Anne-Josèphe Théroigne de Méricourt

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Anne-Josèphe Théroigne de Méricourt
Naixement Anne Josèphe Terwagne
23 d'agost de 1762
Marcourt (Principat de Lieja)
Sacre Imperi Romanogermànic
Defunció 9 de juny de 1817 (als 54 anys)
París
Residència París
Nacionalitat liegesa
Altres noms Lambertine
Conegut per Catequisme llibertí a l'ús de les dones de la vida i de les damisel·les que dediceixen d'abraçar aquesta professió (1792) (apòcrif)
Discours prononcé à la Société Fraternelle des Minimes (1792)

Anne-Josèphe Théroigne de Méricourt (nascuda Anne Josèphe Terwagne a Marcourt (principat de Lieja) el 23 d'agost del 1762 - morta a París el 9 de juny de 1817) va ser una política i feminista avant la lettre que va tenir un paper important a la revolució francesa. Més tard va prendre el nom de Lambertine. És coneguda com «La primera amazona de la llibertat».[1]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Va néixer en una família d'agricultors propietaris opulents a Marcourt, al principat de Lieja, que aleshores feia part del Sacre Imperi Romanogermànic. A causa d'una discussió familiar amb la nova esposa del seu pare va marxar de casa per treballar a Londres com a serventa. Aviat es convertirà en cortesana, en altres paraules, en dona d'alts coneixements culturals, com la música i la literatura, que sofria marginalitat per part de la societat.

Després de la seva etapa a les Illes Britàniques es va incorporar a la Revolució Francesa i és en aquest moment de la seva vida on canviarà el seu nom veritable (Anne Josèphe Terwagne) pel de Théroigne de Méricourt.[2] Notòria és la seva actuació el famós 14 de juliol del 1789 on, amb espasa en mà, va liderar un bon grup de dones. Òbviament, els revolucionaris més conservadors van criticar la seva actitud.

"La belle Liégeoise" (la bella liegesa) com era coneguda a París obrí un saló a la capital francesa on va conèixer Camille Desmoulins, Fabre d'Églantine i Jacques Pierre Brissot, entre altres personalitats. Per tant, el seu negoci es convertirà ràpidament en un moviment ple de propòsits revolucionaris i és així com sorgeix "El club dels amics de la llei". Aquest s'unirà posteriorment al "Club dels cordeliers".

Va ser acusada d'haver pres part en l'atac a Versalles i és per això que quan torna a Lieja se l'arrestà. Les seves causes judicials no acaben aquí, ja que fou acusada d'intentar matar Maria Antonieta d'Àustria. Una vegada aclarit l'assumpte i demostrada la seva innocència va sortir en llibertat i tornà a París l'any 1791. El 1792 va parèixer al seu nom el llibre Catequisme llibertí a l'ús de les dones de la vida i de les damisel·les que dediceixen d'abraçar aquesta professió,[3] molt probablement un text apòcrif d'un autor que voldria aprofitar la reputació de Théroigne, la llibertina per vendre. El llibre hauria sigut imprimit a Roma, per la «Tipografia de la Madona dels Amor» i rebut l’imprimatur dels metges Maury i d'Autun, «doctors en fornicació» de la «Facultat dels Masturbadors i Sodomites».[3]

Rebuda amb honors pels jacobins es posà a les ordres de Brissot i es declarà republicana. És en aquesta època on rep l'àlies de "l'Amazona de la llibertat" atès que defensava "aferrissadament" al costat d'Olympe de Gouges i Madame Rolanda, els drets de les dones. Cal destacar que a diferència d'aquestes dues, va defensar la violència dels jacobins per aconseguir la seva empresa.

Del seu discurs pronunciat el 25 de març del 1792 a la Société Fraternelle donis Minimes destaca aquest fragment on encoratja les dones a unir-se a la revolució:[4]

« Ciutadanes per què no lluitem al costat dels homes? Anem a permetre que ells sols s'emportin la glòria? Nosaltres també mereixem una corona cívica, mereixem l'honor de morir per la llibertat que ens resulta més car que a ells perquè els efectes del despotisme s'acarnissen més amb els nostres caps que amb els seus. »

El 13 de maig del 1793 a l'Assemblea Constituent fou acusada de donar suport a Jacques Pierre Brissot, el líder dels girondins, en conseqüència les dones jacobines la despullaren i la vexaren públicament durant hores. Gràcies a la intervenció del líder jacobí Jean-Paul Marat no morí en aquest acte de reprovació.

A causa d'aquests fets entrà en un estat depressiu que desembocà en demència i és aquesta bogeria la que «afortunadament» la salvà de la guillotina. El seu germà va aconseguir internar-la a l'Hospital de Salpêtrière on residí els últims 23 anys de la seva vida.

Llegat[modifica | modifica el codi]

Ha inspirat Charles Baudelaire al sonet La Sisina de la seva obra poètica Les flors del mal al qual va escriure:

« Heu vist Théroigne, aficionada del carnatge
[…]
Com la Sisina. La guerrillera dolça
D'ànima tant caritatiua com assassina;
Amb coratge embriagat per la pols i pels tambors
Davant suplicants baixa les armes
Son cor, destrossat per la flama, sempre té
Per qui n'és digne, de plors un dipòsit.[5]
»

El 1901, va estrenar-se a Anvers l'òpera en dos actes Théroigne de Méricourt del compositor belga August De Boeck.

El 1902, l'escriptor Paul Hervieu va escriure un drama històric, inspirat de la vida d'Anne-Josèphe Théroigne.[6]

Obres[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Théroigne de Méricourt». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Théroigne és la transcripció en francés, que no coneix el w, de Terwagne, un cognom Való. Fonèticament, Terwagne i Théroigne són homònims, transcrit fonèticament en català seria Teruanya.
  3. 3,0 3,1 [atribuït a] Melle Théroigne, Catéchisme libertin à l'usage des filles de joie et des jeunes demoiselles qui se destinent à embrasser cette profession, París, Aux Dépens de la veuve Gourdan, 1792, descarregable en línia
  4. Dicsours prononcé à la Société Fraternelle des Minimes, le 25 mars 1792 de l'an quatrieme de la liberté, París, Société Fraternelle de patriotes, de l'un et de l'autre sexe, 1792
  5. traducció pròpia de l'original francès de: Charles Baudelaire, «La Sisina», Les flors del mal, 1857
  6. Paul Hervieu, Théroigne de Méricourt: pièce historique, en 6 actes, París, L'Illustration Théatrale, 1902, 29 pàgines