ja a partir d'Athelstan de tot Anglaterra, van adoptar diferents títols com Rex Angulsæxna (rei dels anglosaxons) o Rex Anglorum (rei dels anglesos) i finalment el segle XI l'última expressió es va consolidar, i el vocable "anglesos" va desplaçar definitivament el de "saxons".

A les llengües celtes, el nom dels saxons va ser el que va tenir major arrelament, com per exemple: Sasana en gaèlic irlandès; Sasainn en gaèlic escocès; Lloegr per al territori, però Saeson com a gentilici, en gal·lès i Bro-Saoz en bretó..

Història

Abans de l'arribada dels romans, el territori que avui comprèn Anglaterra estava ocupat per tribus cèltiques. Roma va envair la Gran Bretanya al segle I, i s'hi va mantenir fins al segle IV.

Durant el segle V, diverses tribus germàniques (principalment angles, juts i saxons), van envair la Gran Bretanya, desplaçant-ne la cultura de les poblacions celtes originàries cap a l'oest (País de Gal·les i Cornualla) i al Nord (Escòcia i Cumbria). Aquesta invasió es coneix com a conquesta anglosaxona. A partir del segle VIII, Anglaterra va patir incursions constants per part dels vikings.

La Batalla de Hastings, el 1066, és un moment crucial de la història d'Anglaterra: els normands, capitanejats per Guillem el Conqueridor, derroten els saxons i envaeixen Anglaterra. Tot i que no desplacen la població originària, els normands ocupen totes les posicions de poder, formen la nova aristocràcia i imposen el seu sistema legal i fiscal.

Geografia

Relleu

Anglaterra comprèn la zona central i sud de les dues terceres parts de l'illa de Gran Bretanya, més altres territoris illencs com l'illa de Wight i les illes de Scilly. Està vorejada per els altres dos països que conformen el Regne Unit, al nord Escòcia i a l'oest Gal·les. Anglaterra és la part de l'illa més propera al continent europeu, està separada de la costa francesa per una bretxa marina d'uns 34 quilòmetres d'amplada, malgrat aquesta els dos països estan connectats per l'Eurotúnel que uneix Folkestone amb Calais/Coquelles. Les aigües que envolten Anglaterra són el Mar d'Irlanda, Mar del Nord i l'Oceà Atlàntic El riu més llarg que travessa Anglaterra és el Severn, que fa 354 quilòmetres de llarg i desemboca al canal de Bristol. No obstant això, el riu més llarg del tot a Anglaterra és el Tàmesi, que fa 346 quilòmetres de llarg. Hi ha molts llacs a Anglaterra, però la majoria estan situats a l'anomenat Districte dels Llacs, el major dels quals és el llac Windermere , també conegut pel sobrenom de "Rei dels Llacs".

Els Penins que són coneguts com l'espina dorsal d'Anglaterra, són la cadena muntanyosa més antiga del país, originades al final del Paleozoic fa aproximadament 300 milions d'anys. La longitud total dels Penins és de 400 quilòmetres, arribant a Cross Fell, a Cumbria. El material que els compon és majoritàriament gresos i pedra calcària, però també de carbó. Hi ha paisatges càrstics a les zones de calcita com àrees de Yorkshire i Derbyshire. El paisatge dels Penins és erm a les zones altes, paisatge que contrasta amb les valls fèrtils dels rius de la regió. Als Penins s'hi troben fins a tres parcs nacionals, les valls de Yorkshire, Northumberland i el Peak District. El punt més alt a Anglaterra és Scafell Pike, a Cumbria, que és 978 metres d'alt. Situats a la frontera entre Anglaterra i Escòcia es troben els turons de Cheviot. Les terres baixes angleses que hi ha al sud dels Penins, formen àrees extenses de turons verds, incloent els turons de Cotswold, turons de Chiltern, North i South Downs, quan es troben amb el mar formen parets de roca blanca, com els penya-segats de Dover. La península de granit del sud-oest presenta erms de les terres altes, com Dartmoor i Exmoor, tots dos són parcs nacionals.

Clima

Anglaterra té un clima marítim temperat, és a dir, que té temperatures no molt inferiors a 0 ° C a l'hivern i no gaire més altes de 32 ° C a l'estiu. El clima és relativament humit freqüentment i està subjecte a canviar. Els mesos més freds són gener i febrer, aquest darrer sobretot a la costa anglesa, mentre que juliol és normalment el mes més calorós. Els mesos amb clima càlid i amb menys precipitacions són el maig, juny, setembre i octubre. La major influència al clima d'Anglaterra prové de la proximitat a l'Oceà Atlàntic, la seva latitud nord i l'escalfament de les aigües al voltant de la Corrent del Golf. Anglaterra rep una proporció molt significativa de pluja durant l'any, durant la tardor i l'hivern és l'època més humida, la Regió dels Llacs rep més pluja que en qualsevol altre lloc del país. Des de que hi ha registres de temperatures la temperatura més alta que es recorda va ser de 38,5 ° C el 10 d'agost de 2003 a Brogdale, al comtat de Kent, mentre que la menor registrada va ser de -26,1 ° C el 10 de gener de 1982, a Edgmond, Shropshire.

Política

El 1707, amb l'Acte de la Unió, que va crear el Regne Unit, Anglaterra va deixar d'existir com a entitat política independent. Tot i que recentment s'ha restaurat el parlament escocès i creat una assemblea gal·lesa, de moment no hi ha cap parlament anglès - de fet, el govern britànic ha dit que en lloc de crear-ne, s'estima més dividir l'Anglaterra en regions i donar una assemblea legislativa a cada regió.

No hi ha cap moviment amb suport popular significatiu que promogui la independència d'Anglaterra del Regne Unit tot i que una part significativa de la població se sent més anglesa que britànica i no posaria impediments a la independència de les altres parts. Arran de la devolució escocesa i gal·lesa, creix el sentit nacionalista anglès, i existeixen entitats que demanen la restauració d'un parlament anglès, com ara la Campanya per a un Parlament Anglès. Té encara més suport popular la resolució del West Lothian Question: el fet que diputats escocesos i gal·lesos poden votar al parlament britànic sobre qüestions que només afecten Anglaterra.

Divisió administrativa

Mapa dels comtats d'Anglaterra

Northumberland Tyne i Wear Durham Cumbria Lancashire North Yorkshire East Riding de Yorkshire South Yorkshire West Yorkshire Gran Manchester Merseyside Cheshire Derbyshire Nottinghamshire Lincolnshire Rutland Leicestershire Staffordshire Shropshire Herefordshire Worcestershire West Midlands Warwickshire Northamptonshire Cambridgeshire Norfolk Suffolk Essex Hertfordshire Bedfordshire Buckinghamshire Oxfordshire Gloucestershire Bristol Somerset Wiltshire Berkshire Gran Londres Kent East Sussex West Sussex Surrey Hampshire Illa de Wight Dorset Devon Cornwall No mostrat: Ciutat de Londres

Vegeu també

• Nord d'Anglaterra