Anselm de Canterbury

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
sant Anselm de Canterbury

St. Anselm a un vitrall modern (s. XIX)
bisbe, confessor, doctor de l'Església (1720), Doctor Scholasticus
Nom secular Anselmo d'Aosta (Anselm d'Aosta), Anselm de Bec
Naixement 1033
Aosta (Regne de Borgonya, avui Vall d'Aosta, Itàlia)
Defunció 21 d'abril de 1109
Canterbury (Anglaterra)
Enterrament Catedral de Canterbury (santuari destruït al s. XVI, avui no se'n coneix el lloc exacte)
Commemoració en Església Catòlica Romana, luteranisme, anglicanisme
Beatificació culte autoritzat el 9 de juny de 1163 per Alexandre III
Canonització 1494, Roma per Alexandre VI
Lloc de pelegrinatge Catedral de Canterbury, Bec
Festivitat 21 d'abril
Fets destacables arquebisbe de Canterbury, teòleg i filòsof, figura clau de l'escolàstica
Orde benedictins
Iconografia com a bisbe, vaixell a la mà; llibre i ploma; com a benedictí

Anselm de Canterbury (1033 o 1034 - 21 d'abril, 1109), també conegut com a Sant Anselm, Anselm d'Aosta o Anselm de Bec, fou un filòsof i teòleg italià que s'ocupà de l'Arquebisbat de Canterbury entre 1093 i 1109. Està considerat el fundador de l'escolàstica. És famós per ser l'inventor de l'argument ontològic a favor de l'existència de Déu. La idea fonamental de la seva tesi era que la noció de perfecció pressuposa l'existència d'un ésser perfecte, Déu.[1]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Primers anys[modifica | modifica el codi]

Anselm va néixer a la ciutat d'Aosta, a la Borgonya (actualment la capital de regió de la Vall d'Aosta al nord d'Itàlia). Es creu que provenia d'una important família noble. Gundulph, el seu pare, era llombard, i sembla que era un home molt dur i violent. La seva mare, Ermenberga, era una dona prudent i virtuosa, que donà formació religiosa Anselm.

Quan tenia quinze anys desitjà entrar a un monestir, però no aconseguí el consentiment del seu pare. Durant aquest període la seva mare morí, i la severitat del seu pare se li féu insuportable. Al 1059 marxà de casa i creuà els Alps per vagar a través de la Borgonya i França. Atret per la fama de Lanfranc, Anselm anà a Normandia. L'any següent, després de passar un temps a Avranches, ingressà a l'abadia de Bec com a novici amb vint-i-set anys.

Els seus anys a Bec[modifica | modifica el codi]

Tres anys més tard, al 1063, quan Lanfranc esdevingué l'abat de Caen, Anselm fou elegit Prior. Conservà aquest càrrec durant quinze anys, fins al 1078, que a causa de la mort del monjo guerrer Herluin, fundador i primer abat de Bec, Anselm fou elegit abat. Sota la seva jurisdicció, Bec es convertí en el primer centre d'ensenyament d'Europa tot i que Anselm no estigué interessat a atreure estudiants estrangers. Va ser durant aquests anys a Bec que Anselm va escriure les seves primeres obres filosòfiques; el Monologion i el Proslogion. Més tard va escriure els Diàlegs sobre la Veritat, Arbitri, i la Caiguda del Diable.

Mentrestant, el monestir havia crescut en riquesa i reputació, i havia adquirit propietats considerables a Anglaterra. Es convertí, doncs, en obligació d'Anselm visitar ocasionalment aquestes propietats. La seva rectitud li donà reputació a Anglaterra i fou així com el seu nom començà a sonar com a successor natural de Lanfranc a l'Arquebisbat de Canterbury, el més important de la Gran Bretanya. Però després de la mort de Lanfranc al 1089, el rei Guillem II expropià les possessions i ingressos de la seu episcopal i no va nomenar cap substitut.

Aproximadament quatre anys més tard, el 1092, sobre la invitació d'Hugh, Comte de Chester, Anselm es creuava a Anglaterra. Era retingut per negoci durant gairebé quatre mesos, i quan sobre retornar|tornar, es rebutjava permís pel rei. En l'any següent Guillem queia malalt, i temia que la seva mort era a mà. Preocupat per fer-se disculpar pel que havia fet a l'arquebisbat de Canterbury, nomenà Anselm per ocupar la seu episcopal que quedà vacant. Després de dispensar les obligacions de Normandia, Anselm es consagrava com a arquebisbe de Canterbury a l'any 1093.

Arquebisbe de Canterbury[modifica | modifica el codi]

Cripta romànica de la Catedral de Canterbury, manada construir per Sant Anselm i on potser va ser enterrat

Com a conseller espiritual del rei, Anselm demanà a Guillem II reconèixer a Urbà II com Papa en oposició a l'Antipapa Clement III. Amb tot, només obtingué un reconeixement parcial. Aquest fet provocà una greu divisió entre Anselm i el rei Guillem II, però finalment l'assumpte se solucionà aparentment quan Guillem envià ambaixadors a Roma per a reconèixer el Papa de Roma.

Poc després les diferències entre Anselm i el rei sorgien de nou, i Anselm decidí viatjar a Roma i buscar el consell del seu pare espiritual. Amb gran dificultat obtingué el permís del rei i a l'octubre de 1097 marxà a Roma. Immediatament després, Guillem II agafà els ingressos de l'Arquebisbat de Canterbury i els retingué fins a la seva mort. Després de col·laborar amb el Papa Urbà II en la lluita contra l'Església Ortodoxa al sud de la Península marxà de Roma i passà un temps a la població de Schiavi, on acabà el seu tractat sobre la disculpa, Cur Deus homo, llavors es retirà a Lió. Quan intentà retornar a Anglaterra, Guillem no li permeté entrar.

Conflictes amb Enric I[modifica | modifica el codi]

Guillem II morí a l'any 1100 i el seu successor, Enric I, convidà a Anselm a tornar a Anglaterra. Tanmateix, Enric exigí que Anselm rebés de la seva mà la investidura com a arquebisbe. La regla papal en aquesta qüestió era clara: tota investidura laica estava estrictament prohibida. Anselm transmeté això al rei; però Enric no renuncià a un privilegi que posseïa pels seus predecessors, i proposà que la qüestió s'hauria de posar davant de la Santa Seu. Amb tot, la resposta del Papa reafirmà aquesta regla. Una segona ambaixada s'envià, però amb un resultat similar. No obstant això, Enric I romangué ferm, i per fi, a l'any 1103, Anselm i un enviat del rei marxaren a Roma. El Papa Pasqual II reafirmà la regla d'investidura, excomunicà a qui la incomplí excepte al rei Enric I d'Anglaterra.

Anselm, que havia rebut un missatge on se li prohibí el retorn a Anglaterra llevat acceptés els termes del rei, es retirà a Lió on esperava veure's amb el Papa Pasqual per prendre mesures més dures sobre l'afer d'Enric. Per fi, al 1105, es resolgué excomunicà a Enric I d'Anglaterra. La intenció papal fou coneguda pel rei a través de la seva germana. Seriosament alarmat, Enric organitzà una reunió per reconciliar-se amb Anselm i l'Església. Al 1106 Anselm tornà a Anglaterra, amb el poder papal de llevar la sentència d'excomunicació. Al 1107 se solventà la llarga disputa sobre la investidura, ja que el rei renuncià formalment als seus drets sobre aquesta matèria. Anselm tornà a ocupar-se de l'Arquebisbat de Canterbury fins que morí el dia 21 d'abril de 1109. Fou canonitzat el 1494 pel Papa Alexandre VI. Anselm està considerat un dels pares de l'Església catòlica.

Doctrina filosòfica[modifica | modifica el codi]

Gravat del començament del segle XVI amb un retrat fictici d'Anselm de Canterbury

Problema dels universals[modifica | modifica el codi]

El problema dels universals com a problema característic del pensament medieval s'inicia amb les reflexions oposades de Sant Anselm i Roscelin de Compiègne. Davant del punt de vista radicalment nominalista de Roscelin, Anselm de Canterbury defensa una opció completament realista: per ell, els universals són reals, i no tan sols noms.

Fe i Raó[modifica | modifica el codi]

Anselm de Canterbury es posiciona clarament com a partidari de creure per entendre (credo ut intelligam), expressió que recull d'un salm de la Bíblia: "no vull entendre per creure, sinó creure per entendre". Segons Sant Anselm, el cristià ha d'anar de la fe a l'intel·lecte, i no a l'inrevés. Si no pot entendre, no per això ha de deixar de creure. De fet, afirma que la filosofia no té una esfera de coneixement independent de la fe, sinó que tan sols consisteix a aplicar regles de pensament a les veritats de la fe; la raó no pot fer res per ella mateixa, queda limitada.

D'aquesta manera, s'aparta de les directrius més obertes de Sant Agustí, que acceptava la validesa de les dues vies (Fe i Raó, teologia i filosofia), que s'ajudaven mútuament.

Teoria de la veritat[modifica | modifica el codi]

La veritat del pensament s'assoleix quan s'arriba a la seva exactitud: consisteix a pensar la realitat tal com és, és a dir, pensar que existeix el que existeix, i que no existeix el que no existeix. Es tracta d'una distinció depurativa, en línia parmenídia.

En un sentit més general, aquest aspecte del pensament de Sant Anselm està emmarcat en el context de la mentalitat monàstica del segle XI; el més preferible és allunyar-se de la realitat sensible, que pot enterbolir la ment de l'individu. És preferible la dedicació completa, com a monjo, a l' ora et lavora. Com a conseqüència, la teologia monàstica es desenvolupa força tancada sobre l'ordre del pensament i de la interioritat (com en Sant Agustí).

Argument ontològic[modifica | modifica el codi]

Article principal: Argument ontològic

En el Proslogio, Anselm de Canterbury fa la presentació del que després Kant anomenaria l' argument ontològic per provar l'existència de Déu. L'argument, que és presentat en forma de pregària, intenta cercar una contradicció per arribar al resultat. Sant Anselm separa l'argument en dos capítols.

  • "Que Déu existeix veritablement, encara que l'insensat hagi dit en el seu cor: Déu no existeix".

Resumit, l'argument parteix de la premissa que qualsevol home té en el seu pensament la idea d'un ésser respecte al qual no es pot imaginar res superior. Si aquest ésser existís en realitat, clarament seria superior a l'ésser només imaginat. Per tant, dedueix que existeix un ésser per sobre del qual no es pot imaginar res, ni en el pensament ni en la realitat.

  • "Que no es pot pensar que Déu no existeix".

L'argument intenta justificar la necessitat de Déu per un recurs a l'infinit: com que per sobre de cada cosa, se'n pot imaginar una de més perfecte, necessàriament cal imaginar un ésser respecte del qual no se'n pugui concebre res major.

En l'argument també s'utilitza la figura de l' insensat, que afirma que Déu no existeix. Aquesta figura no s'ha d'interpretar com a la figura d'un ateu, que s'oposa a la idea de l'existència de Déu, sinó que Sant Anselm ho fa servir com a imatge de l'home que té l'enteniment suficient per entendre el raonament, però que no se'l creu. Alguns filòsofs hi han trobat també la representació d'un pensador conceptualista o fins i tot nominalista.

L'argument adquiriria una gran rellevància en els segles posteriors, especialment per la interpretació del neotomisme i de Kant. El matemàtic Kurt Gödel va fer una formalització lògica d'aquest argument, conegut com a demostració ontològica de Gödel.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Filosofar a l'Edat Mitjana». Romànic Obert. [Consulta: 6 gener 2014].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Ramón Guerrero, Rafael. Historia de la Filosofía Medieval. Madrid: Akal, 2002, p. 125 - 130. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Anselm de Canterbury