Ann Miller

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Movie.png
P culture.svg
Ann Miller
Ann Miller a Small Town Girl (1953)
Ann Miller a Small Town Girl (1953)
Nom real: Johnnie Lucille Ann Collier
Naixença: 12 d'abril de 1923
Chireno, Texas (EUA)
Defunció: 22 de gener de 2004 (als 80 anys)
Los Angeles, Califòrnia (EUA)
Nacionalitat: Estats Units Estats Units
Cònjuge/s: Reese Milner (1946-1947)
Bill Moss (1958-1961)
Arthur Cameron (1961-1962)

Pàgina sobre Ann Miller a IMDb

Johnnie Lucille Ann Collier, més coneguda com a Ann Miller (Chireno, Texas, 12 d'abril de 1923 - Los Angeles, Califòrnia, 22 de gener de 2004), fou una actriu de cinema.

La noia amb nom de noi[modifica | modifica el codi]

El seu nom verdader fou Clara Lucille Ann Collier i en mirar la filmografia d'aquesta actriu salta a la vista que no seguí els camins convencionals de l'estrellat a Hollywood i d'alguna forma, en algun encreuament de camins, la seva carrera cinematogràfica es torçà convertint-la en un el que pogué ser i no fou. Curiosament, aquesta condició de quedar-se a mig camí i en terra de ningú la perseguí quasi des del seu naixement. El seu pare, advocat defensor de gàngsters cèlebres com Baby Face Nelson, Bonnie Parker i Clyde Barrow, volia tenir un fill, però la van tenir a ella, de manera que decidí nomenar-la Johnnie Collier, que ella reduïa a Lucille, i que amb vistes a signar el contracte amb la productora RKO el 1937, tornà a canviar un certificat fals de naixement que afirmava que el seu nom era Lucille Ann Collier, nascuda a Chireno, Texas, el 12 d'abril de 1919.

Molt d'embolic a aquestes altures per tan curta existència. Aquests canvis han fet que traçar llur biografia sigui una espècie de carrera d'obstacles, esquivant dades falses ii anècdotes curioses per donar i prendre, però sembla provat que després del divorci dels seus pares ella va anar a viure amb la seva mare a Califòrnia. Llur progenitora fou per altra banda l'encarregada d'empentar-la inicialment envers el món de l'espectacle. La mare de l'artista exercia com a tal d'ençà que Ann tingué quatre anys d'edat i l'apuntà a classes de claqué perquè segons sembla havia restat particularment impressionada per el film musical Melodies de Broadway de 1936, protagonitzada per Eleanor Powell, i va convèncer la seva filla que si practicava el suficient podia destacar com a ballarina. A més, les classes de ball oficiaven una teràpia per ajudar-la a superar el raquitisme que patia, i certament funcionaren, perquè dugueren a port dues cames més llargues i admirades de la història del cinema.

Falsificació de documents[modifica | modifica el codi]

Després començà el tema de les falsificacions de documents per a la menor d'edat Ann pogués passar a tindre automàticament 18 anys i d'aquesta forma aconseguir treballs en el cinema.

Escena d'Un dia a Nova York amb Ann Miller (1949).

Quan fou descoberta estava treballant en un club nocturn, després d'haver assolit certa notorietat local com a ballarina de claqué (ella afirmava que podia donar 500 cops amb la sabata per minut i bategà llurs sabates com Moe i Joe). En aquesta etapa, Hollywood s'interessà per primera vegada en ella. Més concretament el seu descobridor fou Lucille Ball, actriu i posteriorment estrella i productora de TV (junt al seu marit, Desi Arnaz i mercès a la sèrie T'estimo Lucy, i la productora Desilu) que es convertí en llur introductora en el món del cinema.

Ball li proporcionà els contactes per començar a aparèixer com a actriu de repartiment en alguns llarg metratges on el seu nom ni tan sols apareixia en els crèdits, no obstant el qual Ann es féu notar especialment ballant un número de claqué junt a Ginger Rogers a Dames del teatre, film en el qual repartiment apareixia també la pròpia Lucille Ball i Katharine Hepburn.

Fou a partir d'aquest moment quan els productors de la RKO decidiren posar-la en el seu punt de mira a l'espera que complís l'edat legal per a poder signar un contracte. Complimentat el requisit de les condicions de falsificació de documents mencionades prèviament, Ann fou prestada per l'estudi RKO a la productora Columbia, que la incorporà al repartiment del film de Frank Capra Viu com vulguis, i aquest mateix any, 1938, aparegué en una dels germans Marx, L'hotel dels embolics. L'estudi continuà deixant a l'actriu a altres competidors de menor entitat, com Republic, i novament a Columbia. Semblava com si realment no estiguessin interessats a desenvolupar a plena potència la carrera de Miller vers l'estrellat, de manera que ella cercà consol apuntant-se a distintes revistes musicals sobre els escenaris, preocupada per la manca d'èxit del film amb els Marx i pel poc interès per llurs empleadors mostraven envers llur futur professional.

Aparegué així en dos muntatges de Broadway, George White's Scandals of 1939 i Georges White's Scandals of 1940. Posteriorment, i acabat el seu contracte amb RKO, Ann Miller signà amb la productora Metro Goldwyn Mayer, el principal estudi en el què a posar en pantalla grans espectacles musicals es refereix, que automàticament començà a donar-li millors oportunitats professionals, primer junt a Fred Astaire i Judy Garland en Desfilada de Pasqua, ocupant un lloc que havia deixat vacant Cyd Charisse després de sofrir una lesió que l'impedia ballar, i Un dia a Nova York, junt a Gene Kelly. Fou el gran moment de la seva carrera, que continuà en el marc del cinema musical i reclutant-la principalment per llurs qualitats com a ballarina en una col·lecció de films musicals on destacava per les seves llargues cames.

Podria dir-se que fou la segona Cyd Charisse de l'època. El seu paper favorit entre els que interpretà per la pantalla gran fou sempre el de Bianca/Lois Lane en el musical Kiss Me Kate, que interpretà junt a Howard Keel i Kathryn Grayson, que es rodà en tres dimensions, i en que el paper que Miller interpretava s'amplià per la pantalla, donant-li a més l'oportunitat de cantar el tema Too Darn Hot que en els escenaris interpretava un actor afro-americà.

Entre 1969 i 1870 retornà a Broadway, on interpretà el paper principal en el muntatge de la comèdia musical Mame, assolint un èxit que la va mantenir unida als escenaris per una llarga temporada. Broadway li proporcionà el grau d'estrellat que la pantalla gran li havia negat. Una altra obra Sugar Babies, junt a Mickey Rourke, li proporcionà un èxit continuat entre 1979 i 1987, nou intensos anys d'aplaudiments, els tres primers en els escenaris de Broadway i la resta de la gira. A més rebé una nominació al Premi Tony com Millor Actriu Principal (quelcom així com l'Oscar del teatre) pel seu treball en aquesta obra. No és estrany, però si quelcom pintoresc, que en llurs declaracions d'Hisenda s'adjudiqués l'ocupació laboral de estrella.

El cinema la recupera[modifica | modifica el codi]

Ann Miller en la seva plenitud fisica (1945).

El cinema la recuperà mercès a un film de David Lynch on apareixia amb l'status d'una veterana diva de la pantalla, Mullholland Drive. Es podria dir que quasi fou el seu moment Crepuscle dels Déus, a l'estil del film protagonitzat per Gloria Swanson. Que acceptes aquest paper era una xic paradoxal, ja que durant bona part de la seva vida professional havia afectat a la seva carrera llur condició de no acceptar papers en pel·lícules que incloguessin escenes de sexe o nus, es sabut l'alt octanatge eròtic incorporat per Lynch a aquest llarg metratge que s'ha fet un lloc en l'imaginari col·lectiu precisament per certa seqüència de sexe entre les seves dues protagonistes femenines.

Vida sentimental i peculiaritats vàries[modifica | modifica el codi]

Junt a la seva carrera, la vida d'Ann Miller es veié adornada per diferents anècdotes en l'àmbit del privat. Sentimentalment destacà llur protagonisme en les revistes del cor ja des de l'any 1945, quan refusà l'oferta de matrimoni que li féu el director i productor Cecil B. DeMille, el qual sembla inclús intentà suïcidar.se per ella, obligant-la a cercar escapada i refugi immediat en el matrimoni amb un jove empresari de la indústria de l'acer, Reese Milner. Posteriorment, aquella peripècia sentimental amb el director de Els deu manaments fou recordada en un espectacle musical del circuit alternatiu off Broadway titulada Forbidden Broadway, en la lletra d'una de les cançons que interpretava l'actriu simulant ser Ann Miller, That's Entertainment, una de les quals estrofes afirmava: Quan quasi vaig matar a Cecil B. DeMille donant-li un cop amb el meu cabell....

Ann Miller va estar casada amb Milner des del 16 de febrer de 1946 i fins al 23 de gener de l'any següent, moment en què es divorciaren després que l'actriu sofrís un avortament del seu únic fill, perdut a conseqüències d'una caiguda per una escala durant una baralla amb el seu marit. Ella estava embarassada de nou mesos, el seu marit havia begut i la llençà per l'escala. Posteriorment, Miller restà casada en dues ocasions. L'actor Bill Moss fou el seu marit entre 1958 i 1961. Després va contraure matrimoni amb Arthur Cameron, el 1961, però l'enllaç fou anul·lat el 1962.

L'actriu justificava la seva atabalada vida sentimental llençant de la seva inclinació per el misticisme i el que ella denominava espiritualitat. Miller estava convençuda que en una vida anterior havia estat la reina egípcia Hatshepsut, el qual complicava enormement llurs relacions amb el sexe contrari, ja que en la seva vida anterior menava executar a tots els homes que l'enrabiaven. Era una fervent seguidora de la metempsicosis.

El final de la seva existència li arriba a Ann a conseqüència d'un càncer de pulmó contra el que lluità durant diversos anys. aquesta mateixa malaltia havia posat fi a la vida de la seva mare, a la qual va estar sempre molt unida i que fou la que degué despertar el seu interès pel món de l'espectacle.

Filmografia[modifica | modifica el codi]

  • Anne of Green Gables (1934) (en català L'Anne de teules verdes)
  • The Good Fairy (1935)
  • The Devil on Horseback (1936)
  • New Faces of 1937 (1937)
  • The Life of the Party (1937)
  • Dames de teatre (Stage Door) (1937)
  • Radio City Revels (1938) (en català Les revetlles de Radio City)
  • Having Wonderful Time (1938)
  • No us l'endureu pas (1938)
  • Room Service (1938) (en català L'hotel dels embolics)
  • Tarnished Angel (1938)
  • Too Many Girls (musical) (1940)
  • Hit Parade of 1941 (1940)
  • Melody Ranch (1940)
  • Time Out for Rhythm (1941)
  • Go West, Young Lady (1941)
  • True to the Army (1942)
  • Priorities on Parade (1942)
  • Reveille with Beverly (1943)
  • What's Buzzin', Cousin? (1943)
  • Hey, Rookie (1944)
  • Jam Session (1944)
  • Carolina Blues (1944)
  • Eadie Was a Lady (1945)
  • Eve Knew Her Apples (1945)
  • The Thrill of Brazil (1946)
  • Easter Parade (1948)
  • The Kissing Bandit (1948)
  • Un dia a Nova York (1949)
  • Watch the Birdie (1950)
  • Texas Carnival (1951)
  • Camí a Broadway (Two Tickets to Broadway) (1951)
  • Lovely to Look At (1952)
  • Small Town Girl (1953)
  • Kiss Me Kate (1953)
  • Deep in My Heart (1954)
  • Hit the Deck (1955)
  • The Opposite Sex (1956)
  • The Great American Pastime (1956)
  • Won Ton Ton, the Dog Who Saved Hollywood (1976)
  • A Century of Cinema (1994) (documental)
  • That's Entertainment! III (1994)
  • Mulholland Drive (2001)
  • Broadway: The Golden Age, by the Legends Who Were There (2003) (documental)
  • Goodnight, We Love You (2004) (documental)

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Revista de cinema ACCIÓN de setembre del 2009

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ann Miller Modifica l'enllaç a Wikidata