Anisaldehid

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de compost químicAnisaldehid
Substància químicatipus d'entitat química Modifica el valor a Wikidata
Massa molecular136,052 Da Modifica el valor a Wikidata
Trobat en el tàxon
Estructura química
Fórmula químicaC₈H₈O₂ Modifica el valor a Wikidata
SMILES canònic
Model 2D
COC1=CC=C(C=C1)C=O Modifica el valor a Wikidata
Identificador InChIModel 3D Modifica el valor a Wikidata
Propietat
Densitat1,123 g/cm³ (a 25 °C, líquid) Modifica el valor a Wikidata
Solubilitat2 g/L (aigua, 20 °C) Modifica el valor a Wikidata
Punt de fusió2 °C
1 °C Modifica el valor a Wikidata
Punt d'ebullició248 °C Modifica el valor a Wikidata
Perill
Dosi letal mediana1.510 mg/kg (Rata, via oral) Modifica el valor a Wikidata
Altres
amargor Modifica el valor a Wikidata

El 4-anisaldehid, p-anisaldehid o anísic aldehid (nom IUPAC: 4-metoxibenzaldehid) és un compost orgànic que es troba de forma comuna a les essències naturals i a les fragàncies. Aquest compost consta d'un anell de benzè substituït per un grup aldehid i un grup metoxi. És un líquid clar amb una aroma forta. Se'n coneixen dues formes isòmeres: orto-anisaldehid i meta-anisaldehid però són menys comunes.

Producció[modifica]

L'anisaldehid es prepara comercialment per oxidació del metoxitoluè fent servir el diòxid de manganès. També es pot produir per oxidació de l'anetol.[1]

Usos[modifica]

Essent relacionat estructuralment amb la vanil·lina, l'anisaldehid es fa servir molt com a fragància i saboritzant.[1] L'anisaldehid es fa servir com intermedi en la síntesi d'altres compostos en farmàcia i perfumeria. L'ortho-Anisaldehid es fa servir com aroma en la regalèssia.

Una solució de para-anisaldehid en àcid i etanol és una tinció útil en la cromatografia de capa fina.

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Karl-Georg Fahlbusch, Franz-Josef Hammerschmidt, Johannes Panten, Wilhelm Pickenhagen, Dietmar Schatkowski,, Kurt Bauer, Dorothea Garbe and Horst Surburg "Flavors and Fragrances" in Ullmann's Encyclopedia of Industrial Chemistry, Wiley-VCH, Weinheim, 2003. doi:10.1002/14356007.a11_141