Anime

Modifica els enllaços
Els 1.000 fonamentals de la Viquipèdia
Article de qualitat
De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 23:13, 26 jul 2016 amb l'última edició de Elmuerto120 (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
Wikipe-tan.

L'anime (en japonès アニメ) és el terme que agrupa els dibuixos animats de procedència japonesa.[1] Al Japó s'utilitza la paraula anime per referir-se a l'animació en general. Tradicionalment es dibuixava a mà, però actualment s'ha tornat comuna l'animació per ordinador. Els seus guions inclouen gran part dels gèneres de ficció i són transmesos a través de mitjans cinematogràfics (transmissió per televisió, distribució, DVD i pel·lícules amb àudio). Paral·lelament a l'anime, al Japó es desenvolupa el món del manga, que és el còmic de procedència japonesa. Entre el manga i l'anime sol haver-hi molta interacció, ja que els mangues que tenen èxit són posteriorment adaptats a l'anime.

Terminologia

El terme anime prové de l'abreviació de la transcripció japonesa de la paraula anglesa «animation» (アニメーション, animēshon). D'aquí s'abreuja «anime».[2] No obstant això, en anglès la paraula «animation» no pot ser abreujada a «anime», ja que la «i» no forma part de la paraula original. Per aquest motiu, a occident es va decidir no canviar quadres de gènere i per tant ha de provenir d'un altre idioma. I és així com neix la teoria del terme francès «animé» (animat).[3]

Internacionalment, l'anime va portar una vegada el nom popular «Japanimation», però aquest terme ha caigut en desús. Els fans pronunciaven la paraula preferiblement com a abreviació de la frase «Japanese Animation» (animació japonesa en anglès). Va veure el seu major ús durant les dècades de 1970 i de 1980, que generalment comprenen la primera i segona onada d'anime fandom. El terme va sobreviure almenys fins a principis de la dècada del 1990, on va desaparèixer just abans del ressorgiment de l'anime a mitjans del mateix any.

En general, el terme «Japanimation» ara només apareix en contextos nostàlgics en el món occidental, tot i que és molt utilitzat al Japó per a distingir les animacions fetes allà (Japanimation) de les animacions en general (Anime, al Japó).[4]

Història de l'anime

La batalla del mico i el cranc: fet per Seitaro Kitayama el 1917.

L'anime neix a principis del segle XX, amb una sèrie de curtmetratges similars als trobats en altres països com: Estats Units, Rússia, Alemanya i França, entre d'altres. La primera animació japonesa es va fer el 1907, i tracta de la història d'un nen mariner.[5] La companyia Tennenshoku Katsudo Shashin (Tenkatsu) va ser la primera a reaccionar, encarregant el 1916 al dibuixant Oten Shimokawa una pel·lícula d'aquest gènere.

A la dècada de 1930, l'animació es va convertir en un format alternatiu a la narració de contes. La manca de visió d'actors occidentals, per exemple, feia gairebé impossible dirigir les pel·lícules establertes a Europa, Amèrica o a mons de fantasia, que naturalment no tenien la participació del Japó. L'animació permet als artistes crear personatges i entorns.[6]

Momotaro's Divine Sea Warriors (Momotaro el guerrer endeví dels mars): és el primer llargmetratge d'anime amb àudio i veu, realitzat el 1943.[7]

L'èxit de Walt Disney amb La Blancaneu i els set nans va influenciar als animadors japonesos.[8] Osamu Tezuka va adoptar i simplificar moltes tècniques de l'animació de Disney per reduir els costos i el nombre de marcs en la producció. Aquesta va ser la intenció d'una mesura temporal per tal de poder produir el material en un atapeït programa d'animació amb un personal sense experiència.

Durant la dècada de 1970, hi va haver un creixement de la popularitat del manga, i en conseqüència de l'anime, especialment els d'Osamu Tezuka, que ha estat anomenat una «llegenda» i el «déu del manga».[9] El seu treball i el d'altres pioners en el camp, estan inspirats en característiques i gèneres que són elements fonamentals en l'anime d'avui en dia. El gènere del robot gegant (conegut com a «Mecha» fora del Japó), per exemple, desenvolupat en part per Tezuka, es va revolucionar a finals de la dècada per Yoshiyuki Tomino, que va desenvolupar realment el gènere dels robots en l'anime, amb sèries com: Gundam i Macross, que es van convertir en clàssics instantanis a la dècada de 1980, el gènere del robot en l'anime segueix sent un dels més comuns al Japó i en tot el món avui dia. Durant aquesta mateixa dècada, l'anime es va fer més acceptat en el corrent principal al Japó (tot i que menys que el manga), i va experimentar un apogeu en la producció. Després d'algunes adaptacions d'anime d'èxit en els mercats estrangers, l'anime va adquirir una major acceptació en els mercats en la dècada de 1990 i encara més a partir del 2000.

Característiques de l'anime

L'article necessita algunes millores de redacció.
Hi ha fragments mal redactats.

Trama

Sobre les característiques notables del gènere, destaca el desenvolupament de trames complexes al llarg d'un cert nombre d'episodis. Un gran percentatge dels animes estan estructurats en sèries de televisió, amb números d'episodis definits en els quals es tracta una trama específica que pot implicar el treball de conceptes complexos.[10] A la dècada de 1970, l'anime va començar a prendre un rumb diferent del món de l'animació. Les produccions occidentals es caracteritzen per estar dirigides a un públic infantil,[11][12] mentre que l'anime pot tractar temes més complexos com l'existencialisme i a vegades es fa servir un llenguatge més madur, i on també poden haver-hi algunes escenes de violència i sexualitat.[13][14] La demografia objectiva sovint afecta els contextos ideològics de l'obra: per exemple en el shonen, les sèries d'acció per a nois, es prenen moments que passen a l'adolescència com: l'amistat, la companyonia, les baralles, les aventures, el sacrifici per l'amor. El seinen, que també és per a un públic masculí, es prenen temes més madurs com: polítics, sexuals, o científics (que, a excepció del kodomo, també poden ser part d'altres gèneres demogràfics, només que es veuen amb més profunditat). També s'ha de tenir en compte que quan una sèrie manga té molt d'èxit, és comú adaptar-lo a l'anime.[15]

Romanticisme

Les relacions entre els personatges se li dóna molta importància en alguns animes, especialment els del gènere shōjo. La gran majoria de les sèries tenen alguna part emocional i connotacions ideològiques. Les imatges poden crear un fons adequat per a la transferència dels seus pensaments emocionals.[10] Tot i que les sèries destinades a un públic femení se li prenen més importància als sentiments dels personatges, no és quelcom aliè trobar-ho en les sèries destinades al públic masculí. Un element molt important dins dels romanços és que els personatges estiguin desesperats per una persona en especial (fet que pot ser tant un drama com una comèdia romàntica), un dels millors exemples quant a l'expressió dels sentiments és la sèrie Candy Candy. El sacrifici d'amor que fa una persona per la seva parella és un concepte que s'empra en les sèries d'acció, quan un personatge femení ha de ser rescatat dels oponents i es dóna un duel entre el personatge principal i el seu enemic (es reflecteix per exemple en la sèrie Hokuto no Ken). També hi ha diversos gèneres romàntics, on es poden donar de diferent manera.

Realisme

Tot i predomina la fantasia sobre els successos reals,[16] algunes sèries tenen influències del moviment realista, fins i tot s'han adoptat obres literàries a l'anime. Les històries explicades a través d'aquest mitjà poden ser produïdes mitjançant la combinació de diversos gèneres cinematogràfics, com a tals hi ha una gran quantitat de temes, poden descriure esdeveniments històrics, com els esmentats posteriorment. És un tret bastant comú veure com un anime reflecteix la cultura i les tradicions japoneses.[17] Les idees populars dels personatges són: la persistència, la manca de voluntat de lliurament, persones molt poderoses, circumstàncies difícils, la llibertat de determinació i l'elecció de la vida, tenen un paper important en la moral. També hi ha sèries amb drames històrics, que narren diferents successos del Japó, com Rurouni Kenshin, o d'Europa com la pel·lícula Steamboy, on part dels personatges són ficticis, però els altres poden ser part de la història. La política és un altre tema que pot aparèixer en un anime, fins i tot els primers llargmetratges d'anime eren publicitat de la guerra i on també el gènere mecha ha format part d'un domini de diferents llocs i ideologies dins de les sèries, també es veuen els abusos que es cometen en l'autoritat (que es fan presents en els personatges contraris). Un altre element molt distingit és l'existencialisme, on els personatges tracten d'analitzar la seva història, i els diferents esdeveniments pels quals han passat, es pot veure de manera molt profunda en Ghost in the Shell.

Humanitat, Naturalesa i Tecnologia

La tradició xintoista també es pot veure il·lustrada en l'anime fent un complex debat sobre la relació entre la naturalesa i la tecnologia que ha estat des de fa molt de temps un tema important en la societat japonesa (I en el món sencer). Per exemple, la pel·lícula Momotaro's Divine Sea Warriors (Momotaro el guerrer endeví dels mars), es mostra una relació entre el medi ambient, que és representat pels animals d'una illa, i la tecnologia, que és representada en forma de propaganda de la Segona Guerra Mundial, on també el gran desenvolupament de la tecnologia ha format part de la postguerra.[13] També dins dels gèneres de la ciència-ficció està el gènere mecha (robots gegants), on es pot explicar com la tecnologia en comptes de ser un desenvolupament positiu, comença a ser una gran font de devastació, paradoxalment el dany ocasionat és recuperat per la mateixa tecnologia. Un altre concepte és el ciberpunk, on la pel·lícula Akira se la considera una pionera. També en la sèrie Serial Experiments Lain, el concepte d'humanitat és barrejat amb la tecnologia, i la humanitat se li pren menys importància, generalment van acompanyades amb temes d'existencialisme. En un altre sentit, l'home-tecnologia, en particular, és també la cara a través de la qual en l'anime pren una transposició de la modernitat i, en última instància, que va donar lloc a una inseparable combinació entre el vell i el nou.[18]

Cultura del Japó

Article principal: Cultura del Japó
Kunisada II: El Drac, c. 1860, L'estampa representa a Buda muntat en la part posterior d'un drac marí gegant.

Aquest gènere narratiu neix d'una barreja entre la cultura del Japó i la d'occident. Del gènere occidental rescata alguns arquetips dels personatges, presentació en capítols de la mateixa durada i tècniques d'animació entre altres coses. A això se li afegeixen conceptes tradicionals japonesos com l'èmfasi en la vida quotidiana i l'estil tradicional del dibuix japonès modernitzat. A més es poden presentar altres tipus de mitologies, com la xinesa, la grega o l'escandinava (si es prenguessin exemples, estarien les sèries de Bola de Drac, Saint Seiya i Matantei Loki respectivament). També cal prendre importància que han pres d'altres religions, com l'hinduisme i el cristianisme.

Xintoisme i budisme

El xintoisme és la religió nativa del Japó, i es caracteritza per una visió animista de la natura. La xin-to és la forma de conducta dels déus que harmonitzen amb la natura i els esperits dels avantpassats, entre les deïtats hi ha els kami (神, déu),[19] que en general són esperits bondadosos que contraresten els oni (鬼, dimoni), que són dimonis violents. Els mites i les llegendes de tradició xintoista són innumerables, començant amb els recollits en el Kojiki i en el Nihon Shoki (textos que daten del segle VIII), que proporcionen a les ànimes més d'un punt de partida per a les històries que es narren al Japó. En particular, un segell distintiu del xintoisme és la combinació dels elements fantàstics situats més enllà del límit normal de la percepció humana ordinària amb la vida quotidiana, una característica que també és fàcil de trobar en moltes obres d'anime.[16] Ikakku és un manga sobre un monjo budista on s'explica aquest tema en detall.

Bushidō

Article principal: Bushidō

Uns altres factors que construeixen l'anime són: les tradicions, les anècdotes i les situacions que, sens dubte, són l'ètica marcial, que és bàsicament la causa de la complexitat del codi de la conducta que consisteix el bushido, la via dels nobles guerrers.[20] Les històries en l'anime, en particular, tendeixen a combinar els aspectes del bujutsu (武术, bujutsu) i el budo (武道, Budo) que no només proporcionen el dret capaç de demostrar la lluita, sinó també per a representar el camí de la moral i d'educació a protagonitzar.[21] En alguns casos, l'heroi també pot ser divinitzat com passa en la mitologia grega.[22] No obstant això, atès que el bushido es connota per la presència de qualitats del lideratge moral, com la justícia, el sentit del deure, la lleialtat, la compassió, l'honor, l'honestedat i la valentia, és bo recordar que el seu origen cultural no només és representat a l'anime, que d'alguna manera se centren en el combat, o directament en el conflicte posat en el Japó feudal, sinó que també es representa en la modernitat del Japó.[23] Un clar exemple on es marca molt el bushido en el manga és en la història de El llop solitari i el seu cadell.

Senpai-Kohai

Article principal: Senpai i kōhai

En el camí dels budokas hi ha una norma que diu que no es podrà començar el camí de l'aprenentatge sense un guia, ja sigui un pare o mestre (sensei). En la societat japonesa, en general és representat la figura del senpai-kōhai, on el primer és el que es va iniciar per primera vegada, i el segon, qui va començar més tard.[24] Això implica el respecte i la devoció del kōhai cap al senpai, el senpai ha d'assessorar i orientar en la vida al kōhai, es pot determinar en cada context social, de l'escola al treball, dels esports a la política, i també, es reflecteix en l'anime, on moltes vegades els personatges són ensenyats per un mestre.[25] Trets molt característics en molts mangues shonencom Yaiba, Bola de Drac i Usagi Yojimbo.

El sentit del deure

El sentit del deure també se sol representar en l'anime, la veritable força rau en no preocupar-se per la seva pròpia felicitat personal amb la finalitat d'assolir els ideals i complir amb un deure, és una recerca per tractar de buscar un camí intern.[22] Les visites tenen el deure de pagar un deute, que pot ser contra el rei, els pares, els avantpassats i fins i tot en contra del seu nom, però en les històries de moltes persones arriben a estar en contra de tot el món, el respecte en el qual el protagonista, sovint més enllà dels seus sentiments personals i l'aïllament que implica la seva inevitable diversitat, assumeix la responsabilitat pel sacrifici propi, que és inspirat per la història militar del Japó.[26] Tanmateix, la moral és un terme on l'univers és considerat pels japonesos amoral i indiferent.[27]

Cristianisme

El cristianisme com a religió importada, ha estat molt influent en la societat japonesa i de gran interès.[27] Amb els processos de la missió de Sant Francesc Xavier el segle XVI, i les persecucions que van tenir els cristians per voler expandir el catolicisme a l'Àsia oriental. El 1587, Toyotomi Hideyoshi, dàimio del moment, va ordenar que els missioners deixessin el país. Després de l'era Meiji, els missioners tornaren, fundant universitats. Actualment l'1% de la població és cristiana, els altres tenen una preferència de veure aquesta religió a la cultura popular, sense importar si ve de Hollywood o Tòquio.[28] Amb aquest motiu s'han pres alguns elements, com la sèrie Neon Genesis Evangelion, amb diverses referències. Alguns elements es relacionen amb les altres tradicions, per exemple, un element ha estat l'enfrontament dels kami i els oni, que tenen similituds amb els conceptes dels àngels i els dimonis que també han estat representats.[29] També si es prenen en compte els valors del sentit del deure com l'altruisme i l'amistat, que es relacionen amb l'autosacrifici dels personatges per ajudar als altres (que constantment és una cosa que es veu en el gènere Shonen). També estan els antivalors com la supèrbia dels personatges, on també acaben derrotats (una cosa que es veu tant en les històries de la cultura occidental i la cultura oriental).

Disseny d'animació

Article principal: Animació
Fitxer:Tipus d'anime.jpg
Recull de diferents estils d'anime.

Tot i que l'anime és considerat a part dels dibuixos animats, utilitza moltes característiques comunes com: l'storyboard, l'actuació de veu i el disseny dels personatges entre d'altres. L'anime també tendeix a manllevar elements de molts textos del manga en el fons i també els panells de dissenys. Per exemple, un opening pot emprar panells per explicar la història, o per dramatitzar una qüestió d'efecte humorístic.

La majoria de les vegades l'anime és l'adaptació d'un manga en vídeo - tot i que també pot ser l'adaptació d'una novel·la lleugera o una novel·la visual -; tenint comunament menys detalls en els seus traços. Generalment l'anime es refereix al dibuix de cel·les, però també s'aplica a l'animació creada per ordinador,[30] com el Final Fantasy, encara que per aquest últim sol haver-hi denominacions com CG (computer graphics).

Animació limitada

L'anime és conegut per tenir una animació molt particular[30] comparada amb la que tenen els dibuixos animats occidentals tals com els de la Disney. Els estudis que realitzen l'anime han perfeccionat tècniques per utilitzar la menor quantitat de quadres d'animació per segon que sigui possible (8 quadres per segon),[31] com ara moure o repetir escenaris, imatges dels personatges que llisquen per la pantalla, i diàlegs que impliquin animar únicament les boques mentre que la resta de la pantalla roman estàtica. Altres argumenten que el millor anime ha d'accentuar la direcció sofisticada sobre l'animació actual (moviment del personatge), proporcionant una il·lusió de moviment quan en realitat no n'hi ha.[30] Tot i que en els darrers anys tot ha millorat a causa de l'ús de tecnologies computacionals utilitzant programari especialitzat en animació 2D o combinació 2D/3D. Els llocs representen l'atmosfera de les escenes, també poden haver-hi sèries com a Suzumiya Haruhi no Yuutsu, on els llocs poden fer referències a diferents locacions a la vida real.[32] També hi ha simulació d'angles de càmera, moviments de càmera que juguen un important rol en les escenes. Els directors tenen la discreció de determinar angles viables per escenes i fons i també poden escollir efectes de càmera com en la cinematografia.

Guió i storyboard

Articles principals: Guió i Storyboard
Estil d'un model preliminar.

Primer s'escull una temàtica per l'animació i a partir d'aquí es comença la redacció del guió, en virtut de la qual el director, amb l'assistència del director de producció, comença a donar directives al primer disseny dels personatges, el director artístic pot realitzar un primer esbós dels personatges i dels ambients. Amb tots aquests punts complerts, es dirigeix cap a la creació de guions, es fa una mena de còmic que serveix de base pel seguiment de tot el personal, proporciona detalls com ara: el nombre de fotogrames per escena, els efectes visuals i dels antecedents necessaris, càmeres, els moviments de càmera, la dinàmica i la composició de les escenes (per a la creació de 26 minuts de storyboards, normalment, es requereixen al voltant de tres setmanes de treball). Un cop establert, sota la coordinació del director els storyboards, disseny de personatges, el disseny de mecanismes i fons, es realitzen dibuixos preliminars, que van a formar l'animatic,[30] que és una versió filmada de storyboard necessària per verificar els temps i el ritme de les escenes, tant amb la incorporació del diàleg i la música que ha de tenir coherència amb les imatges i sons.[18]

Direcció d'una pel·lícula

Una de les principals innovacions introduïdes en l'anime és la recuperació de tècniques que s'utilitzen per compensar l'animació limitada, molt similars a les utilitzades en la direcció del cinema. Entre els moviments de càmera i els efectes més utilitzats es poden distingir: la correcció o imatges fixes, el lliscament, el disseny del lliscament a través del marc, el zoom, en el qual la càmera s'allunya o enfoca; i tècniques basades en la distància relativa dels dibuixos per accelerar o frenar el moviment d'un element; el pla, quan la càmera realitza una visió general de l'estructura horitzontal, la inclinació quan el pla és vertical és similar a la paella (tècnica d'animació), amb la càmera que segueix a l'acció, o d'un únic element de la mateixa empresa o el mateix element, però un al costat de l'altre, esvaïment, que és descolorida de negre a blanc (sovint en un marc fix de molta cura), també la tècnica on la imatge empeny a les anteriors i la pantalla es divideix, el quadre es divideix en diverses parts, cadascuna amb una visió diferent de la mateixa escena, la il·luminació de fons, el marc que afegeix un cel negre a excepció de la part que es vol il·luminar.

Dilatació temporal

Moltes de les tècniques descrites anteriorment de recuperació, són també funcionals en el moment crucial de la dilatació del temps en l'anime.[33] Sobre la mentalitat i l'espiritualitat japonesa no té massa sentit parlar de temps en termes cronomètrics objectivament de la mesura, ja que no té principi ni fi, es pot dir que el que compta és la qualitat d'un moment, la intensitat amb què es viu.[34] Aquesta és la raó per la qual en l'anime es troben sovint moments abans de l'«etern» on el temps coincideix amb la descripció de l'entusiasme, de manera que com més es tracta de la més intensa s'estén fins al moment que es presentin fora de temps, en una imatge fixa, o en una paella (tècniques d'animació).[35] Una desacceleració emfàtica, podria portar una batalla, o una reunió d'uns moments a l'última per més d'un episodi, amb un propòsit que és evident, no per estalviar més l'elaboració, sinó més aviat per augmentar la tensió i la implicació emocional, com en les tradicions teatrals, com amb l'expressionista alemany Serguei Eisenstein per fer un tipus de cinema americà i cinema negre primer.[33]

Disseny dels personatges

En l'anime, el disseny dels personatges pot variar de certes maneres depenent de l'època o els dibuixants. Cal destacar que l'anime és normalment influenciat per més d'un tipus d'estil de brotxa més que la cal·ligrafia del llapis. Algunes característiques visibles són:

Model comú d'ulls d'anime.
  • Els ulls: Comunament són molt grans, ovalats, molt definits i amb colors cridaners com: vermell, rosa, verd, morat, a banda dels normals com cafè i blau. Osamu Tezuka va introduir aquests grans ulls inspirats en les produccions de Disney com els d'en Mickey Mouse i d'aquesta manera es va prendre d'una manera humorística o de personalitat al personatge. L'acolorit és per donar als ulls profunditat.[36][37] Cal destacar que no en totes les sèries hi ha ulls grans com passa en les pel·lícules de Hayao Miyazaki.
Prototip d'un personatge femení.
  • Els cabells: N'hi ha de totes formes, mides i volums, per personatges masculins i femenins. A més d'una gran varietat de colors com en els ulls, aquests poden tenir diferents formes d'ombrejat.[38][39]
  • El cos: Pot ser molt semblant a les proporcions del cos humà,[40] encara que d'una manera molt escultural com en el Moé. També hi ha animes on les proporcions del cos són desproporcionades un exemple és el chibi o el super deformed on els trets poden ser molt exagerats, tot i que aquests són per donar un toc de comèdia a les sèries.
  • La cara: El nas i la boca són petits, la part baixa de la cara sembla la d'un pentàgon. Una àmplia varietat d'expressions facials són usades per denotar estats d'ànim i pensaments. L'anime utilitza un conjunt diferent d'expressions facials en comparació amb l'animació occidental.[41] Hi ha altres elements estilístics comuns que apareixen en la comèdia, quan els personatges que estan commocionats o sorpresos fan una «cara de culpa» exageren molt (molt per sobre del que és humanament possible) les seves expressions facials.

També cal tenir en compte que les característiques d'éssers no humans com: animals, robots, monstres o dimonis[42] varien segons el context i són molt diferents de les dels humans. Els animals poden tenir un dibuix com realment són, tot i que també poden haver-hi híbrids entre humans (vegeu kemono). Els robots i els monstres poden ser de mida gegantina com els gratacels, tot i que també poden presentar característiques chibi, de manera còmica.

  • Alguns estils de dibuix predominants en l'anime:
  • Bishōjo: Literalment, «jove bella».
  • Bishōnen: Literalment, «jove bell».
  • Moé: Estil que exagera les característiques «tendres» dels personatges.
  • Super deformed: Personatges molt petits com ninotets. Exageren les característiques infantils.

Àudio

La banda sonora que utilitza en els diferents formats d'anime es diu OST com abreviació d'Original Soundtrack. Aquesta pot estar composta de:

  • Opening (o obertura): Cançó posada a l'inici de l'animació (ovas i capítols de sèries) quan apareixen els crèdits inicials, és acompanyada per una animació que sol caracteritzar la sèrie. Poden ser interpretats o compostos per bandes o cantants populars del Japó.
  • Ending (o tancament): Cançó posada al final de l'animació (ovas i capítols de sèries) quan apareixen els crèdits finals, és acompanyat una animació més simple que la de l'opening. Poden ser interpretats o compostos per bandes o cantants populars del Japó.
  • Soundtrack central (Banda sonora): Cançons que s'utilitzen per acompanyar les escenes, depenent dels directors, pot usar una composició complexa d'òpera.[43]
  • BGM o Background Music: Pistes musicals (molt petites, no arriben a ser una cançó) utilitzades per acompanyar les escenes.
  • Bonus o Extres: Cançons compostes especialment per a l'animació però que no apareixen en aquesta. Poden ser peces inspirades en aquestes o cançons pensades des del punt de vista d'un personatge i interpretades pel mateix seiyū, actor de veu, com a exemple vegeu la cançó himitsu del tercer OST de Noir.

El repartiment d'actors de veus a l'anime és anomenat seiyū. La professió de seiyū és coneguda i desenvolupada al Japó.[44]

Gèneres

En l'anime hi ha gèneres que es troben en els mitjans audiovisuals. Aquests són: acció, aventura, comèdia, ciència-ficció, drama, històries infantils, fantasia medieval, romanç i terror entre d'altres.

Gran part de les sèries d'anime poden incloure dos o més gèneres. Per exemple, l'acció i l'aventura són temes que se solen combinar en el shonen, un exemple seria One Piece, on els personatges recorren llocs diferents i al mateix temps hi ha combats. Passa el mateix amb el drama i el romanç (especialment en el shōjo), o amb el misteri i el terror com en Death Note.

Gèneres demogràfics

A continuació es mostren els gèneres usats exclusivament per l'anime i el manga.[45]

Gèneres temàtics

Segons la seva temàtica es poden classificar en diferents tipus:

Formats

Sèries de televisió

Les sèries de televisió s'emeten de forma regular, en general a ritme d'un capítol per setmana. En la majoria dels casos, les sèries d'anime tenen menys qualitat que els OVAs o les pel·lícules, bàsicament pel baix pressupost del qual disposen, ja que en una sèrie hi pot haver molts capítols. La gran majoria d'episodis duren uns 23 minuts, que en fan 30 si s'hi afegeix la publicitat.[46] Tanmateix, alguns episodis són més curts, d'uns 12 minuts, d'aquesta manera que se'n poden encabir dos de diferents en el mateix temps. Les sèries s'acostumen a ordenar en temporades. Una temporada sencera són 26 episodis, tot i que alguns títols empren «mitges temporades», de 13 episodis. Per tant, la majoria dels animes tenen un nombre d'episodis múltiple de 13. En general, l'estructura de les sèries permet que es pugui seguir la història saltant-se algun capítol gràcies al recordatori del capítol anterior que se sol fer. Totes les sèries d'anime consten d'un «opening» (una cançó i crèdits a l'inici), un «ending» (una cançó i crèdits al final) i sovint un «eyecatch». Un «eyecatch» és una escena molt curta, d'uns 2 o 3 segons, que s'empra per senyalar el començament o final de la pausa per a publicitat. La gran majoria dels animes tenen aquest format:

  1. Opening
  2. «Part A» de l'episodi
  3. Eyecatch
  4. - Publicitat -
  5. Eyecatch
  6. «Part B» de l'episodi
  7. Ending
  8. Avanç del següent capítol

Els «eyecatch» només solen aparèixer en les sèries per a televisió.

OVA

OVA és l'abreviació d'«Original Video Animation» (Animació Original en vídeo) o també «Only Video Available» (Només disponible en vídeo), no té una durada fixa, ja que pot anar d'uns pocs minuts a 45, a vegades poden ser complements de la història. Solen tenir un opening i un ending però mai un o diversos eyercatchs.

Pel·lícules

Són llargmetratges produïts per les companyies. Poden ser, històries inventades per la pel·lícula, històries originals basades en algun manga o una història inventada d'aquell manga on transcorre una aventura nova fora d'ell. Normalment la seva durada va d'entre 50 a 120 minuts, es difereixen bastant d'altres formats d'animació -per exemple, la qualitat d'imatge- i en conseqüència causa majors costos de producció.[46]

Especials de televisió

Són capítols on apareixen els personatges de la sèrie, i la història pot estar relacionada o no amb el fil argumental d'aquesta. S'empren per a celebrar una quantitat destacada d'episodis, per mostrar algunes escenes o seqüeles inèdites, com a episodis resum o per celebrar una festivitat concreta del país.

ONA

Article principal: Original Net Animation

L'ONA («Original Net Animation», animació creada per Internet) és l'anime especialment dissenyat per a la seva distribució a Internet. El format ONA encara no és molt usat i la seva durada és en general curta.[47] Un exemple d'aquest és Azumanga Daioh.

Directors reconeguts

L'estudi Ghibli

Isao Takahata i Hayao Miyazaki, després d'abandonar la Toei Doga es posaren a treballar en sèries de televisió, no obstant Miyazaki sentia grans desitjos de tornar al cinema, i aconseguí signar com a director on la seva primera pel·lícula fou l'adaptació cinematogràfica del popular personatge televisiu Lupin III, la pel·lícula era The Castle of Cagliostro (1979). Gràcies al ritme ràpid que li insuflà Miyazaki hi ha uns gags basats sobretot en l'acció, resultà una obra altament reconeguda.[48]

Miyazaki publicava des del 1982 a la revista especialitzada Animage el manga Nausicaä of the Valley of the Wind, que gaudia de gran prestigi.[49] Gràcies a això, sorgí el projecte que Miyazaki realitzà pel cinema, el qual Takahata es responsabilitzà de produir. Per la seva banda Miyazaki, a més de dirigir, s'encarregà també de l'argumentació, el guió i l'storyboard. Així aparegué la pel·lícula amb el mateix títol el 1984, on Miyazaki retratà una Terra devastada per la guerra, on la humanitat estava en perill d'extingir-se. Tot i tractar-se d'un tema poc comercial com és el de la relació entre els éssers humans i la natura, el públic mostrà un gran interès.

Gràcies a l'èxit d'aquesta pel·lícula, Takahata i Miyazaki convençaren el magnat del món editorial Yasuyoshi Tokuma perquè col·laborés en la formació dels seus propis estudis de cinema d'animació, inaugurant d'aquesta manera el 1985 l'Studio Ghibli.[50] Dins d'aquests, Miyazaki dirigí títols com Laputa: Castle in the Sky (1986), vagament inspirada en Els viatges de Gulliver de Jonathan Swift; El meu veí Totoro (1988), amb una estranya criatura dels boscos que només els nens de cor pur poden veure; Majo no takkyūbin (1989), sobre les penalitats d'una jove bruixa, i Porco Rosso (1992).

Per la seva banda, Takahata dirigí La tomba de les lluernes (1988), basada en un argument d'Akiyuki Nosaka, que relata la història de dos germans que es queden orfen durant els bombardejos nord-americans. Després d'aquesta, realitzarà Heisei Tanuki Gasse Ponpoko (Pom poko, 1994), on els tanuki protagonistes veuen amenaçada la seva casa pel desenvolupament urbanístic i decideixen passar a la defensa emprant les seves habilitats per a transformar la seva aparença. Totes aquestes produccions tingueren un gran èxit comercial fins i tot a l'estranger i feren que el nom de l'Studio Ghibli començà a cobrar fama.[51]

Mamoru Oshii

Al Japó és molt reconegut l'anime de Mamoru Oshii.[52] Després de treballar un temps per a la televisió, Oshii cridà aviat l'atenció per la seva sèrie Urusei Yatsura així com per la molt posterior Patlabor. Tanmateix, el nom d'Oshii arribà a les audiències occidentals gràcies a Ghost in the Shell (1995). En l'edició de Cannes l'abril de 2004 presentà Ghost in the Shell 2: Innocence (2004), que és una seqüela de la pel·lícula de 1995.

Katsuhiro Ōtomo

Katsuhiro Otomo assolí fama internacional gràcies a la pel·lícula Akira (1988), basada en un manga de creació pròpia, després de la qual vingué la pel·lícula Memories (1995), codirigida amb Koji Morimoto i Tensai Okamura. Anys després, tornaria dirigint la pel·lícula Steamboy (2004), una història de l'steampunk més tradicional i amb un pressupost milionari, fent que sigui la pel·lícula d'animació més cara de la història.[53]

Hayao Miyazaki

Amb l'estrena de Princess Mononoke (1997) tornà a ressonar el nom de l'Studio Ghibli. Amb aquesta història ambientada en l'era Muromachi (Del segle XIV al XVI), es tornà al tema de la natura amenaçada pels éssers humans. Sobrepassant totes les expectatives, la recaptació superà els deu mil milions de iens al Japó, superant fins i tot a la nord-americana ET, l'extraterrestre.[54] Miyazaki, que havia declarat als mitjans de comunicació que aquesta seria la seva última pel·lícula, es retractà poc temps després d'aquesta afirmació.

Miyazaki tornà a la direcció el 2001 amb El viatge de Chihiro, la història d'una noia capritxosa que, per salvar els seus pares atrapats per una bruixa, arrisca la seva vida en una gegantina casa de banys termals poblada per éssers sobrenaturals, aprenent a valer-se per si mateixa. Aquesta pel·lícula tornà a renovar el llistó de la taquilla, amb uns ingressos de 105,6 milions d'euros, igual a la del Titanic.[54] El febrer de 2002 a l'edició del Festival Internacional de Cinema de Berlín aconseguí l'Ós d'or i el març de 2003 l'Oscar a la millor pel·lícula d'animació, fets àmpliament recollits per la premsa japonesa,[17] ja que es tracta de la primera (i única de moment) pel·lícula d'anime en guanyar un Oscar.

Miyazaki tornà més tard amb Hauru no Ugoku Shiro (El castell ambulant) (2004). El setembre de 2005 Miyazaki rebré el Lleó d'Or a la seva carrera.[55] En canvi Takahata, el seu company, després del fracàs comercial de My Neighbors the Yamadas (1999), es manté apartat de l'anime.[56]

Indústria

Producció

Estructura de la indústria moderna de l'anime.[57]

Entre la dècada de 1990 i del 2000, la producció d'anime s'ha incrementat considerablement:[58]

El 2001 les pel·lícules, els vídeos i les produccions televisives van arribar a una quantitat aproximada de 180 mil milions de iens (1,35 mil milions d'euros), i quant a l'exhibició s'estima que va ser de 43 mil milions de iens (323,4 milions d'euros). També la quantitat d'emissions de televisió ha estat molt significativa:

Any Emissió al matí Emissió a la tarda Emissió a la nit Total
1996 643 850 1,090 2,583
1997 667 660 1,261 2,588
1998 673 452 1,406 2,531
1999 906 393 1,254 2,553
2000 724 271 1,291 2,286

Companyies

El nombre de creadors d'anime al Japó és de 3.657 i el d'empreses de 247. La quantitat de llicències que ha generat és de 2.772.500.000 d'euros, i en exhibicions 5.709.000 més. També s'ha de tenir en compte que, Toei Animation, sent la companyia d'anime més gran del Japó, ha generat grans quantitats d'ingressos procedents de les vendes de productes d'anime tant fora com dins del Japó:

Any Ingressos en milions de iens fora del Japó Ingressos en milions de iens al Japó
1999 1,561 8,233
2000 5,452 9,393
2001 7,154 8,876
2002 6,253 11,442

Dins de les companyies, estan els estudis d'animació en activitat, amb principals com:

Nom Fundació Treballadors
Aniplex 1997 50
Bee Train 1997 70
BONES 1998
Eiken 1952 50
GAINAX 1981 20
Gonzo 1992 155
J.C.STAFF 1986 120
Kyoto Animation 1981 67
Madhouse 1972 120
Manglobe 2002
Nippon Animation 1975 100
Production I.G 1987 184
Satelight 1995 77
Studio 4°C 1986
Studio Ghibli 1985 150
Studio Nue 1972
Studio Pierrot 1979
Sunrise 1972 170
Tatsunoko 1962 43
Toei Animation 1956 462
TMS Entertainment 1995 298

Distribució d'anime fora del Japó

Estanteries de DVDs.

Àsia

L'animació japonesa és molt popular a Taiwan, Corea del Sud i el sud-est d'Àsia, on per exemple la sèrie per a nens Doraemon ha estat particularment reeixida a Tailàndia i les Filipines a principis de la dècada de 1990, igual amb Pokémon.[59] A la televisió de l'Orient Mitjà la sèrie UFO Robatori Grendizer va tenir molta popularitat.[60]

Amèrica

Estats Units i Canadà

A Amèrica l'anime començà a emetre als Estats Units el 1961 amb la pel·lícula Shonen Sarutobi Sasuke (sota el nom de Magic Boy),[61] i després amb Astroboy sent la primera sèrie transmesa.[62] En aquest país han estat notables tant les edicions a referències culturals com les aplicacions de censura a certes sèries per part d'algunes companyies amb l'objectiu que siguin aptes per a tots els públics.[63][64] Per aquest motiu s'han llançat moltes sèries en DVD sota el segell «Uncut» (sense talls), generant molts guanys als distribuïdors.[65] Al Canadà, l'anime ha tingut un impacte semblant als dels Estats Units, un dels canals més importants que transmet anime és la YTV.[66] Als Estats Units d'Amèrica hi han hagut empreses de doblatge con Crimson Star Media.[67]

Amèrica Llatina

A Llatinoamèrica, l'anime va començar a distribuir-se per la dècada de 1970 començant per: Mèxic, el Perú, Xile i l'Argentina amb les sèries: Heidi, La princesa cavaller, Candy Candy i Meteora.[68] Les seguirien: Kimba: El Lleó Blanc i Mazinger Z[69] els anys 80.[70] Moltes d'aquestes sèries eren retransmeses per la televisió oberta de molts països llatinoamericans. A partir del 1990 l'anime començà a prendre molta popularitat amb: Saint Seiya, Sailor Moon, Ranma 1/2 i les sagues de Bola de Drac i més tard Pokémon, Sakura, la caçadora de cartes i Yu Gi Oh. Els canals distribuïdors en aquella època eren: Locomotion, Fox Kids, Cartoon Network i diversos canals de senyal obert. Actualment a Llatinoamèrica, els canals distribuïdors d'anime són: Animax,[71] (successor de Locomotion, després que fos comprat per la Sony), Cartoon Network i Etc. TV a Xile.[72]

Europa

L'anime a Europa ha tingut una forta radiodifusió televisiva, països com: Espanya, Itàlia i França ha patit en les dècades de 1970 i 1980 una «invasió pacífica» per part d'aquest gènere. De fet, a França els primers animes que es va retransmetre van ser el 1974, amb les sèries Ribon no Kishi i Kimba, el Lleó Blanc, però la importació massiva va començar només després de l'èxit de la sèrie UFO Robatori Grendizer retransmesa el 1978.[73] A Itàlia es retransmet actualment anime pel senyal de MTV.[74]

A Alemanya la programació televisiva d'anime és un fenomen força recent. Les primeres sèries que es van transmetre a l'oest d'Alemanya van ser Speed Racer el 1971 i Capità Futur el 1980. Els seus èxits no eren enormes, ja que a vegades eren acusats de ser massa violents i inadequats per als nens i només amb la retransmissió de la sèrie La Rosa de Versalles i les de gènera esportiva com: kickers i Mila Superstar a mitjans dels noranta han trobat més espai en la programació alemanya.[75][76]

La situació al Regne Unit va ser molt diferent, l'anime pràcticament no havia tingut espai a la TV però quan el mercat del vídeo domèstic de l'anime s'havia consolidat des del final dels vuitanta amb la venda de pel·lícules VHS d'Akira i el naixement de Manga Video aquest fet canvià, a diferència d'Itàlia i França, aquest succés només ha passat a la segona meitat dels noranta.[75] Els recents èxits internacionals recollits en llargmetratges de Hayao Miyazaki i l'Studio Ghibli va obrir les portes de la celebració japonesa també en països com: Finlàndia i Polònia,[75] mentre que a l'abril del 2007 a Romania, Hongria i la República Txeca han estat el llançament d'Animax, el canal temàtic de pagament per satèl·lit de Sony, un canal d'anime que emet 24 hores del dia, més tard integrant Alemanya i Portugal.[77]

A Espanya, es van retransmetre el 1970 les sèries: Heidi i Marco i posteriorment Mazinger Z. En els anys 80 es va retransmetre Candy Candy. Igual que a Llatinoamèrica, la popularitat de l'anime va començar en els 90 amb les sèries: Saint Seiya, Bola de Drac i Kyaputen Tsubasa i hi va haver altres títols com: Kimagure Orange Road, City Hunter i Sailor Moon. A Espanya actualment, són transmesos per Buzz, Cuatro i alguns pel senyal espanyol de Jetix. A la dècada del 2000 s'ha incrementat molt la programació, malgrat que és molt inferior a la retransmesa al Japó.[78] Recentment s'ha llançat a Espanya el canal ANIMAX dedicat íntegrament a la programació anime.

Catalunya

A Catalunya, la Televisió de Catalunya s'ha mostrat sempre partidària de l'anime, i ha estat una de les televisions que més l'ha promocionat. Va començar el 1986 amb Dr. Slump i li seguí el 1990 Bola de Drac. També ha emès, entre moltes altres: Capità Harlock, Fushigi Yūgi, Sailor Moon, Yū Yū Hakusho, Inuyasha, Slam Dunk, Musculman, El Detectiu Conan, Shin-chan, i One Piece.

Cal comentar que l'emissió de Bola de Drac per part de TV3 va suposar un fenomen de masses,[79] que potser explica en part la gran recepció que actualment reben el manga i anime a Catalunya. Altra sèrie que a Catalunya va tenir una gran popularitat arran de la seva emissió a televisió va ser Shin-chan.

Pel que fa a produccions realitzades des de Catalunya, són pràcticament nul·les tot i que existeix una co-producció com és Kintí, l'últim ninja català del 2008, d'Èric Antonell,[80] producció que ha guanyat, entre altres festivals, el Barcelona Visual Sound 2008 (notícia i pel·lícula emesa per TV3) i el Vídeo Jove d'Alella 2009.

Oceania

En l'última dècada Austràlia i Nova Zelanda també s'han convertit en grans importadors d'animació japonesa, com ho demostren les activitats de l'editorial Home Vídeo madman Entertainment[81][82] i el canal Animax per a la telefonia mòbil.[77]

Àfrica

Àfrica va ser l'últim dels continents en tenir anime. Amb excepció de l'edició en àrab d'UFO Robatori Grendizer, que es va transmetre amb èxit a Egipte a començaments dels anys vuitanta,[83] l'animació japonesa només ha trobat espai en el mercat del continent africà a partir del 2000, en particular a Sud-àfrica,[84] i en el canal Animax per a la telefonia mòbil.[77] El 2007, però, Sony va llançar el seu canal de televisió per satèl·lit Animax també en diversos estats africans com: Sud-àfrica, Namíbia, Kenya, Botswana, Zàmbia, Moçambic, Lesotho i Zimbabwe.[85]

Censura i polèmiques

Quan una sèrie és llicenciada fora del Japó, és possible que pels malentesos culturals s'editin. El paral·lel creixement de la popularitat de l'anime fora del Japó pren el creixent del nombre dels adversaris d'aquest gènere de l'animació.[14] La crítica més important és en opinió de molts el nombre excessiu d'escenes de violència i erotisme,[10][11][73] comportament inadequat i la visualització dels esports, col·lecció d'anime otaku que a vegades porta a les formes patològiques (retirada de la realitat, a prop de l'agressivitat és anomenada toxicomania).[86] En els països europeus i als Estats Units els productes d'anime japonesos han de passar una avaluació preliminar com es defineix en edat-audiència i a vegades adaptar la trama a una demografia de menor edat, per la qual cosa l'editor de les obres acurta les escenes violentes.[87]

Als Estats Units s'han editat moltes sèries considerades inapropiades pel públic infantil i per això canvien el seu contingut, per fer-los més accessible als nens, també s'editen referències culturals japoneses a americanes. Per exemple, la cadena televisiva 4Kids Entertainment fa les edicions abans esmentades, però també llença els DVD de Yu Gi Oh! i Shaman King sense talls.[88] Tot i que amb la censura de Shaman King, alguns investigadors també la van trobar inapropiada per al públic infantil.[89] Molts es van molestar amb l'edició de One Piece, fent-la més infantil. Funimation va adquirir els drets exclusius a Amèrica per doblar-la l'abril de 2007 sense talls.[90]

També per a Llatinoamèrica solen tallar algunes escenes quan es transmeten per televisió oberta. Cal destacar la polèmica que ha tingut l'anime retransmès a la televisió, per exemple Bola de Drac Z, alguns investigadors consideren a la sèrie com sexista i violenta,[91] on també es considera inadequat posar les sèries violentes com a programes infantils.[92]

A Europa, algunes sèries tenen un canvi similar al dels Estats Units, amb la mateixa finalitat de fer-les més apta per a tots els públics.[73] La polèmica que ha tingut per exemple Espanya i altres països, és que es creu que tot el referent a l'animació és una mica infantil, per això s'han donat molts malentesos en la transmissió per les cadenes de televisió.[93] També va haver-hi polèmiques en fer un estudi amb nens, on es consideraven que els que veien aquesta sèrie no entenien el que realment passava.[94] El canal televisiu La Sexta va començar a incloure hentai en la seva programació, però va ser retirada dies després.[95]

Impacte cultural

La combinació de comunitats d'Internet i l'increment del material d'anime des de les imatges fins als vídeos han fet el que és el fandom en l'anime.[96] Una de les influències que han tingut els fansubs, ha estat per part de Bandai, qui els va agrair per fer popular la sèrie Suzumiya Haruhi no Yūutsu pels que parlen anglès.[97] Al seu torn, aquests mateixos fansubs incrementaren el coneixement de l'anime en el món d'igual o major manera que els animes en les dècades de 1980 i 1990.

Grans èxits al llarg de la història de l'anime han difós aquest tipus d'expressió en successius èxits, normalment pel·lícules d'alt impacte que criden l'atenció de nous sectors cap a la indústria de l'anime. Dins d'aquestes pel·lícules es poden trobar: Akira, Ghost in the Shell, i El viatge de Chihiro guanyadora de l'Oscar a la millor pel·lícula d'animació en 2002[98] i d'un Ós d'Or al Festival Internacional de Cinema de Berlín (2001). Un exemple clar de l'assimilació en el món és la producció espanyola Gisaku (2005) que és el primer llargmetratge d'estil anime realitzat íntegrament a Europa.

El succés fenomenal multimilionari de la franquícia de Pokémon,[99] ha ajudat molt a la sèrie, i als diferents spin-off de la sèrie, que segueix retransmetent-se al dia d'avui.

També existeix l'Anime-Influenciat, que és animació feta fora del Japó, però amb l'estil anime.[100] Parts d'aquestes sèries estan fetes als Estats Units, Europa i altres parts d'Àsia. Com per exemple Avatar: la llegenda d'Aangan. Els creadors de les sèries Megas XLR i The boondocks, han comentat que es van inspirar en l'anime per a la seva creació.[101][102] Un equip de producció francesa per a la sèrie Oban Star-racers va ser moguda a Tòquio per col·laborar amb un equip de producció japonesa sobre l'Hal Film Maker.[103] Els crítics i els fans en general de l'anime no consideren l'anime influenciat com anime.[104]

Un altre tipus d'adaptació ha estat part de la Bíblia, específicament l'Antic Testament, a la vegada aquesta ha estat amb l'assessorament d'El Vaticà, i fet per a tots els públics.[105]

Algunes sèries animades de la televisió americana també han fet paròdies o referències a l'anime com a South Park («Chinpokomon» i l'episodi de «Good Times With Weapons»). Una altra sèrie amb paròdies és Perfect Hair Forever. També les sèries de Els Simpson i The Fairly OddParents, han fet diferents paròdies.

Cultura otaku

Article principal: Otaku
Akihabara: considerada la ciutat tecnològica del Japó i la de major concentració d'otakus.

Igual que en les pel·lícules, les sèries d'animació poden donar lloc a un seguiment massiu,[65] especialment si van dirigides a nens i/o joves. En aquest cas, pot ocórrer que es generi una varietat d'articles de màrqueting que s'estengui a àrees com videojocs, pel·lícules i articles de col·lecció.

Pot ser que la fama d'una sèrie quedi confinada en una àrea relativament petita o que, en canvi, s'estengui per mig món. Gairebé totes les sèries d'animació japonesa passen desapercebudes pel públic general. Malgrat això, poden oferir històries, personatges, escenes, frases mítiques, referències a altres sèries, que passaran a formar part de la cultura otaku.

Les convencions d'anime van aparèixer per la dècada del 1990. Actualment les convencions s'han fet en diverses parts del món, principalment a Àsia, Europa i Amèrica.[106] En moltes convencions de manga i anime hi ha concursos de karaoke on els assistents poden interpretar les seves cançons preferides d'opening i ending, jpop, jrock, també hi ha gent disfressada dels seus personatges preferits d'anime (cosplay), entre d'altres,[107] recentment ha aparegut un nou nom per a aquells a qui els agrada molt l'anime: «Akiba-kei», usat per aquells fanàtics que se la passen a les botigues d'anime, conferències, concerts de j-pop, entre d'altres.[108]

Cada any l'última setmana d'octubre a la Farga de l'Hospitalet de Llobregat se celebra el Saló del Manga, a partir del XVIII Saló del Manga se celebra a la Fira de Barcelona a Montjuic,[109] una convenció sobre els amants del manga i l'anime que és coneguda per ser de les més grans del món fora del Japó.

Estudis d'animació

Referències

  1. ↑ Diccionari definició d'anime (en castellà)
  2. ↑ «Anime is cartoons» (en anglès). [Consulta: 3 març 2008].
  3. ↑ «Anime» (en anglès). [Consulta: 3 març 2008].
  4. ↑ «Japanimation» (en anglès). [Consulta: 3 març 2008].
  5. ↑ «A Brief History of Anime» (en anglès). Arxivat de l'original el 2012-06-29. [Consulta: 29 febrer 2008].
  6. ↑ «The Face of the Other» (en anglès). [Consulta: 29 febrer 2008].
  7. ↑ Clements, Jonathan and Hellen McCarthy. The anime encyclopedia: a guide to Japanese animation since 1917. Berkeley, Calif.: Stone Bridge Press, 2001. ISBN 1-880656-64-7. 
  8. ↑ «A Brief History of Anime» (en anglès). [Consulta: 29 febrer 2008].
  9. ↑ «Ozamu Tezuka» (en castellà). [Consulta: 3 març 2008].
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 «Anime, La Invasión Nipona» (en castellà). en Cine en Casa, 2007. [Consulta: 29 febrer 2008].
  11. ↑ 11,0 11,1 MSN Encarta. «Historia de los dibujos animados» (en castellà), 2007. [Consulta: 29 febrer 2008].
  12. ↑ «El anime alcanza la madurez» (en castellà). Cinestrenos.com. [Consulta: 28 febrer 2008].
  13. ↑ 13,0 13,1 «Anime en CONACULTA» (en castellà). Consejo Nacional para la Cultura y las Artes (México). [Consulta: 28 febrer 2008].
  14. ↑ 14,0 14,1 «Mal territorio para el anime» (en castellà). en Revista Eléctronica. [Consulta: 28 febrer 2008].
  15. ↑ «El Lenguaje Secreto del Manga y el Anime» (en castellà). [Consulta: 14 març 2008].
  16. ↑ 16,0 16,1 «Viaje al interior del animé» (en castellà). [Consulta: 28 febrer 2008].
  17. ↑ 17,0 17,1 «ANIMACIÓN JAPONESA: Televisión y Cine» (en castellà). El Mercurio. [Consulta: 28 març 2008].
  18. ↑ 18,0 18,1 Cavallaro, Dani op. cit., pàg. 6.
  19. ↑ Tot i que la traducció que comunament se li dóna a aquest terme és la de deessa xintoista, el concepte es refereix més aviat a l'essència o l'ànima de les coses que ens envolten.
  20. ↑ En japonès bushi significa guerrer; dō es la lectura xinesa del kanji de camí.
  21. ↑ «El filo del Honor» (en castellà). Arxivat de l'original el 2008-02-26. [Consulta: 29 febrer 2008].
  22. ↑ 22,0 22,1 Campbell, Joseph. «El héroe de las mil caras. Psicoanálisis del mito.». A: Fondo de Cultura Económica de España, 1988. ISBN 84-375-0580-1. 
  23. ↑ «El Código Bushido» (en castellà). [Consulta: 29 febrer 2008].
  24. ↑ Saures, Manuel. El Kaizen: La filosofia de mejora continua e innovacion incremental detras de la Administración por calidad total.. Panorama Editorial, 2007. ISBN 968-38-1591-X. 
  25. ↑ Ghilardi, Marcello. «Estetica dell'animazione giapponese». A: Cuore e acciaio. Padova, Esedra, 1988. ISBN 88-86413-65-3. 
  26. ↑ Telémaco. Morir con Honor (en castellà) [Consulta: 29 febrer 2008]. 
  27. ↑ 27,0 27,1 «Los japoneses y la religión» (en español). [Consulta: 29 febrer].
  28. ↑ Drazen, Patrick op. cit., pàg. 148
  29. ↑ vegeu Angel Sanctuary i Chrono Crusade
  30. ↑ 30,0 30,1 30,2 30,3 «Glosario mínimo de términos básicos en la animación» (en castellà). [Consulta: 29 febrer 2008].
  31. ↑ «¿Qué es anime?» (en castellà). [Consulta: 3 maç 2008].
  32. ↑ «Reference pictures to actual places» (en japonès). [Consulta: 3 març de= 2008].
  33. ↑ 33,0 33,1 Pellitteri, Marco. «Storia, valori e linguaggi della Goldrake generation». A: Mazinga Nostalgia. Roma, King-Saggi, 2002. ISBN 88-88678-01-8. 
  34. ↑ Ghilardi, Marcello op. cit., pàg. 48.
  35. ↑ Benecchi, Eleonora. «Cartoni con l'anima». A: Anime. Bologna, Hybris, 2005. ISBN ISBN 88-8372-261-2. 
  36. ↑ «How to color anime eye (YouTube)» (en anglès). [Consulta: 3 març 2008].
  37. ↑ «Anime Eye Tutorial Anime Eye Tutorial» (en anglès) p. Biorust.com. [Consulta: 29 febrer 2008].
  38. ↑ «Anime Hair Basic Anime Hair» (en anglès) p. Biorust.com. [Consulta: 29 febrer 2008].
  39. ↑ «El Cabello» (en castellà). [Consulta: 14 març 2008].
  40. ↑ «Proporción básica de la figura humana» (en castellà). [Consulta: 14 març 2008].
  41. ↑ «Emotional Expressions» (en anglès) p. Manga tutorials. [Consulta: 3 març 2008].
  42. ↑ «Configuraciones de Evas, Mechas, y Robots» (en castellà). [Consulta: 29 març 2008].
  43. ↑ Pellitteri, Marco op. cit., pàg. 311.
  44. ↑ «El extraño mundo de los seiyuus» (en castellà). [Consulta: 3 març 2008].
  45. ↑ «Lexicon» (en anglès). [Consulta: 3 març 2008].
  46. ↑ 46,0 46,1 «Anime Formats» (en anglès). The University of Michigan Japanese Animation Group. [Consulta: 3 maç 2008].
  47. ↑ «ONA» (en anglès). [Consulta: 3 març 2008].
  48. ↑ «Top Anime Rankings» (en anglès).
  49. ↑ Pilcher, Tim. Brooks, Brad. {{{títol}}}. Collins & Brown, 2005. ISBN 1-84340-300-5. 
  50. ↑ Clarke, James. {{{títol}}}. Virgin. Universidad de Michigan, 2004. ISBN 0-7535-0804-4. 
  51. ↑ «Studio Ghibli» (en japonès).
  52. ↑ «Una de las obras cumbres del anime» (en castellà). Universidad de las Palmas de Gran Canaria. [Consulta: 22 març 2008].
  53. ↑ ««Steamboy», de Katsuhiro Otomo» (en castellà). [Consulta: 22 març 2008].
  54. ↑ 54,0 54,1 «Princesa Monoke» (en castellà). Corporación Otraparte. [Consulta: 24 març 2008].
  55. ↑ «Japanese Marked Trend. Enero 2006, N°1» (en castellà). [Consulta: 24 març 2008].
  56. ↑ «Tonari no Yamada-kun» (en castellà).
  57. ↑ «Japanese Marked Trend Octubre 2005, N°1» (en castellà). [Consulta: 24 març 2008].
  58. ↑ Yoshihiro, Yonezawa «La Animación Japonesa: Hechos y Cifras». NIPPONIA.
  59. ↑ Napier, Susan op. cit., pàg. 5.
  60. ↑ «Grendizer» (en arameu). [Consulta: 8 març 2008].
  61. ↑ «Animated features» (en anglès). [Consulta: 8 març 2008].
  62. ↑ «Anime on TV History (Estats Units)» (en anglès). [Consulta: 8 març 2008].
  63. ↑ «Ediciones en One Piece» (en anglès).
  64. ↑ «Ediciones en Naruto» (en anglès).
  65. ↑ 65,0 65,1 «Manga Mania» (en anglès). [Consulta: 8 març 2008].
  66. ↑ «Anime Master» (en anglès). [Consulta: 9 març 2008].
  67. ↑ «Crimson Star Acquires Looking Up at the Half-Moon Anime». Anime News Network, 29-06-2013 [Consulta: 26 març 2016].
  68. ↑ «Manga Mania» (en castellà). [Consulta: 8 març 2008].
  69. ↑ «Mazinger: El regreso del gigante mecánico» (en castellà). [Consulta: 22 març 2008].
  70. ↑ «ROBOTECH: UN FENÓMENO QUE SIGUE FACTURANDO» (en castellà). [Consulta: 22 març 2008].
  71. ↑ «Página oficial de Animax en Latinoamérica» (en castellà). [Consulta: 8 març 2008].
  72. ↑ «Página oficial de Etc. Tv en Chile» (en castellà). [Consulta: 8 març 2008].
  73. ↑ 73,0 73,1 73,2 «Anime in Europe» (en anglès). [Consulta: 8 març 2008].
  74. ↑ «Anime Night» (en italià). MTV Italia. [Consulta: 14 març 2008].
  75. ↑ 75,0 75,1 75,2 Gosling, John op. cit
  76. ↑ «Anime im Fernsehen» (en alemany). [Consulta: 14 març 2008].
  77. ↑ 77,0 77,1 77,2 «Sony Animax» (en anglès). [Consulta: 8 març 2008].
  78. ↑ «Lista Cronológica de Anime de Televisión, Series desde 2000» (en castellà). [Consulta: 14 març 2008].
  79. ↑ Manga en català: una història, per Alfons Moliné a Glénat.cat
  80. ↑ Enllaç portal manga català
  81. ↑ «Página oficial de Madman Entertainment en Australia» (en anglès). [Consulta: 8 març 2008].
  82. ↑ «Página oficial de Madman Entertainment en Nueva Zelanda» (en anglès). [Consulta: 8 març 2008].
  83. ↑ «Think cartoons and relive the past» (en anglès). Daily News Egypt. [Consulta: 9 març 2008].
  84. ↑ «About Anime in South Africa» (en anglès). [Consulta: 8 març 2008].
  85. ↑ «Sony Brings Anime Channel to Africa» (en anglès). [Consulta: 9 març 2008].
  86. ↑ «The Silencing of the Lambs» (en anglès). [Consulta: 14 març 2008].
  87. ↑ «La censura en el anime» (en castellà). [Consulta: 14 març 2008].
  88. ↑ «Yu-Gi-Oh! and Shaman King Unedited Details» (en anglès). [Consulta: 15 març 2008].
  89. ↑ «New PTC Study Finds More Violence on Children's TV than on Adult-Oriented TV» (en anglès). [Consulta: 15 març 2008].
  90. ↑ «Funimation adquires One Piece» (en anglès). [Consulta: 15 març 2008].
  91. ↑ «Estudio de la programación infantil en México» (en castellà). Universidad de las Américas Puebla.
  92. ↑ «Anime en Chile» (en castellà). Arxivat de l'original el 2006-04-28. [Consulta: 15 març 2008].
  93. ↑ «El anime en España: la mediocridad al poder» (en castellà). Arxivat de l'original el 2001-05-02. [Consulta: 15 març 2008].
  94. ↑ «Alertan por animé japonés: perjudican «gravemente» la capacidad de pensar de los niños» (en castellà). [Consulta: 15 març 2008].
  95. ↑ «La Sexta (canal de España) retira el hentai de su programación» (en castellà). [Consulta: 15 març 2008].
  96. ↑ Història dels fansub
  97. ↑ «Aventura de la brigada ASOS Episodio 00: Hecho por y para fans» (en anglès).
  98. ↑ «Mejor película de animación del 2005 en los premios Oscar» (en castellà).
  99. ↑ «Pokemon Franchise Approaches 150 Million Games Sold» (en anglès). PR Newswire. [Consulta: 15 març 2008].
  100. ↑ «Is it Anime?» (en anglès). [Consulta: 15 març 2008].
  101. ↑ «Aaron McGruder - The Boondocks Interview.» (en anglès). [Consulta: 15 març 2008].
  102. ↑ «Ten Minutes with «Megas XLR»» (en anglès). [Consulta: 15 març 2008].
  103. ↑ STW company background summary
  104. ↑ «How Should the Word Anime Be Defined?» (en anglès). AnimeNation. [Consulta: 15 març 2008].
  105. ↑ «La Biblia de anime ahora en DVD» (en castellà). [Consulta: 15 març 2008].
  106. ↑ «Convention Schedule» (en anglès). [Consulta: 15 març 2008].
  107. ↑ «Cosplay» (en anglès). [Consulta: 15 març 2008].
  108. ↑ «Akiba-Kei» (en anglès). [Consulta: 15 març 2008].
  109. ↑ Saló del Manga

Bibliografia

  • Schodt, Frederik L. (Reprint edition (Agosto de 18, 1997).''Manga! Manga!: The World of Japanese Comics. Tokyo, Japan: Kodansha International. ISBN 0-87011-752-1.
  • Schodt, Frederik L. (1996). Dreamland Japan: Writings on Modern Manga. Berkeley, California: Stone Bridge Press. ISBN 1-880656-23-X
  • Poitras, Gilles (1998). Anime Companion. Berkeley, California: Stone Bridge Press. ISBN 1-880656-32-9.
  • Martínez, D. Gender (1998), Ed. D. Martínez, Shifting Boundaries and Global Cultures. The Worlds of Japanese Popular Culture. Cambridge UP. ISBN 0-521-63128-9.
  • Levi, Antonia(1996). Samurai from Outer Space: Understanding Japanese Animation. Open Court. ISBN 0-8126-9332-9.
  • Drazen, Patrick (2002). Anime Explosion!: The What? Why? & Wow! of Japanese Animation. Stone Bridge Press, LLC. ISBN 1-880656-72-8.
  • Cavallaro, Dani (2007). Anime Intersections. Tradition and Innovation in Theme and Technique. Jefferson, McFarland. ISBN 978-0-7864-3234-9.
  • Lent, John (2001). Animation in Asia and the Pacific. Indiana University Press. ISBN 0-253-34035-7.
  • Ozawa, Tadasho. Como dibujar anime. Norma Editorial. ISBN 84-8431-453-7.

Vegeu també

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Anime


Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Anime&oldid=17250417»